Hangmen also die

     Heidrych va morir assassinat a Praga l'any 1942 i com era de preveure les conseqüències foren terribles per a la població de Praga, però també l'oportunitat de dos exiliats alemanys residents a Califòrnia de fer la seva aportació a la lluita mitjançant un film de propaganda a partir d'aquests fets. Els exiliats eren Fritz Lang i Bertold Brecht i el film Hangmen also die, on se'ns explica els dies posteriors a l'atemptat centrant-se en la figura de l'autor de l'atemptat, un metge, i de la família que l'acull la nit del succés durant el toc de queda. El repartiment és prou curiós, encapçalat per secundaris habituals: Brian Donlevy com el metge, Anna Lee, en una rara aparició fora de la Ford Company, és la protagonista femenina i Walter Brennan és el pare de la noia, el cap de la família que l'amaga després de l'atemptat, i un dels 400 ostatges que han de ser executats si no apareix l'assassí. Brennan fa un registre del tot oposat als dels films de Hawks pels que el recordem més i està perfecte com a intel·lectual just i coratjós

    Crec recordar que Brecht no estigué del tot satisfet amb aquesta feina. Òbviament el seu estil no era del tot congruent amb el que es podria trobar als productes ordinaris de Hollywood. No recordo gaire finals feliços a les obres de Brecht, cosa que d'alguna manera si es produeix en aquest film on els col·laboracionistes tenen un cert èxit, tot i que la vida de la major part dels ostatges Brennan inclòs, acaba sent sacrificada. A més va tenir problemes amb el sindicat de guionistes que no el va voler reconèixer com a autor del guió. Lang, en canvi, si estava satisfet d'haver treballat amb Brecht i d'haver posat en pantalla algunes idees molt originals, com el diàleg on Brennan explica la necessitat de ser prudent amb el que es diu o la inserció del poema en el clip de més amunt. Més enllà de les servituds imposades pel film de propaganda i d''una certa caiguda de ritme en la part central, em sembla que el film és un bon testimoni de l'indiscutible geni de Lang, un dels cineastes que varen descobrir i millor van aprofitar la capacitat del cinema per construir la història a partir de detalls mitjançant significatius primers plans ,moltes vegades d'objectes. En aquest film veiem que la seva capacitat per construir escenes de tensió no era inferior a la de Hitchcock, que considerava Lang un dels seus mestres i el film és molt clar, reflectint aquí tant la seva personalitat com la de Brecht, en mostrar situacions complexes moralment com la que viu Donlevy quan dubta de si lliurar-se o no als alemany sper salvar 400 vides. Els nazis a la pel·lícula apareixen tan odiosos com volien els seus autors. Tot i que potser alguns catalans contemporanis podrien fer una altra mirada doncs el régim de Heydrich, com ens explica Xavier Massó, al seu darrer llibre fou el primer en organitzar un ensenyament competencial.

Sobre els silent parties i el retrocés educatiu

 

    Alberto Olmos ha conegut fa poc l'existència de les silent reading parties i sembla que no li agraden. Amb el que no estic d'acord amb ell és que siguin noves. A Castelldefels en feiem ja fa deu anys. Li diem temps de lectura, però com s'insistia que la lectura era exclusivament per plaer, hagués tingut sentit parlar de parties. Com que jo era un privilegiat només en feia amb segon de batxillerat i així no vaig viure mai gaire el problema de molts dels meus companys: ser els únics de la sala que volien llegir i no poder fer-ho, mentre els que podien no volien, No em vaig esmerçar doncs a fons com garant de l'ordre públic però si se'm demanava fer de censor perquè la llibertat tenia límits. D'una banda, estaven prohibides les lectures obligatòries de llengua catalana i castellana (professors d'altres matèries deien que era afavorir aquestes matèries). Els meus alumnes sovint insistien que era contradictori prohibir llegir les lectures obligatòries, cosa amb la que mostraven si més no una sensibilitat conceptual que li mancava a una part del claustre. Una altra lectura susceptible de ser censurada era el codi de circulació (el darrer any es fa 18 i es poden treure el carnet de conduir). El raonament era més difícil de justificar i imagino que es pot relacionar amb una mena de puritanisme invertit, d'altra banda molt característic del progressisme pedagògic català.

