IRRELLEVANCIES

Axiomàtica fonamental; principis complementaris: 1/ el Subjecte és buit. 2/ L’alternativa a la buidor és la mimesi.

Si això és així positivisme, marxisme, Nietzsche, Freud i el post-modernisme són episodis de la purga necessària i llarga de l’episodi d’indisgetió que suposà el kantisme, primer i el hegelianisme després.

Imperatiu categòric

Quan era jove i em vaig deixar seduir per l’imperatiu categòric kantià, no en tenia consciència de la fatalitat d’aquesta decisió. Fa quasi vint anys que estic escrivint, i diguem-ne pensant, des del refús d’aquell moment de feblesa i encara no m’acabo de quedar a gust.

Michéa sobre liberalisme, infantilisme i el joc del F.C. Barcelona

L’ideal d’autonomia no és certament estrany als liberals. Pel contrari, la idea que qualsevol home és prou gran com per decidir per ell mateix la manera amb la que ha de conduir la seva vida, legitima el seu combat econòmic i cultural permanent contra tota intenció “paternalista” de l’estat, les esglésies o la col·lectivitat. El seu problema és que fundant així aquest ideal d’autonomia sobre la natura suposadament egoïsta de l’home (sobre la convicció, en d’altres termes, que la lliure persecució per cadascun del seu interès ben entès, és la clau d’una societat ordenada), el liberalisme es veu forçat a encoratjar el manteniment de les condicions d’una infància eterna (tot percebent l’egoisme inicial del subjecte humà com natural) fent així problemàtic, de fet impossible, l’accés a la maduresa i l’autonomia veritables.

La més petita familiaritat amb el futbol (o amb qualsevol altre esport col·lectiu) seria prou per esvair aquesta concepció simplista de les relacions entre l’individu i la col·lectivitat (Camus deia, és al futbol al que dec les meves idees sobre la moral i els homes). Tothom sap, en efecte que un jugador tindrà molta més capacitat de realitzar-se individualment (un Xavi, un Messi, un Iniesta) quan les seves prestacions s’inscriuen dins d’un col·lectiu organitzat on tothom vol d’entrada jugar pels altres (essent llavors el pas, des d’aquest punt de vista, la forma futbolística del don i la paret la millor il·lustració, del donar, rebre i tornar) (1). És aquesta tota la diferència que existeix entre el meravellós joc del F.C. Barcelona (hereu en aquest punt del “futbol socialista” de Gusztàv Sebes) i el futbol liberal de Raymond Domenech (el qual té clarament la preferència de Mediapart) on cada monada aïllada sembla jugar per ella mateixa amb uns auricular de MP3 sobre les orelles i l´’única obsessió del proper contracte al cap.



(1) És filosòficament interessant fer esment que a l’Anglaterra de finals del segle XIX els clubs de l’èlit aristocràtica i burgesa (que originalment dominaven aquest esport nou) practicaven el dribbling game (un joc fundat només al drible i a la proesa individual). Foren els primers clubs obrers els que varen inventar el passing game (joc fundat, pel contrari, a l’art del pas i de l’organització col·lectiva). El 31 de març de 1883 (pels amants de les coincidències molts pocs dies després del de la mort de Marx), la victòria a la final de la copa del Blackburn Olympic (el club dels obrers del tèxtil i la metal·lúrgia) sobre els Old Etonians (el club de les elits liberals)constitueix, així, una dada simbòlica tant per a la memòria històrica del proletariat anglès com a la història tàctica del futbol.

Extret de le complexe d'Orphée , pp. 293-294

plantejament i resolució del problema de la inducció

El problema del raonament inductiu no només està plantejat a Hume, sinó des de la seva òptica del tot solucionat. Només cal desfer-se de la il·lusió de que tenim la capacitat de fer deduccions sobre alguna cosa diferent de la que nosaltres mateixos ens hem empescat.

