El cine Urgell i el teaser de Cinema mon amour
El primer dia d'estiu va
donar-me moltes oportunitats per deixar-me endur per melangies, més
o menys dolces. De matí vaig fer cap a l'escola Griselda, el centre
on vaig fer preescolar i els primers anys de primaria, que ha tancat
definitivament les seves portes. La desaparició està òbviament
causada pel procés de gentrificació que està passant aquest barri
barceloní i també pels desinterès del consorci, gens predisposat
a ajudar efectivament la institució. Griselda era una concertada
petita però molt freqüentada pels fills del petits comerciants del
barri i per la colònia gitana del carrer de la Cera, dos grups en
procés d'extinció. Pujant pel carrer Urgell vaig passar per la
porta de l'antic cinema, en un moment on havien tret la tanca i es
veia el forat provocat per la gran dimensió del cine, un dels
majors de l'estat. Anar al cinema en el temps de la meva infantesa
era un fet especial i anar a l'Urgell potser ho era un mica més. Tot
era gran, com alguna de les emocions que vaig sentir, potser la més
recordada la que vaig experimentar quan tenia cinc anys i al final,
destorbat per unes cortines que anaven massa ràpid, ens adonarem que
l'astronauta Taylor havia tornat finalment a casa encara que ell no
en tenia ni idea. El cine Urgell era precisament l'escenari
fonamental de la pel·lícula que vaig veure a la tarda al Malda,
Cinema mon amour, un
documental de Natalia Regàs sobre l'evolució als darrers anys del
negoci de l'exhibició cinematogràfica i la substitució dels 35 mm
pel format digital, un treball que constitueix alhora una crònica
objectiva d'una desaparició inevitable i una elegia d'una manera de
sentir completament i diferent i estranya en relació a les noves
formes de consum. Potser masses emocions per només un dia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.