Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 11 de gener de 2022

West Side Story

 



Veig al Florida la nova versió de West Side Story realitzada per Steven Spielberg. Em sembla un dels seus millors treballs.  Hom ha parlat amb motiu d’aquesta estrena del caràcter de clàssic del  film de 1961. Em sembla que això és conseqüència de la mandra i la ignorància de molts dels que ara escriuen de cine. Cinematogràficament parlant el primer West Side  Story era un treball molts desigual, amb un parell d’escenes magnifiques, dues interpretacions molt reeixides, les de Chakiris i Moreno, una música excepcional però un ritme poc àgil en moltes escenes, que van envellir molt ràpidament i  errors de repartiment clamorosos.  Molts d’aquests errors han estat esmenats en aquesta versió on potser no hi ha ningú tan brillant com els esmentats però tots mantenen un to mig força més alt. I evidentment esta molt millor rodada i muntada. Spielberg fa un homenatge a una música que el va meravellar de petit, però afegeix una mirada d’un adult, preocupat per com estan anant les coses en Amèrica.  La història és la mateixa però el context està molt més definit. L’acció passa al West Side però en un moment molt concret i en un lloc molt precís: la construcció del Lincoln Center, un moment de gentrificació d’un barri treballador. Els sharks i els jets es segueixen barallant per un territori  del que, guanyi qui guanyi, acabaran sent expulsats. La lluita per la identitat de tots dos grups assegura la victòria del seu enemic comú. A la versió del 1961 el tema de la marginació dels porto-riquenys només emergia als quatre minuts del ball al terrat dels porto-riquenys, aquí en canvi és present a tota la pel·lícula on els llatins,són presentats com una minoria perseguida i assetjada, per exemple, per la policia. És intel·ligent la presentació del idioma perquè no és tant que els porto-riquenys parlin castellà, sinó que són presentats com una comunitat del tot diglòssica, on el transit d’una llengua a l’altra és constant i on veiem aspectes que no apareixien al primer film, com la vida laboral de Maria, netejadora a uns grans magatzems, cosa que serveix per fer una versió molt més divertida i substanciosa del I feel prety, molt ensucrat a la versió de Wise.  Spielberg ha fet una pel·lícula millor narrativament, més solida intel·lectualment i no ha volgut competir amb allò que no podia millorar del primera pel·lícula.  Així l’actor que fa de Bernardo, prou bo, sembla haver estat triat per semblar-se el menys possible a Chakiris i el ball del terrat, I want to live in America, ja no té lloc al terrat, sinó al carrer fent participar tot el veïnat del barri, una reinterpretació que simplifica la coreografia, el moment més brillant de Robins, però fa d’alguna manera justícia al significat de la canço. En aquesta escena concreta em va donar per plorar però això deu tenir alguna arrel extracinematografica.  L’element comú a les dues versions és la presència de Rita Moreno, per la que Spielberg creà un paper i que apareix també com a productora executiva. No sembla en pantalla els noranta anys que ja té. Moreno no només és una supervivent de la primera versió sinó del millor musical de la història, singing in the rain, que havia filmat deu anys abans.

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.