Una enmienda a la totalidad

 

Una enmienda a la totalidad és el recull dels articles que Juan Manuel de Prada ha anat publicant a l’ABC i altres mitjans als darrers temps. El títol és prou significatiu de la posició de l’autor en contra de quasi totes les idees predominants als nostre temps i sense cap desig ni intenció de resultar acceptable ni de semblar políticament correcte. Com crec que deia Alberto Olmos, De Prada és el més semblant que podem trobar a l’esperit punk a la literatura espanyola i és un fet fer rumiar-s’ho molt que a hores d’ara la manera de ser més provocatiu consisteixi en mantenir i ser fidel a una visió del món tomista. Poques de les opinions de l’autor de la mascara del heroe no podrien ser subscrites per l’egregi Doctor Canals, que en el cel sigui. La referència filosòfica no és una frivolitat del comentarista, sinó que és el nucli del llibre. De Prada és un crític impecable de la modernitat i em sembla que en molts moments d’una manera afinada, per exemple, quan seguint la línia de la reflexió que va obrir P.P: Passolini ens explica que l'èmfasi de l’esquerra en una concepció hedonista i en posar la llibertat purament individual com valor suprem la converteix en un instrument del capital molt més útil, fins i tot, que els partits de dreta. Són les millors línies aquestes en les que l’autor es mostra implacable amb la visió de la nostra realitat decadent tant moral com estèticament. Més problemàtic és pensar que la solució sigui una tornada a una ortodòxia aristotélico-tomista. Per moltes coses bones que podem trobar a la filosofia de l’estagirita, és clar que tota ella constituïa un sistema i que la seva cosmologia i la seva física essencialment són falses. El món modern no neix d’una rebequeria de diletants descontents sinó del fet que la vella visió del mon no es sustentava. La línia de pensament de Leo Strauss es pot semblar a la de Prada en certs moments, però era al capdavall molt més lúcida. De Prada diu algunes veritats sobre la nostra situació que és difícil llegir en publicacions del mainstream però a mi se’m fa difícil coincidir en la radicalitat dels seus judicis sobre l'avortament, per ell l’infanticidi és millor moralment que l'avortament, o sobre l'eutanàsia, la qual entesa com suïcidi era de fet aprovada per una bona part de la reflexió moral clàssica. D’altres opinions són curioses com el seu desig de fer l’independentisme català fill de la tradició liberal i oposada a la carlista (De Prada és allò que els idiotes locals denominen un unionista però té un respecte profund per la cultura catalana, molt més del que tenen a hores d’ara la major part dels independentistes). És quasi sempre encertat quan parla d’educació i assenyala coses com que la política de beques no ha d’implicar ajudar a estudiar a qui tingui el desig de fer-ho, sinó només a qui té la capacitat i que és igualment un deure d’un estat just impedir que estudi al que tingui els mitjans i el desig, però no pas la capacitat. Per acabar, assenyalar que potser l’epíleg del llibre constitueix la seva part més emotiva recreant el moment final del Quixot, quan vençut pal batxiller, el Quixot tria la seva mort abans renunciar a la defensa de la seva causa, execució que finalment el batxiller no du a terme. Encara que no hi hagi cap esperança de victòria, cal seguir lluitant contra l’esperit de l’època. Prada és un seguidor entusiasta de John Ford i el que expressa aquí és un tema fonamental del seu cine: la superioritat de la glòria en la desfeta.