Basie, Ellington i el sentit de la vida

Us amoïna encara la vella pregunta d’algun grec antic com Sòcrates sobre quina és la millor vida per a l’hom?na, compreu-vos llavors algun disc de Count Bassie o Duke Ellington, per exemple, això ens recoma Terry Eagleton i el deixo parlar només afegint que em sembla que l’anglès hi toca

                 Take, as an image of the good life, a jazz group. A jazz group which is improvising obviously differs from a symphony orchestra, since to a larger extent each member is free to expres herself as she likes. But she does with a receptive sensitivity to the self-expressive performances of the other musicians. The complex harmony they fashion comes not from playing from a collective score, but from the free musical expression of each member acting as the basis for the free expression of the others. As each player grows more musically eloquent the others draw inspiration from this and are spurred to greater heights. There is no conflict here between freedom and “the good of the whole” yet the image is the reverse of totalitarian. Though each performer contributes to “the greater good of the whole” she does not so by some green-lipped self-sacrifice but simply by expressing herself. There is self-realization, but only through a loss of self in the music as a whole. There is achievement, but is not a question of self.-aggrandizing success. Instead, the achievement – the music itself – acts as a medium of relationship among the performers. There is pleasure to be reaped from the artistry and – since there is a free fulfiment of realization of powers- there is also happiness in the sense of flourishing. Because this flourishing is reciprocal, we can even speak, remotely and analogically, of a kind of love. One could do worse, surely, than propose such a situation as the meaning of life – both in the sense that it is what makes life meaningful-, and – more controversially – in the than when we act in this way, we realize our natures at their finest.

                       Terry Eagleton. The meaning of life. Pp. 107-108

Actualitat de Hume

L’actualitat de la filosofia de Hume es pot establir des del fer és que comptat i debatut és una filosofia de la religió. No sols els escrits adreçats a temes religiós són els més atractius sinó que el Tractat és, ell mateix, una obra centrada a la religió. Això el podia condemnar a l’ostracisme quan hom creia que les religions eren una relíquia del passat, però el fa interessant en un temps en què la filosofia està desapareixent, mentre que les religions no semblen perdre força i en un país on s’ha esvaït l’hábit de la discussió racional, substituït per l’ostentació sorollosa, i sovint fatxenda, de la pròpia fe

Hume sobre partits polítics i moral

Podem considerar que els homes són generalment més honestos a la seva dimensió pública que no a la seva dimensió privada i són capaços d’anar molt més lluny per a servir a un partit que quan és tracta només del seu propi interès. L’Honor és una considerable barrera per l’acció humana, però on un gran grup d’homes actuen conjuntament, aquesta barrera és, en una bona mesura, suprimida puix l’individu té prou amb l’aprovació del seu propi partit per tot allò que promou l’ interès comú i molt aviat aprèn a menysprear el clamor dels adversaris

Del bon govern

Segons Hume els principis fonamentals del bon govern són tres: la defensa de la llibertat, la recerca del bé públic i, ara cito textualment, refrenar i castigar l’avaricia i l’ambició dels individus particulars. Llibertat més o menys, en funció dels diners que posseïm, en tenim. Del segon punt no diré res, perquè ningú no sabem de què està parlant, però el tercer punt sembla molt lluny la praxi i les intencions dels nostres governants actuals, dels del passat pròxim i els del futur probable. De fet, el principi és tot el contrari que l’avaricia i l’ambició és bona. Recordem que Hume no era cap radical i si un enemic decidit de les virtuts monacals. Clarament era un il·lustrat i això hauria de fer pensar a tots els que han decidit que el trencament entre ètica i política era una gran conquesta.

Allò que ens falta segons Hume

Avui mentre redactava el quart capítol de la monografia sobre Hume (l`’assagista i el filòsof polític) he trobat aquest text que vull incloure en el meu llibre

Tots els governs lliures han de consistir en dues cambres, una més petita i d’altra més gran; en altres paraules, un senat i un poble. El poble, com assenyalà Harrington, mancaria de saviesa sense el senat. El senat, sense el poble, estaria mancat d’honestedat.

Llegint aquest text a hores d’ara sembla que si el vell mestre escocès té raó, ho tenim ben magre. Que no ens governa la saviesa sembla ben clar, els exemples de tota mena són nombrosos, des de les sàvies disquisicions de Lasch fins als còmics discursos de Cospedal, i no cal insistir. Sobre la importància conferida a la honradesa pel poble, les properes eleccions en donaran un altre testimoni i em temo que malauradament servirà per confirmar les tristes conclusions que podríem haver tret de les anteriors i és que la corrupció és quelcom natural, especialment, si ho fan els teus. L’honestedat no cotitza gaire més alt que la saviesa.

