Human Desire

     A la dècada dels cinquanta Fritz Lang es va acomiadar d'Amèrica fent alguns dels seus millors treballs. Human Desires pertany a aquesta etapa, però no em sembla que entri en aquesta categoria. Lang no tenia molt bon record d'aquesta pel·lícula; odiava el títol (com li preguntà a Bodganovich en el llibre d'entrevistes, coneix alguna altra mena de desigs?) i tingué problemes en el rodatge, doncs el productor no entenia perquè col·laboraven tan poc les companyies de tren (potser com apuntà Lang perquè una pel·lícula on els protagonistes es dediquen a matar-se als trens no és la millor propaganda possible). El problema de fons, però, era més seriós. L'obra és un remake d'un film de Renoir, la Bête humaine, el qual a la seva vegada és una adaptació de la novel·la d'Emile Zola amb el mateix títol. El protagonista interpretat per Jean Gabin, és un psicòpata sexual, però això no podia ser en un film americà dels cinquanta i així el seu equivalent interpretat per Glenn Ford (que havia fet la millor interpretació de la seva carrera poc abans amb Lang, el detectiu venjador de de The Big Heat) és un americà sexual i moralment normal (sí com diu Lang, tal cosa existeix). Evidentment el film es ressent doncs, com també diu Lang, si fas Zola has de fer Zola. Això no dir que veure'l sigui una mala idea. El film és tècnicament tan bo com tots els rodats per Lang i són molt impressionants els plans picats amb grua amb els que segueix l'itinerari dels personatges a la part final del film. A més la protagonista és Gloria Grahame, cosa que en ella mateixa sempre justificava veure un film. A la versió de Renoir la protagonista era una altra actriu summament pertorbadora, Simone Simon, l'inoblidable dona-pantera. En tot cas és molt proper a tols els films del període en la manera en què mostra el profund disgust moral que li causava l'Amèrica dels cinquanta, la qual, ha estat, em ve de gust recordar-ho l'època més daurada de l'american way of life, és a dir, la grandesa a la que es vol retornar.

Tres porques

     Al teatre principal de Vilanova assisteixo a la representació de Tres porques de la companyia El Eje, que havia estat estrenada el curs anterior a la sala Beckett. És un treball de molta ambició que vol fusionar una revisió del tradicional conte del tres porquets, posant de relleu la seva moralina protocapitalista i calvinista, i una denuncia del que suposa la industria càrnia. Aquesta industria és una de les més potents d'aquest país on fa tres dècades ments brillants van decidir que això de la industria estava passat de moda. Tot i així, treballen molts pocs catalans. El testimoni de la treballadora que serveix de base a l'espectacle diu que no ha vist mai cap. Ella és magrebina. És un treball malt pagat i no han arribat millores que permetin defugir el més estricte taylorisme. Com se'ns recorda moltes vegades a l'obra cada any són sacrificats cinquanta tres milions de porcs en els escorxadors de l'estat espanyol.

    L'espectacle comença amb aquest testimoni i segueix amb la veu de la seva narradora fent consideracions de caràcter més general, sobre l'explotació inherent al capitalisme. També ens narra al que veiem l'escenari, les tres porques que com al conte també es dediquen a la construcció. però no pas de llurs domicilis sinó d'un escorxador. Només la número 1, equivalent al porquet menys mandrós i més prudent, parla una mica, les altres es basen en la mímica i emeten sons inintel·ligibles. Com en el conte, els tres germans són diferents i mentre la menys mandrosa podrà treballar a l'escorxador, les dues altres esdevindran salsitxes i ofertes al públic al final de l'obra. A l'escenari tenim gags molt visuals propers al slapstick i em sembla que la combinació no acaba de funcionar. Em canvi, si que em sembla més reeixit el final de l'obra, la part de "teatre interactiu" quan les actrius, (laia Alberch, Mar Pawlowsky i Maria Hernandez Giralt estableixen un diàleg amb el públic.

Los Domingos

    Veig Los Domingos de Alauda Ruíz de Azua. La pel·lícula ha despertat molt interès pels que volen veure en ella un signe dels nostres temps. Explica la història d'Ainara una noia de Bilbao que viu en una família que podríem descriure, seguint Todd, entre "zombie" i practicant. Hom espera d'Ainara una vida normal, però ella opta per un convent de clausura en comptes d'anar a la universitat. La família es queda astorada però mentre que el seu pare acaba acceptant la decisió de la filla, en part perquè creu que cal respectar la, i en part perquè ja li va bé desfer-se'n, és vidu, té una nova parella i dues filles més, la tieta es sent profundament contrariada. La tieta ha exercit un rol substitutori de la mare, es sent allunyada de la religió, de fet es confessa atea i pensa que la seva neboda malbaratarà la seva vida.

    Entorn d'aquest personatge, Maite, gira el que considero la part més interessant de la pel·lícula. Maite és honesta, però no del tot lúcida. Si la seva neboda aspira a una vida plena, ella predicant l'opció contrària, més aviat esdevé un contraexemple, doncs la seva vida tampoc és un exemple de vida aprofitada. La pel·lícula és molt més interessant com a crònica familiar que no pas com a descripció d'una vocació religiosa. Des del meu punt de vista com a espectador no em queda gens clar fins a quin punt la vocació d'Ainara és real o tan sols una fugida cap endavant. És cert que aquesta és una qüestió que potser no es pot cloure. Ruíz de Azua ha estat alabada per la senzillesa del seu estil, a mi en canvi m'ha semblat una mica plana i en cap moment m'ha transmès l'emoció que vaig sentir, i sento, quan veig le journal d'une cure de campagne; atesa aquesta manca això em du a pensar que no hi ha gaire d'espiritual a la decisió d'Ainara.

 

Fracàs i vida bona

 

    Sentia l'altre dia una reflexió d'Alberto Olmos que em va cridar molt l'atenció. Ens deia que ell pel seu ofici més d'una vegada llegeix autors del tot excel·lents mancats d'èxit i que per res del mon deixaria de defensar-los, tot entenent que el treball d'aquests autors no queda desmerescut per la manca de reconeixement. Aquesta reflexió obvia no l'aplica a ell mateix i es deprimeix per lo mateix que en els altres veu mancat d'importància. Jo els vaig entendre bé, perquè em passa una cosa molt semblant. Si penso en mi mateix prenent la mirada dels altres, d'un espectador desinteressat i ordinari, la meva vida potser ha estat un fracàs absolut. Si considero alguna de les coses que penso, i m'atreviria a dir que sé, això ni té cap mena d'importància, ni és un obstacle seriós per pensar que tot i el fracàs ha estat una vida bona. (penso a més que sovint l'èxit és preferible al fracàs; si hagués de triar preferiria haver estat George Orwell que no pas Mario Vargas Llosa).Tot i així em pot passar el mateix que al senyor Olmos. Això és un enigma si ens atenem a una concepció del jo essencialment monista. En canvi, si ens pensem com a pluralitat, sí pensem que l'home nou mai no mata l'home vell sinó que com a molt el deixa arraconat, tot esdevé més simple i el meu amoïnament, com el d'Olmos, és un tribut al nen que hi és sempre dins, sense cap intenció ni possibilitat de créixer.

