Fracàs i vida bona

 

    Sentia l'altre dia una reflexió d'Alberto Olmos que em va cridar molt l'atenció. Ens deia que ell pel seu ofici més d'una vegada llegeix autors del tot excel·lents mancats d'èxit i que per res del mon deixaria de defensar-los, tot entenent que el treball d'aquests autors no queda desmerescut per la manca de reconeixement. Aquesta reflexió obvia no l'aplica a ell mateix i es deprimeix per lo mateix que en els altres veu mancat d'importància. Jo els vaig entendre bé, perquè em passa una cosa molt semblant. Si penso en mi mateix prenent la mirada dels altres, d'un espectador desinteressat i ordinari, la meva vida potser ha estat un fracàs absolut. Si considero alguna de les coses que penso, i m'atreviria a dir que sé, això ni té cap mena d'importància, ni és un obstacle seriós per pensar que tot i el fracàs ha estat una vida bona. (penso a més que sovint l'èxit és preferible al fracàs; si hagués de triar preferiria haver estat George Orwell que no pas Mario Vargas Llosa).Tot i així em pot passar el mateix que al senyor Olmos. Això és un enigma si ens atenem a una concepció del jo essencialment monista. En canvi, si ens pensem com a pluralitat, sí pensem que l'home nou mai no mata l'home vell sinó que com a molt el deixa arraconat, tot esdevé més simple i el meu amoïnament, com el d'Olmos, és un tribut al nen que hi és sempre dins, sense cap intenció ni possibilitat de créixer.