His ladies man

Jerry Lewis ens va deixar el darrer mes d'agost. Jo estava viatjant per la illa de Sardenya i em vaig assabentar sentint la Rai italiana. Feien un programa de cine i van dedicar-lo íntegrament al còmic americà. El presentador feia una gran elogi però es queixava de la dificultat de fer un programa radiofònic sobre el cine de Lewis, ja que cap tall sonor li semblava adient per fer-li un homenatge. Lewis ha estat segurament de tots els humoristes del cine sonor, el més purament visual, és a dir potser el més essencial. El fet, però és que segurament duia més de vint anys, o potser trenta, sense veure cap dels films que va dirigir. N'havia vist algun quan em vaig començar a interessar pel cine sota l'influx de la crítica francesa que el tenia com un dels seus ídols. De nen, els pares no em duien a veure els seus films perquè no el trobaven divertit o més exactament, massa poca-solta. Crec que era una opinió generalitzada. La setmana passada amb retard vaig poder-li fer un petit homenatge assistint a la projecció de la filmoteca de Catalunya del seu primer film en color, His ladies man, i em van quadrar molt tots aquests records que no podia justificar. En primer lloc, perquè era tan estimat de la crítica francesa. Si alguna crítica no se li podia fer, era que el seu treball de posada en escena fou rutinària. Cada escena i cada pla de la pel·lícula respon a una voluntat creadora. La llibertar amb la que opera és absoluta, despreocupada de les convencions sobre l'espai, el temps o una trama narrativa que desapareix del tot a mitja pel·lícula. En segon lloc, Lewis es revela com un personatge especial. Amb un evident toc sinistre, poc sa, però uns registres d'actuació que probablement només han estat superats per Chaplin. En aquest film però, rodat en un dels colors més irreals que hagi ofert mai el cine americà, em dóna la impressió que aquesta dimensió sinistra no és només del personatge Lewis, sinó de l'Amèrica que estava a punt de perdre la innocència,