GRAY PARLA: Constants més enllà de les ideologies

Al segle XX, els pitjors episodis d’assassinats massius van ser perpetrats amb l’ànim de refer la humanitat. Si els seguidors de Lenin varen somniar amb una humanitat socialista, els nazis es pensaven engendrar una raça superior. Els governs occidentals que comencen guerres per tal de forçar un canvi de règim poden semblar d’una divisió diferent, però els impulsos que els condueixen no són gaire diferents. Els seus crítics afirmen que aquestes aventures tenen un caràcter geopolític, controlar el petroli a algun altre avantatge estratègic, i no cal dubtar de que la geopolítica té molt a veure, però una mena de pensament màgic també n’és important. No servint per a realitzar cap objectiu estratègic, les guerres de canvi de règim són un intent d’assegurar-se un lloc a d’història. Intervenint en societats de les que no en saben res, les elits occidental fan avançar un futur que creuen prefigurats en elles mateixes, en nou món basat en la democràcia,la llibertat i els drets humans. Els resultats són definitius, estats fallits, zones d’anarquia i tiranies noves i pitjors, però per tal de veure’s ells mateixos com figures que canvien el mon, els nostres líders han triat no veure allò que han fet.

Beckett sobre el costum

Samuel Beckett, en el seu estudi de Proust, digué algunes coses que un seguidor de les influències de Hume no pot passar per alt:

Les lleis de la memòria estan sotmeses a les més generals lleis de l’hàbit. L’hàbit és un compromís efectuat entre l’individu i el seu entorn, o entre l’individu i les seves excentricitats orgàniques, la garantia d’una avorrida individualitat, el llampec conductor de la seva existència. L’habit és el llast que encadena el gos al seu vòmit. O, més aviat, la vida és una successió d’hàbits, doncs l’individu és una successió d’individus ....La creació del mon no va tenir lloc una vegada, sinó que té lloc cada dia. L’hàbit llavors és el terme genèric pels innombrables compromisos entre els innumerables subjectes que composen l’individu i llurs innombrables objectes correlatius. Els períodes de transició que separen les adaptacions consecutives (atès que per cap mena de macabre transsubstanciació pot fer de les fulles mortes bolquers) representen les zones perilloses a la vida de l’individu, perillós, precari, adolorit, misteriós i fèrtil quan per un instant l’avorriment de la vida és substituït pel patiment del ser.

Paassat i futur (?) de la filosofia catalana

Fa tres anys es va commemorar la fundació de l’Associació catalana de filosofia moderna. Quan es fundà, fa vint i tres anys, no havien estat traduïts al català, ni el Leviatan, ni les Meditacions Metafísiques, ni l’Êtica, ni l’assaig sobre l’enteniment humà, ni el Tractat. De totes aquestes, només han estat traduïdes les Meditacions per l’esforç individual i solitari d’un professor d’institut, desconnectat de qualsevol família (si voleu penseu en el sentit sicilià del terme) universitària. Potser, per això, especialistes (sic ) de filosofia moderna de la molt catalana Universitat de Girona desconeixien, deu anys després de la seva aparició, l’existència d’aquesta traducció.  La dada és depriment.  Ateses com van les coses, sembla prudent concloure que allò que no s’ha fet aquests vint anys tampoc es farà en els vint anys propers i pensar la supervivència de les institucions sustentadores de la filosofia més enllà d’aquest termini és ben problemàtic. La normalització de la vida filosòfica no es produirà probablement mai. Això si, potser seguirem tenint TV3 i un dia d’aquests ens passaran Gandia Shore en versió catalana. Qui en tingui ganes, podrà consolar-se.

Pessoa al llibre del desassossec distingeix entre el cansament de viure i el cansament de ser, els quals poden  ser entesos com dos graus diferents de nihilisme el primer purament banal, el segon metafísic. El nihilisme romàntic sovint té més a veure amb el primer que amb el segon. El nostres temps hipermoderns, hiperavorrits per la fal·lera de la recerca de la diversió constant, en canvi, combinen l’absència del primer amb un aclaparador domini del segon. Aquesta podria ser la definició de la post-modernitat.

Nihilisme a l'aula

Faig poques hores de quart d’ESO, però són prou intenses. Possiblement n’aprenc més dels meus alumnes que no pas a la inversa. Això no  és però estrany, perquè al capdavall allò que més compta són les ganes d’aprendre. Després de Londres, a Vilanova i a Medina, ha canviat radicalment procedència dels meus alumnes. Els nens provinents de classes acomodades han desaparegut i l’extracció social ara és més baixa. La conseqüència sembla ser un canvi a l’atmosfera moral. Parlar-ne és més difícil. Sabent poc del mon no tenen gaire interès a fer-ho, però quan expressen les seves conviccions sobre política, futur, treball, etc. el nihilisme que mostren es esglaiador. Tothom és corrupte, res no val la pena, treballar és necessàriament una desgràcia i coses per l’estil. El punt no és banal, perquè aquesta és la veritable forma, la radical i autèntica, d’allò que significa el fracàs escolar, més enllà de las collonades que hom generalment discuteix. Els nens llegeixen i escriuen malament perquè no en veuen cap motiu per fer-ho bé i una bona part dels pares i alumnes combreguen també amb aquesta idea.