Tarsius

 

    Veig Tarsius als taller de la TNC i de llarg és la representació del Nacional d'aquesta temporada que m'ha causat una impressió més grata. Els tarsius són un animal simiforme que es troba només a Indonèsia. La seva peculiaritat morfològica més important és que tenen els ulls més gran que el cervell i la raó per la que donen títol a l'obra és que fins fa poc se'ls suposava muts, sers de comunicació restringida, però el cas és que emeten ultrasons en una freqüència que l'oïda humana no pot copsar. Aquests simpàtics animals són una metàfora de la situació dels protagonistes de l'obra; sis adolescents que es retroben en un escenari que representa una estació de pas entre la vida i la mort, una mena de llimbs (metafòric, perquè crec recordar que el llimbs els va tancar un dels Sant Pares que he conegut). Tots han intentat suïcidar-se, potser, amb èxit. Tots es retroben un un lloc que no coneixen i amb unes immenses ganes de parlar, en oposició completa al silenci predominant a les seves vides que han acabat potser en un suïcidi. No és que fossin muts però ningú sabia escoltar-los. L'obra consistirà, doncs, en la representació dels seus relats, de com es pren la decisió d'acabar amb la pròpia vida, quan tot just s'està començant a viure

    Ens trobem doncs amb una obra que tracta una temàtica dura, la del suïcidi adolescent, i ho fa sense estalviar-nos cruesa. Els adolescents, tres nois i tres noies, presenten problemàtiques diferents i són de diferents classes socials. En tots els casos però em sembla que es pot parlar d'alguna mena d'abandonament fins i tot en els cas d'en Roger, el nen sobreprotegit. Tot i que els protagonistes són joves, em sembla que seria un error greu pensar que l'obra tracta dels problemes de la joventut. Pel contrari, el que veig en aquestes històries és el mateix que he vist en trenta cinc anys de feina, com ja vaig dir una vegada, aquí però no sé on, en tot aquests temps els únics que no han empitjorat són els alumnes, cosa que no és pot dir dels docents, de l'administració ni per suposat de la institució que, amb justícia, aquí surt pitjor parada: la família, tot i que l'escenificació fet d'una reunió docent, una en la que es decideix l'expulsió per quinze dies d'un dels nois que després es suïcidarà, a un exdocent, com ara jo mateix , li resulta ben incomoda i tampoc diria que falsa. (personalment em va afectar més la història de la Marta, la noia a la que ningú no fa cas doncs mai no sabré quantes com ella he pogut tenir i el que en un cas com aquest hagi pogut deixar de fer) En tot cas, més que de patologies de la joventut, cal parlar de patologies socials que tenen el jovent com víctima més fàcil i patent,

    L'autora del text és Lara Diez Quintanilla que fa un treball correcte; una bona base per a un molt bon treball de posada en escena de Ferran Carvajal, el qual aprofita la seva experiència com a coreògraf per a integrar la dansa en l'espectacle. Els joves utilitzen tant les paraules com el ball i ho fan de manera expressiva, vigorosa i convincent. Em sembla de justícia retenir els seus noms: Quim Gil, Daniel Mallorquin, Carla Moix, Tamara Ndong, Gisel Morros i Joan Lluís Terrassa, També està molt ben resolta la distribució de l'escenari amb un senzill mecanisme giratori que permet recrear tots els escenaris bàsics per narrar la història.