Anarquia, qué si no

 

    Llegeixo Anarquia, qué si no, llibre que recull el diàleg entre David Graeber i altres tres companys afins a la seva perspectiva ideològica i al seu compromís activista. El llibre no em sembla que pugui valer com a introducció al seu treball teòric, tot i que sí es possible retrobar alguna de les idees claus dels seus millors llibres, com En Deuda, la utopia de las normas o El amanecer de Todo., tot i així serveix més per recordar que no pas per presentar. Si que és un text ben interessant per conèixer el personatge i la seva activitat dins del moviment anarquista que ha estat important i de les que ha tret conclusions positives. De fet, recomano obertament aquest llibre a tots els que tinguin ganes de tornar a tenir esperances.

    El llibre comença amb un problema ben filosòfic, apostant pel diàleg com a eina de pensament. Aquí el precedent és Plató, òbviament, però també quasi tota la producció espiritual asiàtica, molt més inclinada al diàleg que a la escriptura de tractats o assaigos. Aquesta anomalia acaba definint per ell la cultura occidental essencialment des de Descartes. Jo crec que s'equivoca en el cas de l'autor de les Meditacions. No ho fa però quan recull les aportacions de la moderna neurofisiologia que indica que el moment on la consciència reflexiva està més viva és quant dialoguem. Després defineix l'anarquia com un anar i venir entre una actitud, una visió i un conjunt de pràctiques, cosa que exclou totalment la proclamada incompatibilitat amb el marxisme.

    Hi ha en el llibre molta reflexió sobre l'antropologia com a pràctica i un atac a l'estatut científic, des del seu punt de vista del tot il·lusori, de les ciències econòmiques. Per ell és un tema crucial doncs allò que ell defensa és substituir les nocions de "producció" i "consum", com a base de les nostra comprensió social, pels de "cura", tota acció econòmica ho és, i la de "llibertat", doncs sí aquesta no hi és, la cura pot perdre la seva legitimitat moral. Aquesta substitució si es produís sería clau per a solucionar el problema de la destrucció progressiva del planeta. En tot cas Graeber segueix aportant molt testimoni des del seu saber per demostrar tòpics tan treballosament construïts per esdevenir "naturals" com que és impossible viure sense govern. La última part del llibre consisteix en una reflexió sobre la noció de terrorisme, prou lúcida, per mostrar com aquesta clau per deslegitimar qualsevol alternativa a l'estat present de les coses i justificar un ordre policial planetari (i aquí si es vol hi ha un motiu objectiu per l'optimisme. Aquest era el propòsit de la invasió d'Irak i la situació actual mostra que això no ha estat possible. Allò defensat per Trump té molt de retirada)

    Una de les coses que més m'ha agradat i que em sembla més valuosa de retenir és la seva descripció de classe mitjà, la qual per ell no consisteix en una categoria econòmica sinó moral. las personas de clase media son aquellas que sienten que la estructura institucional - las escuelas, el banco, el gobierno- debe estar ahí para servirles y se indignan si no lo hacen. Per això té poc sentit parlar de classe mitjana en el tercer mon, com tampoc en tindria parlar-ne en una edat mitjana mancada d'estructures institucionals fortes. Igualment important i digne de retenir és la seva reflexió sobre l'acollida que hauria de ser molt recordada en aquests temps d'expensió de tantes formes de xenofobia. las sociedades que realmente tienen libertad de movimiento no utilizan este lenguaje, sino que hablan de "la responsabilidad de la hospialidad". La obligación de cuidar de los extranjeros, por supuesto, vista desde otro punto de vista, es precisamente tu propia libertad para viajar