Los Tigres

   Vaig a veure los tigres d'Alberto Rodríguez, un director que segueixo des de que vaig veure la molt reeixida Isla mínima. Aquí torna a la costa de Huelva, però no a les maresmes sinó al port industrial. Los tigres és la història de dos germans, Antonio i Estrella. Tots dos són professionals del busseig però Estrella està limitada per una afecció a l'oïda produïda en una perillosa competició amb el germà estimulada pel pare quan tots dos eren petits. Antonio és un professional de primer ordre, però els anys han anat passant, no ha sabut estalviar i el cos no li permet seguir treballant. Fora de l'aigua és un desastre absolut, Estrella té el seny que li manca al germà però ha restat presonera de les circumstàncies familiars. Llur ocupació és la reparació de petroliers varats en alta mar, un treball extenuant on el temps és or. Un dia, examinant un vaixell espatllat descobreix un carregament de cocaïna que podria ser la solució al seu futur. Però és clar que la cocaina pot tenir molt valor però no és senzill fer-lo efectiu.

    El títol de la pel·lícula fa referència als salgarians Tigres de Mompracem i només aquesta invocació ja la faria simpàtica. Un motiu de més pes és que el film em va recordar l'essència d'un dels meus autors clàssics preferits: Howard Hawks. Los tigres és un film sobre personatges definits essencialment com a professionals. Com als films de Hawks la trama és mínima, però la tensió és molt gran i surt del que ells normalment fan, del que és la seva professió. Gran part del film està rodat sota l'aigua i Rodríguez resol amb molt ofici tota aquesta part. Com a l'anterior, Modelo 77, el disseny de producció és de gran qualitat. En un film d'aquesta mena els actors són fonamentals i efectivament Antonio de la Torre i Barbara Lenie fan interpretacions a l'alçada, sòbries i convincents. Cal dir, però, que malgrat el caràcter escapista que pot suscitar l'evocació de Salgari el film també fa un retrat prou dur de la precarietat, laboral, econòmica, moral, definidora del nostre temps

entreteniment de masses, adoctrinament en la passivitat i degeneració de la democràcia

 

Alguien escribió una vez sobre las montañas rusas (las cuales por cierto, odio y siempre he odiado, me gustaría que todo el mundo lo supiera) que en realidad se basan en la confianza en la tecnología. Si estás sentado en un vehículo que se precipita hacia abajo a una velocidad extremadamente rápida, es obvio que tu instinto natural es hacer algo. Pero las montañas rusas crean una situación artificial en la que eres consciente de que lo único seguro es entregar completamente tu voluntad a la competencia del ingeniero que diseño la atracción. La única forma de sobrevivir a esta experiencia es no hacer nada. Quizás haya algo similar en las representaciones artísticas de situaciones terribles. También evocan el deseo de intervenir, pero en una situación en la que es obviamente imposible. Quizás estén modelando la experiencia de la pasividad y enseñándotela .... la diferencia entre la democracia griega y el sistema republicano moderno que ha sido rebautizado como democracia son precisamente estos dos inventos: votar sobre el destino de figuras heroicas y el faccionalismo. Uno surgió de los gladiadores y el otro de las carreras de carros.

Anarquia, qué si no (David Graeber, p.. 144-145)

Anarquia, qué si no

 

    Llegeixo Anarquia, qué si no, llibre que recull el diàleg entre David Graeber i altres tres companys afins a la seva perspectiva ideològica i al seu compromís activista. El llibre no em sembla que pugui valer com a introducció al seu treball teòric, tot i que sí es possible retrobar alguna de les idees claus dels seus millors llibres, com En Deuda, la utopia de las normas o El amanecer de Todo., tot i així serveix més per recordar que no pas per presentar. Si que és un text ben interessant per conèixer el personatge i la seva activitat dins del moviment anarquista que ha estat important i de les que ha tret conclusions positives. De fet, recomano obertament aquest llibre a tots els que tinguin ganes de tornar a tenir esperances.

    El llibre comença amb un problema ben filosòfic, apostant pel diàleg com a eina de pensament. Aquí el precedent és Plató, òbviament, però també quasi tota la producció espiritual asiàtica, molt més inclinada al diàleg que a la escriptura de tractats o assaigos. Aquesta anomalia acaba definint per ell la cultura occidental essencialment des de Descartes. Jo crec que s'equivoca en el cas de l'autor de les Meditacions. No ho fa però quan recull les aportacions de la moderna neurofisiologia que indica que el moment on la consciència reflexiva està més viva és quant dialoguem. Després defineix l'anarquia com un anar i venir entre una actitud, una visió i un conjunt de pràctiques, cosa que exclou totalment la proclamada incompatibilitat amb el marxisme.

    Hi ha en el llibre molta reflexió sobre l'antropologia com a pràctica i un atac a l'estatut científic, des del seu punt de vista del tot il·lusori, de les ciències econòmiques. Per ell és un tema crucial doncs allò que ell defensa és substituir les nocions de "producció" i "consum", com a base de les nostra comprensió social, pels de "cura", tota acció econòmica ho és, i la de "llibertat", doncs sí aquesta no hi és, la cura pot perdre la seva legitimitat moral. Aquesta substitució si es produís sería clau per a solucionar el problema de la destrucció progressiva del planeta. En tot cas Graeber segueix aportant molt testimoni des del seu saber per demostrar tòpics tan treballosament construïts per esdevenir "naturals" com que és impossible viure sense govern. La última part del llibre consisteix en una reflexió sobre la noció de terrorisme, prou lúcida, per mostrar com aquesta clau per deslegitimar qualsevol alternativa a l'estat present de les coses i justificar un ordre policial planetari (i aquí si es vol hi ha un motiu objectiu per l'optimisme. Aquest era el propòsit de la invasió d'Irak i la situació actual mostra que això no ha estat possible. Allò defensat per Trump té molt de retirada)

    Una de les coses que més m'ha agradat i que em sembla més valuosa de retenir és la seva descripció de classe mitjà, la qual per ell no consisteix en una categoria econòmica sinó moral. las personas de clase media son aquellas que sienten que la estructura institucional - las escuelas, el banco, el gobierno- debe estar ahí para servirles y se indignan si no lo hacen. Per això té poc sentit parlar de classe mitjana en el tercer mon, com tampoc en tindria parlar-ne en una edat mitjana mancada d'estructures institucionals fortes. Igualment important i digne de retenir és la seva reflexió sobre l'acollida que hauria de ser molt recordada en aquests temps d'expensió de tantes formes de xenofobia. las sociedades que realmente tienen libertad de movimiento no utilizan este lenguaje, sino que hablan de "la responsabilidad de la hospialidad". La obligación de cuidar de los extranjeros, por supuesto, vista desde otro punto de vista, es precisamente tu propia libertad para viajar

