Antidisturbios

 

    Tot i haver-me mostrat sempre en principi més aviat adversari de les series (duren massa i està empíricament comprovat que es poden explicar històries meravelloses en noranta minuts) quan canvien les circumstàncies, la meva opinió canvia (com tot ser raonable, aquí soc Keynesià) i aquest dies m'he enganxat a una, Antidistubios (és cert, però que tampoc és gaire llarga: sis episodis de menys d'una hora). La trama està explicada aquí pel meu germà, que n'ha fet un descobriment paral·lel. Jo no puc expressar sinó la meva admiració pel treball de Rodrigo Sorogoyen, el qual signà el guió junt amb Isabel Peña i dirigeix quatre dels sis episodis En general, Sorogoyen evidència aquí un domini del temps narratiu que poques vegades trobo a hores d'ara als productes audiovisuals més recents. En aquest sentit el primer on es mostra el desnonament que acaba tràgicament és un exercici pràcticament perfecte. A això ajuda un tractament dels personatges molt ben resolt estant tots molt ben definits; alguns no són mala gent, d'altres poden ser més dubtosos, però en tots els casos tenim elements per entendre perquè són com són i mai no són objecte de cap linxament moral. D'altra banda, la sèrie és inquietant perquè la tensió molt física del primer episodi es converteix progressivament en una tensió moral que conclou en un final més aviat inquietant, en part "feliç", però pagant un preu molt car per aquesta felicitat. El personatge més important és de la inspectora Laia Urquijo, una policia d'assumptes interns, La primera escena ens la presenta jugant a Trivial amb els pares i el germà i tenint una reacció més aviat desmesurada quan veu que el seu pare li ha fet trampes. Ens apareix doncs com una noia intensa, rigorista i, això quedarà clar en el transcurs de la sèrie, més aviat ególatra. Un personatge amb molts matisos al qual algunes estones pots admirar pel seu compromís i d'altres fa por per la seva crueltat. Un treball complicat que resol perfectament Vicky Luengo.