    Tot això em fa pensar a la notícia que va sortir a El Periodico sobre les xifres molt dolentes d'aprovats als exàmens teòrics del carnet de conduir, que estan en un 50%. Fa uns anys aquest examen era gairebé un tràmit fins i tot pels que s'havien quedat a l'EGB. Notícies d'aquesta mena em sembla que corroboren el retrocés educatiu negat pels savis oficials. Més esgarrifós és la idea d'algú imbuït d'aquesta saviesa que deia que allò que cal és un examen menys memorístic. No sé molt bé quin recurs pot ser alternatiu a la memòria per reconèixer un senyal de tràfic.

    Una última notícia interessant era la que sortia aquest dissabte a El Confidencial, sobre la distància ideològica entre els nois joves i les noies joves. Un dels factors que l'articulista estableix com decisiu és, la cada cop més gran, distància en els resultats acadèmics. Ho vaig escriure aquí moltes vegades i és una cosa de la que sembla que no agrada parlar, però al nostre país el fracàs escolar és fracàs escolar masculí. Raons hi ha moltes però la més important possiblement és que estan essencialment els alumnes abandonats a la seva sort, la maduresa més ràpida de les noies és un factor decisiu.

The Covid Consensus

    Llegeixo The Covid Consensus, la crònica de la pandèmia escrita pels periodistes Toby Green i Thomas Fazi. Avui el tema de la pandèmia sembla història llunyana. De fet, la invasió d'Ucraïna significà el seu final mediàtic, cosa que no ens ha ajudat a valorar bé ni la importància del que va passar ni les seves conseqüències. Fazi i Green han fet un treball de recopilació i investigació de grans dimensions. La lectura del llibre val la pena i fa reflexionar sobre la facilitat amb la que podem ser ensarronats o en el meu cas amb el que vaig ser ensarronat.

    Com els autors jo no tinc gairebé coneixements d'epidemiologia. No tindria sentit doncs, considerar si la estratègia adoptada primer a la Xina i després a quasi tota la resta del planeta era la millor o estava justificada científicament. Els autors tampoc ho fan però mostren i ho documente d'una manera contundent dues coses: la primera és que l'estratègia de confinaments contradeia totes les conclusions establertes sobre el tractament de pandèmies. La segona és que en els mesos claus del primer trimestre de l'any 2020 van haver molts. moltíssims canvis d'opinió. En cap cas justificat per dades o evidències científiques noves. De fet, l'única explicació possible fou el sumar-se a la nova ortodòxia. La seva argumentació mostra també que per manipular l'opinió pública tampoc cal donar dades falses. Hi ha prou amb donar les veritables sense deixar clar els significat que tenen en el seu context. Això és especialment clar quan parlem de xifres de morts. En el cas de l'estat espanyol el caràcter progressista del govern el va induir a assumir la línia de defensa dels treballadors contra el capital explotador . Jo mateix hi vaig caure. La realitat però és que la pandèmia fou una benedicció per sectors claus com les farmacèutiques, el tecnològic i el mediàtic, les quals, especialment la segona, ja tenien un poder superior als dels estats. Ara encara és més gran i l'enriquiment desmesurat d'aquestes empreses és un resultat indiscutible. El darrer punt que fa valuós el llibre és que ofereix una panoràmica de les conseqüències , sovint tràgiques, dels confinaments als països més endarrerits econòmicament. aquells en els que la majoria de la gent surt cada dia al carrer a veure com es pot guanyar, no la vida, sinó simplement aquell dia de vida. D'aquests països però només tenim notícies quan passa alguna desgràcia extraordinària i ens desinteressem de les ordinàries. Més sabut, però evidentment cal seguir fer-ne esment del caràcter que els confinaments tingueren d'experiment socio-polític que va ser molt positiu pel Poder. Doncs es va poder comprovar la facilitat amb la que es poden suprimir els drets constitucionals més bàsics, sense que ningú digui res, sempre que la gent tingui prou por. La llicó del COVID sembla donar la raó al vell Hobbes, no és la llibertat sinó simplement la supervivència, el bé suprem.

