Mulholland drive

     Feia bastants anys que no reveia Mulholland Drive, cosa que vaig poder fer l'altra tarda, de fet, era el primer de film de Lynch que tornava a veure des del seu traspàs. Un dels meus pocs escrits que no eren del tot gratuïts és un que vaig fer sobre aquest film i d'altres a Transversal (me'l van pagar que com sàvia prou bé el Dr. Johnson és l'únic motiu seriós que justifica l'escriptura). des de llavors el film ha guanyat prestigi i en algun lloc (que no tinc ganes de comprovar) l'assenyalàvem com la millor pel·lícula del segle. Podria ser veritat, el que sí tinc clar és que frueixo com cap altra veient-la. Evidentment la presència de Naomi Watts i Maria Elena Marques és un motiu potent, però sobretot el plaer ve donat per deixar-me dur per les seves imatges, per l'exercici de potència creadora desplegat per Lynch que no et permetia mai sospitar qué vindria després. La veritat és que tot i entendre l'interès de fer disquisicions sobre que significa la caixa blava o que, com jo feia quinze anys, des del film es pugui reflexionar sobre la dissolució de l'objectivitat narrativa o la dissolució del subjecte (suposant que siguin realment dues coses diferents) finalment la contemplació en el més mer sentit del terme és prou per pensar que les dues hores passades han estat del tot aprofitades.

Una edad díficil

         Llegeixo un altre llibre d'Anna Staronibets després de la grata impressió que em va fer la glandula de Icaro. Aquest és diu una edad díficil i està format per set contes breus i un de més llarg que dóna títol al llibre. Només aquest sol ja justifica la lectura del títol. Podem entendre que és una variació de la Transformació de Kafka però hi ha diverses diferencies molt significatives. No estem parlant d'un escarabat, sinó d'una colònia de formigues. El protagonista no és un home adult sinó un nen que no viu una transformació sobtada una nit, sinó un procés llarg de uns quants anys, és a dir, hom pòt llegir el relat com un tractament radical del tema de l'adolescència. Tampoc estem en el context d'una típica família burgesa del XIX, sinó en el d'una família monoparental a l'època de l'esfondrament econòmica dels noranta. El protagonista té també una germana però no és una figura susceptible de protecció, sinó el rival més potent possible, la seva bessona, amb la que a més ha de compartir habitació.

    Aquest relat principal és el millor del llibre, cosa que no vol dir en absolut que els altres relats siguin prescindibles. El que més m'ha agradat, té un cert transfons kantià, la eternidad de Yasha, un home que sobtadament descobreix que el seu cor ha deixat de bategar, però segueix inexplicablement viu i d'entrada ha de compatibilitzar estar mort a efectes legals, veient per exemple com la seva "vídua" assumeix l'herència i seguir amb la seva vida prou miserable. És potser l´únic conte amb un final feliç. Las reglas està protagonitzat per un nen que sent una veu que l'amenaça amb càstigs per coses com no trepitjar les rajoles del terra amb un cert ritme o no respectar la col·locació "correcta" dels objectes domèstics (si no vaig errat tampoc una situació del tot rara). Ismael Martínez que signa la introducció destaca com magistral aquesta frase quan el nen veu endur-se el taüt amb el cos del seu pare: Enterraron a su padre en un ataud cerrado, de modo que Sasha no pudo ver si lo habian colocado bien. La agencia ens presenta una institució a la que quasi tothom pot haver volgut recórrer: la seva especialitat és planificar venjances fer-la passar com accidents. Un altre cop molt kafkià el conte és la família on un viatge de treball al tren (hi ha sempre molts trens als contes de Staronibets) li dóna al protagonista accés a una família i una identitat nova. Pels interessats a la literatura fantàstica i pels que volguessiu saber més,sobre l'"anima rusa" utilitzaré el molt gastat tòpic, em sembla que Starobinets és una autora imprescindible.

Kauas pilvet karkaavat

     Nubes pasajeras (Kauas pilvet karkaavat ) és un film d'Aki Kaurismaki estrenat el 1996. Explica la història d'Ilona i Lauriee. Ella és maitre en un restaurant anomenat Dubrovnik una mica passat de moda i ell és tramviaire. Tots dos perden el seu treball més o menys simultàniament i a partir d'aquí Karismaki ens explica el contrast entre la seva convicció de ser gent amb capacitat per sortir-se per ells mateixos, de fet no volen cobrar l'atur, i la manca d'oportunitat reals que els ofereix una societat en gir cap a la modernitat neo-liberal. Al final tots dos se'n surten potser no per la voluntat de Déu però sí la de Kaurismaki que com a director pot jugar una mica a ser Déu i aquí decideix invocar finalment l'esperit de Frank Capra. ( cosa que també passava a Le Havre)

    La història doncs ens ha estat explicada nombroses vegades i per ella mateixa potser no justificaria veure el film, si no estigués acompanyada del molt personal estil de Kaurismaki, un altre gran exercici de minimalisme, i del seu extremadament corrosiu humor negre.

L'absolució de Dani Alves

         La notícia d'aquesta setmana ha estat l'absolució del futbolista Dani Alves, que ha provocat una gran controvèrsia mediàtica. Jo no he estudiat dret i el poc que sé, no em fa vergonya dir-ho, ho he aprés de pel·lícules. Una d'aquestes és 12 angry men, prototip de la pel·lícula liberal americana, on quedava molt ben explicat que la presència de dubte raonables és incompatible amb la imposició d'una condemna (el moment clau és quan canvia el seu vot, el jurat número 4 interpretat per E.G. Marshall) Com em deia el meu germà l'esperit del Dret, com funciona a la nostra civilització, és que es preferible deixar lliure dos culpables que castigar algú que és innocent. Fer-ho al revés es pot justificar per la por, però deixa poc lloc a parlar de civilització de fet sembla més relacionable amb allò que cal superar per parlar de civilització.

