31 de gener; brexit

Molt més trist del que em pensava ha estat per mi aquest cap de setmana, el primer amb el Regne Unit fora de la unió. Evidentment hi ha una qüestió de caràcter racional, la consciència de ser al lloc on millor es viu del món i saber que l'única manera de defensar-ho a mig termini passa per la consolidació del projecte europeu tot i els molts defectes que en pot tenir, però un altre d'emocional, jo m'estimo i sento una mica meu, un país on he passat set anys decisius de la meva vida. Crec que de totes les qüestions, que són a debat, jutjar el brexit com una completa bajanada és de les menys debatibles. Ni el mandat popular era clar, la victòria fou prima i s'obtingué després d'una manipulació evident, ni hi ha cap racionalitat econòmica darrera del procés, ni les idees que el sustenten van més enllà d'un nacionalisme xenofòbic i supremacista de la pitjor mena. (McEwan ho explica molt bé aquí) Poca gent han defensat el brexit al nostre país. Una de les poques que he trobat és en un famós blog fet per un defensor del pensament conservador, que veu en el procés la possibilitat de retrobar les virtuts del gloriós passat britànic. Evidentment és passa per alt que ni el passat era tan gloriós i que difícilment és recuperable un cop l'època colonial ha passat. Sempre he desconfiat del progressisme des dels anys de la meva joventut quan vam votar un govern d'esquerres i ens van donar un govern progressista. No em sembla però que aquest nou conservadorisme sigui millor, especialment quan hom fa judicis des d'un coneixement de la història que no té i ens oblidem que al capdavall la memòria és quasi sempre una filla de la imaginació, més relacionada amb les il·lusions que amb res semblant a la realitat. Viure pendent de la il·lusió del futur és possiblement enganyar-se, però mantenir-se a la del passat és estar segur enganyat.

Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I

Al lliure representen Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I l’espectacle amb que la companyia la calòrica va començar a l’institut del teatre la seva trajectòria fa deu anys.  L’obra representa els darrers dies de la reina més important que ha tingut Espanya, de fet el tòpic es que feu Espanya, i barreja el relat de la seva agonia amb el problema de la seva successió i com afectà el seu marit, la seva filla i el seu gendre. Ajustada en la direcció, la representació funciona molt bé com a espectacle pels dinamisme dels actors i de la posada en escena. El públic va riure moltíssim i l’obra en conjunt és divertida i oportuna per mostrar les misèries inherents a la noció de poder. L’única cosa que em  sap greu és que l’obra pot quedar molt disminuïda en  el nostre context atès que una molt bona part dels veïns del teatre possiblement es limitaren a una lectura com una burla del ’espanyolitat i l’obra pot donar més de si.  En un altre pla,més personal, jo no podia deixar de recordar que ha passat unes quantes hores de la meva vida a la plaça que fou l’últim lloc on podia mirar la reina. Dec ser molt català perquè, de vegades, fins i tot enyoro Medina.

setmana cinematogràfica

Dijous en el cicle de Fellini veig  Il Bidone, un dels films de Fellini que tenia menus present. De fet, no recordo hav er-lo vist des d’una altra projecció a la filmoteca als  anys vuitanta. Com llavors em sembla una bona pel·lícula, però la menys felliniana dels films de Fellini.  Tot i haver estat utilitzat par altres coses, hi ha hagut sempre  un component moralitzador en Fellini, però en aquest film aquest element té un predomini exclusiu i allò imaginatiu gairebé no apareix.  Compt amb autors molt característics d’aquell període, Franco Fabrizi, fent el seu rol de bandarrra arquetítpic, Richard Baseheart i Giuletta Massina, sortits del repartiment de la strada però amb papers molt poc brillants, segurament el de Massina fou el més intranscendent de tots els que tingué amb el seu marit. El protagonista és Broderick Crawford que està molt bé transmetent la sensació de desorientació del seu personatge. Potser perquè no li costava gaire fingir aquesta desorientació.  Diuen que Crawford estigué tot el rodatge completament ebri  dins d’una ciutat on era del tot estranger i ignorant de la llengua.

El cap de setmana veig el Far. La pel·lícula té molt bons ingredients. Una fotografia en blanc i negre boníssima que pot fer recordar de vegades Dreyer , de vegades l’expressionisme alemany,  un guió amb al·lusions a la millor literatura marina, la que inclou Melville, Conrad i Stevenson, dos actors que fan un duel interpretatiu de primer ordre, Willliam Dafoe i un de més jove que sembla que triomfà amb una sèrie de vampirs,  però el fet és que en un cert moment m’he sortit de la pel·lícula i he passar a pensar en d’altres coses. Podria ser  que el director estiri massa la tensió o, aquesta és l’opció si apliquem el principi cartesià de la generositat, que l’espectador estava massa cansat. Una segona visió, que potser es donarà o potser no, podria resoldre la qüestió.

