Cinc saxos

 

És un concert de l'any anterior però hi va sonar també aquesta cançó. Hi són tots els saxos llevat del  Sander Theuns. També coincideix el trompeta Martí Casatalago, Els solos són de Koldo Munné i Lola Peñaranda

        En la meva existència actual, juliol i agost són per mi el que abril era per T.S. Elliot; dit altrament, el moment de més activitat dels meus dimonis particulars. Per això, cal gaudir i retenir els moviments de felicitat. Dimecres al Jamboree en vaig tenir un d'insospitat. Hi havia comprat entrades per un concert d'Elsa Armengou. Es va suspendre i es va canviar per una altra cosa en la que no m'hi vaig fitxar. El que hi hagué fou un concert dels saxos de la Sant Andreu Jazz Band. N'hi havien cinc: dos alts, dos tenors i un baríton, un noi molt jove, acompanyats de trompeta, bateria, piano i el contrabaix amb Joan Chamorro. La major part del repertori estava relacionat amb Charly Parker però amb uns arranjaments posteriors adaptant-lo al conjunt de cinc saxos fets pel grup Super Sax. La competència i la sensibilitat de tots els músics fou extrema. Cap de les peces va decebre i el millor moment fou la interpretació de Lover Man amb un extraordinari duel del dos saxos alts Koldo Munné i SandertTheuns. Els altres eren Lola Peñaranda i Pere Company al saxo tenor i Bernat Beneavente al saxo baríton,

When you pull a gun, kill a man

 El fragment de més amunt pertany a My Darling Clementine, un dels millors westerns mai rodats per John Ford, i això és dir molt. L'escena és el final d'una escena realment única en la que un vell actor, Alan Mowbray, recita el monòleg del tercer acte de Hamlet a uns vaquers borratxos i estupefactes. El que m'interessa però avui és el final de l'escena i el que diu el personatge del vell Clanton. No fa falta més per mostrar com qualsevol persona decent ha d'oposar-se a les polítiques de rearmament preconitzades per la Unió Europea. La història demostra amb escreix que el vell Clanton, immens Walter Brennan en el seu únic paper com a malvat, té raó. El problema de tenir armes és que sempre s'acaben utilitzant. No entraré avui en el tema de comparar l'alçada moral del vell Clanton i la dels nostres il·lustrats dirigents perquè tampoc cal fer-se mala sang.

Hécube, pas Hécube

 Otis  no domina el llenguatge oral, aquí la seva mare explica com és el seu discurs.

        Hécube, pas Hécube ha estat presentada a l'edició d'enguany del crec. L'autoria de l'obra i la posada en escena és de Thiago Rodriges que ens ha portat el treball que va fer l'any passat amb la comèdie française. L'obra ens presenta un grup d'actors que han de representar la Hècuba d'Eurípides. Comencem amb el primer assaig del tor relaxat perquè queda molt temps per a l'estrena. No tothom però està tranquil. La protagonista Nadine vol acabar el més ràpid possible perquè ha de posar una denuncia pels maltractament patits pel seu fill, Otis, a una llar d'acollida per a nens autistes on ha estat ingressat. (el nom d'Otís és un homenatge a Otis Reding. Una de les seves cançons és coreografiada per tots els actors en un moment de la representació).A partir d'aquí veurem desenvolupant-se alternativament la investigació pels maltractaments patits pel nen i la lectura i els assaigs de l'obra. Tot es basa doncs en un joc de miralls que jo he trobat molt encertat. El repartiment dels papers facilita aquest joc. Així Denys Podalides fa d'Agamèmnon, el cap grec on Hècuba dirigeix els seus precs de justícia, i el fiscal encarregat de la investigació. Loïc Corbery és Polimestor, l'infame assassí del fill d'Hècuba quan era el seu hoste, i el secretari general d'estat encarregat de la protecció de la infància. Altres quatre actors són a la vegada el cor i personatges implicats en la investigació. Nadine és Elsa Lepoivre, meravellosa actriu, tot i que la representació deixa clar que la gent de la Comédie Française segueixen essent indiscutiblement una elit i també, que, com la meva amiga Joana té clar, per fer tragèdia no s'ha de tenir por a cridar i a cridar molt fort, cosa que aquí no sempre tenim del tot clar.

        L'obra es fonamenta en un paral·lelisme entre Hècuba, la dona que pateix tota mena de maltractaments en la persona dels seus fills per una guerra de la que no té cap mena de culpa i Nadine que pateix també mitjançant pel seu fill a causa d'una condició patològica de la que no responsable. El paral·lelisme es fa explícit quan veiem inserits els versos d'Eurípides a la representació de la investigació desenvolupada. Em sembla del tot encertada la comparació entre els motors de la tragèdia, els deus de l'Olimp, i l'estat actual. Si més no coincideixen en dues coses: una amoralitat bàsica, tot i que de vegades la intenció dels deus o de l'estat pugui ser bona, i estar molt lluny de la omnipotència. Els deus grecs estaven sotmesos al destí i l'estat modern a les restriccions pressupostàries que permeten obrir una llar per a nens autistes però sense personal qualificat. Allò coincident també però és la impotència de Nadine, Hècuba o qualsevol de nosaltres envers el seu poder.

Cornuts i pagant el beure

 La trobada dels dos d'aquesta foto és un dia per recordar. Si algú tenia dubte del nostre miserable estat reduït a colònia, veure l'escenificació de la trobada, a una residència particular del President, i el contingut anunciat de l'acord, tot avantatges pels americans a canvi de res, n'hauria de ser prou per esvair-lo. Tot i que malparlar de Trump és l'habitual i l'esperat, em penso que per nosaltres el veritable problema és la senyora, doncs Donald està fent, més o menys, el que va dir que faria. És un indicador brutal de fracàs que allò que semblava la millor idea europea en moltes generacions, la unitat europea, ha acabat sent una eina per refermar el poder colonial dels EEUU

Bielsa

 

Breu estada a Bielsa, vall pirinenca, que no em reconcilia amb la muntanya, però em dona la satisfacció de retrobar un vell amic després de quasi quaranta anys i constatar que no tenir el paper de la llicenciatura no és obstacle per haver après el més important del que significa una bona vida

Fail again? (potser és el que cal)