    La perspectiva internacional és bàsica per definir l'argumentació construïda pels autors que des des del títol defensen la seva orientació esquerrana. En un moment del llibre se'ns dóna el testimoni d'un hindú que diu que en aquell país es va condemnar a morir de fam un gran nombre de treballadors per perllongar uns pocs anys la vida dels vells de classe mitjana. Aquesta reflexió es pot endur més enllà. En general, no es va buscar tant la protecció universal com la de sectors de població molt específics. allò que a les conclusions del llibre es defineix com la "laptop class".

    L'atenció universal ara es dirigeix com hem vist a d'altres llocs i per tant el balanç no s'ha acabat d'establir. En tot cas sembla clar que no hi ha diferència significativa en les xifres d'excés morts generals i les que es donen en països on es fa va fer poc o cap confinament com Suècia o Nicaragua. És un fet evident també que no hi ha hagut massa investigació sobre l'excés de morts que sembla estar donant-se els darrers anys i que poden tenir una relació possible amb l'administració massiva d'una vacuna gens testada. En tot cas, la conclusió política del llibre és del tot concloent. Hem viscut la configuració d'un nou paradigma de poder. Un poder necessàriament autoritari, ni que només sigui per protegir l'increment de la desigualtat en el repartiment de riquesa accelerada clarament per la pandèmica. Definit des de la gestió de la crisis, el llibre de Naomi Klein de fa quinze anys es va veure del tot confirmat en les seves percepcions, i basat en molt bona part en la solitud i l'aïllament dels ciutadans.

 

La mort i la primavera

 

        Al TNC veig la representació de la Mort i la Primavera feta per la companyia la Veronal a partir de la novel·la homònima i inacabada de Mercé Rodoreda. Prèviament em llegeixo la novel·la que no coneixia. Cal dir que no m'agrada gaire. No em sento especialment motivat pel que m'explica i el simbolisme em causa fatiga. Hi havia, però, una època en la que jo aspirava a escriure bé i segurament hagués donat alguna part valuosa del meu cos, tampoc tantes, per poder escriure com la Rodoreda. Indiscutiblement una de les millors proses catalans de tots els temps. Potser, la millor. Marcos Morau ha fet una lectura on el llibre és evocat mitjançant la dansa i la creació d'un espai sonor.Això últim indiscutiblement és el que més m'ha agradat. La dansa no m'ha resultat especialment atractiva i la interpretació de Morau forçosament subjectiva podria estar ben propera a l'arbitrarietat. De fet, jo no vaig tenir la sensació d'estar veient la mort i la primava fins els darrers minuts de la representació

Ciao, Claudia

L'única música de la pel·lícula que no és de Nino Rota és aquest vals de Verdi que no havia estat no gravat ni  interpretat mai

    Escolto amb emoció la notícia de la mort de l'actriu italiana Claudia Cardinale. Era una actiu objectivament important. Tres dels seus films, per exemple, apareixien a la llista de Sitgth & Sound entre els millor de la història: Fellini otto e mezzo, Il Gattopardo i C'era una volta il west. Aquest dos darrers films estan vinculats a les meves experiències més joioses veient cine. Al film de Visconti protagonitzant una escena com la de més amunt, potser la plasmació més reeixida de la nostàlgia feta mai per cap autor. La de Leone fou una tarda a la pantalla gran del NFT quan veient aquest film vaig superar totes les meves prevencions contra el western italià. Més enllà dels bon treballs de Fonda, Robards i Bronson, ningú no li pot robar el protagonisme en aquest film. Potser, junt amb el personatge de Vienna a Johny Guitar, la presència més dominant i aclaparadora en un film d'un gènere tan masculí. A Otto e mezzo, es l'amor no realitzat del director interpretat per Mastroianni, del qual vaig llegir fa poc unes declaracions on deia que el que li sabia més greu de la seva vida és no haver pogut ser l'amant de Cardinale. Fins i tot Mastroianni perdia alguna vegada.