    És evident però que els crítics a la nova sentència ,posem Irene Montero per dir un nom dels que consideren la sentència del TSJC aberrant, no han vist possiblement 12 angry men. i si la veiessin considerarien que és una obra reaccionaria doncs en el tribunal no hi cap dona ni cap membre racialitzat (sí que hi ha una representació de totes les classes socials, però això seria vist com irrellevant). És interessant però el contrast entre la seva convicció absoluta, com va expressar, en la culpabilitat del futbolista brasiler i les vacil·lacions i inseguretats mostrades per ella i el seu partir en els casos de Monedero i Errejon. Una disparitat provocada potser per la vessant nociva de l'esperit de partit de la que ens advertia Hume o simplement perquè hi ha opinions que es mantenen des d'un esperit sofístic però que no suporten la confrontació amb la realitat,

Le silènce et la colère

 Le silènce et la colère és la segona de les novel·les amb les que Pierre Lemaitre ens vol explicar els temps posteriors a la segona guerra mundial, els trenta anys gloriosos. Els protagonistes segueixen sent la família Pelletier dels membres de la qual mai no podem dir que siguin gent d'una sola peça, però tampoc mai desproveïts ni d'humanitat ni d'alguna qualitat que no justifiqui la seva redempció (tot i que caldria discutir molt de la parella formada pel fill gran Jean i la seva esposa Geneviève), a diferència del llibre anterior, quasi tot que ens narra succeïx dins de l'hexàgon però segueix mantenint l'esquema fulletonesc conreat amb una gràcia especial que acaba produint una lectura molt plaent des del meu punt de vista. Tot l'explicat s'esdevé l'any 1952, força tranquil en comparació amb els anys utilitzats per situar les novel·les anteriors, Lemaitre no ens situa doncs en cap gran esdeveniment històric i ens dóna una pinzellada prou interessant de com sortiren novetats que  per la gent de la meva generació ja semblaven de tota la vida: els grans magatzems sense gaire dependents i amb accés lliure a les mercaderies i la premsa deslligada dels partits polítics i compromesa amb un objectiu d'entreteniment. També ens permet una ullada al mon de la boxa amateur molt important en aquell temps al país de Marcel Cerdan (òbviament evocat al llibre). L'entrada de França al progrés i la modernitat ens és explicada amb la crònica de la destrucció d'un poble per fer un gran embassament. La mateixa història que aquí visqueren pobles com Falló o Mequinensa. Aquí hi són els moments menys lleugers del llibre acabant-lo amb el que potser és l'esdeveniment més tràgic narrat als cinc llibres. Personalment, la trama que m'ha interessat més és la protagonitzada per la jove Helena que pren la decisió gens fàcil en aquell moment d'avortar, cosa que li permet creuar-se amb dos figures que Lemaitre descriu amb molta precisió i intenció: la del metge avortista i la de l'inspector del cos de protecció de la família (és a dir de la unitat creada específicament per lluitar contra l'avortament) el qual prosseguia la mateixa tasca que havia efectuat amb el règim de Petain i abans a la tercera república (la que va tenir un govern del Front Popular); en aquesta qüestió concreta tot coincidien.

Fail again, fail better?

 

Als darrers anys he participat a alguns actes en favor del professorat i de vegades (a l'aula magna amb Cambray) m'ho he passat molt bé. Només em sap greu pensar que estàvem fent trenta anys tard. El que fa trenta anys era obvi ho segueix sent ara i en exactament els mateixos termes, però una miqueta menys perquè ja tenim quasi trenta promocions d'Eso. La veritat és que fa trenta anys es va intentar efectivament fer aguna cosa i molts professors ho veien clar, però una part important, els que estaven sobre els cinquanta anys, després de donar-te la raó et deia que el que els interessava era la seva jubilació. Exactament el mateix que constantment em deien els companys actuals quan feia visites als centres en els últims anys.

La Calòrica i el problema de l'esquerra (catalana i de tot arreu)

 

    L'altre dia en una entrada de Facebook Andreu Navarra es preguntava quan l'esquerra catalana va deixar de ser esquerra. Jo vaig pensar de seguida que, en la seva major part, de fet no ho havia estat mai. Cal recordar que possiblement aquest és l'únic país on el partit comunista es va fundar amb la intenció d'aturar una revolució; el partit comunista pel que va passar quasi tota la generació dels que em van precedir tot i que alguns se'n van sortir dient coses com "ara se'ns apunten els fills de les porteres" (no m'ho invento, aquesta frase fou dita literalment per un filòsof considerat després com a important)

    Hi ha possiblement llibres ben bons sobre la qüestió però una aproximació suficient, clara i contundent es pot trobar al capítol cinquè de la sèrie de la que parlava ahir, en el discurs de la Bego personatge interpretat per Julia Truyol, quan s'enfronta als altres pares gent commoguda per tots els "ismes" que marca el temps, adversaris del racisme, el masclisme, la homofobia, el negacionisme climàtic però als quals pel contrari el "classisme" no els hi treu gens la son. De fet, no només no els treu la son, sinó que en la seva manera de defensar els seus principis són intensament classistes perquè els que pensen altrament són necessàriament inferiors o, perquè pertanyen a classes amb menys renda, els "deplorables" dels que parlava Hillary Clinton o, si no són pobres, inferiors intel·lectualment (i recordem el que ens ha ensenyat Piketty, l'esquerra a la pràctica ha esdevingut el partit d'unes elits, jo diré, acadèmiques perquè intel·lectuals ben bé no són)

Sala Polivalent

  

  Sala polivalent és el nom de la sèrie que La Calòrica ha fet per TV3 i pel moment es pot veure a l'app de 3cat. És un format prou original perquè són sis episodis de només vint minuts que transcorren en una sala polivalent d'un centre cívic d'aquestes que serveixen igual tant per fer teatre com per fer un curs de cuina. A aquesta pàgina teniu un resum de cadascun dels capítols. Jo m'ho he passat molt bé veient-la i la recomano per dos motius. En primer lloc, perquè els cinc actors de la calòrica es mostren en plena forma i la sèrie dóna testimoni del seu gran talent escènic i de la seva facilitat per a la parodia. La segona raó està als guions escrits per Joan Yago i Israel Solà, que em sembla balancegen molt bé la tragèdia i la comèdia. Certament els personatges fan riure però allò que ells viuen no és gens risible, ni ells semblen tenir la capacitat de veure el que és risible, cosa que en quasi tots els casos significaria prendre una mica de consciència de la distància entre els seus principis i la realitat

The color of money

 

        Torno a veure The color of Money cosa que crec no havia fet des del moment de la seva estrena fa quaranta anys. Possiblement es va fer en el moment més baix de la carrera de Scorsese, quan portava anys sense tenir un bon èxit econòmic i l'ambient de Hollywood s'havia girat en contra dels directors amb pretensions artístiques. En aquesta situació, Scorsese havia de demostrar que podia ser allò que deien un bon artesà i de fet va satisfer la productora perquè, per primera i única vegada, va fer el film ajustant-se al pressupost i al temps estipulat. La pel·lícula va anar bé i va servir perquè Hollywood tingués la sensació de trencar una injustícia històrica donant-li a un sexagenari Paul Newman, l'oscar al millor actor que no havia guanyat mai, tot i haver estat nominat set vegades i tenir ja un d'honorífic.

