Arendt i el compromís amb la llengua

     Des de fa ja molts anys el català és per a mi un problema lligat al fet que la seva defensa serveix molt sovint per emmascarar posicions que sense dubte es poden qualificar com feixistes. Per això em va resultar encoratjadora la reflexió d' Arendt, a l'evocació de la seva figura feta per Barbara Cassin, quan pensant en la seva experiència assenyalava que la llengua i el poble no són ni idèntics ni tan sols superposables, de cap de les maneres i encara menys des del punt de vista polític. Allò que val per l'alemany, val pel català i per qualsevol altre llengua. De fet, en el cas del nostre país, la llengua té, més o menys, mil anys d'antigor, mentre la Catalunya de la que ens parlen, tan sols uns cent-cinquanta anys, i els països catalans encara menys. En tot cas és clar que el català es morirà. (com dit sigui de passada també li passarà l'anglès o al castellà, duraran més o menys però cap és eterna) La raó és la mateixa per la que jo sé que em moriré, tot i que estic d'acord amb Eduard Punset, el difunt Eduard Punset, que aquest no és un fet científicament comprovat. Atesa la inevitabilitat de la mort, com sembla suggerir Plató, potser allò més important es viure dignament. Això val no només per a les persones.