Filosofia i persecuciò

Segons Strauss la ciutat antiga veié perillar els seus fonaments amb l’activitat filosòfica i es veié llavors obligada a la seva persecució, més pragmàticament la ciutat moderna ha optat pel suborn, en forma de càtedres, amb un èxit gairebé absolut.

Conservadorisme

Si ens regim per un instint que ens fa pensar que el futur ha de ser igual al passat, com Hume pensava i les reaccions del públic enfront del que està passant confirmen, llavors el seu conservadorisme polític és una conclusió inevitable. Recordem d’altra banda que ser conservador no necessàriament significa ser de dretes, en els nostres dies, el conservadorisme ha estat més aviat una cosa d’esquerres.

Proïsme i humanitat

La saviesa, prengui la forma que prengui, ha de ser incompatible amb teoritzar sobre un objecte tal com la humanitat i, sobretot, amb guiar la pròpia acció per res que tingui relació amb aquesta humanitat. Dit altrament, la saviesa és cristiana: amor al proïsme, concret i singular enfront de l’abstracció humanitària.

Irrellevància

Realment Heidegger és una figura molt important? Hom té al dret a pensar que si ho és, però llavors possiblement tampoc s’ha de sorprendre gaire de la irrellevància real del pensament filosòfic actual.

De l'envelliment

Els filòsofs alemanys, i no em ve cap excepció significativa al cap, estan bé per llegir-los quan ets jove. Llavors et poden fer fruir molt amb el gaudí anticipat de llurs agosarades promeses. La pena és que molts pocs van rumiar-se  bé la qüestió de l’entusiasme que és el tema del tema i llavors quan ets fas gran, segurament, necessàriament tendeixes a trobar que exageren. De tots plegats Heidegger és el cas més notori. Aquesta conclusió es podria seguir del darrer curs del professor González a la SCF o de la pel·lícula de Margareth Von Trotta.

Filosofia. religió i Catalunya

La perplexitat de molts amics, bona gent i gent de formació filosòfica, enfront del que està passant i podria passar a Catalunya és possiblement conseqüència d’un prejudici partidista: pensar que la filosofia és més important que la religió.

L'opció de vida filosòfica a la modernitat

Mazza té raó, Maquiavel és el primer modern, no tant pel que diu, que potser també però ara no ve al cas, sinó perquè la seva manera de viure la filosofia, clandestinament a la solitud d’una cambra en un llogarret perdut però vestit amb les seves millors pertinences, és l’única opció digna que deixaren els seus temps i també els nostres. Hi ha, però, també la possibilitat de ser professor de filosofia.

Innatisme

Repensar a fons la qüestió del que vol dir naturalesa per Hume, deixa molt clar perquè no segueix la crítica a les idees innates de Locke. En el fons és defensable afirmar que és el pensador més radicalment innatista de la filosofia clàssica

Escepticisme

L’article sobre l’escepticisme té la mateixa llargària que tots els altes plegats i és l’únic que està escrit en primera persona. El seu punt de partida és el refús de la noció de principi, contradita per la pluralitat que caracteritza la naturalesa, cosa encara més evident, quan l’objecte de la nostra reflexió és la naturalesa humana. L’experiència, però, sempre acaba derrotant qualsevol principi i allò que els venç és la pluralitat i la mutabilitat de la naturalesa. Segurament això és l’element que més clarament marca la diferència entre aquesta posició i les anteriors: el bon escèptic, és el que sap que amb els humans mai no sabem que passarà. En aquest sentit, l’orientació vital depèn de la prudència entesa en un sentit merament instrumental i si hom vol enfrontar-se a la qüestió de la direcció vital filosòficament, l’únic principi plausible és el de la pluralitat causada per l’arrel subjectiva de tota valoració. La consideració teòrica ve recolzada pel tractament efectuat de les passions  i en particular per la seva reflexió sobre la subjectivitat de la bellesa, considerada paral·lelament a la reflexió moderna sobre les qualitats secundàries.

