Això ja ho he viscut

Dijous passat per gentilesa de la Perla, una de les companyies del país que cal  anar seguint, vaig tenir l’oportunitat de completar la trilogia metafísica de Priestley que havia vist en les seves dues terceres parts a Londres. A  la capital britànica, vaig poder veure en no gaire diferència de  temps, el temps i els conway i an inspector calls, a la biblioteca de Catalunya han estrenat , jo també he estat aquí,  aparentment un drama burgès sobre un adulteri, però essencialment, com  la primera de les obres citades, una reflexió sobre la naturalesa del temps.  Com és fàcil d’inferir, l’obra resulta adequada per tots els que tenen una certa dèria metafísica, però hi ha d’altres raons per anar-hi: un bon treball del conjunt d’actors, on sobresurt la presència de Lluís Soler i el propi espai on es representa l’obra, que per la seva història em sembla el lloc de representació més especial de la ciutat (mentre vivia a Valladolid, en una escapada, vaig ser-hi per primera vegada precisament veient Lluís Soler fent de Max Estrella a Luces de Bohemia). La trama es fonamenta a una peculiar teoria del temps que nega  la seva linealitat però va més enllà de la seva circularitat; es tractaria d’una espiralitat del temps on les situacions tornen, però poden ser modificades i aquesta capacitat de modificar-les està vinculada al creixement espiritual dels protagonistes  de cada situació.  Aquest curs una de les meves lectures desordenades, com  tota la meva vida interior a hores d’ara, foren alguns textos del físic italià Rovelli on deixava clar la idea de què no cal el temps per a explicar la nostra realitat física. Cap de les lleis fonamentals de l’univers requereix d’aquesta noció.  Això no impugna la nostra concepció de la realitat, però introdueix la sospita del poc pes que pot tenir aquesta concepció, el seu abast limitat que coincideix amb el també molt limitat abast de la nostra consciència i de la nostra subjectivitat. Ara mateix hauria de dir que em sento força inclinat a creure en ambdues coses, la simultaneïtat del temps expressada més clarament a l’obra sobre el conway i la irrellevància absoluta del jo que pensa i existeix, però potser aquí  hi ha molt d’una qüestió de fe.