Finalment a casa veig un DVD que vaig comprar a Roma l’hivern passat, el Pascal de Rosellini, un biopic de l’autor dels Pensaments realitzat per la RAI a finals dels setanta, quan Rosellini rodà tot un conjunt d’obres de filòsofs. Una planificació molt austera i una ambientació correcta serveixen per presentar un Pascal que em resultà prou convincent.  Rosellini treballava amb guions fets per gent que havia estudiat bé el període i això es nota aquí, tot i que no sé si el film resulta molt clar pels que desconeixen la repressió del jansenisme i els fets esdevinguts entorn de la guerra de la Fronda. En tot cas un exercici de divulgació d’alta cultura, que avui és del tot impensable. Amunt hi podeu veure el seu diàleg amb Descartes tal i com surt representat a la pel·lícula

El entusiasmo

Al Maldà projecten divendres el entusiasmo un documental de Luis Herrero sobre la resurrecció, breu però intensa, de la CNT als anys posteriors a la mort de Franco, la transició. El film aplega materials de l'època i entrevistes amb protagonistes del període a l'actualitat. Fou interessant recordar coses que ja tenim molt oblidades. La CNT estava assolint uns nivells d'afiliació i de mobilització importants i després dels pactes de la Moncloa podia configurar-se com l'única força amb capacitat de plantejar una alternativa al recent creat règim del 78. Tot va canviar després de l'atemptat de Scala, un dels esdeveniments més foscos i bruts de la història recent i del que s'ha parlat ben poc segurament, perquè tots els partits en tragueren alguna mena de profit. Després de l'atemptat terrorista del que es responsabilitzà el sindicat (tot i que els morts eren afiliats seus) la caiguda d'afiliació fou massiva i l'organització restà criminalitzada, potser també (això no ho diu el documental) perquè allò va permetre reviure la violència anarquista de la guerra civil en un temps que encara era no tan llunyana. La CNT tenia a mes el problema d'haver de realitzar una síntesi entre el moviment obrer tradicional i els moviments contraculturals i underground dels setanta. Una síntesi gens fàcil perquè la CNT històrica tenia una besant puritana molt important i m'és difícil pensar la convivència entre els sindicalistes estibadors com el meu avi i gent com Ocaña o Nazario. La conclusió de l'ultim entrevistat al film em sembla que és, però, molt oportuna. Es tracta de Pepe Ribas, l'editor d'Ajoblanco, el qual conclou que tot i ser clar que si la CNT hagués sortit endavant no hagués pogut fer cap revolució, si que potser la història d'Espanya recent hagués estat diferent amb un sindicat sense cap altre compromís ni fita que la defensa de les classes treballadores.

Aniversari

Ahir era una dia nostàlgic i avui també, Carlos Alberto Jobim  hagués fet noranta-tres anys, crec que això li hagués agradat

Terry Jones, in memoriam

Malgrat els dubtes, fills del cansament especialment, és clar que és indispensable seguir escrivint un dietari. Avui ho he constatat quan volent escriure alguna cosa sobre la mort de  Terry Jones he vist que vaig compartir amb ells, i un parell de centenars de persones més, la tarda del dia que feia quaranta i sis  anys quan vaig veure al BFI una projecció de Monty Pyton and the Holy Grial on ens explica que cap crític cinematogràfic pensà  que valgues la pena escriure una crítica d’aquella bajanada. Aquests dies he explicat que Jones, graduat a Oxford, fou un divulgador d’èxit de la història medieval  en llibre i sèries de televisió. Recordo el començament de la sèrie dedicada als barbar, the barbarians,  on ens explicava al peu de la columna romana de Trajà,  l’excepcionalitat del monument  que constitueix la primera commemoració històrica d’un genocidi. Jones fou un cineasta que assolí un dels millors finals de la història del cinema,  un home educat i encantador i un intel·lectual compromès amb el seu temps (com podeu veure en aquest article de l’any 2007) Descansi en Pau

L'època post-literària i el seu profeta

Suposo que una de les causes que contribueix a la meva desorientació íntima està provocada pel fet de viure en un sentit molt clar a una època post-literària. Certament hi ha gent que compra llibres i n’està molt, però la ignorància i la indiferència  dels altres és aclaparadora. Durant segurament més dos segles, la literatura era un element educatiu clau en la formació emocional  i sentimental, ara ja no ho és i el currículum dels nostres centres ni tan sols tracta de dissimular-ho. (suposo que aquesta és una condició pel triomf dels psicopedagogs)  Que ha passat és perfectament clar i explicable en un discurs racionals, però com que dialoguem sempre amb els jos que hem estat, sempre hi puc sentir al meu interior la veu de sorpresa per veure com coses que pensava que havien de durar tota la vida, s’han esvaït.  Tot i que certament si alguna cosa s’ha pogut aprendre amb els anys és la manca de sentit inherent a l’expressió tota la vida. En aquest estat d’ànim estic llegint el llibre de Bioy Casares, Borges, on el primer explica les seves trobades quasi diàries amb el segon.  Borges era, no és cap descobriment, un home prou lúcid i no és estrany llavors que en una de les converses a finals dels anys cinquanta deixi  anar la idea de que això de la literatura algun dia s’acabarà, que la gent hi perdrà l’interès, havent-hi moltes coses que acaben resultat molt més senzilles i menys artificials.  Fa esment en concret de la dificultat de trobar noves metàfores, que provoca precisament aquesta arbitrarietat i un cansament per les metàfores. Això és exactament el que he percebut a les meves classes de segon,  especialment quan intento explicar el mite de la caverna. El problema no és el missatge de Plató sinó com l’expressa,  com m’han reconegut expressament algun cop, no els hi agraden les metàfores.