        A nivell crític, el desafiament era majúscul perquè es tractava de continuar una de les millors pel·lícules mai fetes a Hollywood, The Hustler reprenent vint cinc anys després el personatge del seu protagonista, Eddie "fast" Nelson. Tots aquests anys Nelson ha fet diners, moderadament, venent whiskey fals i no ha tornat a les sales de billar de les que havia estat expulsat, tot i que sí finança jugadors dels que volen entabanar. els passavolants A l'inici de la pel·lícula coneix un jove molt i molt inexpert i talentós, Tom Cruise, i decideix convertir-se en el seu manager. Scorsese al capdavall un home intel·ligent va tenir clar que no podia continuar el camí del primer film que és essencialment una tragèdia. Per això, va fer un film gens tràgic i en molts moments escorat més aviat a la comèdia. Fou una decisió sàvia perquè ni podia igualar el camí de Rosen ni la vida d'Eddie, ni la de cap humà en general, hagués pogut suportar tanta tragèdia. The Hustler és un film, millor dit, és el film, sobre la figura del perdedor, the loser,. El tema del perdedor és el de la predestinació. Scorsese, al capdavall italià d'origen, fa pel contrari un film sobre la redempció, doncs aquest és el significat últim de la tornada a la competició d'Eddie. Allò que és indiferent a la perspectiva catòlica i protestant és que l'instrument del diable sempre són els diners. Sí el film va fer diners en el seu moment, es degué en gran part a la presència de Cruise. i si més no li dóna una replica digna a una figura, penso, molt superior com la de Newman. Fora d'ells dos no recordava que entre els secundaris hi ha dos joves actors que després serien a algunes de les millors produccions de la dècada posterior: John Turturro (en el clip de més amunt)i Forrest Withaker. Com a The Hustler, aquí també apareix una figura femenina, la novia del jove interpretada per Mary Elizabeth Mastroantonio que fa una figura molt allunyada i en un cert sentit oposada a la víctima sacrificial que acaba esdevenint el personatge de Piper Laurie. En aquells vint i cinc anys la situació femenina havia decididament canviat.

Europa, Europa

 

    Jo m'he definit com europeista i en volia ser-ne. Una raó molt important és que més aviat em produïa disgust ser espanyol i català (en aquest ordre cronològic). L'altra raó era, podríem dir-ne, professional. Europa podia ser el nom més adient per resumir el que tenien en comú Descartes, Spinoza, Locke, Hume, Leibniz, Galileu, Kant, Hegel i Nietzsche, per bé o per mal, els tipus que em varen educar. per això, em causa una certa tristesa llegir articles com aquest d'Antonio Olmos. Em provoca tristesa perquè en un cert sentit té raó. En realitat, l'Europa real és poca cosa més que un instrument al servei de grups oligàrquics amb un dèficit democràtic des de fa temps pràcticament insalvable; un agent decisiu en la polarització social que caracteritza els darrers trenta anys de vida europea. De fet, el segon dels meus motius tenen també un punt de snob. Europa actualment són 27 països, els noms que he donat provenen de tot just cinc. La major part d'Europa, exactament l'oriental, potser té poca relació amb això del que parlo. Malauradament amb tots aquests defectes no hi h cap alternativa millor en el sentit molt concret d'oferir opcions de vida decent material i espiritualment. Tot i que potser això està lluny de ser una finalitat universal i l'avantatge esdevé menys evident.

L'últim soviètic

 

        Al teatre Tantarantana es representa una producció de la companyia la canina i del propi teatre, l'últim soviètic. Ens explica la història de Serguei Krikaliov l'astronauta que pujà a l'estació MIR el 18 de maig de 1991, que havia de baixar el mes d'octubre i que no va poder tornar a la terra fins el 25 de març de 1992. Entre mig van passar moltes coses, algunes ridícules, com l'enfonsament del vaixell Victòria amb Curro inclòs, i d'altres més rellevants, com la desaparició de la Unió Soviètica. Krikaliov potser somniava amb ser un heroi soviètic i quan va poder aterrar ja no podia ser soviètic i la seva heroïcitat, indiscutible ningú havia estat tant de temps a l'espai fins aquell moment, era el producte d'una vergonyosa fallida: el problema principal per fer-lo tornar era la manca de diners.

    Adrià Díaz és Krikaliov i compateix escenari amb altres dos actors fent diversos papers. Marçal Bayona és el seu company a la nau fins a octubre, el cap de l'agència soviètica o Sergio Dalma que feu un quart lloc a Eurovisió el dia de l'aterrament de Krikaliov. (veient la seva presentació a Eurovisió, sembla clar que Sergio Dalma com Josep Pla o una servidora pertany al grup de catalans que preferirien ser italians) Júlia Santacana és la seva dóna Ilena, l'astronauta britànica que va estar una setmana a la nau i Margaret una americana que sabia rus, vivia a Melbourne, era radioaficionada i va contactar durant molts mesos amb Krikaliov (quan fa aquest personatge peculiar, l'actriu treu el seu accent lleidatà) L'espectacle té a favor seu evidentment l'interès de la història i és molt bona la idea de anar posant-lo en relació amb altres esdeveniments del moment cosa que serveix per il·lustrar la dificultat de destriar entre allò significatiu i el soroll, de tot l'allau d'informacions que anem rebent i com, al final la definició del que considerem realitat és del tot arbitrària. El diàleg combina una dimensió representativa i una altra meta-representativa, explica la història però també com podria haver passat i quines eren les alternatives. Aquestes idees bones i l'esforç entusiasta dels actors però es veuen llastats per una certa manca d'equilibri en algunes escenes masses escorades cap a l'astracanada. Com els mateixos actors deien en més d'un moment, potser a moltes escenes se'ls hauria d'haver donat una altra volta.

Good bye to the last of the few

 

    Vull deixar aquí al bloc, nota d'aquesta notícia apareguda a diversos mitjans, Quan jo vaig viure al Regne Unit vaig ser testimoni de la desaparició dels supervivents de la primera guerra mundial, els tommys. Ja han passat catorze anys des de que vaig tornar i comencen a quedar ben pocs dels que lluitaren a la segona, de fet John "paddy" Hemmingway ja tenia 105 anys. Va lluitar des del 1940 quan tenia vint anys. Els que varen posar-se a lluitar el darrer any de la guerra poden tenir sobre 95 anys, una edat prou avançada.

    L'atenció suscitada a la mort de l'últim d'un d'aquests pocs homes al que tanta gent li devia tant, és una mostra d'aquest tarannà britànic del que estem tan allunyats. El personatge queda ben definit a la notícia de El Pais i és difícil no sintonitzar amb el seu judici, gens pretensiós, de què finalment la seva supervivència va ser una qüestió de sort. Des del meu punt de vista un altre confirmació de què els grans homes britànics acostumen a ser irlandesos.

