Aniversari

La setmana passada vaig fer 57 anys i ho he celebrat una mica més que d'altres vegades, potser perquè he pres la decisió de donar-li una mica més de significat, com generalment es fa als anys acabats en zero, antiga superstició pitagòrica. El motiu és haver sobrepassat ja l'edat d'un dels meus, més o menys, mediadors, Rene Descartes, certament l'única cosa en que l'he pogut sobrepassar. Hi havia una pel·lícula que m'hagués agradat veure entre totes les que han estat mai filmades, tot i que no va ser possible, el segon film de Peckinpah, Ride the high country, el qual, com jo, va veure la llum l'any 1962. Seguint amb les coincidències, el seu protagonista Joel McCrea tenia precisament 57 anys quan va filmar-la. Per a molta gent, és la millor pel·lícula de Peckinpah i indiscutiblement la més clàssica i la menys nihilista. Com gran part del seu cine és una reflexió sobre el fracàs, tots els seus personatges són clarament perdedors, però també una reivindicació de la dignitat moral com a valor intrínsecament superior a tots els altres que ens reflecteixen com guanyadors o perdedors. Em sembla que aquest desafiament, assumir el fracàs i mantenir la dignitat és precisament ara el que clarament toca. Hom ha dit sovint que Peckinpah era l'hereu de Ford, cosa en la que no crec amb l'excepció d'aquest film, on el tema de la glòria en la desfeta apareix amb la mateixa força com a mínim que en els films on Ford desenvolupà més aquesta idea, The last hurrah o liberty valance. Personalment diria que és una de les il·lustracions més convincents mai fetes d'una teoria essencialment inconvincent com l'imperatiu categòric kantià.

Tanmateix si que vaig anar al cine aquell dia i per gaudir d'un treball excepcional, the crowd, el film que King Vidor va dirigir el 1928. Hom ha dit que és el darrer gran film del cine mut, el qual tenia una capacitat expressiva que el cine sonor va perdre i que no va acabar mai de recuperar totalment. Vidor en aquest film va assolir integrar l'herència alemanya i soviètica amb la potència del cine americà i feu un treball que resulta encara commovedor, l'escena de l'intent de suïcidi del protagonista copiada infinitament en els anys venidors, i admirable, com la presentació del protagonista a la seva feina que quaranta anys després Wilder copià per introduir el personatge de Jack Lemmon en the appartement. Una pel·lícula sorprenent pels que ignorin que el Hollywood mut era molt menys condescendent del que va ser el cine americà posterior i era, per tant, capaç de qüestionar ben obertament el somni americà, tot i que el film va molt més enllà, en definitiva, allò que il·lustra és el que mostra Ortega, més o menys en el mateix temps, l'adveniment de l'home massa. Com que feia anys que no la veia, i tot i recordar-ho perfectament, vaig seguir meravellant-me amb el seu final, amb aquest travelling d'allunyament de la màxima contundència estètica i moral, tot fonent ja de manera definitiva els protagonistes a la multitud. No cal motius addicionals per revisar moltes vegades aquest treball de Vidor però a més, i en relació amb el que dèiem abans, un film sobre la dolorosa i necessària assumpció de la pròpia mediocritat tampoc era una proposta inoportuna.