Palantir

 Donald Trump i Peter Thiel

    

    Gran empresa que suposa un paradigma de l'èxit al nostre temps. Aquesta mateixa setmana hem pogut saber que en la pràctica, ha assumit la direcció dels exercits americans i britànics. Ho explica aquí Francesca Bria. A més fan directament, és a dir mitjançant els seus algoritmes, la gestió del que resta de les estructures de benestar d'ambdós països. També ahir Esteban Hernández ens explicava a el Confidencial que Palantir ha assumit la gestió formativa del seu personal amb uns curtsets que es presenten com alternativa a les institucions universitaris, sense cap mena de dubte un pas decisiu en la seva devaluació. No és l'únic intent en aquest sentit. Amazon també em sembla que proposava una mena d'alternativa al batxillerat que conduïa directament a llocs de treball als seus centres. No cal dir que aquestes iniciatives ho tenen molt més fàcil després de tantes dècades de destrucció sistemàtica de les institucions educatives. Com a mínim un cop sabem que qui mana és Thiel no ens haurem d'empassar els sopars de duro sobre la defensa dels valors democràtics amb que han amenitzat la nostra existència des de sempre. Recordo que quan servidor era estudiant de primer de filosofia, és a dir bàsicament un adolescent, en un moment d'eufòria etílica junt amb un company de carrera, no diré el seu nom perquè és una figura més o menys pública, varem començar a planejar la creació d'un partit feudalista. Ho enteníem com una manera de propagar la confusió i l'absurd. No podíem sospitar llavors que el futur seria efectivament així.

Tarsius

 

    Veig Tarsius als taller de la TNC i de llarg és la representació del Nacional d'aquesta temporada que m'ha causat una impressió més grata. Els tarsius són un animal simiforme que es troba només a Indonèsia. La seva peculiaritat morfològica més important és que tenen els ulls més gran que el cervell i la raó per la que donen títol a l'obra és que fins fa poc se'ls suposava muts, sers de comunicació restringida, però el cas és que emeten ultrasons en una freqüència que l'oïda humana no pot copsar. Aquests simpàtics animals són una metàfora de la situació dels protagonistes de l'obra; sis adolescents que es retroben en un escenari que representa una estació de pas entre la vida i la mort, una mena de llimbs (metafòric, perquè crec recordar que el llimbs els va tancar un dels Sant Pares que he conegut). Tots han intentat suïcidar-se, potser, amb èxit. Tots es retroben un un lloc que no coneixen i amb unes immenses ganes de parlar, en oposició completa al silenci predominant a les seves vides que han acabat potser en un suïcidi. No és que fossin muts però ningú sabia escoltar-los. L'obra consistirà, doncs, en la representació dels seus relats, de com es pren la decisió d'acabar amb la pròpia vida, quan tot just s'està començant a viure

    Ens trobem doncs amb una obra que tracta una temàtica dura, la del suïcidi adolescent, i ho fa sense estalviar-nos cruesa. Els adolescents, tres nois i tres noies, presenten problemàtiques diferents i són de diferents classes socials. En tots els casos però em sembla que es pot parlar d'alguna mena d'abandonament fins i tot en els cas d'en Roger, el nen sobreprotegit. Tot i que els protagonistes són joves, em sembla que seria un error greu pensar que l'obra tracta dels problemes de la joventut. Pel contrari, el que veig en aquestes històries és el mateix que he vist en trenta cinc anys de feina, com ja vaig dir una vegada, aquí però no sé on, en tot aquests temps els únics que no han empitjorat són els alumnes, cosa que no és pot dir dels docents, de l'administració ni per suposat de la institució que, amb justícia, aquí surt pitjor parada: la família, tot i que l'escenificació fet d'una reunió docent, una en la que es decideix l'expulsió per quinze dies d'un dels nois que després es suïcidarà, a un exdocent, com ara jo mateix , li resulta ben incomoda i tampoc diria que falsa. (personalment em va afectar més la història de la Marta, la noia a la que ningú no fa cas doncs mai no sabré quantes com ella he pogut tenir i el que en un cas com aquest hagi pogut deixar de fer) En tot cas, més que de patologies de la joventut, cal parlar de patologies socials que tenen el jovent com víctima més fàcil i patent,

    L'autora del text és Lara Diez Quintanilla que fa un treball correcte; una bona base per a un molt bon treball de posada en escena de Ferran Carvajal, el qual aprofita la seva experiència com a coreògraf per a integrar la dansa en l'espectacle. Els joves utilitzen tant les paraules com el ball i ho fan de manera expressiva, vigorosa i convincent. Em sembla de justícia retenir els seus noms: Quim Gil, Daniel Mallorquin, Carla Moix, Tamara Ndong, Gisel Morros i Joan Lluís Terrassa, També està molt ben resolta la distribució de l'escenari amb un senzill mecanisme giratori que permet recrear tots els escenaris bàsics per narrar la història.

Teleoplexia. Ensayos sobre acelaracionismo y horror

     Llegeixo Teleoplexia. Ensayos sobre aceleracionismo y horror. Vaig conèixer aquest autor fa dos mesos amb el seu escrit sobre la il·lustració fosca, Aquest text té un caràcter molt menys polític i molt més ontològic, però tot el que ens diu sobre ontologia, constitueix el fonament de la seva concepció polìtica-històrica. Tal i com jo ho he entès, els punts de partida fonamentals de la seva reflexió són H. P. Lovecraft i Immanuel Kant. L'obra de Lovecraft sería un intent de descriure allò a que va apuntar Kant però del que pensava que no podia dir res: la noció de noumen, l'objecte desconegut que només pot ser desconegut però del qual el pensament no es pot sostreure.. El ser coincideix amb l'horror, per això ens diu que el horror es el fin verdadero de la filosofia. La història és el desvetllament d'aquest horror quan més va més ràpid. El mèrit de Marx i Nietzsche és haver començat a tenir una consciència d'aquest fet i en aquest sentit són els progenitors del seu accelaracionisme. El capitalisme és la veritat com mecanisme de realització del procés del desvetllament de l'horror. Ben entès el capitalisme és l''eina de desenvolupament del nihilisme. (això si mirem els defensors del capitalisme actual com Milei sembla un punt de vista ben encertat) En aquest nivell són ridícules les objeccions que podem fer des un punt de vista moral, humanitari, que no significa res, essent la humanitat un parasit del gran mecanisme. Fins on he entès el seu pensament està vinculat a una opció cosmològica concreta; la que considera que l'expansió de l'univers és un fenomen inaturable i que la realitat és continu i incessant desmembrament. En aquestes circumstàncies la noció de Cosmos és només una il·lusió del nostre esperit. I em sembla una intuïció correcta pensar que la desaparició de la noció d'univers, afebleix molt essencialment totes les reflexions ètiques conegudes. Jo no segueixo massa de prop les indagacions cosmològiques, però pel que recordo la hipòtesi que ell manega s'enfrontava a una alternativa oposada la de big brunch, que aplicant la mateixa lògica reforçaria la noció d'univers, però segurament no prou per afeblir la intuïció de Land sobre la irrellevància de la humanitat.