 El 12 de març de 1986 jo vaig votar no en el referèndum, tot i que poques hores abans no tenia clar si votar. L'entrada a l'OTAN va tenir el mèrit de donar ocupació als militars, cosa que és sempre profitosa per a la resta de la societat, per la qual cosa durant els anys següents vaig estar d'acord amb el resultat. Vist com estem ara aquesta sensació sembla el resultat d'un conseqüencialisme curt de mires del que no es pot sinó avergonyir-se. Repetir aquest referèndum per guanyar-lo no és ja només una qüestió moral sinó en un cert sentit de supervivència. Això no és del tot impossible, com a mínim ha estat plantejat a Eslovènia, segons explica Thomas Fazzi en un article per la revista Compact del que reprodueixo aquí un fragment:

[The referendum] risked igniting a political earthquake extending well beyond Slovenia’s borders. Biljana Vankovska, professor of political science and international relations at Ss. Cyril and Methodius University in Macedonia, wrote that a NATO referendum “could shatter taboos not just within Slovenia, but across Europe... Sometimes it takes a small state to shift the scales of public opinion across an entire continent”.

With so much on the line, it’s not surprising that Slovenia’s moment of dissent was extinguished just as quickly as it flared up. On July 19, Parliament voted 44-7 to cancel both proposed referendums, with most members of Parliament abstaining. […]

Still, the damage was done. The fact that such referendums were proposed at all suggests the first visible crack in NATO’s ideological fortress: A member state’s government publicly acknowledged that loyalty to the alliance is no longer beyond question. The episode may have ended, but the taboo has been broken.

This reflects a deeper crisis across Europe. As NATO’s aggressive geopolitical ambitions grow, they increasingly collide with democratic principles and public opinion. Polls in Slovenia show only 52 percent support for NATO—down sharply from the 66 percent who backed accession in 2003. EU and NATO elites are pursuing a strategy of endless expansion, militarization and confrontation with powers like Russia, China and Iran—despite widespread public opposition to war and rearmament across Europe. As the gap between elite ambition and democratic legitimacy widens, repression becomes the only glue holding the project together.

No és un camí fàcil. L'èxit és improbable però entenc l'optimisme de Fazi perque si més no està assenyalant un camí

The Letter

 

        The Letter és una producció de la WB que constituí un dels gran èxits de la carrera de Bette Davis, la figura femenina més important de la productora i una de les més atípiques de la història del cine, doncs els seus personatges eren sempre dones "dolentes", però no mancades de raó en les seves decisions, ni que sigui per la seva palesa situació de subordinació. En aquest mateix film Davis és adultera i assassina però una mínima reflexió sobre la figura de l'excel·lent bona persona que és el seu marit, un eficaç Herbert Marshall, quasi és prou per justificar-la. Curiosament, però el millor paper és per un actor de molt menys nom, James Stephenson, l'advocat defensor de Davis en un cas d'homicidi aparentment fàcil, sembla un cas clar de defensa pròpia, però que es complica quan apareix una carta que incrimina sense dubte el personatge de Davies. Això obliga l'advocat al dilema moral de triar entre la deontologia professional i la seva amistat pel marit, el qual ja ho hem dit és molt bona persona. Aquesta figura protagonitza la part central del film, des del meu punt de vista, la més interessant. Vull pensar que encara queden advocats que en aquesta situació se la plantejarien com un dilema. Basada en una narració de Somershet Maughan que havia estat poc abans teatralitzada, el film mereix ser vist com a exemple insuperable del que era una posada en escena clàssica; el treball d'un realitzador que potser no tenia alguna cosa així com un món propi però si una elegància i fluïdesa narrativa de les que no es poden aprendre. El millor exemple és possiblement l'escena inicial que Davis pensava era el millor que havia rodat en la seva vida (la del video). Film imprescindible també per a tots els amants del melodrama encara que només sigui pel moment en que Davis confessà al seu pobr marit que With all my heart, I still love the man I killed.

One day, everyone will have always been against this

 

        One day, everyone will have always been against this d' Omar El Akkad és un llibre necessari. Omar és egipci de naixement, però va deixar el seu país (desestabilitzat després de la mort de Sadat i, cal dir-ho, la pau amb Israel.) Ha viscut a Catar, a Canada i ara als EEUU, havent adquirit la nacionalitat dels dos països americans. Ens explica la seva vivència de la guerra de Gaza. És també periodista i ha treballat molt de temps a Agfanistan i a la pròpia Gaza. Ara mateix té una bona reputació com a novel·lista, El més valuós del llibre és seu caràcter de testimoni de la profunda putrefacció moral d'un temps en el que l'evidència és completament negada. El llibre és molt il·lustratiu sobre l'elevat cost que pot tenir atrevir-se a dir que a Gaza s'està duent a terme un genocidi. Això val la pena assenyalar-lo perquè em sembla que Espanya és una relativa excepció dins d'allò que hom anomena Occident. En el fons allò que produeix més por, i això ja ho sabia però el llibre m'ha ajudat a entendre'l, és la gent que es segueix pensant "bona" i recolza el genocidi. Això no és evidentment un procés que hagi arrencat ara. han calgut trenta anys de propaganda deshumanitzadora de la població de l'Orient mitjà, per produir un estat d'ànim que no té gaire diferències amb els dels nazis que no podien veure els "altres" com a humans. Quan enfront del cadàver d'un nen ens justifiquem dient que era un terrorista potencial hem entrat en un camí que no té retorn. Potser l'analogia mes potent amb el nazisme, és el plan d'aniquilació de les elits, el mateix que es va voler fer amb Polònia en el seu moment, el que ara està duent a terme de manera implacable Israel. El punt optimista del llibre és que creu que efectivament el que diu el títol es farà realitat, però no ho és prou per pensar que això servirà de res als actuals habitants de Gaza. La raó es fonamenta a la seva experiència americana per la que considera la decadència de la potència imperial inaturable.

