El llarg procés

Llegeixo el llarg procés de Jordi Amat, una història de la relació entre política i cultura des del fí de la guerra al començament del procés. El llegeixo ràpid perquè l’escriptura és prou àgil. Me n’assabento d’algunes coses i confirmo d’altres. M’interessa moltíssim la carta d’Estelrich a Cambó després de la segona guerra mundial, on es fa palesa la por del primer a una caiguda del règim franquista, a la qual hagués hagut de seguir una depuració encara més radical que l’efectuada per la quarta república. Malgrat la repressió cultural, molts catalans tenien raons per preferir el franquisme. No coneixia tot l’enrenou provocat pel llibre de Solé-Tura sobre catalanisme i revolució burgesa, i al capdavall hom pot dir que ha estat un llibre decisiu, encara que no l’hàgim llegit. Em sembla que en línies generals hom pot coincidir amb el tarannà de Jordi Amat i la seva interpretació sobre la centralitat cultural del pujolisme, però com a filòsof la conclusió és del tot devastadora. La història cultural del país acaba sent la desfeta del Logos envers el mite. L’onada d’entusiasme, comunament anomenada procés, no és al capdavall més que el darrer episodi i el triomf potser en un cert sentit definitiu del mite.