    El llibre és una recopilació d'escrits petits, de vegades, jugant amb referents com el diàleg socràtic. Hi ha una vena sarcàstica, l'objecte de la qual són aquells que volen ser moderns i alhora "bons" en el sentit tradicional del terme. Les referències literàries no m'han resultat fàcils d'esbrinar perquè deu fer quaranta anys que no he obert cap llibre de Lovecraft i tampoc sé gaire sobre el cyberpunk més enllà d'haver vist unes quantes vegades Blade Runner. Més clara és la seva afirmació del refús de l'ortogonalitat, és a dir l'existència de valors transcendentals en relació a la intel·ligència. El seu punt de vista, pel contrari, és que:

        La naturaleza jamás ha generado un valor como objetivo terminal, excepto mediante la hipertrofia de un valor instrumental. Y mirar fuera de la naturaleza para buscar propósitos hegemónicos no es una tarea compatible con la integridad tecno-científica , o que presente siquiera la más remota oportunidad de éxito.

        El corol·lari d'aquestes consideracions és que la intel·ligència artificial ineludiblement ha de contribuir a la destrucció de la humanitat. És ben curiós que un pensament indiscutiblement sofisticat i d'altra banda radicalment ateu com el de Land, estigui ara en una aliança circumstancial amb els creients evangèlics que recolzen Trump i l'estat d'Israel. Tots cerquen l'apocalipsi, però forçosament o l'un o l'altre hauran d'experimentar que l'apocalipsi no serà el que s'esperaven.

Nosaltres, els sense nom

     A la sala Beckett assisteixo a la representació de Nosaltres, els sense nom una representació de la història de Joan Garcia Oliver en primer terme, però en el fons de tot el moviment llibertari. El muntatge està signat per la companyia Mos Maiorum especialista en espectacles immersius i la reconstrucció del passat des de testimonis orals, però aquest cop han comptat amb la col·laboració de Joan Yago, autor d'una bona part del treballs de la calòrica. L'obra té dos virtuts principals des del meu punt de vista. La primera és una estructuració molt efectiva. Exposa la primera part de la vida de Garcia Oliver, només s'escenifica un moment posterior a la guerra civil, quan ja ancià visita la llibreria de Ruedo Ibérico a Paris. Pren com a punt de partida la mort del seu germà Pere, quan tots dos era petits, i com a nus central la reunió dels comitès de la CNT del 23 de juliol de 1936, de la qual Garcia Oliver pensa que hagués pogut canviar la història de la humanitat. L'altre és el gran treball dels tres actors: Pau Viñals, Diego Lorca i Alba Valldaura. Mentre que el primer es centra en el personatge protagonista, els segons ens fan molts. Fent una memòria ràpida Lorca és Durruti, Macià, Companys, Abad de Santillán i Mussolini, mentre que Valldaura és Ascaso, Federica Montseny i la mare de Garcia Oliver. Em deixo alguns segurament. Amb quatre caixes fan mitjançant la seva expressió corporal una representació convincent dels molts moments de tensió i lluita viscuts per Garcia Oliver. El seu treball és excel·lent i fou molt aplaudit.

    Allò que es decidia el 23 de juliol era si la CNT, que manava de fet a tota Catalunya, s'integrava al comitè de milícies antifeixistes plantejat per Companys en unitat amb les altres forces d'esquerra prioritzant l'esforç bèl·lic o bé es centrava en imposar el seu programa revolucionari. Sembla que guanyà la primera opció i els anarquistes al dia següent utilitzaren la seva força en l'intent d'ocupar Saragossa, cosa que comptaven fer en uns poc dies ... Segons les memòries de Garcia Oliver ell es va quedar sol defensant la segona opció. El problema és que no tenim cap altra versió com es es reconeix a l'obra i d'aquella reunió ningú no en va fer una acta. De fet, les columnes anarquistes si varen intentar dur endavant la revolució a les terres del baix Aragó i Garcia Oliver va acabar, curiosament, sent ministre de justícia (els motius per a tenir aquest càrrec no eren molt diferents dels esgrimits per Paul Newman a Life and times of judge Roy Bean; el seu coneixement de les lleis venia únicament del fet d'haver-les transgredit). Aquesta part més contradictòria de la seva biografia i de la història del moviment llibertari no apareix a l'obra i d'alguna manera la vaig trobar a faltar.

    Des d'un punt de vista emocional vaig connectar amb l'esforç de la companyia per representar un mon, que és d'on provinc. A més ara estic llegint un text postum del major anarquista del nostre temps, David Graeber, i tinc clar que malgrat les nombroses incoherències i errors, en el fons l'anarquisme és l'única postura política essencialment decent. Com pensa el meu germà, aquí, més problemàtica és la vigència del seu legat. Garcia Oliver entengué el mon com una lluita entre els que en tenen i els que no. En el seu moment això és veia claríssim. Ara tot és molt tèrbol i sembla que tots podem tenir de tot. Virtualment.

Phèdre ¡

 

    Veig a l'escenari de l'hospital de la Santa Creu la Phèdre¡ de François Gremaud.; una de les obres més curiosos i intenses que he vist aquest curs. L'obra només té un actor, Romain Daroles, que interpreta en principi un orador que ha de fer una conferència sobre la Phèdre de Jean Racine; de fet, l'espectacle es va concebre per ésser representar per a alumnes de centre de secundària. L'orador estima l'obra de de Racine i per això es veu empès mentre declama la seva conferència a anar explicant i representar-la, cosa que acaba fent completament. Així, per tant Romain acaba fent tots els personatges importants de la tragèdia, interpretant les escenes clau, i no només això sinó que explicarà molt del que es proposava com a tema de la conferència: ens explicarà la complicada genealogia dels protagonistes de l'obra, o analitzarà el mecanisme dels versos alexandrins que mai foren utilitzats millors que en l'obra de Racine.

