No Society. El fin de la clase media occidental

He llegit el llibre de Christophe Guilly, No Society el fin de la clase media occidental, que sembla està tenint molt èxit. Les seves idees bàsiques no són gaire noves, perquè ell mateix reconeix que segueix les idees de Lasch  i Michea, autors que penso que no han estat traduïts al castellà. Lasch és  l’autor de la rebel·lió de les elits, defensor de la idea que els sectors més afavorits han esdevingut des del temps de Thatcher indiferents al bé comú i desinteressats de tot allò que no sigui el bé propi. Michea és el pensador francès que des de l’obrerisme crítica a una esquerra que va perdre tot el sentit i responsabilitat històrica quan va pactar amb l’esquerra burgesa per quedar neutralitzada dins d’allò que anomenem progressisme. Guilluy des del saber de geògraf,  concreta aquestes intuïcions en el cas de França, mostrant l’abisme cada cop més gran entre les quinze grans àrees metropolitanes de França , on es concentra de manera gairebé absoluta l’augment de la riquesa i la creació de treball, i la resta del país abocat a una constant desvalorització que defineix el transfons de la rebel·lió de les armilles grogues.  La desaparició de la classe mitjana és la fórmula amb que es resumeix aquesta tendència social del nostre temps que a hores d’ara, quan hem vist el que ha passat a Grècia, sabem que no és una construcció merament teòrica.

Hom  ha retret a Guilluy ser un defensor del populisme i curiosament me n’adono  que Lasch als noranta ja es definia com a populista. El seu punt de vista és assenyat , perquè allò oposat al populisme forçosament és l’elitisme i això ja fa dècades que no funciona i ens ha dut al lloc on som. La tensió entre elitisme i populisme seria una continuació de la vella lluita de classes, amb el canvi fonamental que l’esquerra és a hores d’ara tan elitista com les dretes, en la mesura en que comparteix el mateix ideal antropològic narcissístic i hedonístic i acaba reduint als que  haurien de ser els votants a la categoria de deplorables, el terme que Hillary Clinton va utilitzar per definir els votants de Trump. Un punt de vista que convergeix amb el defensar per Owe Jones a la seva obra chavs. Finalment la darrera part de l’obra fa una defensa d’una política populista que hauria de consistir en prendre seriosament els problemes que afecten les classes populars i a deslliurar-les dels mecanismes sacrificadors de les polítiques ortodoxes, això vol dir, per exemple, prendre’s seriosament qüestions com l’emigració o rectificar la política econòmica prescindit de l’objectiu insostenible de l’augment del PIB  la protecció de les classes populars i mitjanes o prendre consciència de la feblesa i inadequació real del multiculturalisme promogut per les elits que no és ni pot ser mai la condició de la democràcia, sinó precisament  tot el contrari, podria només donar-se en una situació de democràcia molt forta.

El llibre dedica algunes pagines a Catalunya ho fa de manera una mica mecànica ja que per ell el procés és essencialment una confirmació de la seva tesi. Un nucli ric i pròsper es vol deslliurarse  de la realitat perifèrica que seria la resta de l’estat espanyol. Aquest factor sense dubte existeix però cal considerar, i per això caldria una mirada més propera  i detallada, que la major part territorial de Catalunya és molt clarament perifèria i és aquí on l’ independentisme treu la seva força, mentre que les elits no necessàriament estan per una operació que potser convertiria tot el país en perifèria. En tot cas,  allò que denota la nostra riquesa és que mentre a tot arreu l’opinió il·lustrada pensa en una categoria única de deplorables, aquí nosaltres en tenim dues, una per cada bàndol.