    Quan feu els primers films esmentats tenia poc més de vint anys. Dona d'un físic imponent, a diferència de les altres gran estrelles transalpines no va necessitar treballar molt en el seu país, per esdevenir una figura internacional. El seu rostre tenia un punt d'exòtic que li permetia passar, més o menys, per una princesa índia a The Pink Panter o una noia mexicana a The Professionals, on es retrobà amb Burt Lancaster. De fet, en aquest moment es movia amb molta facilitat entre les produccions internacionals, el cine d'autor i la comèdia més popular. Després de la seva separació amb el productor Cristaldi i amb el pas dels anys va tenir menys presència a les pantalles però es va mantenir activa sempre. Que en pau descansi, la seva memòria perdurarà mentre perduri l'interès per l'un dia anomenat setè art.

 

Defensar els nostres valors

 

        És un senyal de gran feblesa per la meva part que em deprimeixi escoltar bajanades. La meva pràctica, com passa sovint, no acaba d'assumir les meves certeses teòriques. Una de les bajanades més ridícules i malèvoles que sovint escolto és l'afirmació mantinguda per moltes persones (?), segons la qual allò que està fent Israel a Gaza és defensar la civilització occidental. Hi ha més d'un exemple però el més famós segurament és de l'ex-president del govern que va contribuir a salvar aquesta civilització impedint a Saddam Hussein utilitzar el seu potent arsenal amagat. Ja deia l'altre dia que això d'Occident és un terme que tampoc m'és còmode, però si efectivament pertanyem a una tradició amb amb una certa substància, el més valuós d'aquesta tradició, hi és en el llibre d'aquesta foto (Josep Pla hi estaria per cert del tot d'acord). Allò que aprenem en aquest llibre és que en una discussió racional no podem admetre gent que justifica els seus principis per ser-hi a un llibre obra de Déu. No hi ha llibres escrits per Déu (o en tot cas aquesta creença subjectiva i personal no es pot prendre com un fet). Entre aquesta gent hi és indubtablement Hamas, però també qualsevol que pugui pensar que existia una justificació de considerar Palestina com a lloc d'un estat jueu o els que ahir aclamaren Kirk i Trump a l'enterrament del primer. Si allò valuós d'Occident és la tradició representada per Spinoza, aquesta gent és un altra cosa. Sense dubte, pitjor

Carniceria Caballar

    Quan jo era molt petit al mercat de Sant Antoni hi havia una mena de comerç ara inexistent. Eren parades amb un retol que posava "Carniceria Caballar" (a més de tebeos recordo haver-me emprat molt a fons llavors en llegir els noms de les parades del mercat). Venien, com el nom indica, les despulles pel consum del que una llarga tradició, que inclou a Jonathan Swift i Robert Redford, consideren l'animal més noble de la creació. No hi ha ara d'aquestes botigues i no les havia en el temps dels meus besavis. Responien a una necessitat puntual. Quan la societat es va motoritzar de cop van començar a sobrar molts cavalls. Aquí no tenim grans espais naturals buits per deixar-los anar i es va prendre la pragmàtica solució de menjar-se'ls. La lògica és implacable tot i que pot ser desagradable. No hauríem d'oblidar les parades de carnisseria de cavall. És la clau per entendre la nostra situació educativa. No és que el poder es desinteressi per l'educació dels nens, és que no li interessen, perquè el nens essencialment poden ser tan obsolets com ho eren els cavalls, Gaza és un experiment d'aplicació d'aquesta lògica i possiblement un dels primers experiments foren els confinaments del COVID