A propósito de nada

 

He llegit l'autobiografia de Woody Allen publicada en espanyol amb el títol de A proposito de nada. L'he llegit amb simpatia perquè el títol defineix prou exactament la concepció sobre la individualitat i l'existència humana que tinc ara mateix, tot i que per ser exactes jo m'acontentaria amb dir que la vida no és gaire cosa. La veritat és que el llibre m'ha confirmat les opinions sobre aquest cineasta que he anat tenint al llarg dels anys que he seguit la seva carrera, pràcticament tots els de la meva vida. El llibre està escrit des d'una posició de modèstia que sembla prou sincera. Allen ha fet unes quantes pel·lícules bones, segons confessa ell mateix, però mai no ha arribat a fer cap obra mestra. Penso que té raó. És un cineasta prolífic com el que més. Això el fa admirable però també constitueix la seva feblesa. Com imaginava els seus gustos cinematogràfics no acaben de coincidir amb els meus. Ell explica que mai no ha sentit cap emoció especial enfront de films com to be or not be, bringing up baby o Some like it hot, Precisament aquests tres són potser les millors comèdies mai filmades i Allen mai va estar a prop. Manifesta en canvi una adoració pels cineastes europeus, especialment Bergman, que jo no soc capaç de compartir de manera incondicional. Allen sembla admirar el cine de Bergman per la seva profunditat i riquesa intel·lectual. En realitat les tres comèdies esmentades no tenen res de superficials i mostren molt de la condició humana i el que tenen en comú és un treball de guió amb una complexitat molt superior a la dels films d'Allen, el qual, com ell no nega en absolut, sempre restà condicionat pels seus orígens com escriptor per a humoristes D'altra banda no és un autor en el sentit que ho foren Hitchcock o Welles perquè mai no ha tingut un interès a la tècnica cinematogràfica. L'element més feixuc del llibre és tota l'extensió que dedica a la seva relació amb Mia Farrow, la qual m'interessa menys que les seves pel·lícules. Evidentment no és un narrador imparcial, però el seu relat és del tot coherent i perfectament d'acord amb els fets acreditats, cosa que tampoc és gaire important en una cultura que ha perdut la noció de fet acreditat. El llibre manifesta rotundament allò que fa anys defensava quan parlava d'aquest autor. Allen no és cap intel·lectual, entenent aquest terme com algú amb un bagatge de lectures i coneixement molt solid, sinó algú que ha construït un personatge simulant-lo i per això coses que ell considera un petit misteri, perquè té un públic tan fidel a la llunyana ciutat de Barcelona, acaben tenint una explicació claríssima en la nostrada i arrelada preferència del simulacre sobre la realitat.