The best years of our lives

 

    Tenia ganes de reveure The best years of our lives des de que fa dos anys vaig llegir Sunset Park de Paul Auster on d'alguna manera l'escriptor neoiorquí replica l'estructura de la novel·la, canviant la segona guerra mundial per la crisi del 2008, mai no resolta i de la qual seguirem pagant conseqüències en els propers mesos. The best years of our lives és la història del retorn a la vida civil de tres combatents de l'exercit americà a la segona guerra mundial: Al, Fred i Homer. El primer és un executiu bancari amb una família convencional (cosa que més o menys vol dir feliç) que ha estat sergent. Esta interpretat per Fredric March guanyador de l'oscar al millor actor. El segon Fred (Dana Andrews) és un antic cambrer que ha estat capità de les forces aries i està casat amb una noia que només va conèixer una setmana. Homer és un antic atleta universitari que era mariner a un portaavions i que ha de manegar-se amb una garfis perquè ha perdut les dues mans. No està interpretat per un actor professional sinó per Harold Russell un exmilitar que estava a la situació descrita al film. Curiosament, és l'únic actor de la història que ha guanyat dos Oscars pel mateix paper. Va guanyar l'oscar al millor actor secundari i un d'especial, decidit abans de la votació, pel significat del seu treball al film.

    He trigat tant de temps en reveure-la perquè és una pel·lícula ben llarga pels estàndards del Hollywood clàssic, gairebé tres hores. El director William Wyler era ja una de les figures més destacades del cine americà i aquí feu un treball efectiu. No em sembla una obra rodona, però té moments de gran cine, magnífics. Jo personalment destacaria el primers 45 minuts de la pel·lícula i les dues escenes finals. Al començament veiem la tornada dels tres soldats a casa i Wyler és efectiu per fer-nos veure l'ambivalència d'un moment del tot esperat però també temut, perquè tots tres tenen motius per a pensar que el retorn a casa és un cert sentit impossible. Ells són diferents, en el cas de Homer de manera molt dramàtica, i a més l'entorn ha variat, és el cas d'Al que es troba amb uns fills que han deixat de ser uns nens, en el cas de Fred ha d'assumir una nova situació difícil d'encaixar: deixa de ser oficial per passar a fer de depenent en uns magatzems. Entre mig la pel·lícula s'allarga i potser dona molt espai als problemes sentimentals de Fred, atret quan més va més per la jove filla d'Al (Teresa Wrigth) i casat amb una dona que es va fitxar en ell per allò que era i no pot tornar a ser (Virginia Mayo). Quan Fred decideix trencar el matrimoni i deixar la ciutat hi ha una molt bona escena (la del clip de més amunt)en que ell repensa sobre si, mentre està en el lloc d'artiller que li corresponia en un bombarder destinat ara a la ferralla. L'escena final és un final feliç. Homer es casa amb la seva núvia de tota la vida (Cathy O'Donnell, una actriu especialitzada en patir molt) tot i que ell d'entrada tenia por a la convivència futura i Fred és el padrí. L'escena de la cerimonia serveix per unir Fred amb Peggy, la filla d'Al, en una escena on Wyler mou els personatges de manera magistral fins deixar en el pla només els dos protagonistes.

    Com ja vaig explicar fa dos anys el film de Wyler va ser el que es va imposar aquell any a It is a wonderful life de Frank Capra, cosa que va ajudar prou a acabar la carrera de Capra. De fet, encara hi és entre el més exitosos amb set Oscars. Les recaudacions també foren molt superiors. És evident que Wyler va contactar millor amb les expectatives del públic que Capra. En comparació, el film de Capra és molt més còmic en els moments còmics i molt més tràgic en els tràgics, però segurament la moderació de Wyler és més ajustada a les expectatives dels que esperen un film que parli seriosament. Curiosament, però el film de Capra em sembla en el fons molt més lúcid que el de Wyler. El diàleg final entre Fred i Peggy quan decideixen tirar enfavant tots dos és encoratjador però té poc més sustent que el voluntarisme. En canvi, el final feliç del film de Capra suggereix clarament quina és la solució de la reconstrucció d'Amèrica, certament la unitat, però no la unitat de tothom perquè Mr. Potter, és a dir el capitalisme monopolista i salvatge, no hi és. En canvi és molt oportú en el guió com es deixa veure que el desencant dels que retornen està causat per la por de la inutilitat de la guerra, el diàleg d'Al amb el seu fill amoïnat per la hipòtesi d'una guerra nuclear, o pel refús dels que pensen que els americans van lluitar al bàndol equivocat (i aquí és difícil no pensar a l'actual president dels EEUU)