Hume i els clàssics

Allò que posa al capdavall Hume més del costat dels clàssics que dels moderns és el fet que quan parla de la naturalesa, la seva perspectiva sigui sempre la de l’espectador, no la de ningú que aspiri a modificar-la o determinar-la. En aquest sentit la influència de missatges com el de Bacon o Descartes és ben migrada.  Així Flew té raó quan diu que és evidenment fals que tot els lligams entre esdeveniments son conjuncions però mai connexions. Els exemples són nombrosos i inacabables fins i tot en el temps de Hume quan hi havia menys maquines. Però tots els exemples són referits a entitats artificials. Allò del que parla Hume és especificament de la naturalesa, la qual és essencialment, per ell com pels clàssics (potser el Plató de la Republica fora una rara i terrorífica excepció),  un objecte d’observació.