Human Desire

     A la dècada dels cinquanta Fritz Lang es va acomiadar d'Amèrica fent alguns dels seus millors treballs. Human Desires pertany a aquesta etapa, però no em sembla que entri en aquesta categoria. Lang no tenia molt bon record d'aquesta pel·lícula; odiava el títol (com li preguntà a Bodganovich en el llibre d'entrevistes, coneix alguna altra mena de desigs?) i tingué problemes en el rodatge, doncs el productor no entenia perquè col·laboraven tan poc les companyies de tren (potser com apuntà Lang perquè una pel·lícula on els protagonistes es dediquen a matar-se als trens no és la millor propaganda possible). El problema de fons, però, era més seriós. L'obra és un remake d'un film de Renoir, la Bête humaine, el qual a la seva vegada és una adaptació de la novel·la d'Emile Zola amb el mateix títol. El protagonista interpretat per Jean Gabin, és un psicòpata sexual, però això no podia ser en un film americà dels cinquanta i així el seu equivalent interpretat per Glenn Ford (que havia fet la millor interpretació de la seva carrera poc abans amb Lang, el detectiu venjador de de The Big Heat) és un americà sexual i moralment normal (sí com diu Lang, tal cosa existeix). Evidentment el film es ressent doncs, com també diu Lang, si fas Zola has de fer Zola. Això no dir que veure'l sigui una mala idea. El film és tècnicament tan bo com tots els rodats per Lang i són molt impressionants els plans picats amb grua amb els que segueix l'itinerari dels personatges a la part final del film. A més la protagonista és Gloria Grahame, cosa que en ella mateixa sempre justificava veure un film. A la versió de Renoir la protagonista era una altra actriu summament pertorbadora, Simone Simon, l'inoblidable dona-pantera. En tot cas és molt proper a tols els films del període en la manera en què mostra el profund disgust moral que li causava l'Amèrica dels cinquanta, la qual, ha estat, em ve de gust recordar-ho l'època més daurada de l'american way of life, és a dir, la grandesa a la que es vol retornar.