The age of innocence

 

        Veig the age of innocence l'adaptació de la novel·la d'Edith Warton guanyadora del premi Pulitzer el 1920 que va filmar Martin Scorsese el 1993 entre el remake de The cape of fear i Casino. Scorsese ja havia filmat llavors els films que ara per ara fonamenten més el seu prestigi i són més recordats (Taxi Driver, Ragging Bull i Goodfellas) però aquest film és tan bo com qualsevol d'aquests per comprovar les seves virtuts com a cineasta. Jo vaig ser educat, o em vaig autoeducar, des d'una perspectiva fílmica, la de la teoria dels autors, en un cert sentit falsa, però no me'n puc desfer i així reveient aquesta pel·lícula m'és molt difícil no tant jutjar-la en ella mateixa sinó com un element més del conjunt, prou coherent, de l'obra de Scorsese. The age of innocence és un melodrama romàntic, una aposta poc guanyadora l'any 93 i un gènere en principi molt allunyat dels que ell havia treballat normalment, però també com Goodfellas un estudi entre antropològic i sociològic d'una comunitat molt tancada que d'alguna manera s'havia fet un mon propi (en aquest sentit The age of innocence, reflecteix realment una atmosfera molt més tancada que la del seu predecessor doncs mai no hi interfereix res del mon extern) Newland Archer, el protagonista interpretat per Daniel Day Lewis, és un individu molt més presentable i agradable que el Jack La Motta de Ragging Bull, però és igualment ignorant de si mateix i la cita de la carta als corintis que obre Ragging Bull valdria també pel seu personatge. Finalment també aquí apareix una voluntat d'explicar Amèrica cada cop més evident en el transcurs del periple fílmic del seu autor.

        La raó, per la que no accepto ja la teoria dels autors és perquè menysté el caràcter col·lectiu del cine i d'això també aquest film és un bon exemple. L'excel·lència del film es sosté en poder conjugar el treball de gent com Saul Bass (els seus darrers títols de crèdit, dels millors que mai va fer) Elmer Bernstein com a músic , Telma Shoemaker , la seva muntadora habitual i Dante Ferreti, en el disseny de producció. Pel que fa els actors em sembla que només cal dir que tots ells foren la primera elecció. Daniel Day Lewis accepta com un gran repte per un actor desenvolupar un personatge caracteritzat per les seves dificultats de comunicació. Wynona Rider assumeix el personatge menys agraït i més difícil i ho fa d'una manera brillant i Michelle Pfeifer compon una comtessa Olenska inoblidable. Experimento en aquesta entrada a la vellesa que tot i perdre interès a la sexualitat em sento més sensible a la bellesa femenina (de fet, també a la masculina) i Pfeifer té aquí una de les presències més enlluernadores de la història del cine.

        Scorsese a més de la història d'Amèrica està interessat a la història del cine. Alguns dels seus col·laboradors fan explícits aquest lligams. Shoemaker havia estat la dona de Michel Powell i havia treballat amb ell i Pressburger. La utilització del color en el film recordà la que podem admirar a films com Black Narcissus. Ferreti va treballar amb Visconti i efectivament Il Gatopardo, l'escena del ball, és un els precedents d'aquest film que Scorsese va dedicar al seu pare, italià d'origen. Personalment a mí em va recordar el que ara per ara és potser el meu Kubrick preferit, Barry Lindon, doncs em sembla veure en esforç molt semblant en construir el film fent viva la documentació gràfica, la pintura, que ens va deixar aquell temps. Potser una de les coses més remarcables és l'assumpció del treball literari conjugant la veu en off, Joane Woodward, que conserva el punt de vista i les paraules de la narradora, fent alhora un esforç, del tot reeixit, per no deixar reduïdes les imatges a una mera il·lustració.

Records insubstancials

Carles Riba

Bisbe Berenguer de Cruïlles

Vicente Cañada Blanch

Joaquim  Mir

Carlos I d'Espanya i V d'Alemanya

        Els cinc personatges de les fotos són molt diferents però tenen una característica en comú: tots han donat nom, com a mínim, a un centre d'Ensenyament Secundari. Els respectius centres tenen algunes coses en comú i una d'elles és que servidora hi ha treballat. (l'ordre és el mateix en què he posat les fotos). És curiós veure com en cadascun dels casos actuen mecanismes molt diferents per justificar el bateig. El nom més obvi i indiscutible és el Vicente Cañada Blanch. De les cinc és segurament la figura menys coneguda. Fou un valencià que es feu molt ric venent taronges als anglesos, ja des d'abans de la guerra civil. Influït per la cultura que el va acollir va esmerçar una part de la seva fortuna en una fundació i en un centre d'ensenyament pels espanyols residents a Londres. Els mèrits pel que el centre dugui el seu nom semblen doncs del tos indiscutible. També és enraonada l'elecció de Joaquim Mir pel que era, em sembla, el segon institut en ordre històric de la Vila. Mir no era vilanoví d'origen però tenia un fort lligam amb la ciutat on va viure molts anys i on fou enterrat. Els altres noms els veig menys clars. El Carles Riba fa temps que va canviar el nom i ara em sembla que no existeix. Quan jo hi vaig arribar el 1988 feia poc que havia estat rebatejat. Res del que hi havia en el centre era massa relacionable amb l'excel·lència intel·lectual de la que Riba era personificació. En aquella època, però, es començaven a utilitzat els noms de les glories catalanes i Carles Riba podia recordar el nom que substituïa, el patronat Ribes, un centre procliu a la gresca fins el punt que en un curs el ministeri no va reconèixer les seves qualificacions (per això es va canviar el nom, però quan jo hi era, hi havia una certa consciència de què el nom no fa la cosa). El bisbe Berenguer de Cruïlles és el primer president de la llarga sèrie que, diuen, arriba a Salvador Illa. L'institut hi és a Santa Eulàlia i és d'aquests que van sorgir quan després d'haver fet un pla d'estudis que requeria megacentres, van optar per fer-ne molts de petits per aprofitar els edificis buits que anaven quedant del col·legis reconvertits de primaria així com part del seu personal. Imagino que era un nom que calia posar tot i que el lligam del Bisbe i el barri de l'Hospitalet no sigui gaire estret. El meu preferit però és el Carles V. No em refereixo a l'institut històric de Sants que ara tampoc es diu així (era un nom massa espanyol), sinó al que va ser el "meu", el de Medina del Campo (província de Valladolid). Entre l'emperador i la ciutat si hi havia un lligam i ben fort. La va fer cremar.

