El
cine negre ha estat per mí tan important quasi com el western i en
general per una part de la meva generació ha estat el més
important. La meva perspectiva però ha anat canviant amb els anys.
De jove, tenia clar que el millor noir de la història era Out of
the past de Jacques Touneur. Segueixo admirant aquest film però
potser no tant perquè quan els anys més passen, menys tolero el
romanticisme. Després hagués apostat per Double Indemnity de
Billy Wilder. Perfecte, com tots els seus. Tanmateix, com li vaig
explicar un dia a una amiga trobo que no em cal llegir gent que em
vol donar motius per ser pessimista (en tinc prous) i Double
Indemnity pel seu
fons schopenhauerià
és una mica això. Si hagués de triar una ara em sembla que
apostaria per The Big Heat, el film realitzat per Fritz Lang
per la Columbia el 1953.
No
fa gaire parlava de l'altre film realitzat per la Columbia amb la
mateixa parella protagonista, Human Desire, i la distància és
molt gran, la que hi ha entre, simplement, una bona pel·lícula i
una obra mestra. Si Glenn Ford és una mica un problema al remake del
film de Renoir, aquí fa la millor interpretació de la seva carrera.
Tampoc Gloria Grahame mai estigué millor, pel meu gust especialment
a l'escena de l'habitació d'hotel quan intenta seduir Ford, i si
dèiem que Lang assolia bones escenes al film de 1954. aquí diria
que totes són bones i moltes magistrals: el suïcidi amb el que
s'obre el film, la reproduïda més amunt, amb el desfigurament de la
cara de Grahame, l'ús de les el·lipsis per fer avançar la
narració, especialment les escenes on s'explica la mort del sicari
Vince. Com Capra o Hitchcock Lang tenia un domini de la narració
cinematogràfica que li permetia modular els sentiment i les
expectatives de l'espectador. Així a la primera part de la
pel·lícula Lang utilitza una tendresa poc habitual en ell per a
explicar la vida senzilla i ordinària del policia protagonista
interpretat per Glenn Ford i la seva esposa, interpretada per la
germana gran de Marlon Brando, Jocelyn. Ho fa, però, per
sacsejar-nos amb la inesperada mort de la dona qu eestà a punt de
convertir en un monstre venjatiu al seu marit. També és
impressionant la capacitat de Lang per crear personatges amb molt poc
com la dona esguerrada que acabarà sent decisiva perquè Bannon,
Glenn Ford, pugui finalment sortir-se'n.
A
l'Amèrica dels cinquanta no es podia anar més lluny en mostrar la
corrupció política i la violència inherent. Potser avui tampoc.
Tanmateix, i torno a les consideracions morals fetes fa poc
comentant el film de Panahi, The Big Heat m'agrada també
perquè no és una pel·lícula pessimista. Bannon no està sol i
pot protegir la seva filla, venjar la seva dona i acabar amb la
trama de corrupció perquè renuncia a ser un venjador solitari i
acaba acceptant el suport dels altres i liderant l'esforç col·lectiu
que acaba amb la violència mafiosa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.