Goodbye Ringo

De vegades als començaments dels setanta, segons criteris que no tenia clars, els meus pares ens treien amb el seu 1430 a esbargir-nos passant el diumenge, els dissabtes eren del tot feiners, fora de Barcelona. No eren viatges gaire llargs i les amenitats eren el radiocassete del cotxe amb els èxits de l'època i mirar per la finestra. Això seria pels nens-adolescents que conec una situació gairebé infernal, però jo no patia gaire. Encara tolerava sentir música que no posava jo, és a dir no era adolescent, i m'agradava mirar per les finestres. Pensava , i segueixo pensant, que com deia Grossman, no hi ha cap camí avorrit. Si sortíem per la Diagonal, per després prendre l'autopista un dels llocs que més cridava l'atenció era el poblat de l'oest que clarament es veia al marge esquerra de l'autopista. Era el lloc on es filmaven les pel·lícules de l'oest que acompanyaven algun títol de més volada quan arribaven als cines dels meu barri com el Condal o el Padró. No sabia llavors que això era propietat d'uns germans anomenats Balcazar que eren els responsables de la major estructura de producció que restava a Barcelona. En un d'aquells viatges va haver una vegada on vaig deixar de veure el poble del far West i no el vaig tornar a veure mai més, sense que sabés perquè.

          Quasi cinquanta anys aquest misteri s'ha resolt en un altre cine de barri, del meu nou barri, el Zumzeig, quan vaig assistir a la projecció de Goodbye Ringo, el documental de Pere Marzo on s'ens explica la història d'aquests estudis que van fer moltes dotzenes de pel·lícules i on van treballar un grapat d'artistes de primer ordre. La desaparició del poble fou de fet una decisió personal d'un ministre de l'època, el qual, després de la fallida dels estudis, decidí que feia molt lleig tenir aquestes instal·lacions com a panorama d'una autopista tan bonica i tan moderna. No recordo si el ministre era Utrera o Solis, tot i que tampoc sigui molt important la diferència. Fora de la resolució d'aquest misteri de la infantesa, el treball de Pere Marzo documenta una època perduda, oblidada i fonamental de la nostra cultura. L'últim moment on va existir una industria pròpia i independent. Hi són fonamentals els testimonis i l'aportació dels treballadors que quedem, que són alternats amb metratge procedents de les pel·lícules. Després hi va haver un col·loqui on van participar alguns dels professionals formats en aquest sistema, testimoni de la fecunditat final del període, perquè, com a quasi tot, l'única manera de tenir bones pel·lícules és fer-ne moltes