Anatomia de un instante, la serie

     Fent una excepció a la meva regla veig la serie que des del darrer 20-N projecta Movistar sobre el llibre de Javier Cercas, Anatomia de un instante. Són només quatre episodis. Els tres primers es centren a la trajectòria durant la transició dels tres homes que es van mantenir dempeus al congrés quan va entrar la guàrdia civil. El primer es centra a la figura de Adolfo Suárez, el segon a la de Santiago Carrillo i el tercer a la de Manuel Gutierrez Mellado. El quart capítol escenifica el judici fundant-se en la hipòtesi de tres cops diferents que s'entrecreuen de manera tant destralera que al final qui possiblement atura el cop és el mateix Tejero quan es nega que entri al congrés el general Armada. Els tres personatges són interpretats per Alvaro Mortes, Eduard Fernández i Manuel Solo, als quals cal afegir Micki Esparbé interpretant la figura del rei Joan Carles. Tant Fernández com Solo han estat molt alabats en aquest blog i les seves composicions em semblen memorables.

    El treball ha estat dirigit en tres episodis per Alberto Rodriguez, aquí opta per una narrativa no lineal i un muntatge ràpid que em semblen configuren un producte visual que es segueix molt bé. Hi ha recolzament en off i cartells per ajudar als espectadors que no tenen memòria directa dels fets. molta gent ja en aquests moments. Parlant de memòria em sembla que està ben recollit l'esperit del llibre de Cercas que jugava a fer variacions sobre el tema borgià del traidor i l'heroi, la línia molt prima que sovint separa l'un de l'altre. En el seu temps tots tres homes eren molt odiats per les seves" traicions" i certament el seu sentiment de que aquella podia ser la darrera tarda de la seva vida estava injustificat. És curiós que la sort històrica ha estat ben diferent. Mentre que Suárez ha estat rehabilitat i és potser l'únic heroi, l'única figura del període, que pot tenir un consens positiu, (cosa a la que certament ha contribuït el llibre de Cercas), la imatge de Carrillo ha seguit estant vista com un traïdor, especialment pels que entenen que el 1977 era possible un trencament més radical (cosa que certament no coincideix amb els meus records) La figura del rei intervé poc i la narració no es preocupa d'esclarir quin fou el seu paper en realitat. Es limita a mostrar el que podem constatar que sabem i és prou com per considerar tota sospita sobre l'actuació del monarca, legítima.