De tot plegat es dedueix que les diferències reals entre els homes consisteixen a la seva capacitat de patir o fruir  i des d’aquí des d’on cal fer-se una concepció de la virtut, la qual no pot consistir sinó en tenir unes determinades disposicions de la ment. El problema és que l’excel·lència en la ment és tan poc freqüent com l’excel·lència en el cos i per això el poder de la filosofia sempre serà necessàriament migrat i a una bona part de la humanitat li és del tot aliena. De fet, fins i tot a una mateixa vida, resulta molt difícil mantenir una determinació d’aquesta mena constant i per això de manera semblant a la que  pensà Montaigne, allò que defineix la relació de l’home amb la veritat és el seu caràcter ondulant. La virtut mai no serà universal. L’educació, però, pot millorar qualsevol i d’aquí neix la utilitat principal de la filosofia, que no es troba pas en les solucions que ofereix, sinó en els hàbits amb els que exercita la ment . La qual cosa però no acaba de servir per poder negar que en general la filosofia és impotent davant de qualsevol afecció. ) i quan en té algun efecte, es refereix tant a les afeccions positives com a les negatives  Des d’aquí  Hume desplega un atac força radical, contra totes les tendències a justificar la filosofia des del seu caràcter de consolació, cosa que per ell només serveix per fer reals, desgràcies hipotètiques. En tot cas, la conclusió que cal extreure és que sembla exagerat pensar que la vida humana és un afer de gaire importància  i que la capacitat de comparació recomanada pels filòsofs només és efectiva després d’una intensa exercitació i quan aquesta no hi és actua més com a remei que com a verí . Cal afegir que allò que fa la situació humana més difícil és que no admet proporcions ni mesures, (això fora la superació del platonisme; la lucidesa que els hi manca) . A la conclusió, l’escepticisme es mostra com la reflexió més subtil sobre la finitud de la vida, perquè és la que es fa des d’una consideració més realista de la ignorància sobre el tot i de la seva contingència essencial .

Platonisme

El platònic és l’home contemplatiu i dedicat a la devoció filosòfica, en contraposició a l’home d’acció representat per l’estoic. Si l’estoïcisme és una superació de l’actitud epicúria a la qual supera per la dimensió social, allò que ell anomena el platonisme és a a la seva vegada una superació de l’estoïcisme, pel que aquest té de glorificació d’un mateix, una tendència que queda anorreada per la comparació amb l’infinit. Com en els altres casos, també la referència és una naturalesa, amb la que ens mesurem no tant des del goig, com des de l’admiració pel seu ordre. El respecte pel disseny intel·ligent és el que defineix el platonisme. L’article és un altre elogi de la finitud, en aquest cas la que brolla de la comparació amb l’infinit.

Estoïcisme

L’estoïcisme fora una altra vessant del naturalisme on la tècnica no és vista en oposició a la naturalesa, sinó  pel contrari com una cosa intrínsecament natural. En aquesta interpretació Hume assumeix la visió mecanicista de la naturalesa, preponderant al seu temps. Ensems, la visió de la naturalesa ara és més nòrdica i calvinista, la naturalesa genera cansament i malaltia i només l’acció ens pot alliberar. La passió predominant en l’home estoic, és la passió per la virtut, fonamentalment, la virtut cívica i és complementària de la il·lusió, al mateix temps natural i falsa, de la participació del Logos humà al logos diví. Finalment,  però atesa que la veritat última de l’estoïcisme és la acceptació d’allò disposat per aquest logos, la veritat de l’estoïcisme en troba també en ser una filosofia de l’acceptació de la limitació.

Epicureisme

Els assaigs de Hume parlen més aviat poc de filosofia. L’excepció són els quatre articles que dedica a figures filosòfiques singulars. Tots estan bastits des de la conclusió del Tractat, la naturalesa, l’instint, determina la vida humana i fins i tot les opcions filosòfiques, però la naturalesa no és uniforme i així queda explicada la pluralitat filosòfica. El primer d’aquests assaigs està dedicat a l’epicureisme que, des del punt de vista de Hume, acaba definint el tarannà més oposat a allò que nosaltres hem vingut a anomenar modernitat. La definició de l’epicureisme és el refús de tota artificialitat i l’essència, per tant, l’ acontentament amb la natura que és allò que pròpiament definiria el plaer. A les seves consideracions, allò oposat a l’epicureisme és la introspecció subjectiva. L’article és una celebració de la immediatesa de la passió, en allò que té com a veu de la naturalesa, i de refús de l’ideal filosòfic de l’autarquia i, en general, de qualsevol mena de fonamentació a la consciència. Com correspon a la manera de fer del XVIII, la reivindicació de la naturalitat troba la seva màxima expressió en la revindicació de la sexualitat. Però atès que és una filosofia, hom no podria definir l’epicureisme humià com un mer abandonar-se al moment. L’element fonamental de gaudí i tranquilitat és la consciència del caràcter temporalment limitat de tot plaer i finalment de l’existència. La saviesa epicúria és, llavors, per Hume una saviesa de la finitud.

