La mort i el nen

        Reprenem doncs, després d’aquests quasi dos anys de silenci. Han passat moltes coses, però la que més ara tinc al cap és la mort del pare.  Fa gairebé dos mesos i el sentiment de l’absència és molt potent, aclaparador.  No fora exacte parlar de tristesa, doncs valoro el patiment que la seva mort sobtada va fer-li estalviar.  Suposo que allò més precís que puc dir és que tinc la sensació d’haver passat a un nou estat, ja que en un cert sentit em sé mort. Al capdavall, el revers obligat de pensar que seguim vivint en els nostres fills és pensar que també morim una mica quan moren els nostres pares.  Aquesta és una idea que m’apareix clara i distinta, ara mateix. No sé jo si  la consideració hagués estat la mateixa, en el cas que  hagués experimentat això mateix fa vint anys. Llavors encara em prenia massa seriosament, potser no a mi mateix però si les coses que feia, per  adonar-me’n.

        Em veig així alhora sentint l’entrada a la vellesa i ensems un sentiment d’orfandat.  Des de l’ideal autàrquic modern hom podria considerar aquesta dualitat com a contradictòria.  En canvi possiblement no podria ser d’altra manera.    Penso, per convicció introspectiva, pel fet de saber-me en continuïtat amb el marrec que ara fa cinquanta any esperava els reis d’Orient, que Freud no anava errat quan a l’inici del malestar de la cultura, comparava la ment humana amb la ciutat de Roma. Res  no es perd, sinó que queda enterrat. El noiet no se’n va anar, ha restat ocult però  encara sent-hi. Per això al capdavall enfront d’un fet com la mort del pare no pot haver-hi diferència. Si tot això és cert, es segueix també que en el fons, i malgrat la meva admiració i fins i tot devoció per les Meditacions, Descartes anava del tot errat quan defensava les raons per les que calia dubtar.