La teoria de la reencarnació o metempsicosis és ben antiga i a la gent li resulta atractiva. Tothom a la vida en algun moment ha volgut tenir una segona oportunitat, de fer quasi mai es donen, i parlar per tant d'infinites oprtunitats és ben reconfortant. Segurament per això els meus alumnes tendeixen a mostrar interès quan parlo d'aquesta teoria tot explicant el pitagorisme o el passatge de l'esclau de Menó. Sovint em pregunten la meva opinió i la meves resposta immediata és respondre que és una de les teories més estupides i inversemblants que hagin existit mai. És la resposta d'un fill del segle XX i de la reflexió de Merleau Ponty que ens va ensenyar que no tenim un cos, sino que som un cos. És una resposta sincera del personatge que vaig crear el 1988 per fer classe i que ha evolucionat una mica però no gaire. Més enllà d'aquesta màscara, però i despres d'una darrera decada de profundització en Hume, interès pel budisme i una varietat d'experiències de desarrelament de fet tendeixo a pensar el contrari: segurament la teoria de la reencarnació és una obvietat. Ens reencarnem i no pot ser d'una altra manera. Però allò que li dóna el caràcter del tot absurd a la teoria és pensar que allò que es reencarna és ,o té alguna cosa a veure, amb la nostra consciència, cosa que es posar la identitat del mar en l'escuma de les ones que moren a la platja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.