The card counter és l'últim film de Paul Schrader i ha estat estrenat aquest any a Barcelona. Potser no és un gran film, però més clarament és un film indispensable. Els dubtes poden néixer del fet que és fàcil pensar que, des de quasi sempre, Schrader està fent el guió de, o dirigint, la mateixa pel·lícula: històries de redempció en una societat irremeiablement corrupta jutjada des paràmetres puritans utilitzant una estètica bressoniana- Si en Taxi Driver l'origen del trauma era la guerra de Vietnam, aquí ho és una guerra menys publicitada però encara més nefasta en els seus resultats: la guerra d'Irak (cosa que també succeïa a l'esplèndida first reformed) i el lloc de desenvolupament de la història és el mon dels casinos i els establiments de joc, doncs el protagonista després de treballar com agent d'intel·ligència, o dit amb més cruesa de fer de torturador i botxí, ha reinventat la seva vida com jugador de black jack, dues activitats aparentment diferents però que tenen en comú el fet que totes dues consisteixen en saber quan cal aturar-se o fins a on pots arribar. La reticència amb el film pot sorgir de que no diu res de gaire diferent en relació als anteriors, però la perspectiva moral i la manera de dir-ho, estan molt per sobre de la mitjana del que normalment ens es donat veure. Schrader ja va pujar tots els cims del pessimisme als setanta i des de llavors res ha anat a millor, tot i així el film té un final relativament esperançador homenatge a un dels seus films preferits, Pick Pocket, com ja havia fet a American Gigolo. No coneixia la major part dels actors que estan molt bé especialment Oscar Isaac, el protagonista. També hi és un dels seus actors fetitxe Willem Dafoe que, com és habitual, es llueix assumint el rol del personatge més obertament desagradable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.