Set menes d'ateisme

         Avui acaba aquest curs que, per potser més d’un motiu, ha estat el pitjor de la meva vida. L’estiu apareix ara com un temps  de relativa treva i això m’hauria de permetre reprendre no l’escriptura, però si la possibilitat de fer alguna anotació de tant en tant. En el temps de silenci precedent han passat algunes coses, fins i tot alguna de bona, entre elles, l’aparició d’un darrer llibre de John Gray que vaig poder llegir a començaments d’aquest mes. El seu tema és l’ateisme, el títol en concret és “seven types of atheism”. Com em passa sovint,  aquesta lectura ha estat una font peculiar d’un goig molt concret, el de trobar-se amb un llibre que m’hagués agradat i que hagués volgut escriure. Gray és ell mateix un ateu però enfrontat a la major part dels ateismes que s’han donat a la història del pensament. Al capdavall, per ell la major part d’ateisme han acabat constituint-se en maneres de seguir sent monoteista i en aquest sentit ni Nietzsche, ni Marx constitueixen cap excepció. Allò que hom anomena ateisme ha estat generalment una substitució de l’ens suprem per la humanitat. En aquesta via estudia un ampli ventall de pensadors, començant pels que li mereixen una pitjor consideració, Dawkins  i els propagandistes de l’ateisme al començament d’aquest segle, fins a l’ateisme caracteritzat per l’odi a Déu que troba la seva millor expressió en el marques de Sade. Enfrontat a aquesta tradició els darrers capítols ens ofereixen la seva visió d’un conjunt de pensadors amb els quals s’identifica més,els que no han caigut en el parany d’adorar la humanitat. En aquesta llista s’hi troben Santayana, Joseph Conrad, Spinoza, Shestov i sobretot Schopenhauer, l’autor que millor ens ha ensenyat que no és possible pensar la història com un camí de redempció, cosa que li fa ser el descregut per excel·lència.

                                  L’ateisme, recuperant una terminologia que fa anys que no s’utilitza, no difereix especialment dels teismes més potents en configurar una filosofia de la totalitat,  pel contrari Gray pensa, com diu a la conclusió, que ens cal pensar més aviat en quins són els límits de l’enteniment humà, la qüestió que els aparents antagonistes tendeixen a oblidar. Això ens situa en una posició propera a un escepticisme que troba la seva millor expressió no pas en cap filòsof sinó en un novel·lista, sospito que molt poc llegit a hores d’ara, com Josep Conrad, la millor expressió d’una actitud que va molt més enllà d’un cert escepticisme clàssic, dels grecs antics a Descartes o Hume, que es limita a plantejar qüestions sobre la possibilitat del coneixement, pel contrari allò plantejat a les seves novel·les és el qüestionament del valor del coneixement, començant molt fonamentalment pel coneixement d’un mateix. No és estrany que sigui en Conrad, un mariner fonamentalment aliè a l’acadèmia on es trobi aquest qüestionament. Gray comença el llibre amb l’observació de que la insistència en el valor de la fe és una peculiaritat occidental, doncs és pràcticament absent de les altres religions, de la mateixa manera allò que finalment defineix el pensament racionalista no és al capdavall més que una altra forma de fe.