només cal tenir por a la por

Aquestes darreres setmanes he estat treballant amb els meus alumnes de ciutadania, la pel·lícula, to kill a mockingbird,  i la veritat és que tot ha sortit molt més bé del que pensava. En aquest país el cine no forma part de l’oci habitual i com a tot arreu, el blanc i el negre és una cosa que sembla totalment fora de temps, una relíquia que a hores d’ara, segons em deien, ni tan sols es veu bé. Però a la projecció el film va guanyar la seva atenció, ningú no es va pràcticament moure i al final la resposta al qüestionari que havien de donar-me, deixa veure que molt del que ha passat aquest tres setmanes ha tingut per ells un caràcter de descobriment. I  certament si estaven atents havia de ser així, perquè el film de Robert Mulligan és un film sobre la virtut i sobre les virtuts, sobre el que significa l’honradesa, la integritat o el coratge. Quelcom del que mai ningú no els ha parlat, però això evidentment no significa que en  siguin insensibles. I així em  va satisfer que tots copsarem molt bé la importància de  l’escena en què el personatge d’Atticus Finch rep l’escopinada de Tom Ewell i simplement s’eixuga amb el seu mocador  mantenint la mirada però sense respondre a la provocació. Un escena on es fa palesa una mena d’heroisme i homenia,  del tot oposada a la dels codis en què aquests nois han estat educats, però per qualsevol ser racional, molt més veritable. Com passa sovint Gregory Peck no era ni la primera, Rock Hudson, ni la segona, James Stewart, opció per fer el paper, però és pràcticament impossible imaginar-se un Atticus Finch diferent. Peck no era un actor especialment expressiu i en aquest cas, fent el paper d’un home que és fàcil imaginar com essencialment estoic, això el va afavorir.  També fa el film especial el treball d’Elmer Bernstein. Possiblement és la seva millor partitura, ja que la música va per davant de la imatge en explicar una història on es fa el trànsit des del terror fantàstic infantil a l’abjecció moral dels adults

Intempestivitat kantiana

Locke a hores d’ara interessa molt poca gent i molt menys que Descartes, Spinoza, Leibniz o Hume. En canvi,  a la critica de la raó pura, si que li interessa a Kant i la major part de les mencions són molt negatives. Aquest és un element fonamental, em sembla, per fer-se una idea dels propòsits finals de Kant, doncs en el període il·lustrat si hi sembla haver un filòsof indiscutible i que expressi el punt de vista de l’època, els il·lustrats són generalment lockians, és precisament l’autor de l’assaig sobre l’enteniment humà.

LOE i Ideoologia

La LOE assenyala com a la seva sisena finalitat el desenvolupament de la pròpia creativitat, la iniciativa personal i, no podia no ser-hi, l’esperit emprenedor.  Pseudo-platònicament parlant no m’està malament. Ara, em sembla, que encara que només fos per simetria hauria d’haver estar inclosa en les finalitats algunes referència a l’aprendre a col·laborar i a treballar amb els altres, però no hi és pas.  No caldria gaire més per mostrar la inanitat de la pretesa esquerra que, presuntament, governava llavors

Beckett sobre el costum

Samuel Beckett, en el seu estudi de Proust, digué algunes coses que un seguidor de les influències de Hume no pot passar per alt:

Les lleis de la memòria estan sotmeses a les més generals lleis de l’hàbit. L’hàbit és un compromís efectuat entre l’individu i el seu entorn, o entre l’individu i les seves excentricitats orgàniques, la garantia d’una avorrida individualitat, el llampec conductor de la seva existència. L’habit és el llast que encadena el gos al seu vòmit. O, més aviat, la vida és una successió d’hàbits, doncs l’individu és una successió d’individus ....La creació del mon no va tenir lloc una vegada, sinó que té lloc cada dia. L’hàbit llavors és el terme genèric pels innombrables compromisos entre els innumerables subjectes que composen l’individu i llurs innombrables objectes correlatius. Els períodes de transició que separen les adaptacions consecutives (atès que per cap mena de macabre transsubstanciació pot fer de les fulles mortes bolquers) representen les zones perilloses a la vida de l’individu, perillós, precari, adolorit, misteriós i fèrtil quan per un instant l’avorriment de la vida és substituït pel patiment del ser.