Los dos hidalgos de Verona

 Oh, com s'assembla, aquest amor en brot

a aquell dia abrilenc de gràcia incerta

que ara, amb la llum del sol, net es desperta

i ara ve un núvol i s'ho emporta tot

        Aquests versos shakesperians en versió de Josep Maria de Segarra no són potser els millors de l'autor, decisió impossible, però si els que ha tingut més pes a la literatura catalana. Els diu Proteu al final del primer acte dels dos cavallers de Verona, l'obra que Cheek &Jowl i la companyia nacional de teatro clasico han representat enguany al grec. The Two gentlemen passa per ser una de les comèdies més antigues de les escrites per Shakespeare, però ja conté molts dels elements que caracteritzen les altres. una mirada lúcida i escèptica sobre el sentiment amorós (la inconseqüència de Proteu és molt semblant a la Romeu, a l'altra obra shakesperiana ambientada a Verona) i el recurs femení de transvestir-se en homes per disposar de la llibertat de moviments, que li era negada a les dones. En tot cas una reflexió potent perquè finalment Shakespere acaba mostrant que el camí vers l'amor té poc a veure amb parlar molt i mot bé, i està molt més relacionat amb saber escoltar. Com les altres comèdies, l'obra es deixa analitzar molt bé des de la noció girardiana de desig mimètic

        Com a la representació de la vida es sueño que varem veure al Grec fa dos anys, es pren l'opció de respectar el text però utilitzant una gestualitat, també un vestuari, contemporani. Això permet introduir pinzellades de crítica social que no són a Shakespeare però tampoc en són contraries, Per exemple, Tulio, el pretendent vanitós i refusable apareix fent contínuament joggig i exercici físic d'aquesta mena. A la representació hi són sempre en escena, encara que no intervinguin, Júlia i Silvia, els dos objectes amorosos dels protagonistes, subratllant la seva superioritat, emocional com a mínim, sobre els antagonistes masculins, cosa que els permet moure els fils (com a Macbeth són les bruixes qui ho mouen tot). Del repartiment de l'obra anterior coincideix Goizalde Nuñez que aquí fa tres papers, entre els quals hi ha el criat Lança, amb el que li toca fer l'escena del monòleg amb el gos, potser la més recordada de l'obra. Aquí té una dimensió metateatral perquè l'actriu no només representa sinó que comenta la dificultat de fer-la, sorgida del fet de no tenir gos. Certament el teatre és molt menys escaient per les habilitats dels gossos que el cine i segurament per això, Shakespeare no va escriure cap altre escena on hi hagués un en escena.

Londres de L.F.Céline

 

            El darrer mes he estat llegint el Londres de Céline, una de les novel·les inèdites que van quedar al seu apartament després de l'alliberament de Paris i de la seva fugida. No ha estat una experiència de lectura gaire plaent. En part perquè el meu francès no arribava, cosa que no em va passar quan vaig treballar a fons el Voyage au bout de la nuit. Amb Londres el diccionari convencional es quedava curt i malauradament el llibre té un glossari del que no vaig saber fins que el vaig acabar, desavantatges de l'edició digital, però també perquè el conjunt del llibre em resulta una mica difús i no és fàcil orientar-se a les anades i vingudes del nombrós grup de personatges. Londres continua directament el text també retrobat de Guerre i ens explica la història de Destouches alliberat del front per les seves ferides i convertit en un membre més de la colla de macarrons que exercien el seu ofici al Soho ( a la vida real, Céline va freqüentar aquest ambient, però vivia del seu treball al consolat francès). Més enllà de les dificultats inherents al seu ofici, la guerra és una dificultat afegida molt important doncs cap té intenció o desig d'anar al front. Totes les peripècies del grup sovint fugint de la policia, m'han resultat fatigoses i allò que més m'ha interessat és el relacionat amb el doctor Yugenblitz, segurament el personatge més positiu i més decent de la literatura de Céline. L'exemple de Yugenblitz és que esperonarà Destouches a fer-se metge. No deixa de ser paradoxal que Yugenblitz sigui jueu (en tot cas si la novel·la fou escrita el 1934, és anterior als infames pamflets antisemites i al Voyage no hi ha el més lleuger senyal d'antisemitisme). En un àmbit més personal el llibre m'ha despertat moltes emocions doncs contínuament esmenta llocs dels que tinc record molt vius. Un dels escenaris principals, la casa on el Major Purcell allotja Angela la prostituta que treballa per Ferdinand, és, com si diguéssim el meu antic barri, Maida Vale (de fet, jo vivia a Maida Hill, però el Vale és més conegut i de més categoria)

Grand Canyon

 

    El Pere és un desgraciat. Home somniador, mai no ha realitzar cap dels seus dos grans somnis: ni ha triomfat com a músic, ni ha viatjat mai al gran canyó, limitant-se a veure'l en documentals i a pensar i repensar la banda sonora del viatge, perquè en Pere és una enciclopèdia vivent de la música pop i rock dels seixanta i setanta. Resideix a un poble de la Catalunya interior i malviu fent treballets tenint com a col·lega el Juancho, un noi més jove, més aviat curt de gambals que l'emprenya sovint. La vida familiar tampoc és per tirar coets. La filla té clar que el pitjor que podria passar-li es semblar-se al seu pare, igual que pensava el seu pare de jove, i té un problema important: s'ha d'enfrontar a un procés per apologia del terrorisme i injuries a la corona després d'un concert de rap on havia estrenat la seva creació: "una bomba para el borbón". La dona , l'Angela, està del tot superada per la seva feina, el problema de la filla, la Ruby, i el mal envelliment del marit. A aquests quatre personatges hem d'afegir, el Mik , el noi del bar del poble, enemic jurat del Juanjo i recolzament, però no desinteressat ,de l'Angela i la Tatiana una jove russa que es prostitueix a la carretera, que li passa droga al Pere i que és l'aspiració amorosa de la Rubi. Com que tot pot empitjorar, un dia que en Pere fa cas als que l'envolten i consulta al metge per unes rampes que pateix assabentant-se que té una malaltia degenerativa del tot incurable.

    Amb aquests materials Sergi Pompermayer fa la segona peça de a trilogia americana, tot i que aquí Amèrica és essencialment una aspiració no realitzada en termes, diguem-ne reals. Si a l'altra obra ens presentava la Catalunya de l'alta burgesia, la que té un patrimoni provinent d'Amèrica, aquí ens presenta una Catalunya interior, la que, en termes del geograf Giuly, ha esdevingut perifèrica, sense gaire horitzons pels seus habitants més enllà de la supervivència. Hom pot objectar al seu text que alguns camins no estan del tot seguits, la referència a la omnipresent i efectivament absent família local, però em sembla que l'evocació d'aquesta part del país és molt reeixida i des de la meva adscripció filosòfica em sembla que l'obra fa una mirada oportuna i encertada sobre el més important dels temes que amoïnen els filòsofs. Pere és algú que ha d'examinar la seva vida i per satisfacció dels espectadors se'n surt finalment millor del es podia predir.