A Macbeth's song

 

    A la Biblioteca de Catalunya veiem A Macbeth's song la nova producció de la perla 29. Indiscutiblement una de les millors vetllades teatrals de la meva vida i que m'ha permès el descobriment, demèrit meu tenen trenta sis anys de carrera, dels Tiger Lilies, un grup londinenc d'un estil peculiar que barreja moltes coses però fonamentalment, l'esperit punk, l'herència del cabaret del temps de Weimar i els acords propis de la música zíngara. Aquí són l'anima de la representació. Hem vist nombrosíssimes adaptacions de la tragèdia escocesa, no sé si la més genial, però si la més visceral obra de Shakespeare.. Fa molt anys recordo una adaptació de Rigola d'esperit molt punk també i cinematogràficament hi destaca l'adaptació que va fer Kurosawa amb Mifune , el tro de sang (de la qual podem veure la imatge més emblemàtica en el moment més àlgid de la representació). Aquesta és certament diferent. El tercer anglès representa les tres bruixes i la història ens es mostrada fonamentalment des del seu punt de vista i narrada mitjançant les seves cançons. Pràcticament mai no deixen l'escenari. Interpretant tots els personatges i fent les escenes més essencials els acompanyen Marcià Ciceró, Enric Cambray i el britànic Andre Tarbet. Evidentment tots fan més d'un paper, però tampoc es limiten a repartir-se els papers. Macbeth de vegades és Cambray i de vegades Tarbet, cosa que dóna lloc a un dels moments més divertits de la representació. Tot l'espectacle està representat en llengua anglesa, cosa que podria suposar una dificultat pels actors del país que en tot cas resolen brillantment Cambray està òbviament familiaritzat amb Shakespeare i integra al seu treball moltes de les idees apuntades als seus monolegs sobre Hamlet mostrant un talent innegable per la comèdia. Com deia abans, hi ha hagut moltes menes de representacions de Shakespeare, poques amb moments tan vibrants com quan el públic es va unir a algunes de les cançons executades per les "bruixes", definint així un esperit que em sembla molt a prop del que devien tenir les representacions de El Globe (i de fet ajuda que veiem l'obra a un edifici de l'època del Globe o si més no on es feia teatre quan funcionava el Globe)

Més hores de filosofia (i de català, i de química , i....)?

 

        Veig mitjançant Facebook que està en marxa una petició reivindicativa de més hores de filosofia. Es parla en concret de la matèria de primer que disposa de dues hores i no de les tres que tenia abans o que té a la resta de l'estat. Passar de tres a dues hores fou en el seu temps un missatge molt significatiu i precis . Les matèries de dues hores són aquelles que els alumnes saben que no calen prendre's seriosament, les que són com aquelles que quan jo era un alumne designaven amb un nom femení molt apreciat pels catòlics. Jo vaig trobar-me amb aquesta realitat quan vaig tornar a treballar a Catalunya la tardor de 2015. No es pot dir doncs que la reacció del professorat de filosofia hagi estat massa ràpida. De fet, jo ja em vaig jubilar pensant que a aquest professorat això  li era igual com, per exemple, li va ser igual que la matèria fos pràcticament erradica del temari de Selectivitat per la consellera Ponsati el setembre de 2017, mesura justificada (aquell mes i per aquella consellera!) per harmonitzar-se amb la resta de comunitats. No m'agradaria pensar que pugui haver professors que es trobin més lliure per protestar ara que no manen els "seus" (els que llavors creien "seus")

        Més o menys simultàniament he vist peticions per demanar més hores per les matèries de ciències, català i castellà, pel que fa la llengua i la literatura. Jo no he signat per la de filosofia ni per cap de les altres. La raó es pot explicar amb un símil futbolístic. Cada cap de setmana Ancelotti o Flick disposen de 15 o 16 jugadors que mereixerien ser titulars en qualsevol equip del mon, però no tots ho són, perquè al final només pot posar onze. En un pla d'estudis les hores de les que disposem són evidentment limitades (de fet, els alumnes de batxillerat trobo que fan masses). Si posem més hores d'una cosa, hem de treure d'una altra. Les possibilitats són moltes i es pot trobar una justificació per qualsevol. Cal, per tant tenir una idea global de quina és la finalitat de l'ensenyament i parlar en base a aquesta, cosa que pot significar dir clarament que s'ha de treure, i certament hi ha matèries que caldria treure. És potser doloròs, però és l'única manera de fer la discusió seriosa. Si en prescindim d'aquesta idea global, per més raó que pensem tenir, tot acaba sonant a gremialisme. En aquest sentit sí es evident que la defensa de l'especialitat és irrenunciable i per tant ser un bon especialista és una condició necessària per l'exercici de la docència,no és suficient.

Winchester 73

 Winchester 73 és amb molta diferència és el més dinàmic dels westerns fets per Stewart i Mann. Potser per això és el que aprofundeix menys en els. personatges entre d'altres raons perquè el film és fidel al títol i el rifle és el veritable protagonista de la història. És un film dels que quan llegeixes la sinopsi et sorprèn el metratge perquè realment passen moltes coses en noranta minuts, és a dir, el rifle passa per moltes mans entre les quals són les d'alguns dels més eficaços actors de repartiment de l'època com un debutant Rock Hudson fent de cap indi, Jay C. Flipen, Dan Duryea i el meu preferit John McIntire, fent de tafur i traficant d'armes. Per recolzar la narració es pren la base una de les històries més velles de la nostra cultura: la dels dos germans enfrontats, Caín i Abel, on al germà bo, James Stewart, s'oposa a l'assassí del pare d'ambdós, Stephen McNally. Com que la ignorància és atrevida no és infreqüent trobar gent que desqualifica del tot allò que consideren com a cine antic. Un dels arguments és la superioritat tecnològica del cine actual (en alguns casos assenyalant coses com els efectes especials, cosa que és equivalent a jutjar un llibre per la seva enquadernació). A molts d'aquests jo els obligaria a veure l'escena final quan els dos germans s'enfronten finalment en una muntanya pelada i abrupta. No crec que cap cineasta actual pugui oferir una escena amb tant de ritme i tanta claredat, sempre tenim clar on són i que està passant, com la que ens oferí Anthony Mann

Principi d'economia

 

    Quan tens certesa de què has entrat al darrer període de la teva vida, sigui aquest més o menys llarg, és imprescindible tenir algun mètode que t'estalvii llegir collonades. En aquest sentit cal allunyar-se de tota reflexió social, política o d'alguna cosa així, que no tingui clar que treballar a canvi d'un salari és, amb comptades excepcions, una immensa estafa. Això serveix per excloure quasi tot el que publica als diaris i la major de la producció editorial ordinària.