    Phédre és una tragèdia i com anticipa l'orador mor quasi tothom. Romain representa la tragèdia amb convicció però aquesta Phèdre és una part de Phèdre!, la qual essencialment és una comèdia i ho és per l'alegria transmesa per l'actor en el seu treball. La representació és una explosió de joia causada per l'entusiasme que l'actor retroba en el text de Racine, per la intel·ligència emocional emprada per descriure les relacions i per la bellesa dels alexandrins. El treball de Romain Daroles és impressionat anant molt més enllà de la interpretació d'un monòleg, com per exemple el que va fer Servilio. Si estaria més a prop del treball de Carreras en la història d'un senglar, tot i que aquí no es produeix tant la fusió entre actor i personatge, i el primer s'imposa clarament sobre els segons (i per això triomfa finalment la comèdia)

Campo del moro

 

    Campo del moro és la quarta del cicle de novel·les que Max Aub va dedicar a la guerra civil. Es divideix en set capítols titulats amb set dates: del 5 al 9 de març de 1939 i el 12 i 13 de 1939. El que s'explica al llibre és doncs la petita guerra civil que hi hagué dins de la república entre tropes lleials a Negrin, majoritàriament del PCE, i els seguidors del cop del Coronel Casado, bàsicament els anarquistes i membres d'altres partits del Front Popular. Com que un dels llibres de la meva vida és el Hommage to Catalonia sempre he tingut molts present els fets de maig del 37 i no tant aquest episodi, possiblement més dramàtic, el numero de baixes fou molt més gran, i de conseqüències molt més devastadores. Potser la diferència rau en haver tingut un testimoni tan assenyalat com Orwell, però sobretot en què els fets de maig tenien una dimensió ideològica, que era prioritari fer la guerra o fer la revolució?, hagués tingut sentit guanyar la guerra per perdre la revolució?, que no tingueren els fets de Madrid. A la ciutat que havia resistit heroicament dos anys i mig tot el que es podia dirimir era de quina manera s'havia de produir la rendició de la República. La victòria de Casado no va moure la posició de Franco que exigia, i va obtenir, la rendició incondicional. El cop de Casado com a molt va servir per estalviar algunes vides de soldats franquistes.

    Literàriament he trobat aquest llibre una mica diferents als altres. Tenen molt menys pes les descripcions en les que Aub sovint s'esplaiava i tampoc abunden els llargs diàlegs. En realitat els personatges ja tenien poc a dir-se i tampoc quedaven gaire coses per descriure. Mentre que les altres tres novel·les es poden llegir de manera independent aquí reapareixen molts dels personatges que havíem vist a la segona i la tercera. De totes quatre, és la que he llegit amb més avidesa i m'he sentit especialment colpit pel passatge on assistim a l'espera dels soldats del bàndol governamental presoners del colpistes que esperen a ser afusellats la matinada següent

Era axial

 

        Karl Jaspers reflexionà sobre el fet que totes les grans escoles espirituals d'Eurasia van aparèixer en un període de temps molt breu. En una mica menys de dos segles, en llocs molt allunyats apareixen un conjunt de predicacions que són la base del patrimoni ètic universal i que en general encara mantenen la seva vigència. Ho denominà era axial. K.G.Armstrong ha reflexionat molt també sobre aquest concepte. Seguint aquest autors no és inexacte dir que totes aquestes formes són una resposta a problemes causats per l'avançament tecnològic. En el seu temps l'aparició de formes d'armament que trencaven tots els equilibris precedents. Em sembla que en el nostre present la necessitat comença a ser també molt gran. Possiblement més gran.

Cruïlles

 

Deia dissabte que el llibre de Mishra m'havia afectat molt personalment i és per passatges com el següent. La cruïlla a la que diu enfrontar-se no és que sigui on jo estic sinó que és on he viscut

    Probablement és cert que la cobdícia, l'odi i la il·lusió, la font de tot sofriment, són també la font de la vida i dels seus plaers, per molt temporals que siguin, i que vèncer-los pot ser enfrontar-se a un no-res més terrorífic que alliberador. No obstant això, l'esforç per controlar-los em semblava que valia la pena fer-ho. Podia veure com, amb èxit o sense, podia equivaler a una vocació completa en si mateixa, tan a prop com fos possible d'una vida ètica en un món impulsat principalment per la cobdícia, l'odi i la il·lusió.

Mishra, Pankaj. An End to Suffering (English Edition) (p. 398).

Boira

         Acabo aquesta setmana molt intensa com a espectador teatral veient Boira de Lluisa Cunille al TNC. L'escena representa una ciutat de l'antiga Europa comunista. Una dona havia de viatjar però la boira ha impedit al seu avió enlairar-se. Un taxista que acull hostes li lloga la seva habitació sobrera. L'obra comença amb l'arribada al pis, l'únic escenari és el saló de la casa de tots dos, on hi és ja la seva dona, un antiga fotògrafa que ha hagut de deixar la feina perquè pateix de Fibromiàlgia. Tots dos successivament li expliquen la seva vida marcada per les dificultats econòmiques i una completa manca de esperança. Mentre el matrimoni dorm apareixen pel pis el fill de la parella, un jugador de cartes professional cosa que els seus pares ignoren, i el veí de dalt un borratxo antic cosmonauta que potser podria haver anat a l'espai si no hagués caigut el mur. Tots dos li explicaren les seves històries i fins i tot mig sabrem alguna cosa de la història de la dona, que resulta ser periodista.

    El tema central de l'obra és la decepció suscitada per la caiguda del teló d'acer que sí suposa una canvi radical en la vida de tothom però no necessàriament una millora. Les ferides produïdes pel comunisme no han cicatritzat mai, però les il·lusions motivades pel canvi tampoc es van satisfer i la precarietat caracteritza la vida de tots els personatges. El que diu l'obra és doncs un discurs que quasi tothom pot trobar raonable, però que no em sembla aportar res de gaire nou. Les interpretacions i el treball escenogràfic em van semblar correctes, però no especialment inspirats i el text no resulta especialment engrescador, ni ajuda a fer gaire interessants els personatges, especialment el de la periodista, que acaba reduïda a ser un mar catalitzador.

El tiempo todo entero

 

Aquesta cançó sona a l'obra. Podem entendre que parla de coses que passen en l'obra de Williams, però la noia fa una altra lectura

    Anar a Barcelona em comença a cansar, em cansaria menys si Rodalies no volgués posar sempre un punt d'aventura en els desplaçaments, però val la pena fer l'esforç en setmanes com aquesta. Si Dimarts en vaig gaudir molt amb el vers dantesc, l'endemà mateix vaig passar un altre molt bona estona amb el Tiempo todo entero al lliure. Sense entrar en detalls, doncs el meu germà ho explica aqui, em vaig quedar molt sorprès per la intel·ligència i el talent de Romina Paula i la seva reescriptura de l'obra de Williams. Paula ens explica el mateix i simultàniament una cosa molt diferent. Williams explicava essencialment una història individual, sembla que en gran part pròpia, mentre que Paula obre una perspectiva més general on es reflecteix no tant la vulnerabilitat d'un petit grup familiar com la d'una col·lectivitat ja no tancada a les quatre partes d'una casa, sinó en un temps de vida que només sembla servir per fer-lo passar. Menys important, però senyal del temps passat entre Williams i nosaltres, és el fet que la perspectiva de gènere s'ha invertit i els personatges masculins apareixen molt més passius que els femenins. De fet, el paper central, tot i no aparèixer, que feia el pare a l'obra de Wiliams, aquí el fa Frida Kahlo, el mediador de la noia i el fill perd el seu caràcter de narrador i a diferència del protagonista de Williams sembla incapaç finalment de deixar la seva família.