    El director és Pere Arquillué. L'obra es desenvolupa en tres llocs que ocupen tot l'escenari: la carretera on treballa Tatiana, el bar del Miqui i la sala d'estar de la família del Pere, la il·luminació assenyala el lloc on té lloc l'acció. En el repartiment tornen a coincidir el matrimoni protagonista d'Amèrica: Mireia Aixalà i Joan Carreras. Tots dos fan un treball superb. Carreras dóna mostra un cop mes de la seva facilitat per fer creïbles una gamma d'emocions molt ample. Potser, però cal destacar el treball de Guillem Balart com Juanjo, capaç de mostrar-se com del tot versemblant i donant dignitat a un personatge que fàcilment podria esdevenir una caricatura.

Un altre reflexió visceral

 

    Avui em llevo amb un record per molts dels meus antics companys a la docència, gent de molt diverses especialitats; els que eren capaços de dir públicament que no calia atabalar el nen amb explicacions massa serioses de coses poc divertides com la història o la filosofia. Atenent les dades manegades en el seu article d'avui per Esteban Hernández, la tendència a votar VOX dels sectors poc il·lustrats és creixent. Tornant a aquest companys i com diuen en castellà: "mal rayo les parta "

Sobre la legitmitat dels drets adquirits

 

        François Bayreau, un primer ministre de legitimitat dubtosa, ha proposat un plan de retallament que suposa un camí més a la supressió de l'estat del benestar, aquesta raresa europea. La Vanguardia ho explica aquí. Bayreau deixa clar que els retallament per reduir el deute no signifiquen que, com mana Trump, es redueixi la despesa en armament. Jo quan penso en la defensa del model europeu em sento com un afeccionat del Barça que se n'assabentés que els nous responsables de la gestió del club són Tomás Roncero, Emilio Butragueño i Florentino Pérez. Sobre la necessitat real d'aquestes mesures val la pena retenir l'opinió de Juan Torres. Especialment interessant és l'esment que es fa de l'esdevingut a Grècia, que expressa l'absoluta confiança en els seus plans. A Grècia hi hagué una certa resposta popular que fou sufocada. A França i també aquí amb una mica més d'esforç propagandístic potser com que no hi haurà, no caldrà l'esforç per sufocar-la. Els funcionaris són prou impopulars i cada cop més ho són, i ho seran, uns pensionistes que cobren massa i que tenen la culpa de fer viure l'estat per sobre de les seves possibilitats, aquí. Aquest sentiment és fàcil d'entendre i difícil de refutar. Un pensionista és un senyor o senyora que cobra en funció d'unes activitats realitzades en un passat. Però fa dècades que un dels dogmes bàsics inculcats a la població és que el passat no compta per res i , en general, quan més aviat s'oblidi millor. Si afegim que aquestes activitats consistien en treballar, cosa considerada també en el nostre temps com completament mancada de valor, ni en termes econòmics, ni tampoc morals, tot es fa encara més evident-

Torre Pacheco

 

        Fa poc en una entrada parlava de mals averanys, el que estem vivint al poble murcià de Torre Pacheco ens fa pensar a averanys pèssims. El meu amic Robert ha fet, aquí, consideracions intel·ligents i enraonades. Jo en faré una de més visceral. Plató, en primer lloc, i molts altres després han fet un gran esforç per definir que és el coratge. El propi Robert ens ho explicava durant bona part de l'any passat.. A hores d'ara en canvi és una qüestió molt més senzilla definir que és la covardia. Hi ha prou amb escoltar i veure tot el que fa el personatge de la foto.

Esas Latinas i el català

 

    Segons llegeixo als diaris un grup teatral afeccionat compost per gens d'origen hispanomèrica anomenat Sin Papeles va representar un obra per encàrrec de l'ajuntament de Barcelona on parlaven de la seva situació i dels entrebancs que viuen a la nostra comunitat. Els agosarats membres del col·lectiu van parlar de l'ús del català a les dependències administratives i com era d'esperar l'enrenou va ser majúscul i ha acabat amb una petició de disculpes de polítics del l'ajuntament a membres de la conselleria de política lingüística i amb les habituals acusacions de catalanofòbia i la indignació contra els que no saben veure que sense català no hi ha país.

    Acceptant com diu Marti Blanch a la Vanguardia que sigui raonable la utilització del català en els àmbits oficials, em sembla indispensable recordar que l'encàrrec pretenia que els immigrats expressessin el seu punt de vista. I des de la seva posició la llengua del país que t'acull és sempre un entrebanc. Parlo aquí des de la meva experiència, havent viscut en un país on la llengua no era el català ni el castellà. Evidentment jo no tenia cap pretensió de què ningú deixés de parlar en anglès, ni cap aspiració que l'anglès deixés de ser "llengua oficial" ( de fet, no sé si ho és, no ho és per exemple als EEUU). Sempre vaig voler millorar el meu anglès i per tant havia d'aprofitar totes les oportunitats possibles. El problema fou les vegades que vaig notar que les meves febleses podien utilitzades en contra meva. Això passava bàsicament en dos cassos, quan vaig topar amb gent xenòfoba i quan vaig ensopegar amb emprats públics amb poques ganes de treballar. Això em passava estant en una situació econòmica còmoda, no sent del tot incompetent a l'idioma i, segons les classificacions de l'administració britànica, essent un ciutadà de tercera categoria ( no és una metàfora. La meva adscripció ètnica era la tercera, "white, other background", la primera era pels britànics, la segona pels irlandesos i les "colorejades" eren com quinze més). Possiblement per molta més gent l'entrebanc era més gran. No tinc clar que a Catalunya la quantitat de gent xenòfoba i de treballadors públic que volen escaquejar-se sigui més petita que al Regne Unit. Si tinc clar que a Catalunya hi ha gent, jo en sóc un, que estima la llengua catalana per ella mateixa, però en els darrers temps predominen els que només estan interessats en la llengua per què és un eina per marcar diferències.

