rumb a la rumba

Avui passo tot el meu matí al raval participant a l’activitat rumb a la rumba que fa memòria de la presència de la comunitat gitana al raval. Hi vaig perquè m’agrada la rumba i perquè, la  seva història és la meva història o com a mínim s’esdevé en el mateix lloc. Després d’una introducció sobre la història del poble gitano i la seva presència a Catalunya, on ens expliquen que el primer gitano localitzat al raval és un Ximenez capità borbònic que s’instal·la al barri, que llavors no era ben bé un barri, poc després de la guerra de secessió. Després fem una petita volta pels voltants del casal del raval al carrer Reina Amàlia centrada en cinc llocs  l’església evangelista del carrer Carretes, el centre aglutinador del que resta d’aquesta comunitat molt minvada, en vint anys els cinc mil habitants han esdevingut tres-cents, el portal on estigué el cinema Padró, un altre centre  de la comunitat que tenia la seva hora més brillant quan projectaven alguna pel·lícula de Peret, els dos murals al començament i al final del carrer de la Cera, homenatge als homes, poques dones, de la rumba catalana i els bars al començament dels carrers sant Climent i Salvadors que eren el centre de la vida gitana. El del carrer sant Climent és a hores d’ara una vivenda dubtosa i el del carrer Salvadors un restaurant pakistani. Després el Sam, un músic del barri, ens ha fet un petit concert, començant per l’emblemàtica el mig amic de Peret i mostrant el seu domini del ventilador, la manera de tocar pròpia de tots ells des de fa molt però que a hores d’ara associem sobre tot al Gato Pérez  que va tenir el mèrit de posar-li nom. Hi ha també una exposició basada en fotografies i objectes manllevats de les llars de la gent gran del barri, que evidentment m’eren ben familiars perquè les fotografies i els estris eren ben semblants als de la casa de la meva avi al mateix carrer Reina Amalia. És clar que la pobresa és la més forta de les identitats i des d’aquí és possible una nova lectura de la revindicació  que ells fan de la injustícia dels tòpic de veure’ls com lladre de gallines. El poble gitano va resistir amb més tenacitat que els altres aquesta operació de domesticació que els llibres d’història anomenen revolució industrial,  cosa que explica prou bé el llibre del Gonzalo Pontón