La infiltrada

         Veig la Inflitrada vencent una certa prevenció, causada per la lectura d'un article de Fernando Savater en el qual elogiava obertament la pel·lícula com a testimoni històric i la contraposava a l'altra guanyadora del Goya al millor film, el 47, que veia com un pamflet nacionalista. Evidentment, jo no estic en absolut d'acord amb un judici que em sembla expressar un inveterat messetari prejudici contra la llengua catalana que el procés ha servit per enfortir. Malgrat tot he de donar-li prou la raó a Savater. Em sembla que la Inflitrada és un millor producte cinematogràfic que el film de Barrena, tot i que personalment jo connecti més amb el film català. En termes narratius el film de Barrena em semblà en el seu moment poc arriscat, en canvi La infiltrada com a film d'intriga funciona molt bé, mantenint un nivell de tensió molt elevat durant tot el seu transcurs. La protagonista Carolina Yuste fa una molt bona interpretació i tot plegat ens fa tenir una idea clara del drama assumit, de manera voluntària això sí, per la protagonista desconnectada durant vuit anys de la seva identitat real i del seu entorn, fingint ser una altra en un entorn enemic. El film no em sembla, com es podia témer, una apologia del constitucionalisme perquè no ens estalvia la brutícia inherent al conflicte. La protagonista conviu amb dos terroristes presentats de manera contraposada, mentre que un apareix com un individu de perfil violent, gairebé psicopàtic, l'altre, presentat amb més cura, es mostra com un individu d'idees molt general i ingènues i que ha acabat a la banda terrorista una mica per casualitat. A l'altra banda les forces de l'ordre sempre es refereixen als seus enemics com els "bascos" en general i no s'amaguen les pràctiques poc constitucionals de la policia en el seu comportament habitual. També se'ns mostra la rivalitat entre la guàrdia civil i la policia nacional en una relació molt competitiva i gens lleial. La directora del film és Arantxa Echevarria. No he pogut veure, tot i tenir la intenció, els seus dos darrers treballs però és clar que és una realitzadora a seguir.

Una de dos (que em deia la iaia)

 

    Una de les inconseqüències més estridents del cristianisme és mantenir alhora que la humilitat és una virtut, cosa que vista des de fora és ben estranya, i que tenim una ànima immortal, cosa segurament encara més estranya. Les dues coses són improbables, però la seva conjunció és impossible

The apprentice

 

Les tres regles

    The apprentice és el film estrenat l'any passat on s'expliquen els primers anys de la carrera, diguem-ne, empresarial de Donald Trump. La història comença el 1973 quan Nixon està a punt de dimitir i acaba el 1986 amb l'enterrament del seu mentor, l'infame advocat Ray Cohn. Trump era llavors un emprat a l'empresa del seu pare que tenia problemes per les seves pràctiques de discriminació racial. Per sortir-se'n contacta amb Cohn que els ajuda, no pas guanyant legalment un cas que no tenia defensa, sinó mitjançant els seu ric arxiu que li permeté fer xantatge al jutge encarregat del cas. Cohn fa de Trump una mena de deixeble intuint que el jove té una personalitat peculiar i li dóna una regla de vida basada en tres preceptes: No cal tenir pietat i per tant s'ha d'estar sempre a l'atac, mai no s'ha de reconèixer cap error ni malifeta perquè la veritat no existeix i mai s'ha d'admetre una derrota. El film ens mostra els primers negocis de Trump amb la construcció de la Trump Tower, el seu matrimoni amb Ivana i finalment l'abandonament del seu mentor, al qual aplica exactament el tractament que ell li havia mostrat.

    El director del film és el realitzador de carrera no gaire extensa Ali Abbasi, danès i iranià (precisament dos països, previsiblement destinats a tenir problemes amb l'administració Trump). El film va tenir una acollida favorable al festival de Cannes però no ha tingut gaire distribució als Estats Units, en part obstaculitzada pels serveis legals del llavors candidat Trump. De fet, abans de les eleccions no en va tenir cap. Tampoc ha tingut sort al darrer lliurament dels premis oscar. En termes estrictament cinematogràfics jo diria que és un molt bon film. La narració d'Abbasi és fluida i àgil amb una planificació ben reeixida. Els dos actors principals (Seabastian Stan com Trump i Jeremy Strong com Cohn) fan una interpretació de primer ordre expressant plenament els caràcters corresponents. El film a més mostra molt bé el Nova York de l'època i em guanyen quan posen com a fons de les excursions nocturnes de Trump el Yes, sir i can boogie de Bacara. Des del punt de vista de Trump el film és un compendi de falsedats. Potser alguna cosa és exagerada com la violació d'Ivana, la qual efectivament ella denuncià en el judici del seu divorci però després reconegué que no havia estat del tot exacta en la seva declaració En tot cas, en línies generals el retrat és força coherent amb els fets corroborats i la idea que tenim del personatge. El problema real és que Trump és votat i estimat no pas malgrat els seus defectes sinó, precisament, pels seus defectes. El Trump del film no té gaire dimensió intel·lectual quan a l'última escena parla amb un periodista que li fa de "negre", les idees que fa passar per seves són les de Cohn. Aquest sí que en tenia i em resulta clar que una praxi com la trumpiana al final es recolza en tesis que han estat defensades per filòsofs, diguem-ne, seriosos: la inexistència de la veritat i una mena de darwinisme polític que possiblement no és cap de les dues coses, ni darwinisme, ni polític. El film subratlla i potser es queda curt que més enllà de Cohn i el senyor Trump pare, Donald J. Trump és un producte dels mitjans de comunicació i que sí ell pot significar un cert allunyament dels ideals del partit republicà, pensant al molt llunyà en el temps Lincoln, tot el que diu i fa és una conseqüència directa i una aplicació dels ideals triomfants a l'època de Reagan, altrament dit, les diferències entre Trump i la major part dels polítics de dreta és més estètica que no pas altre cosa.

HUME, GIRARD I ZUCKERBERG

 

El segon llibre del Tractat és el menys atractiu del que va escriure Hume, no és però el menys interessant. Després d'haver demolit la noció de substància com fonament de la identittat personal, la conclusió que per ell es segueix és que l'orgull i la vergonya (humility) no són estats dels subjecte sinó els  elements constitutius de la seva identitat. Si té raó l'anàlisi de Girard sobre el desig mimètic i la seva importància a la vida humana queda del tot justificada i legitimada, l'anàlisi dels perpetradors de les xarxes socials també.