    Si seguim la comparació amb UK un altre element és molt important. L'arribat al Regne Unit no té per què saber les lleis del país, però surt al carrer i la situació és clara en quant al predomini de l'anglès. Aquí com em van dir una vegades uns alumnes aguts, la idea que els nois joves poden tenir del català als seus barris, en termes quantitius la majoria del país, és què "el català és una llengua que utilitzen els professors per parlar entre ells". Podria haver matisat aquesta afirmació amb l'adverbi "malauradament", però em sembla que els catalans no tirarem endavant fins que no aprenem a acceptar que les coses són com són i no com hipotèticament haurien d'haver sigut. Només és pot fer acció política des de la realitat i no prenent com a referent el que històricament hagués estat just. En general, la justícia té poca relació amb la història.

    En tot cas, i aquest és el punt més essencial, si se'ls va convidar a donar el seu punt de vista, allò que la companyia havia d'oferir era això. Pot ser un punt de vista erroni, poden haver errors factuals (crec recordar que als CAPs de la meva ciutat els papers de salut són bilingües, però puc estar errat, tendeixo a no fitxar-me en això), en cap cas això justificaria la censura que l'ajuntament lamentava no haver exercit . Fer impensable el qüestionament del que considerem els nostre principis és indubtablement una forma de feblesa; com si no ens acabéssim de creure allò que diem voler o defensar.

Perplexitat gnoseològica

 

Tots els jugadors de primera divisió podrien per edat ser els meus fills. Fins i tot algun, Lamine Yamal, podria ser el meu net. Tanmateix jo sóc incapaç de deixar de pensar en ells com si fossin més grans que jo, cosa coherent amb el fet que quan els veig no em percebo essencialment diferent al nen que veia jugar per la tele o, alguna vegada, al Camp Nou gent com Rexach, Marcial, Asensi o Gallego. Això de l'autoconeixement sembla que no ha acabat de sortir bé.

The maltese falcon

 

        The maltese falcon és el primer treball com a director de John Huston, una de les primeres pel·lícules de Bogart com a protagonista (va estrenar el mateix any High Sierra) , segons molts historiadors el primer film negre america i tamb é el primer film de cine negre que vaig anar a veure a la filmoteca del carrer la cera quan era un estudiant de COU. El film és del tot representatiu de la carrera de Huston que sempre va tendir a treballar sobre adaptacions literàries d'un cert, o de molt, gruix. En aquest cas la novel·la de Hammet ja havia estat duta al cine tres vegades, però Huston va tenir el propòsit de fer una adaptació fidel del llibre almenys en tot el que permetia el codi Hays. (el problema de la primera versió, més fidel, és que després del codí Hays ja no era convenient projectar-la públicament) Huston feu un treball on no es notava la seva possible inexperiència i amb un ritme narratiu molt viu que emulà perfectament el dels films que Raoul Walsh estava fent llavors per la Warner. Bogart va tenir el paper perquè no ho va voler George Raft (que l'any següent també refusa ser el protagonista de Casablanca) i prengué potser la millor decisió de la seva vida perquè la seva interpretació de Sam Spade va definir el seu personatge cinematogràfic. A més de Bogart però el film no sería el mateix sense el treball de dos gloriosos secundaris: Sidney Greenstret (debut cinematogràfic amb 61 anys d'edat) i el magnífic Peter Lorre que sempre és el centre de totes les escenes en les que intervé.

una quinta portuguesa

 

        Al cine d'estiu del barri fan el film d'Avelina Prat,una quinta portuguesa. Avelina és una veterana treballadora de la industria cinematogràfica que havia debutat com a directora fa tres anys. El film m'ha fet passar una molt bona estona. Explica la història de Fernando un professor universitari de geografia que és abandonat per la seva dóna sèrbia que el deixa sense dir res ni donar cap indicació. Desorientat vitalment i confrontat amb una absurda tasca docent acaba assumint un altra identitat, la d'un jardiner anomenat Manuel i treballant com a jardiner, la quinta portuguesa del títol, per a una dóna molt cordial i molt enigmàtica. Passen els anys i quan vol vendre el seu pis de Barcelona per fer unes millores a la finca, descobreix que el pis està sent habitat per algú que es diu com la seva dona. Tornat a Barcelona ràpidament i comprova que aquesta persona és sèrbia però no és pas la seva dóna.

        En conjunt em sembla que la quinta portuguesa és una molt bona pel·lícula. Té una precisió a la imatge, fruit d'haver vist molt cine. Els protagonistes principals, Manolo Solo, Maria de Medeiros i Branka Katic estan perfecte en els seus papers. Manolo Solo en un registre semblant a la del darrer film d'Erice, cerrar los ojos, em sembla un presència fílmica molt interessant. Però sobretot allò que més m'ha agradat és la seva dimensió literària, perquè tots els personatges són exemple de desarrelament, però en conjunt el film ens explica que el desarrelament tampoc suposa un destí insuperable i que allò específicament humà es també la capacitat d'inventar-se arrels i allò que pot fer en general la nostra vida bona.

Una constatació i un desfogament

 

Ara que tinc més de seixanta anys i estic fora del mercat i gairebé de tot arreu, puc dir-ho. Cap ensarronada de les que pensa el poder no ha estat tan eficaç ni ha funcionat tan bé com vendre'ns que l'alliberament sexual és un principi fonamental de resistència al sistema, quan els efectes reals són tot el contrari. De fet, aquesta era la conclusió de Foucault al seu tractat de 1976 sobre sexualitat i veritat, però tot i que teoria s'ho sabia tothom, ningú no li va fer massa cas.

El posicionament polític de Sontag

El 10 de desembre de 1977, Sontag escrívia en el seu diari:

Mi postura política siempre en contra. Estoy en contra de: (1) La violencia- las guerras colonialistas y las intervenciones imperialistas. Sobre todo, contra la tortura; 2) la discriminación sexual y racial 3) la destrucción de la naturaleza y del paisaje (espiritual, arquitectónico) del pasado 4) todo lo que obstaculice o censure la circulación + el transporte de personas, arte, ideas.

(sí estoy a favor de algo, es - simple y llanamente- de la descentralización del poder. Pluralidad).

