El quatre d'agost vaig
visitar la cueva del viento a Icod de los vinos..És la cinquena
més llarga del món de les formades per una erupció volcànica, ja
fa uns quants milers d'anys. Només són visitables uns centenars de
metres, tot i que el seu conjunt abasta tres nivells, disset
sots-nivells i molts kilòmetres d'extensió. Cap al final de la
vista el guia, òbviament un espeleòleg, va voler-nos fer sentir el
món soterrani. Ens vam relaxar i varem apagar totes les llums. La
foscor era absoluta i oblidada la vista, els altres sentits van
començar a treballar de debò, cosa que ordinàriament tampoc fan
del tot. Efectivament la sensació de pau ara absoluta i ens va
costar reprendre la marxa cap a l'exterior. La sensació fou molt
forta i dies després encara hi pensava. D'una banda, l'experiència
em feu entendre que el costum, entre d'altres, cristià, de
l'enterrament sota terra és, evidentment, convencional però en cap
cas arbitrari. De totes maneres tampoc és una idea que et faci
replantejar res perquè a hores d'ara encara que no siguis incinerat
tampoc t'acull la terra. Més importat des del meu punt de vista és
que la cova de Tenerife em va fer pensar en la cova més important de
la història del pensament, aquella de la que em toca parlar cada any
i vaig sentir un cop més que no hp faig prou bé, que no acabo de
transmetre quelcom que és important i que no ignoro, en concret, el
caràcter radicalment violent de la filosofia. Si ens limitem a dir
com fan la major part dels textos que la sortida de la cova és un
alliberament estem falsejant l'essència del relat: el caràcter
traumàtic d'aquest alliberament; cap culpa, però, aquí de Plató,
que si hi explicà molt bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.