Le voce di Dante

 

    Ahir al teatre Goya es va fer l'única representació a Barcelona de Le Voce di Dante l'espectacle de Il Piccolo Teatro de Milano on Toni Servilio recita algun dels millors fragments i reflexiona sobre l'actualitat, per la seva intemporalitat, de la Divina Comèdia. Toni Servilio es fa ver molt famós fa uns anys per un dels exits del cine italià d'aquest segle, la grande Bellezza i és potser el darrer membre d'una nissaga interpretativa tan reconeguda com la italiana. Les expectatives forçosament eren grans i no ens va decebre. Impecable tant quan declamava amb energia i emoció els versos de Dante, com quan utilitzava un to més proper, serè i decidit per reflexionar sobre el legat del poeta enterrat a Ravena.

Més enllà de la divina comèdia el text em semblà un bon text. Parteix d'una base que ens és coneguda i grata als que hem estat una mica lectors de Plató. Dante, com Plató, és un desconegut perquè la seva obra no el reflecteix, sinó que ens parlen altres, Beatriu, Ulisses, Virgili, Francesca ..... Llur gran valor és haver pogut articular aquesta polifonia que contrasta en la seva grandesa amb la petitesa de tanta literatura contemporània centrada en els problemes d'individualitats sense gruix. Potser per això Dante tingui el geni de posar en el començament de la seva obra uns versos que, explicant la situació de la seva ànima, expliquen també el de qualsevol humà que cau en en la temptació, o potser en el goig, de reflexionar. Aquesta capacitat d'articular la pluralitat també es fa palesa en el fet que el llibre sigui el compendi de quatre segles d'esforç, des de que apareixen per tota la península les primeres senyals de l'existència d'una llengua pròpia, que culminen a la maduresa expressiva de l'italià dantesc. Més enllà del fet lingüístic, el relat de Servilio no vol tancar Dante en la significació religiosa, del tot indubtable de la seva obra. Mentre el sentia vaig recordar un clàssic d'un altre gènere, Braudel, el qual introduí i defensa el concepte de civilització mediterrània, és a dir, que totes les costes del mare nostrum constituïen un gran conjunt civilitzatori, essent els trets comuns més importants que les diferències religioses o polítiques. La Divina Comèdia és una expressió, de les més altes, d'aquesta cultura mediterrània.

Serivilio és un home d'esquerres, a Itàlia ja no semblen haver partits d'esquerres però algun individu en queda, i és evident el significat clar de la consideració que apuntàvem en el nostre context determinat per la massacre de Gaza. No és però l'únic moment en que aquest compromís es fa palès. També, per exemple, al començament de la representació quan Dant entrant en l'Infern veu els Indolents, els "panxacontents" com ens diu Josep Maria de Segarra al seu comentari; l'únic lloc que ens podria escaure als que hem canviat ser ciutadans per ser consumidors i ens satisfem, quan més va més, amb el regne de la virtualitat pura. Aquest cant tercer es recreat amb una emoció extrema com altres moments de l'obra. Els que més gravat em van quedar són les aparicions d'Ulisses, el protagonista de l'obra més definidora de la mediterraneïtat, o el Francesca de Rimini. També el final de l'obra, on Dant no cerca l'impuls de del Déu del jueus sinó del Déu Apol·lo,i la seva proclamació de l'amor com força essencial de la realitat. Em sento molt agraït als meus nebots que van estar al cas, les entrades es van esgotar ràpidament, i em van permetre gaudir d'aquesta gran nit de Poesia i Pensament.

Pale Rider

L

l'entrada  d'Eastwood és tan concloent com  qualsevol de les més recordades

    Diumenge vespre veig Pale Rider. A nivell històric és un film important perquè fou la primera vegada que Clint va ser pres seriosament com a director i guanya el reconeixement de la crítica francesa, molt important als vuitanta. Jo no diria que hi és entre les gran pel·lícules d'Eastwood però és un film que es deixa veure molt bé. Òbviament està inspirada al clàssic de George Stevens, Shane, però no podem parlar de remake encara que hi siguin tots els elements claus del film més recordat d'Alan Ladd. Hi ha dos canvis essencials. El primer és el canvi de sexe del fill de la família que acull el foraster. Ja no un nen de 10 anys, sinó una noia de 15. Això li permet donar una altra dimensió a la rivalitat existent entre el nouvingut i el pare de la família que l'acull. Dilueix la rivalitat entre tots dos com figures morals per emfatitzar el caràcter sexual de la seva rivalitat. El canvi més important, però, és que Eastwood no proposa un western en el sentit més pur, sinó un encreuament entre el western clàssic i el cine fantàstic. La història explicada només troba sentit entenent el personatge d'Eastwood com una aparició, un espectre vingut del més enllà. Per això, el seu personatge apareix i desapareix del enquadrament sense que es donin traces de quin camí real podria haver seguit. Parlem doncs de cine fantàstic en el mateix sentit que ho és It's a wonderful life. De fet, el personatge d'Eastwood sembla aparèixer responent a la pregaria de la noia i la seva actuació durant el film fa pensar que és una mena d' àngel de la guarda com ho era el Clarence interpretat per Henry Travers al films de Capra, funcionalment idèntics però amb un tarannà diferent. Curiosament un dels films precedents de Eastwood, Bronco Billy tenia molt de reconsideració del cine de Capra. El precedent més clar de western fantàstic però, es trobaria al seu segon treball com a realitzador, High Plains Drifter, on el protagonista també pot ser un espectre. Tot i que en no em va agradar gens la primera escena del film, l'atac als miners pels homes del cacic local, que em va semblar pròpia del pitjor film d'acció dels vuitanta la narració té un molt bon ritme i la il·luminació dels interiors recorda la que definirà el seu estil a la gran obra mestra que és Unforgiven.

 

Buit com a esperança

 

    Deia l'altre dia que l'ofensiva reaccionaria està dirigida molt bàsicament contra la idea de la igualtat humana, a la qual molts ens podem adherir molt emocionalment però mancats d'un gferm fonament científic o filosòfic. El fonament religiós és feble perquè ja ni creiem ni podem creure a la revelació i també perquè l'expressió de que tots som fills de de Déu pot ser considerada ambigua. Pensant orwellianament podria ser que alguns fossin més fills que d'altres. en canvi, potser des del budisme i la noció de la manca de jo tenim un fonament més clar i indiscutible. No hi ha espai per a grans diferències si la nostra substància més pròpia és el no-res.

An end to Suffering. The Buddha in the world.