En resumen, la clásica postura libertaria/conservadora/radical. Eso es todo lo que puedo ser. Y más que eso no querría ser. No me interesa "construir" ninguna nueva forma de sociedad ni unirme a ningún partido. No hay ninguna razón por la que deba intentar situarme en la izquierda o en la derecha, ni por la que eso me parezca necesario. Ese no debería ser mi lenguaje

Em sembla una actitud raonablement escèptica i que ara mateix resulta difícil quasi no subscriure completament,

 

Espíritus del presente

         Espíritus del presente és el darrer llibre de Wolfram Eilenberg. Segueix la fórmula dels dos anteriors, tiempo de magos, y n, centrant-se aquí en quatre figures predominats de l'escenari immediatament posteriors a la segona guerra mundial: Theodor W. Adorno, Susan Sontag, MIchel Foucault i Paul K. Feyerabend. Amb l'esquema narratiu del tot consolidat el llibre es deixa llegir molt bé i de manera del tot plaent, finalment però m'he quedat amb una certa sensació d'insatisfacció provocada potser perquè cap dels quatre pensadors evocats em sembla ni de bon tros a l'alçada de gent com Heidegger, Wittgenstein o Weil. La introducció al llibre presenta com a tret comú dels quatre autors l'intent de posar les bases d'una nova il·lustració. Vist el vist sembla que tots coincidiren en el fracàs, perquè de nova il·lustració no hi ha hagut ni sembla albirar-se res de semblant. Tots quatre a més fan palesa la dificultat de pensar des d'institucions consolidades per mantenir el status quo com al model universitari imposat després de la pax americana. Sontag fou potser la més coherent renunciant a aquesta mena de presència, però pagà el preu, prou onerós, d'esdevenir una mena de figura dels show-bussines. No estic segur de que sigui el que volia l'autor però la meva impressió és que després de la fallida de la segona guerra mundial, el que aquests autors ens demostren és que la filosofia ja tenia poc a oferir. Si a més ens fixem en el que en aquest segle ha estat l'intent no tant de revilització com de comercialització, la filosofia com aprenentatge de bona vida, cap d'aquests quatre brillants personatges ens serveix gaire. Cap dels quatre va poder completar l'obra que volia. Potser ho hagués fet Foucault si el SIDA no l'hagués trobat massa aviat, tanmateix moltes de les seves idees bàsiques, això si ho deixa clar el llibre, formen part del conjunt d 'idees que formen part del nostre patrimoni compartit.

La Tempestat a l'hospital de la Santa Creu

Soler sobre la seva feina
 

    A la Biblioteca de Catalunya es representa la Tempestat de Shakespeare dirigida per Oriol Broggi. És una adaptació amb nou actors, per tant alguns han de doblar papers que dura unes dues hores, imagino que retallant alguna escena no essencial. Hi hi diversos punts forts en aquesta adaptació. M'han agradat molt tres coses: primera la disposició de l'escenari que aquest cop abasta una gran part de la sala, senzilla però molt eficaç en la recreació de la illa perduda al mediterrani entre Africa i Europa, la segona, la utilització de la música amb un músic acompanyant en directe la representació i aprofitant la peculiar sonoritat de la kora per evocar l'atmosfera màgica de l'obra. El repartiment és potser irregular però l'obra es fonamenta en molt bona mesura en el treball de Lluís Soler que té tota l'autoritat que cal per ser un Pròsper perfectament creïble sobre l'escenari. Badou Cham, com a Ariel, i el veterà Xavier Boada tenen també moments de molt lluïment

Fa dos anys el TNC va fer una altra representació del tot oposada en esperit, aquí no hi ha cap mena d'actualització ni posada al dia, sinó una confiança plena en les paraules, el vers, de l'autor de Strafford-on.avon. Confiança del tot justificada. Jo tinc una especial afecte per aquesta obra, una de les que va determinar el meu amor pel teatre des de que la vaig veure representada fa vint anys al Globe. Abans d'això però havia gaudit de la lectura de Yates en la seva La filosofia oculta en la época isabelina, lectura clau per descriure l'entrellat ideològic de l'obra on Pròsper és una encarnació de John Dee, el defensor més important a l'època isabelina del que M.A.Granada ens definia com el paradigma màgic-naturalista. Tanmateix més enllà de l'adopció d'un punt de vista renaixentista, l'esperit de l'obra participa del, immediat en el temps, barroc pels dubtes que introdueix sobre les nostres representacions i també amb la reflexió del segle XX, en la seva mirada sobre l'existència humana i per la matateatralitat de l'acte final. Tota aquesta estructura intel·lectual, força complexa, està feta per mantenir un missatge moral no tant complex però del tot indiscutible, com ens recorda Broggi a la presentació de l'obra: considerar la capacitat de perdonar com el major senyal de la potència de l'anima humana,

LIiliana Segre (per acabar M. La fine e il principìo)

 

Aquesta senyora de la foto es diu Liliana Segre i és la protagonista de la tercera part del llibre de Sucrati. Fou una del 25 infants, hi havien 776, que va sortir viva d'Auschwitz després d'haver sobreviscut una marxa de la mort. Sota el braç tenia tatuat el número 75190. Va tornar, va tenir moltes dificultats per tenir una vida normal però va sortir endavant gràcies al seu matrimoni amb Alfredo un advocat catòlic que havia estat dos anys en un camp alemany. Tenen tres fills i ella mai parlà d'Auschwitz a ningú en tot aquell temps. El 1979 Alfredo accepta ser candidat del neofeixista MSI. No és escollit, però el matrimoni entra en una crisi que superarà i Liliana decideix donar testimoni del que foren els camps. Assoleix notorietat pública i el 2018 és nominada senadora permanent de la república italiana, la quarta dona en assolir aquesta distinció. Però malauradament no podem acabar aquí:

La storia de Liliana Segre però, non conosce un lieto fine. A piú di settant'anni dalla sconfitta del nazifascismo, Liliana é ripetutamente oltraggiata dai neofascisti. Riceve ogni giorno duecento messaggi di odio antisemita. Nello 2019 si è, addirittura, costretti ad assegnarla una scorta per proteggerla da possibili attentati alla sua persona. A novanta anni di età, nel terzo decennio del nuovo millennio,nell'Italia odierna una donna sopravvissuta ad Auschwitz è costretta a vivere in compagnia di due carabinieri addetti alla sua salvaguarda.