The childhood of a leader

         The childhood of a leader fou el treball pel qual el director de The Brutalist, Brady Corbet guanyà l'atenció del públic en el festival de Venecia. Basada en un conte de Jean Paul Sartre, la pel·lícula ens explica la infància d'un futur dictador feixista, com Hitler fill de pares molt allunyats en edat. El pare, però no és un funcionari sinó un diplomàtic americà conseller del President Wilson que viu a França amb la seva família, mentre ajuda a negociar el tractat de Versailles. Assistim així a un doble origen del feixisme, el polític inspirat pel desig de revenja inspirat per l'acord i un de psicològic on veiem com una situació familiar emmetzinada conforma el caràcter melomàniac del jove Prescott. Podrà agradar més o menys, però és clar que Corbet té un estil caracteritzat per una inclinació al tenebrisme i la utilització de plans poc convencionals. Alguns dels d'aquí recorden la poderosa imatge de l'estàtua de la llibertat invertida amb la que s'obre The Brutalist. Com en el film més recent el poder acaba esdevenint sobre tot la capacitat des desfermar impunement la violència. La banda sonora és un dels darrers treballs de Scott Walker i és un dels elements més poderosos del film. Corbet és un cineasta molt heterodox seguidor confés d'autors com Pialat, Olmi, Dreyer, Kubrick i Bresson amb la qual cosa no ho té fàcil per finançar i dur a terme els seus projectes i seria molt bo per a tothom que ho pugui seguir fent. Com The Brutalist el guió ha estat escrit en col·laboració amb la directora noruega Mona Fastvold, la seva parella. Corbet és actor a més de director i curiosament actuà en Funny games el remake americà quer Haneke feu del seu film austriac. Precisament aquest film em recorda poderosament un altre film de Haneke que tracta també de l'aparició fel feixisme, das weiβe band

El pintor Joaquim Mir

 

    El pintor Joaquim Mir és un dels primers llibres acabats per Pla després del final de la guerra civil. Abans de la guerra havia tingut un èxit important amb la vida de Manolo, dedicada a Manolo Hugué. Aquí no va poder repetir la fórmula perquè Mir va viure molt poc després de la guerra civil. No pogué comptar amb el seu testimoni i feu un relat basat en d'altres testimonis. Llegint el llibre em sembla molt evident que Pla simpatitzava força amb Mir i diria que això era perquè d'alguna manera veia a la vida de Mir un camí a seguir pel futur incert que se li obria després de la guerra. Pla repeteix moltes vegades la sentència per Mir, "jo pinto i prou"; canviant la pintura per l'escriptura això explica tant el passat de Mir com el futur que efectivament tindria Pla. Mir va tenir problemes en la guerra amb els milicians i no fou ben vist pel franquisme, i potser això el podia fer sentir proper. Però el més important és que Pla veia Mir com "un gos sense collar", un individualista radical. Mir ens apareix com un pintor amb un talent indiscutible, com a colorista no pas com a dibuixant, un capacitat de treball innegociable, però també una evident manca de formació. No pertanyé a cap escola i no va deixar deixebles. Pla valora la seva tendència a l'autenticitat i el fet que la seva obra no reflecteix cap mena de sentiment, idea ni transcendència. Per tant allò que ell fa en pintura, pot semblar equivalent al que pretenia també l'escriptura planiana. En qualsevol cas, el llibre és tan agradable de llegir com tots els de Pla i ofereix un testimoni ben valuós del país a l'època del començament del segle XX quan ell era jove i semblava sorgir un país que no va acabar de ser.

El gran teatro del mundo

 Al teatre Romea assisteixo a la representació de El Gran Teatro del Mundo, l'últim treball de Lluís Homar com a director de la companyia nacional de teatre clàssic. L'obra de Calderón és un dels textos més rodons del segle XVII i el treball de la companyia està del tot a l'alçada. L'espectacle és molt viu en primer lloc, perquè els actors diuen bé el seu text, però també perquè el muntatge és molt dinàmic. El decorat és senzill però amb molta presència amb dues gran entrades que simbolitzen el bressol i la sepultura, a més però els personatges principals: l'autor, la natura, la lllei es mouen per tot el teatre integrant l'espai dels amfiteatres. Molt important és l'acompanyament de la percussió, subratllant o alterant l'enunciació dels diàlegs, realitzada per Pablo Sánchez.

        L'obra era un auto sacramental del que es realitzava en el dia del Corpus i de manera agosarada vol representar l'existència humana a la seva totalitat. Hi tenim un autor, òbviament Déu però aquesta paraula mai s'esmenta, la naturalesa, personatge i alhora escenari, set personatges que són distribuïts de manera aleatòria per l'autor que representen el poder, la riquesa, la pobresa, la bellesa, el treball, la religió i un nen mort al néixer i, finalment, la llei que ha d'orientar la trajectòria dels personatges des d'un únic principi: obra bé que Déu és Déu. Estem doncs en un teatre on es confronten idees, abstraccions pures, amb la missió de divulgar la visió de la contrareforma. Algunes coses de Calderón ens queden molt lluny. Ens mostra quatre destins post-mortem, però em sembla que ara per ara el Limb ja està del tot tancat i no sé si el Purgatori, relativament recent mentre escrivia Calderón doncs no hi ha esments anteriors al segle XIII, també. Simptomàtic de com anaven les coses és que aquí només la pobresa i la religió arriben al cel i només el ric va a l'infern. Els enemics de la guerres de religions, finalment els vencedors absoluts, en canvi veuran la riquesa com un signe de predestinació i la pobresa com una condemna sempre merescuda. Allò que no ha canviat però, i que mantenim des del barroc, és la concepció de l'existència humana com una representació, tot i que ara l'autor ja no és un Déu benevolent i confiat, perquè ens dota de lliure arbitri, sinó l'algoritme d'un computador que no requereix de cap atribut personal.

Marie, la roja

    Al TNC es representa Marie la Roja de Rosa Maria Arquimbau, per primera vegada des de la seva estrena a la Barcelona en guerra del 1938. Arquimbau és un personatge molt interessant, una de les primeres dones en exercir el periodisme a la nostra ciutat va començar poc abans de la guerra una carrera teatral que quedaria estroncada pel resultat de la guerra civil, que suposà la seva marginació absoluta de la vida literària i cultural. El canvi dels setanta la va agafar ja massa gran i morí oblidada a una residència d'ancians l'any 92. L'obra s'esdevé íntegrament en una presó de dones i es centra en el conflicte entre una presa política, la Marie que dóna títol a l'obra, i les altres presoneres: una prostituta, una alcavota, una noia burgesa assassina del seu fill no desitjat, una enverinadora i una dóna que ha matat el marit per gelosia. Evidentment Marie té una visió de la realitat del tot contraposada a unes dones doblement presoneres, que veuen Marie com un ser d'un altre mon, com en un cert sentit és. A més dos actors fan diversos personatges masculins relacionats amb la institució penitenciaria Tot i que els noms dels personatges són francesos l'autora es va inspirar a la presó de dones del carrer Reina Amàlia, que ella va descriure en un article periodístic el 1935, denunciant alguna de les coses que passen a l'obra, com l'absència de llevadores.