 

    He escrit aquí mateix que la raó més valida i suficient pes escriure llibres és ajudar a transformar, a millorar, els que els llegeixen. En pocs casos això em sembla a hores d'ara tan clar com en el cas de Pankaj Mishra. Vaig descobrir aquest autor amb el seu The world after Gaza, un text que va molt més enllà de la descripció del conflicte a l'Orient mitjà. Aquestes bones sensacions s'han confirmat amb la lectura d'un altre dels seus llibres, An end to Suffering. The Buddha in the world. Mishra en aquest llibre ens ofereix, molt ben entreteixides, la narració de la biografia de Buda, una crònica del desenvolupament del budisme en el continent asiàtic, una descripció d'algunes parts del subcontinent hindú (regions a les que van poc occidentals i quan hi van aparentment no troben res a veure), una crònica de l'aparició del molt perillós nacionalisme hindú (que podem comptar entre les altres grans aportacions britàniques a la desgràcia de la humanitat) i finalment un relat autobiogràfic. Tenim doncs un text que es pot llegir com una novel·la, una crònica de viatges, un assaig polític i un tractat filosòfic. Tots quatre són excel·lents.

    Mishra no és proper culturalment al budisme. Les creences de la seva família eren les de la religiositat hindú tradicional i ell mateix va educar-se emmirallat per la filosofia occidental, essent Nietzsche més important que cap referència local. De fe, el seu punt de partida és la paradoxa remarcable que Buda era hindú, però a la India no hi ha budisme. El budisme ha tingut més repercussió en qualsevol altre país asiàtic, que no en el del seu origen. Si considerem que els discursos del Buda, com ens han arribat, tenien un caràcter clarament provocador contra les formes religioses precedents, vint i cinc segles després és clar que va perdre aquesta batalla, cosa de la que la màxima expressió és l'apropiació de la seva figura quan se'l considera una reencarnació del Deu Vishna. En aquest sentit és molt interessant la part del llibre on explica els viatges de l'autor pels llocs on va viure Buda, doncs els recordatoris són mínims. El contrast amb el desplegament fet entorn de la terra santa de les gran religions monoteistes és aclaparador. En tot cas potser la diferència més important és que si bé la seva historicitat és tan poc clara com la de Jesús, noi hi hagué en el budisme res semblant ni de lluny a Sant Pau. Les recopilacions més antigues dels seus discursos són dos segles posteriors i foren escrites en un llenguatge diferent del que ell parlava (però de fet Jesús tampoc parlava grec).

    La trajectòria de Mishra va des de un original desig d'assimilació de la cultura occidental, aliena i històricament imposada, a una revaloració d'una tradició a la vegada propera i hostil. Mihsra no es considera un budista en el sentit religiós del terme. Tampoc té edat ni esperit per seguir camins de simplificació, però descobreix en aquesta tradició un pensament del tot útil no només com a orientació individual sinó política. De fet, des de la seva posició hom pot dir que el budisme és en gran part una producte de la cultura occidental.Quasi tot el que sabem de cert és fruit del treballs d'erudits occidentals. Pel simpatitzant de les nocions budistes resulta encoratjador el reconeixement de gent com Einstein, que veia en el budisme l'únic camí de reconciliació entre religió i ciència o Claude Levi-Strauss, el qual afirmava que allò valuós de la cultura occidental coincidia plenament amb el legat de Buda. Nietzsche mateix, una influencia de primer ordre en Mishra, reconegué la seva posició com semblant a la de Buda en India. Tot i que Mishra no comparteix el punt de vista Nietzschià que identifica el budisme com una forma de nihilisme, en tots cas, ambdós compartien un projecte de reafirmar la dignitat humana sense utilitzar cap esquema metafísic, teològic o racional mitjançant una empresa d'autosuperació.

    Des d'un punt de vista estrictament filosòfic Mishra explica molt bé allò que jo considero com l'element fonamental de l'ensenyament de Buddha: la manca de la unitat i integritat del jo; la seva reducció a una mera etiqueta per agrupar una sèrie de relacions entre les seves parts físiques i mentals constantment mutables. Una filosofia que l'autor qualifica d'empirista en un sentit molt ample; no podem anar mes enllà de les aparences i pensar des des de termes substancials. Abans que Aristòtil acabes d'estructurar la metafísica occidental, Buda ja havia iniciat el camí de la seva deconstrucció i possiblement el seu refús de la teoria ajuda deslliurar-se del fonamentalisme, tan difícil d'evitar per les religions monoteistes.

    Aquesta consideració del jo obre la possibilitat d'un alleujament del dolor humà que es podria dur a terme sense una reestructuració a gran escala de l'estat i la societat. Una de les notes més interessants és que el seu refús de la cultura vèdica és el d'una cultura basada en el sacrifici, i en aquest sentit la nostra situació no és gaire diferent, tot i que el nostre segle prefereixi justificar el sacrifici, sempre aliè, des d'un punt de vista ideològic . Mishra argumenta el sentit polític final de la renuncia a considerar un jo substancial permanent com una barrera contra l''egoisme. Possiblement Buda identificà en l'individualisme amoral que estava emergint en la Índia del seu temps com la llavor última de l'avarícia organitzada, la guerra i el genocidi, fenòmens dels quals ell va poder ser testimoni en el seu temps. "sense la creença en un jo amb una identitat, una persona ja no estarà obsessionada amb retrets sobre el seu passat i plans pel seu futur. Deixant de viure en els llimbs del que hauria de ser però encara no és, estarà del tot viva en el present". Allò però més essencial és que la il·luminació del Buda ens pot fer clar allò que la recerca de l'interès propi normalment ens oculta: la necessària interdependència de tot l'existent.

    Aquest llibre es pot llegir com una introducció al budisme, com una aportació a la tasca pendent de crear un pensament universal, una religió planetaria i la descripció d'una peculiar trajectòria vital que acaba trobant la més radical contemporaneïtat en el que temporalment semblava més lluny.

L'amicJan

 

    Manuel Vázquez Montalban deia que podem canviar-ho tot a la vida, la parella, la ideologia, el que sigui ... menys l'equip de futbol. Jo certament no l'he canviat, però constato que els sentiments s'han modulat, afeblit, notablement. Diumenge passat hi era a TV3 Jan Laporta. Jo vaig veure quaranta segons i en vaig tenir prou, però penso que sí alguna obligació sobrevinguda m'hagués fet veure tota l'entrevista, hagués acabant demanant ja els papers per fer-me soci del Real Madrid. I si no fos pel Barça, tanmateix, hagués estat interessant veure'´l, perquè hi pocs exemples tan evidents de persones representatives de totes les nostres patologies nacionals.

