Boira

         Acabo aquesta setmana molt intensa com a espectador teatral veient Boira de Lluisa Cunille al TNC. L'escena representa una ciutat de l'antiga Europa comunista. Una dona havia de viatjar però la boira ha impedit al seu avió enlairar-se. Un taxista que acull hostes li lloga la seva habitació sobrera. L'obra comença amb l'arribada al pis, l'únic escenari és el saló de la casa de tots dos, on hi és ja la seva dona, un antiga fotògrafa que ha hagut de deixar la feina perquè pateix de Fibromiàlgia. Tots dos successivament li expliquen la seva vida marcada per les dificultats econòmiques i una completa manca de esperança. Mentre el matrimoni dorm apareixen pel pis el fill de la parella, un jugador de cartes professional cosa que els seus pares ignoren, i el veí de dalt un borratxo antic cosmonauta que potser podria haver anat a l'espai si no hagués caigut el mur. Tots dos li explicaren les seves històries i fins i tot mig sabrem alguna cosa de la història de la dona, que resulta ser periodista.

    El tema central de l'obra és la decepció suscitada per la caiguda del teló d'acer que sí suposa una canvi radical en la vida de tothom però no necessàriament una millora. Les ferides produïdes pel comunisme no han cicatritzat mai, però les il·lusions motivades pel canvi tampoc es van satisfer i la precarietat caracteritza la vida de tots els personatges. El que diu l'obra és doncs un discurs que quasi tothom pot trobar raonable, però que no em sembla aportar res de gaire nou. Les interpretacions i el treball escenogràfic em van semblar correctes, però no especialment inspirats i el text no resulta especialment engrescador, ni ajuda a fer gaire interessants els personatges, especialment el de la periodista, que acaba reduïda a ser un mar catalitzador.