Ergo, la història explicada per aquests llibres no està encara a prop d'haver arribat al seu final i com diu en la seva dedicatòria, si seguim creient a la democràcia cal preparar-se a lluitar.

M. La fine e il principio

 

        El darrer viatge a Itàlia m'ha servit per tornar-me'n amb el darre llibre de d'Antonio Scurati, M la fine e il principio, que tanca la pentalogia dedicada a la figura del dictador Benito Mussolini. El llibre comença a l'estiu del 1943 quan Mussolini es detingut per ordre del govern de Badoglio i abasta fins als nostres dies passant evidentment per la mort del dictador. De fet, es divideix en tres parts, la `primera de les quals acaba amb Mussolini penjat d'un ganxo de carnisser a una plaça milanesa. Aquí es mira de seguir l'estil dels llibres anteriors, però és molt menys coral perquè en tot aquest temps Mussolini no té gaire relació amb ningú. Des del moment del seu "alliberament" Mussolini és bàsicament un presoner amb la "il·lusió" de refer un exercit italià , el de la RSI i la certesa que aquesta il·lusió no es complirà mai doncs els italians ja només són considerats com ma d'obra industrial pels nazis. Mussolini els acaba odiant, és del tot conscient de la pèrdua del seu carisma pel poble italià, és un detall del tot significatiu que no s'atreveixi a qualificar la seva república com feixista, i es dedica a escriure cartes a la seva amant, Clara Petacci on es reconeix vençut i pensa que estaria millor mort. Tot i així és capturat i immediatament executat quan intentava fugir a Suïssa. Del drama que s'estava esdevenint al seu país pel terror desencadenat pels homes de la República de Salo, entre els quals sovintejaven els feixistes de primera hora que foren arraconats quan el règim es consolidà, ni diu gaire ni sembla afectar-li massa, El retrat de Scurati no té cap mena de misericòrdia envers la figura del dictador com ser humà. Crec que això és just. Literàriament potser és el més brillant dels cinc llibres amb idees tan reeixides com posar el punt de partida en la descripció de l'estat del jardí zoològic de Milà l'estiu de 1943.

        Com hem dit el llibre no acaba aquí. Scurati afegeix una altra part titulada els morts que fa d'apèndix als cinc llibres amb una petita narració biogràfica de molts dels protagonistes que acompanyaren Mussolini en el seu periple vital. És un capítol imprescindible per tothom que no vulgui seguir-se empassant sopars de duro sobre la victòria de la democràcia sobre el feixisme. Mussolini fou executat com l'heroi d'una tragèdia grega, però això va servir per garantir la impunitat de tots els seus col·laboradors que en molts casos no tingueren problemes per gaudir del que havien robat. Tot això no hagués estat possible sense el treball dels serveis d'intel·ligència americans que segueixen defensant els nostre valors i el nostre sistema de vida. De la tercera part en parlaré demà.

East of Eden

     Seguint amb el tema de les adaptacions veig, per primera vegada, East of Eden. En els títols de crèdit es presenta John Steinbeck com el fonament de l'obra. Tanmateix una breu mirada a la Wikipedia ens diu que el film explica, més o menys, la tercera i última part de la novel·la. Elia Kazan no donà raons econòmiques ni de temps per aquest escurçament sinó la seva teoria estètica; per ell era fonamental una unitat temàtica a l'obra, dit altrament, no li agradava gaire la novel·la de Steinbeck i per això va convertir un reflexió sobre el bé i el mal en una altra cosa, indiscutiblement més interessant pel públic americà dels cinquanta, una reflexió sobre la duresa de la. maduració. Allò més recordat del film és la participació del seu protagonista James Dean . Fou el film que el convertí en una gran estrella. Kazan recorda que fou relativament fàcil dirigir-lo, cosa que després no els hi va passar a ni a Ray ni a Stevens, perquè va enfocar el personatge des de la seva autobiografia, sembla que Dean mai no es va entendre amb el seu pare. Imagino que el tractament del personatge marcava del tot un complet allunyament de la temàtica i les intencions de Steinbeck. Diria que per saber que feien al Actor's studio hi hauria prou amb el treball de Dean en aquest film. Personalment potser és el que em va agradar menys de la pel·lícula. Kazan, en canvi, estava descontent del pare Raymond Massey, que feia una intervenció massa relaxada. També aquí dissenteixo del realitzador americà. Si coincideixo en que els altres actors importants estan molt bé: Julie Harris, Burl Ives i Jo van fleet. Prescindit però de l'exhibició emocional de Dean, el film conté un esforç reeixit d'utilització del cinemascope, el problema plàstic fonamental dels cineastes americans dels cinquanta i em sembla interessant ideològicament, per mostrar, la complexa situació a Amèrica del puritanisme. Sense puritanisme no hi hauria Amèrica, però l'evolució del país sempre acaba fent-se en contra d'aquest orígens.

El camí cap a la decadència

 

Que no es viu enlloc com a Europa és un fet objectiu. També ho és que aquesta qualitat de vida no està fonamentada en cap mena de superioritat, ni militar, ni econòmica, ni tecnològica, ni molt menys a la moral, que sovint donem com descomptada i que fora s'aquí no em sembla que es cregui ningú. Per la resta del món no és essencial, ni important que mantinguem el nostre nivell de vida. Fa anys en el seu road to unfreedom, Snyder hipotetitzava que una de les finalitats essencials de Putin era baixar aquest nivell de vida que ell mai podria oferir als russos. Paradoxalment no ha estat finalment Putin sinó Trump qui està atacant-lo directament amb el famós, arbitrari i evidentment inútil 5% en defensa. Les seves motivacions són els "bussines" i en té prou, perquè el monopoli en comunicació, i l'enfonsament del sistema educatiu preserva molt bé l'americà mitjà de saber que hi ha racons del mon on es viu molt millor. De totes maneres sí cal buscar un dolent per aquesta història aquest no és Trump, sinó els seus servents europeus. Si el comparem amb gent com von der Leyen o Mark Rute, em sembla que la comparació li és favorable. Trump em sembla que té alguna mena de conviccions, tot i que seria una exageració parlar de conviccions morals, els altres si en tenen de qualsevol mena, ho dissimulen molt bé.

