només cal tenir por a la por

Aquestes darreres setmanes he estat treballant amb els meus alumnes de ciutadania, la pel·lícula, to kill a mockingbird,  i la veritat és que tot ha sortit molt més bé del que pensava. En aquest país el cine no forma part de l’oci habitual i com a tot arreu, el blanc i el negre és una cosa que sembla totalment fora de temps, una relíquia que a hores d’ara, segons em deien, ni tan sols es veu bé. Però a la projecció el film va guanyar la seva atenció, ningú no es va pràcticament moure i al final la resposta al qüestionari que havien de donar-me, deixa veure que molt del que ha passat aquest tres setmanes ha tingut per ells un caràcter de descobriment. I  certament si estaven atents havia de ser així, perquè el film de Robert Mulligan és un film sobre la virtut i sobre les virtuts, sobre el que significa l’honradesa, la integritat o el coratge. Quelcom del que mai ningú no els ha parlat, però això evidentment no significa que en  siguin insensibles. I així em  va satisfer que tots copsarem molt bé la importància de  l’escena en què el personatge d’Atticus Finch rep l’escopinada de Tom Ewell i simplement s’eixuga amb el seu mocador  mantenint la mirada però sense respondre a la provocació. Un escena on es fa palesa una mena d’heroisme i homenia,  del tot oposada a la dels codis en què aquests nois han estat educats, però per qualsevol ser racional, molt més veritable. Com passa sovint Gregory Peck no era ni la primera, Rock Hudson, ni la segona, James Stewart, opció per fer el paper, però és pràcticament impossible imaginar-se un Atticus Finch diferent. Peck no era un actor especialment expressiu i en aquest cas, fent el paper d’un home que és fàcil imaginar com essencialment estoic, això el va afavorir.  També fa el film especial el treball d’Elmer Bernstein. Possiblement és la seva millor partitura, ja que la música va per davant de la imatge en explicar una història on es fa el trànsit des del terror fantàstic infantil a l’abjecció moral dels adults