OPERAZIONE GATTOPARDO. Come Visconti transformo un romanzo di "destra" en un suceso di "sinistra"

     He passat unes hores molt entretingut i divertit gràcies a l'amabilitat del meu amic RMF que em va passar una còpia del llibre OPERAZIONE GATTOPARDO. Come Visconti transformo un romanzo di "destra" en un suceso di "sinistra" de Maria Gabriella Giannice i Alberto Anile. El llibre ofereix una crònica completa del tot el que es refereix al Gattopardo tant a l'originària font literària com a la posterior adaptació fílmica.

Tota la història comença amb una decisió una mica arbitrària, la d'un aristòcrata sicilià d'edat avançada que ha fet poca cosa a la vida, fora de llegir molt i veure com s'anava esvaint el patrimoni de la seva família (amb l'ajut en un cert moment dels bombarders americans) que fa el seu primer intent literari evocant la història de la seva família i especialment la del seu avi. Quan es lliurat als diferents editors el llibre és refusat per les editorials més importants i l'autor Giovanni Tomaso de Lampedusa mor sense tenir notícia que el llibre ha estat finalment admès per l'editorial Feltrinelli, on ha trobat un lector que si ha valorat l'estil i la reflexió històrica del llibre. Em va fer il·lusió saber que aquest lector era Giogio Bassani, l'escriptor ferrarès del que que he parlat alguna vegada en aquest bloc.

    L'obra va fer rebuda de manera molt freda en principi per la crítica italiana, especialment per la part més important que era la que orbitava entorn del PCI. Alguns com Sciascia es sentiren fins i tot insultats pel retrat que es feia de Sicilia. Al llibre se'l retreia un caràcter reaccionari, es negava explícitament la idea del progrés històric, un judici molt esbiaixat sobre "il Risorgimento" i haver estat escrit de maera anacrònica, sense cap concessió a les formes aportades per l'avantguarda del segle XX.Però malgrat les crítiques negatives l'obra es va vendre i es va vendre molt. Prou perquè fou traduïda a llengües estrangeres, on la recepció fou molt més benevola. Principalment a França, on Louis Aragon feu una crítica extremadament laudatòria que descol·loca la intel·lectualitat italiana. Mentre els italians veien un pur anacronisme, per exemple, Aragon veia una desplegament intel·ligent de les propostes proustianes. A les votacions del llavors molt prestigiós Strega, al millor llibre de l'any, el triomf va ser aclaparador. A més el seu oponent principal, una vita violenta de P.P. Passolini, tampoc podia acabar de ser del tot grat al PCI.Cal recordar que aquests mateixos grups intel·lectuals havien tingut una desfeta amb les seves crítiques negatives i el seu refús del Dr. Zivago de Pasternak. El seu seguiment de les pautes de Moscou, els havien posat clarament en oposició a l'opinió general que havia rebut amb entusiasme la novela de Pasternak.

     En aquest context apareix la idea de fer una adaptació cinematogràfica que es veu com una ocasió no només d'il·lustrar la novel·la sinó de rectificar-la, oferint una versió més congruent amb les concepcions del materialisme històric, donant veu a les classes treballadores absents del text de Lampedusa. Això s'havia de veure facilitat perquè de tots els grans director italians del moment, la pel·lícula havia estat encarregada al que estava més proper al PCI i per tant més obert a la seva influència, Luchino Visconti, l'aristòcrata milanès que mai no va renegar del comunisme. No era un treball fàcil i el guió de la pel·lícula està signat per cinc escriptors, col·laboradors habituals de Visconti i propers al partit. La seva redacció durà més d'un any. En principì, el productor Lombardo, hi estava d'acord però tenia la seva agenda. Conscient de què el film anava a costar molts diners, necessitava un acord amb una productora americana, que fou finalment la Fox, i somniava amb fer la replica italiana a Gone with the Wind. Per que sortissin els números, (cosa que no va passar tot i que la pel·lícula funciona molt bé en alguns països europeus) era essencial l'elecció del protagonista. La primera idea de Visconti, molt sorprenent, fou Nikolai Cherkasov, el protagonista d'Ivan el Terrible d' Einseistein. Es va contactar amb l'embaixada soviètica, però l'actor rus estava molt envellit. La següent opció de Visconti era Lawrence Olivier, però mentre Visconti s'ho rumiava, Lombardo va contractar Burt Lancaster, llavors en un moment molt dolç de la seva carrera.

    El rodatge es va fer a Sicília en la seva major part i després a Roma. Fou ben dur rodar escenes com la del ball en el mes d'agost. Visconti no va rebre bé no haver triat ell l'actor principal i no ajudava gaire a Lancaster, tenint un comportament amb l'americà de vegades groller. Lancaster, però, era un home intel·ligent i va trobar la clau per interpretar el personatge: seguir el model del propi Visconti, imitar-lo (de fet, Visconti es va arribar a plantejar ser ell el Príncep de Salina). Durant el rodatge potser la dificultat més gran va venir provocada per l'obsessió de Visconti per l'exactitud històrica, però mentre progressava, el que anava rodant cada cop més deixava de costat o prescindia de les aportacions filosòfico-històriques dels guionistes per recuperar l'esperit de la novel·la, centrant-se en el personatge del Príncep, amb el que el director cada cop s'identificava més, en definitiva, tots dos compartien origen.