The long hot summer

The long hot summer ens es presentada als títols de crèdit com una adaptació de William Faulkner, però cap llibre de Faulkner es diu així. El punt de partida és una novel·la anomenada The Hamlet. Diem punt de partida. Els personatges es diuen iguals que el del llibre, algunes de les coses que els passen també hi són al llibre, però en general la pel·lícula no explica res del que és essencial al llibre. Faulkner no va col·laborar en un guió que en la última part, per tal de forçar un final feliç es situa molt a prop de l'absoluta insensatesa. La vaig veure fa trenta anys no recordava gaire del film, sí que quan la vaig veure llavors més aviat em va despertar indignació. L'altre nit en canvi no em vaig sentir indignat i  vaig tenir una clara sensació de plaer produïda per veure un grup d'actors llegendaris, no tant interpretant un personatge, sinò el seu arquetípic característic i definitori: Paul Newman, com jove ambiciós, Orson Welles, com figura despòtica, Tony Franciosa, com mascle fragil i, la meva preferida, Lee Remick, com bellesa del sud. També hi és Joane Woodward però ella, per variar, si compon un personatge.

 

Què és un professor de secundària? (seguim amb Preve)

 

        Doncs una entitat molt singular i digna de consideració pels estudis sociològics per la seva perfecta equidistància entre l'antic clergat i el nou clergat. Efectivament la funció realment exigida és l'assistencial a aquesta part de la societat exclosa o la que està molt a prop de ser-ho, a hores d'ara la majoria. Pel que recordo dels meus temps a l'aula, l'administració no ens parlava gairebé de cap altra cosa i des de llavors la cosa ha anat a més. D'altra banda fem també una formació en valors que més o menys vol dir ensinistrar els nois i noies per què es creguin les mentides inventades pel circ mediàtic. (cosa facilitada per que em sembla que cap altre sector professional és tan susceptible a la propaganda oficial com el professorat) Com que la majoria, almenys entre els més grans, van tenir la possibilitat d'aprendre alguna cosa a la universitat, no es pot descartar del tot la possibilitat de què es pugui copsar algun talent integrable amb aquest 20% operatiu real. No és que calgui, però encara no està prohibit. Reprenent la metàfora del clergat en termes de prestigi i rellevància el professors de secundària som a la resta del clergat, el que els germans llecs eren als preveres

Il ritorno del clero

         Il ritorno del clero. la questione degli intellectuali oggi és un assaig molt breu de Constazo Preve on es pregunta sobre el paper dels intel·lectuals en el nostre temps, més d'un segle després del cas Dreyffus quan s'origina el que ha estat designat com a intel·lectuals. Ell comença un anàlisi social on prescindeix de la dicotomia que ja no explica res de burgesia i proletariat per veure la nostra societat des de la teoria dels tres estats: Així hi hauria una noblesa que seria l'oligarquia tecnològica i financera que ha acumulat el poder a les darreres dècades, la majoria pertany al tercer estat en el qual distingeix tres grups: un sector superior, com un 20%, que fa funcions necessàries pel manteniment de l'ordre vigent, un altre grup que seria la classe "flexibilitzada" i un grup important directament exclòs. Entre mig hi havia, i hi ha, el clergat, diferent però amb la mateixa funció legitimadora. En el passat el clergat eren el membres de la religió institucional, ara són dos grups diferents: els periodistes, en general,treballadors del circ mediàtic i els professors universitaris conreadors de coneixements summament específics que no sols no acaben de sumar sinó que fan impossible una idea del tot. En tot cas, més enllà de llicències retòriques, essencialment tots dos són instruments de l'oligarquia. En aquest quadre el clergat antic però no ha canviat del tot la seva funció, ara centrada quasi exclusivament en la cura dels exclosos. Ben entès que aquesta descripció pot tenir suport als fets però la seva força està en que és el resultat previsible dels processos de globalització.Des d'aquest punt de partida polemitza contra la concepció gramsciana de l'intel·lectual orgànic, bàsicament perquè en les condicions presents suposa un contradicció en termes i no és adient per a un moment on predomina un capitalisme que és tant post-burgés com post-proletari

1898. Los últimos de Filipinas

         Veig 1898. Los últimos de Filipinas. Em sembla una pel·lícula correcta amb un disseny de producció treballat però potser amb masses ganes de deixar-lo veure; una posada en escena funcional i ben recolzada a actors molt solvent com LuísTosar, Javier Gutiérrez o Eduard Fernández. Jo encara em considero prou girardià i no acabo de sentir que m'hagi d'avergonyir per això i, en conseqüència, el que més m'agrada del film es com es una pujada als extrems, típica de les rivalitats mimètiques, és el desencadenant de l'acció: la lluita entre el tinent, interpretat per Tosar, i el sergent, interpretat per Gutiérrez, per veure quin és millor militar i més patriota.

        La pel·lícula reprèn el tema d'un dels films més emblemàtics del franquisme que, he de dir, no tinc gaire fresc. El film d'ara no li hagués agradat al general Franco i pel que he vist tampoc va agradar molta gent defensora de la professionalitat dels soldats espanyols assetjats. Jo no voldria entrar en aquesta qüestió concreta, si eren tan bons militars, però si assenyalar la seva irrellevància. Aquella guerra no es podia guanyar perquè no es podia ni fer, estava totalment fora de l'abast d'aquell estat espanyol el manteniment de colònies a l'altra banda del mon. D'altra banda, la raó de la impopularitat de l'exercit està ben explicada al film í és indiscutible: no era un exercit ni realment professional, ni realment democràtics expressió d'un poble en armes. Només hi anaven els que no podien pagar com deslligar-se. El darrer residu de poder al que es podia aferrar una aristocràcia del tot decadent des de començaments del XVIII però no del tot desapareguda. Aquesta és de fet la causa més directa de la primera guerra mundial i per tant és evident que no era una peculiaritat de l'exercit espanyol, el problema del qual no era ser espanyol, sinó ser un exercit. En un altre ordre de coses, el film il·lustra bé la peculiar relació del coratge en el sistema de les virtuts: potser totes les virtuts són inútils sense el coratge, però quan, com és el cas dels protagonistes esmentats el coratge està del tot divorciat de l'enteniment, està molt lluny de ser una virtut.