GRAY PARLA: Constants més enllà de les ideologies

Al segle XX, els pitjors episodis d’assassinats massius van ser perpetrats amb l’ànim de refer la humanitat. Si els seguidors de Lenin varen somniar amb una humanitat socialista, els nazis es pensaven engendrar una raça superior. Els governs occidentals que comencen guerres per tal de forçar un canvi de règim poden semblar d’una divisió diferent, però els impulsos que els condueixen no són gaire diferents. Els seus crítics afirmen que aquestes aventures tenen un caràcter geopolític, controlar el petroli a algun altre avantatge estratègic, i no cal dubtar de que la geopolítica té molt a veure, però una mena de pensament màgic també n’és important. No servint per a realitzar cap objectiu estratègic, les guerres de canvi de règim són un intent d’assegurar-se un lloc a d’història. Intervenint en societats de les que no en saben res, les elits occidental fan avançar un futur que creuen prefigurats en elles mateixes, en nou món basat en la democràcia,la llibertat i els drets humans. Els resultats són definitius, estats fallits, zones d’anarquia i tiranies noves i pitjors, però per tal de veure’s ells mateixos com figures que canvien el mon, els nostres líders han triat no veure allò que han fet.

Ictiofilia

Al seu darrer llibre Gray descriu una categoria interessant, la dels Ictiofils, que ell assimila a l’humanisme en general. Els ictiofils són individus capaços de qualsevol deformació de la realitat per tal de mantenir la seva imatge ideal. El nom ve l’obra del pensador radical rus Herzen, el qual en un dels seus diàlegs confronta un rousseaunià i un escèptic com ell mateix, el qual replica a l’afirmació famosa de Rousseau: Els homes han nascut per a ser lliures i a tot arreu estan encadenats que aquesta afirmació recorda la d’algú que digués: els peixos han nascut per a volar, però a tot arreu estan nedant i submergits dins de l’aigua.

El silenci dels animals

Dedico part dels darrers dies a llegir el darrer llibre de John Gray, the silence of animals. El llibre es pot veure com un epíleg a la que potser és la seva obra més reeixida Straw Dogs on desmitificava la noció de progrés des d’una perspectiva darwinista. No em sembla que el nou llibre afegeixi res d’essencial al dit llavors.  Bàsicament més que no pas arguments, cosa que no és precisament allò que defineix l’estil de Gray, recull cites d’autors famosos com Koestler, Borges, Beckett, Orwell i d’altres menys coneguts propers a la idea amb que concloïa Straw Dogs, si hi ha alguna cosa així com el sentit de la vida està molt més proper a l’animalitat que no pas a la humanitat. Aclaparat com estic ara mateix, no he pogut resistir el treure’m hores de son per llegir aquest llibre i ha estat especialment instructiu fer-ho mentre els mitjans de comunicació ens fornien l’espectacle romà, atès que el contrast era interessant. No seré jo pas qui discuteixi la fortalesa social i política de l’església catòlica però em sembla que, ara mateix, no ve acompanyat de força espiritual (aquesta conclusió té molt a veure on visc ara, un país on és tan indiscutible la preeminència social del catolicisme com la seva irrellevància per orientar les decisions ètiques de la gent). Pel contrari, malgrat els atacs intel·lectuals i abstractes dels filòsofs postmoderns, el mite del progrés resisteix. No pas pel seu prestigi intel·lectual, sinó precisament com una fe sense la qual la major part dels europeus no són capaços d’estar al mon. Al capdavall, la fe en el progrés és allò que implícitament ens permet combregar amb rodes de molí com que hi haurà una sortida a la crisi o que la independència de Catalunya solucionarà tots els nostres problemes. Només pel seu efecte purgatiu contra aquesta il·lusió que no hauria de tenir esdevenidor (Freud certament fora una altre de les seves fonts fonamentals) val la pena llegir Gray