Ictiofilia

Al seu darrer llibre Gray descriu una categoria interessant, la dels Ictiofils, que ell assimila a l’humanisme en general. Els ictiofils són individus capaços de qualsevol deformació de la realitat per tal de mantenir la seva imatge ideal. El nom ve l’obra del pensador radical rus Herzen, el qual en un dels seus diàlegs confronta un rousseaunià i un escèptic com ell mateix, el qual replica a l’afirmació famosa de Rousseau: Els homes han nascut per a ser lliures i a tot arreu estan encadenats que aquesta afirmació recorda la d’algú que digués: els peixos han nascut per a volar, però a tot arreu estan nedant i submergits dins de l’aigua.

Filosofia i escriptura

Borges tenia raó. Allò normal hauria de ser llegir i escriure ha de quedar reservat per quan tens alguna cosa  a dir, cosa que s’esdevé rares vegades. La inflació del curriculum, i l’exigència d’aquesta inflació, que caracteritza els autors més anomenats dels nostre temps, suposa un motiu de sospita gairebé definitiu. Aquí, però el filòsofs han fet molt mal. Escrivint massa, i després mostrant una esglaiadora facilitat per llegir malament, com  en palesen innombrables històries de la filosofia

El silenci dels animals

Dedico part dels darrers dies a llegir el darrer llibre de John Gray, the silence of animals. El llibre es pot veure com un epíleg a la que potser és la seva obra més reeixida Straw Dogs on desmitificava la noció de progrés des d’una perspectiva darwinista. No em sembla que el nou llibre afegeixi res d’essencial al dit llavors.  Bàsicament més que no pas arguments, cosa que no és precisament allò que defineix l’estil de Gray, recull cites d’autors famosos com Koestler, Borges, Beckett, Orwell i d’altres menys coneguts propers a la idea amb que concloïa Straw Dogs, si hi ha alguna cosa així com el sentit de la vida està molt més proper a l’animalitat que no pas a la humanitat. Aclaparat com estic ara mateix, no he pogut resistir el treure’m hores de son per llegir aquest llibre i ha estat especialment instructiu fer-ho mentre els mitjans de comunicació ens fornien l’espectacle romà, atès que el contrast era interessant. No seré jo pas qui discuteixi la fortalesa social i política de l’església catòlica però em sembla que, ara mateix, no ve acompanyat de força espiritual (aquesta conclusió té molt a veure on visc ara, un país on és tan indiscutible la preeminència social del catolicisme com la seva irrellevància per orientar les decisions ètiques de la gent). Pel contrari, malgrat els atacs intel·lectuals i abstractes dels filòsofs postmoderns, el mite del progrés resisteix. No pas pel seu prestigi intel·lectual, sinó precisament com una fe sense la qual la major part dels europeus no són capaços d’estar al mon. Al capdavall, la fe en el progrés és allò que implícitament ens permet combregar amb rodes de molí com que hi haurà una sortida a la crisi o que la independència de Catalunya solucionarà tots els nostres problemes. Només pel seu efecte purgatiu contra aquesta il·lusió que no hauria de tenir esdevenidor (Freud certament fora una altre de les seves fonts fonamentals) val la pena llegir Gray

Hume i Kant

Allò de debò nou plantejat per la crítica de la raó pràctica és la tesi de la irreductibilitat del judici pràctic al judici cognoscitiu, és a dir, que cap decisió es determina des d’un coneixement. Presa en conjunt, la direcció de l’obra de Hume és completament oposada, tot judici cognoscitiu esta determinat, en depèn, d’un judici pràctic, d’una decisió, la qual, però, en cap cas es deixaria descriure bé amb el qualificatiu de racional.