    La representació funciona bé. Els actors tenen un bon nivell i el decorat representant la presó és força convincent. Les converses a l'interior de les cel·les, espais tancats on no podem accedir, es mostren de manera intel·ligent en unes projeccions en video, Entenc que aquesta mena de feina és la que justifica l'existència d'un teatre nacional. Allò que no m'agrada tant és que la recuperació sempre sembla implicar un esforç d'actualització i aquest acaba sempre sent una adaptació a allò que nosaltres considerem políticament correcte. Per això, el final deixa, literalment, al marge la història sentimental entre Marie i el seu guardià, per posar en el centre un numero musical d'estil llatí celebrant el lesbianisme i l'empoderament de la dóna, coses que estan molt bé, però no sé si em donen una idea gaire exacta de quina era la resolució de l'obra escrita per Arquimbau.

 

Buen entretenimiento. Una deconstrucción de la historia occidental de la pasion

 

    Llegeixo Buen entretenimiento. Una deconstrucción de la historia Occidental de la Pasión. Aquí el seu autor assumeix la seva condició oriental per fer un judici poc favorable sobre. 1) la cultura occidental en general, entenent que el nucli d'aquesta és el cristianisme, 2)les patologies del nostre temps, amb una arrel més o menys profunda en el cristianisme i finalment 3)de Heidegger en particular, un autor, que com també Kant mai no acaba de superar la seva arrel religiosa.

    La Passió, el sacrifici la vida entesa com patiment, és la noció clau de la història d'Occident. Ara rep altres noms com "rendiment" però es contraposa a l'hegemonia que en la nostra cultura ha pres la noció d'entreteniment. D'això la gent dedicada, més o menys, a l'educació en sap molt. La perspectiva de Han és que aquesta contraposició és molt menys radical del que sembla, perquè totes dues tenen el mateix fons absurd. D'entrada ens vol explicar com va poder sorgir aquesta cultura de l'entreteniment des d'una concepció d'austeritat i seriositat, per això, el primer capítol ens explica com La Passió segons San Mateu de Bach fou mal acollida en el seu moment, acusada de lleugeresa i frivolitat, especialment per l'associació establerta entre la noció de Déu i la voluptuositat. Igualment significativa fou la recepció de la música de Rossini al segle XIX i la batalla que emprengué en contra seva Wagner, de la que es va fer eco Nietzsche a la seva primera obra, on el fillsdel pastor luterà ,s'arrenglerava completament amb Wagner. Aquesta contraposició encara és més clara estudiant Kant, tant la seva moral, enfrontada d'arrel a les inclinacions, com a la seva estètica on es fa un esforç suprem per treure tota dimensió intel·lectual a l'entreteniment

    Els dos capítols més interessants i en el que es dilucida el tema central del llibre són els dedicats a Heidegger i a la poesia oriental. El títol del capítol dedicar a Heidegger és molt clar "Ser como Pasión". Han creu que ser i temps es podia haver dit també Passió i entreteniment, doncs l'anàlisi de la quotidianitat és del tot equiparable a una fenomenologia de l'entreteniment. L'entreteniment és una exoneració ontològica i per això "la temporalidad del estado de caida es la del entretenimiento". Han no nega la dimensió profètica de la filosofia de Heidegger com expressa el fet de què la seva descripció de l'existència inautèntica pot perfectament ser una descripció del que fem i de la manera en que som quan fem zàping. En Heidegger el mon només és accessible des del treball, ergo patiment i en contra del que poden pensar John Gray o la tradició budista, veure no te sentit en ell mateix. La seva gravetat esdevé aclaparadora:

        El libro y el espejo hacen audible el lenguaje de la procedencia. El cine y la televisión por el contrario, ensordecen el oído para tal lenguaje. Los hombres ensordecen y se distraen. El libro es un testimonio. La película, por el contrario, es una maquinación. La "jarra" y el "arado" remiten a la procedencia. No son "aparatos". La radio y la televisión, por el contrario, llevan a la apatridia. Heidegger construye un mundo autèntico en virtud de una distinción que es bastante arbitraria. Heidegger no tiene serenidad con el mundo. Su lenguaje de la Pasión es violenta, en el sentido de que trabaja muy selectiva y excluyentemente. No es afable. Al fin y al cabo, del mundo no solo forman parte la garza y el reno, sino también el ratón y Mickey Mouse.

    Tot i que Heidegger va morir encara no fa cinquanta anys sembla que ens queda molt lluny. El nostre temps no el llegeix però si el llegís s'indignaria, convençut com està gairebé tothom de què la vida està per passar-s'ho bé mitjançant una manera o altra de "matar" el temps. En el nostre temps l'entreteniment va molt més enllà de l'oci. L'entreteniment ha de ser a l'escola i a la feina, esdevé crònic (un nuevo estilo de vida, una nueva experiencia del mundo y del tiempo en general) i la realitat mateixa és un efecte de l'entreteniment. Des de l'altra banda però arribem al mateix punt: la negació de la realitat. En un llenguatge més nietzschià, que Han no empra, dues versions del mateix nihilisme. Enfront d'això que es pot oposar? Aquí cal citar el capítol anomenat Sartori dedicat al pensamentt, l'art i la religió oriental, doncs totes tres coincideixen en l'essencial. Aquí no apareix el concepte de passió, sinó l'entreteniment associat a l'afirmació del món. L'exemple de Han és l'haiku, el qual mai no és portador de missatges profunds sinó que identifica plenament el seu ser amb la seva aparença, no excloent mai el joc amb les paraules com finalitat essencial. Han parla en concret de taoisme que no aspira a fugir del món sinó en afermar una confiança en el món; obrir-se al que passa, mantenir una serenitat envers el món que no té res a veure amb la intencionalitat de la passió. El mateix podriem dir del budisme zen on la quotidianitat no es estigmatitzada sinó acceptada. Per concloure, no es tracte per Han de refusar l'entreteniment sinó de convertir-lo en afabilitat.

Lucidesa planiana

 

    Al començament del seu llibret sobre Joaquim Mir (molt menys ambiciós del que ell projectava, doncs no va poder accedir al testimoni directe de l'artista) Josep Pla escriu:

    Succeeix, només, però, que hom té projectes, que voldria fer això o allò o el de més enllà i que tot és molt difícil, car són ben poques les coses que es porten a cap plenament en la vida. I, en l'època que hem viscut encara menys.

    Personalment trobo que és una reflexió de gran lucidesa i que cal tenir-la molt present , especialment la gent com jo que s'endinsa en aquesta darrera etapa post-professional de la jubilació, quan hom pot creure que ja disposa del seu temps del tot (cosa que fet tampoc és el meu cas) i acaba oblidant les inflexibles lleis de l'aritmètica, molt clares sobre la desproporció entre la suma del que ha passat i el que podria restar (d'acord a les estadístiques, és clar)