Temps dolents per a les classes subalternes (a hores d'ara, gairebé tothom)

 

Les reformes educatives són un episodi important, tot i que sempre s'ha desenvolupat d'una manera discreta, del desmembrament del contracte social que va començar des que la caiguda de la URSS li va fer perdre la seva funcionalitat. I tot i que es puguin escriure llibres sobre la qüestió, el més essencial està dit ja fa molt i em temo que els resultats són gairebé irreversibles. La destrucció pot seguir doncs en altres fronts més substanciosos econòmicament. la setmana passada vaig llegir dues coses que apuntaven en aquest sentit. La primera era la crida d'un expert financer a suprimir les pensions de jubilació. No és un discurs difícil de rebatre teòricament, però atès l'èxit del procés que esmentàvem abans em sembla que això no té gaire importància i veig molta gent amb ganes de comprar aquest discurs, per exemple, els votants de VOX. Al mateix temps un article de Juan Torres argumentava de manera convincent com la revolució en marxa amb la Intel·ligència artificial requereix de molts capitals que possiblement només poden obtenir dels diners administrats per l'estat; prenent-los. Com que la història de vegades es repeteix una mica, el moment sembla molt proper al segle XVIII, quan, com descriuen Piketty o Ponton, el desplegament de riquesa per alguns es va iniciar amb la confiscació de riqueses tradicionalment comunals i amb transferències de les classes populars a les noves elits. De fet, la proposta del financer citat primer és que els jubilats es venguin els seus habitatges, si en tenen, imagino que a fons-voltor els únics que en poden comprar. Les classes subalternes cada cop ho tenen pitjor i semblen més redundants.

Las tempestálidas

 

    Llegeixo Las tempestálidas de Gueorgui Gospodinov. Segons Wikipedia el llibre va aparèixer al 2020. Ha passat doncs molt temps però ha guanyat molta més actualitat en un any com aquest es en el que, més que en cap altra, està fent-se palesa la decadència dels pobles europeus. El tema del llibre, com diu Olga Tokarczuk és en primer terme el sentit del pas del temps. El llibre està escrit en primera persona però el protagonista no és tant el narrador, identificable amb el propi autor un intel·lectual crescut a la Bulgaria comunista i que després viurà el traumàtic pas a l'economia lliure de mercat, com el personatge de Gaustin (nom barreja de Garibaldi i Agustí) personatge que apareix convençut d'estar vivint un temps anterior (la data recurrent al començament i el final del seu itinerari és el 1 de setembre de 1939) Gaustin es mou sempre en la difusa zona fronterera que hi ha entre el record i la invenció. En qualsevol cas, entre tots dos posen en marxa una institució terapéutica destinada a alleujar l'existència dels Malats d'Alzheimer. Són clíniques en les que es recrea un espai tal i com era en una època determinada de manera que els malalts es troben en un espai familiar i tenen un principi de reorientació. L'èxit d'aquesta institució és aclaparador i progressivament comença a arribar, gent que no té Alzheimer però que prefereix un moment ben determinat del passat al seu present. Finalment s'imposa la unanimitat de què cal tornar al passat i tots els països europeus fan un referèndum per decidir a quina de les dècades del segle anterior volen tornar. Només Suïssa decideix quedar-se en el present, cosa ben vista pels altres que veuen així la possibilitat d'un refugi temporal. La última part explica la dificultat del narrador per orientar els seus records en mig de l'horror que suposa reviure el fatídic començament del setembre del 39.

    Gospodinov fa una exploració narrativa de la poc intuïtiva realitat a la que apunta la física contemporània mostrant que el temps es pot explicar en termes espacials. Les referències literàries són Thomas Mann i especialment J.L. Borges. És un llibre deliciós per la seva barreja d'ironia i melancolia i també implacable en mostrar el nihilisme inherent als populismes conservadors que poc a por esdevenen predominants en aquest present justificador de les ganes de fugir. No és debades que l'autor esmenti el brexit com un dels seus moments d'inspiració. la reducció d'un projecte política a la tornada a un passat fals. L'estructura li permet explicar moltes històries i algunes m'han divertit i emocionat especialment. En el primer cas està la història del malalt d'Alzheimer que té com a mitjà per retrobar el seu passat, és a dir ell mateix, el testimoni del membre de la policia secreta que es va dedicar a espiar-lo tota la vida. Entre els segons la descripció de com el narrador veu la final de la copa del mon de 1978, quaranta anys després acompanyat del pare malalt d'Alzheimer i com jo del tot lliurat a la causa holandesa i que va viure esperançat el dos o tres segons que va trigar el baló xutat per Ressenbrilk a tocar el pal de la porteria argentina.

El príncep de Dinamarca a Girona

     Veig al teatre municipal de Girona el muntatge de Hamlet de Thomas Ostermeier; un clàssic de l'escenografia contemporània doncs fa més de quinze de la seva estrena i segueix programant-se des de llavors. El muntatge dura unes dues hores i mitja cosa que significa prescindir d'unes quantes escenes (l'obra representada segons el text canònic podria durar unes cinc hores). Només utilitza sis actors amb la qual cosa tots, llevat de Hamlet i el seu oncle, desdoblen en més d'un paper. Són actors de la Schaubühne berlinesa d'un novell altíssim. Magdalena Lermer fa els dos personatges femenins de l'obra: Ofèlia i Gertrudis. (només li cal una perruca rosa i unes ulleres de sol per passar d'un personatge a l'altre) Hamlet és Lars Eidinger el mateix actor protagonista del muntatge des de fa quinze anys. És a prop de la cinquantena amb la qual cosa l'actriu que fa de la seva mare a l'escenari és vint anys més jove. Aquesta és evidentment, i no faig broma, la màgia del teatre. Eidiger es manifesta al programa de ma disposat a fer aquest paper fins la seva jubilació, És doncs una opció oposada al recent muntatge de Broggi on Guillem Ballart feia un Hamlet de l'edat representada a l'escenari. Ostermeier però no té especial interès en un realisme factual.

    Ostermeier fa un muntatge que em sembla deliberadament antiromàntic perquè el seu Hamlet no és cap heroi. La tradició fa del príncep de Dinamarca una figura .moralment superior als que l'envolten. Però aquí Hamlet gran part de l'obra actua com un clown, bàsicament perquè en cap moment dóna la sensació de poder controlar l'aposta que suposa la seva follia fingida. No hi ha res en ell que sembli superior als que l'envolten, els quals sempre semblen estar molt allunyats de qualsevol mena de conflicte moral. El muntatge és molt dinàmic amb el recolzament d'una projecció de vídeo que subratlla els elements més significatius, moments d'interacció amb el públic freqüents (per exemple ens pregunten que recomanem veure de Londres quan Hamlet és enviat a la cort del rei anglès) i, per si de cas algú es dorm o es despista, Hamlet diu tres vegades el monòleg més famós de la història de la literatura. En el dossier de presentació hi és una entrevista concedida pel director al diari Clarin, que em va interessar molt començant per la confessió de l'autor de la inabastabilitat de Hamlet, les possibilitats del qual mai no s'esgoten en un muntatge i es mostra conforme i agraït amb el fet que el seu muntatge ha pres prou importància perquè  sigui responsable de que la joventut actual sigui considerada com la generació Hamlet; del tot conscient de la insuportabilitat de la nostra situació però sense cap iniciativa i aparentment cap possibilitat d'actuar. En aquest sentit es mostra partidari d'allò que deia Godard: "no es tracta de fer obres polítiques, sinó de que fem les nostres obres políticament"