Novel·la post-humeana

La conseqüència de la filosofia de Hume és que la novel·la es troba del tot justificada per substituir la teologia: això serà el segle XIX. Marx i Nietzsche no en seran pas una excepció sinó dos dels  capítols fonamentals de la faula substitòria.

Associació d'idees

El començament del Tractat i la Investigació, quan es parla de l’associació d’idees, semblar més aviat banal: la descripció d’un mecanisme psicològic considerat, sense una demostració gaire clara,  com a fonamental en el funcionament de la ment humana. Vistos els precedents però el caire ha de ser totalment diferent. Hume no recorda els seus precedents però tant per Locke com per Descartes l’associació d’idees és una tendència dirigida essencialment envers allò patològic i que ha de ser corregida per l’enteniment. A Hume no hi ha enteniment que pugui corregir res i així allò que pels seus prudents predecessors era l’arrel de la follia, ara passa a ser el cement de l’univers.

Crisi i LOE

Hi ha molta gent que escriu sobre la situació i alguns escrits estan molt ben raonats i molt ben escrits, cap però és tan il·lustratiu com el text de la LOE,  no especialment ben escrit ni especialment ben raonat, amb el que darrerament estic  tan ocupat, . No hi ha testimoni més clar de la nostra crisi moral que el fanatisme moralitzador que palesa el text a cadascun dels articles.  Un text que hagués horroritzat Aristótil  i qualsevol dels que pensen que la moral no és tant un tema per parlar-ne com per practicar-ne. 

Il·lustració

La il·lustració no suposa la superació, ni la solució del conflicte entre la raó i la fe,  o Jerusalem i Atenes, sinó el perfeccionament màxim de la capacitat de disfressar-ho i amagar-ho

Hume com a profeta

Més enllà d’altres raons el significat de fer a hores d’ara un llibre sobre Hume, és que aquest pensador tres cents anys després del seu naixement  explica millor que cap altre la nostra situació.  Perquè certament allò més sorprenent del daltabaix actual és que tot plegat no té res de sorprenent. Les veus que ho anunciaven eren moltes i variades ideològicament, però tots plegats ens vam entestar a pensar que el futur, el futur immediat, el curt termini, necessàriament hauria de ser igual  al passat. El triomf del costum, el instint conservador, la il·lusió, tres maneres de dir la mateixa cosa, fou absolut sobre la raó. 

Apunt personal irrellevant

Estic massa sol i ho noto tot fent aquest llibre. No acabo de fer-me una idea, tot escrivint un llibre sobre un filòsof, de per a qui estic escrivint, o, allò que és més important, de per a qui hauria d’escriure.

Creença i Tolerància

Afirmar com fa Hume que tota creença és en el fons irracional, no deixa de ser el millor fonament possible per a la tolerància, perquè ningú ens pot fer culpables d’allò engendrat per mecanismes instintius, aliens a la raó i per tant d’impossible control.

Un altre cop: Hume vs. Descartes

Desfer-se de totes les opinions rebudes, fer una katharsi del coneixement per deslliurar-lo de tota opinió, alliberar-se del prejudicis, és un treball que té sentit si al seu final es troba allò que realment som, una ment entesa com un mecanisme productor de la veritat en forma d’intuïcions racionals. Podria ser però, i per això Hume no en voldrà fer cap tabula rasa, que quan ens desfem de tots els prejudicis, allò únic que resti sigui purament el mecanisme de fer prejudicis, que creem prejudicis perquè no sabem, ni podem, fer altre cosa. El joc cartesià no té així sortida.

Paassat i futur (?) de la filosofia catalana

Fa tres anys es va commemorar la fundació de l’Associació catalana de filosofia moderna. Quan es fundà, fa vint i tres anys, no havien estat traduïts al català, ni el Leviatan, ni les Meditacions Metafísiques, ni l’Êtica, ni l’assaig sobre l’enteniment humà, ni el Tractat. De totes aquestes, només han estat traduïdes les Meditacions per l’esforç individual i solitari d’un professor d’institut, desconnectat de qualsevol família (si voleu penseu en el sentit sicilià del terme) universitària. Potser, per això, especialistes (sic ) de filosofia moderna de la molt catalana Universitat de Girona desconeixien, deu anys després de la seva aparició, l’existència d’aquesta traducció.  La dada és depriment.  Ateses com van les coses, sembla prudent concloure que allò que no s’ha fet aquests vint anys tampoc es farà en els vint anys propers i pensar la supervivència de les institucions sustentadores de la filosofia més enllà d’aquest termini és ben problemàtic. La normalització de la vida filosòfica no es produirà probablement mai. Això si, potser seguirem tenint TV3 i un dia d’aquests ens passaran Gandia Shore en versió catalana. Qui en tingui ganes, podrà consolar-se.

