Nosaltres, els sense nom

     A la sala Beckett assisteixo a la representació de Nosaltres, els sense nom una representació de la història de Joan Garcia Oliver en primer terme, però en el fons de tot el moviment llibertari. El muntatge està signat per la companyia Mos Maiorum especialista en espectacles immersius i la reconstrucció del passat des de testimonis orals, però aquest cop han comptat amb la col·laboració de Joan Yago, autor d'una bona part del treballs de la calòrica. L'obra té dos virtuts principals des del meu punt de vista. La primera és una estructuració molt efectiva. Exposa la primera part de la vida de Garcia Oliver, només s'escenifica un moment posterior a la guerra civil, quan ja ancià visita la llibreria de Ruedo Ibérico a Paris. Pren com a punt de partida la mort del seu germà Pere, quan tots dos era petits, i com a nus central la reunió dels comitès de la CNT del 23 de juliol de 1936, de la qual Garcia Oliver pensa que hagués pogut canviar la història de la humanitat. L'altre és el gran treball dels tres actors: Pau Viñals, Diego Lorca i Alba Valldaura. Mentre que el primer es centra en el personatge protagonista, els segons ens fan molts. Fent una memòria ràpida Lorca és Durruti, Macià, Companys, Abad de Santillán i Mussolini, mentre que Valldaura és Ascaso, Federica Montseny i la mare de Garcia Oliver. Em deixo alguns segurament. Amb quatre caixes fan mitjançant la seva expressió corporal una representació convincent dels molts moments de tensió i lluita viscuts per Garcia Oliver. El seu treball és excel·lent i fou molt aplaudit.

    Allò que es decidia el 23 de juliol era si la CNT, que manava de fet a tota Catalunya, s'integrava al comitè de milícies antifeixistes plantejat per Companys en unitat amb les altres forces d'esquerra prioritzant l'esforç bèl·lic o bé es centrava en imposar el seu programa revolucionari. Sembla que guanyà la primera opció i els anarquistes al dia següent utilitzaren la seva força en l'intent d'ocupar Saragossa, cosa que comptaven fer en uns poc dies ... Segons les memòries de Garcia Oliver ell es va quedar sol defensant la segona opció. El problema és que no tenim cap altra versió com es es reconeix a l'obra i d'aquella reunió ningú no en va fer una acta. De fet, les columnes anarquistes si varen intentar dur endavant la revolució a les terres del baix Aragó i Garcia Oliver va acabar, curiosament, sent ministre de justícia (els motius per a tenir aquest càrrec no eren molt diferents dels esgrimits per Paul Newman a Life and times of judge Roy Bean; el seu coneixement de les lleis venia únicament del fet d'haver-les transgredit). Aquesta part més contradictòria de la seva biografia i de la història del moviment llibertari no apareix a l'obra i d'alguna manera la vaig trobar a faltar.

    Des d'un punt de vista emocional vaig connectar amb l'esforç de la companyia per representar un mon, que és d'on provinc. A més ara estic llegint un text postum del major anarquista del nostre temps, David Graeber, i tinc clar que malgrat les nombroses incoherències i errors, en el fons l'anarquisme és l'única postura política essencialment decent. Com pensa el meu germà, aquí, més problemàtica és la vigència del seu legat. Garcia Oliver entengué el mon com una lluita entre els que en tenen i els que no. En el seu moment això és veia claríssim. Ara tot és molt tèrbol i sembla que tots podem tenir de tot. Virtualment.