    El film fou estrenat. La recepció de la crítica fou positiva en general i la intel·lectualitat esquerrana va aprovar la lectura de Visconti. Quan el film va anar a Cannes va guanyar la Palma d'Or (era la primera vegada que Visconti guanyava un premi d'aquesta categoria) però ho va fer amb una copia quinze minuts més curta, de les que el propi Visconti havia fet desaparèixer quatre escenes. Eren precisament les escenes on era més clara l'aportació dels guionistes i la rectificació ideològica imposada a Lampedusa, entre elles l'escena en què els camperols locals s'oposaven al prefecte burgès Sedara. Totes les còpies que hem vist després del Gattopardo ho són de la projectada a Cannes,. No en queda cap de la versió que va veure el públic italià en el moment de l'estrena, que fou la que aprovà la crítica italiana. Després la Fox mutilà de manera salvatge el film en les versions pel mon anglosaxó, cosa que evidentment afectà la recepció de la pel·lícula en aquests països, que no varen veure la versió integra fins 20 anys després. Es va fer una versió també en llengua francesa que té l'interès de què és allí on es pot sentir la veu de Claudia Cardinale que va rodar la seva part en francès (la seva primera llengua perquè era tunisiana) i va ser doblada a l'italià, a més, és clar, d'Alain Delon i Serge Reggiani, els actors francesos del film.

    Visconti va trair, doncs, el seu entourage, tot i que va ser capaç de donar molt del que volien. Tampoc va ser, però, fidel a Lampedusa. En aquest sentit, la rectificació no era possible, doncs estava marcada pel fet que la pel·lícula prescindeix de tres capítols de la novel·la. El primer d'ells, cap a la meitat del llibre, està centrat en el Pare Pirrone que deixà uns dies Donnafugata per veure al família al poble i ha de resoldre un problema entre famílies pageses locals amb un matrimoni de conveniència. Tenia sentit perquè el guió ja deixava força clar el caràcter de matrimoni de conveniència de Tancredi i Angelica. Més importants és la supressió dels altres dos, els dos darrers qu descriuen la mort del principi i l'evolució dels personatges que resten al segle XX. En realitat, el de la mort del príncep està suprimit en un sentit literal, però la mort del príncep queda perfectament explicada a l'escena del ball. Crec que i aquesta decisió de Visconti fou la que millor revelà la seva genialitat i un dels fonaments que fa del film una obra mestra.

Al darrer capítol ens assabentem que com era previsible Concetta, la filla gran del Princep enamorada de Tancredi, no es va casar mai i que el matrimoni d'Angèlica i Tancredi fou desgraciadament mediocre. En una visita de l'antic pretendent de Concetta i amic de Tancredi el que apareix al film (interpretat per Terence Hill), aquest li revelà la confessió del seu amic d'haver estat sempre enamorat de la seva cosina i al mateix temps aterroritzat pel seu oncle, cosa que evidentment canvia tota la perspectiva del film. Durant la novel·la molt més que en el film es comenta que la major possessió de la família, més enllà de les terres ( que han d'anar-se venent poc a poc) és la seva col·lecció de relíquies. Quan Concetta es decideix a vendre-les però els experts eclesiàstics determinen que no tenen cap valor. Al final, els Salina deixen doncs ben poca cosa a la posteritat.

    Vist aquest darrer capítol es mostra molt discutible el tractament que fa Visconti del personatge. La converteix en una comparsa, quan Lampedusa en fa el contrapunt de la doblesa moral de Tancredi i en part del seu pare, temptat a acomodar-se a la nova situac tot i que finalment no ho faci. Potser això hagués estat diferent si finalment Romy Schneider, present al rodatge perquè era en aquell moment la parella de Delon, hagués accedit a interpretar el paper. Però l'únic paper que volia era el d'Angèlica i la Cardinale era innegociable. Altres personatges també són maltractats en el film, en comparació amb el llibre. Un d'ells és Tancredi. En el film la seva presència a les files dels seguidor de Garibaldi es mostrada com una acció d'oportunisme i des del principi ens és presentat com un arribista essencialment conservador (la famosa sentència de què cal canviar alguna cosa, perquè tot romangui igual, la diu en la seva primera aparició al film), mentre que a la novel·la la primera adscripció revolucionaria és més sincera i hi ha una evolució ideològica en el sentit precisat en el film. També carrega molt les tintes contra Calogero Sedara sempre presentat de manera ridícula, quan, objectivament el seu personatge no fa el ridícul. Però la raó és molt clara. Visconti tenia consciència de ser un aristòcrata i un comunista. Des de qualsevol d'aquests papers l'enemic era el burgés representat per Sedara. En contraposició, Visconti realment estimava el príncep, (i en això si és fidel a Lampedusa) i també òbviament a Angélica Sedara, la guanyadora més clara del film. L'emblemàtica escena del ball (reproduïda més amunt) és sobre tot l'escenificació del seu triomf absolut, d'ella sobre els Salina, de la seva classe sobre el passat.

    El llibre és molt ric en informació i anècdotes i molt exhaustiu en la descripció del debat intel·lectual. Fou una bona excusa per tornar a a veure un altre cop el film i gaudir-lo d'una manera especial. No vaig poder deixar de pensar en l'escena inicial de The Godfather o la boda de The Deer Hunter, dos dels moltíssims intents, més o menys reeixits, de copiar l'original viscontià.