Culloden

La diferència entre el Tractat i la Investigació és que mentre el primer està escrit, com segons Strauss quasi tota la producció anterior,amb el propòsit conscient de minimitzar les possibilitats de persecució, el segon ja no. Entre mig de la publicació de tots dos cal no oblidar que ha tingut lloc la batalla de Culloden i la desfeta dels jacobites, és a dir s’ha consolidat políticament el règim que garantia la llibertat de culte i la llibertat d’opinió, d'una manera que hom podia considerar, dins de l'àmbit limitat en què els humans podem fer aquesta mena de consideracions, irreversible.

Exercici de Metafísica cartesiana

Puc pensar que res del que em diuen els sentits existeix. No sé llavors si és real, l’habitació que m’acull, ni el país on soc, ni el Déu que diuen que m’ha fet ni tan sols el meu cos. Només puc estar cert de l’existència d’aquest pensament que ho posa tot en dubte i que no pot posar-se en dubte ell mateix. Fins aquí Descartes. El Jordi repeteix l’exercici.  No sap si hi ha món, ni Déu, ni si té cos. Tampoc pot dubtar que ell, en Jordi, existeix, però en pot realment dubtar de la realitat de Les Meditacions Metafísiques?

Hume i els clàssics

Allò que posa al capdavall Hume més del costat dels clàssics que dels moderns és el fet que quan parla de la naturalesa, la seva perspectiva sigui sempre la de l’espectador, no la de ningú que aspiri a modificar-la o determinar-la. En aquest sentit la influència de missatges com el de Bacon o Descartes és ben migrada.  Així Flew té raó quan diu que és evidenment fals que tot els lligams entre esdeveniments son conjuncions però mai connexions. Els exemples són nombrosos i inacabables fins i tot en el temps de Hume quan hi havia menys maquines. Però tots els exemples són referits a entitats artificials. Allò del que parla Hume és especificament de la naturalesa, la qual és essencialment, per ell com pels clàssics (potser el Plató de la Republica fora una rara i terrorífica excepció),  un objecte d’observació.

d'infanticidis

La diferència entre les filosofies de Hume i de Descartes és que ja no cal per res esdevenir un infanticida; no cal matar el nen, perquè rarament podem ser alguna cosa diferent del nen, que érem. I si per atzar i d’una manera artificiosa ho esdevinguéssim, tampoc valdria pas la pena. Suposo que quan aquest punt de vista et plau més, és un senyal de que no cal prendre’s massa seriosament Sant Pau.

Antics i moderns des de Hume

El mon modern és superior a l’antic per la seva filosofia natural, n’és inferior per la seva filosofia moral, la qual tendia tenir una actitud sospitosa vers l’entusiasme i generalment prenia molta cura de no justificar-ho.

Hume sobre la qüestió més fonamental

No sabrem mai si l’univers és un Cosmos o un Caos. Això fora un fet. Però també és un fet que ens cal que no sigui un caos. Allò que acut en el nostre ajut llavors és la imaginació.

Balanç humià

La filosofia no ajuda a sortir de la caverna. El filòsof resta tan lluny de l’exterior com quan hi era amb els altres. Hom però desconnecta del miratge col·lectiu per passar a tenir-ne un de propi. El guany és magre.

El cartesianisme de Hume

Allò que de cartesià hi ha en Hume és el mantenir-se a l’afirmació de que cal fer metafísica només un cop ala vida i que quan es fa cal desenvolupar-la com un exercici de radicalitat en el qual els compromisos amb l’opinió rebuda són esclosos. La diferència amb la tradició clàssica es però en el cas de Hume molt més clara: de cap de les maneres, la filosofia pot ser ara una manera de viure.