Hamlet.01

 

    A la Biblioteca de Catalunya veig l'obra Hamlet.01 de sergi Belbel. Essencialment és un monoleg interpretat per Enric Cambray, un actor que miro de seguir des de que el vaig veure amb Ricard Farré a Les dónes savies. Cambray fa de Hamlet i ens explica el primer acte de Hamlet, cosa que li permet interpretar i comentar allò que diu i perquè passa el que està passant. No és un espectable breu però se m'ho va fer. Cambray mostra els seus recursos i el seu domini de l'escenari però el que deia, com a reflexió metateatral i metaliteraria,és generalment interessant i divertit. Dos moments em van semblar especialment interessant, el pormenoritzat anàlisi que es fa de The Birds des de la idea que ningú ha interpretat millor els mecanismes dramàtics de l'autor de Macbeth que un senyor gras nascut tres segles després i que jugava amb imatges en moviment. Jo tinc clar que l'obra de Hitchcock està farcida de referències a Shakespeare, però no havia pensar mai en el seu primer film amb Tippi Hedren i el fet que la idea central, el desordre natural com senyal del caos moral, sigui el nucli; una idea que més enllà de Shakespeare caldria relacionar amb el paradigma màgic-naturalista, del que ens parlava el M.M. Granada. Hamlet es mostra un xic decebut pel fet que la frase més famosa del primer acte no la digui ell, sinó un personatge secundari (l'amic del seu amic, un tal Marcellus) "alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca" Però es mostra molt orgullós de la seva primera replica quan el rei (l'oncle) el qualifica de familiar i fill i ell respon amb un joc de paraules "a little more than kin, and less than kind" (el rei utilitza el mot cousin, la versió castellana que tinc a les mans tradueix kin i cousin com "deudo"). Hamlet pensa que és la primera millor replica de la història del teatre i per demostrar-ho fa una comparació amb la primera replica de Segismundo, Don Juan, Molière o l'oncle Vania (aquest últim comença l'obra dient "sí" i a la segona intervenció "sí..sí") Només Godot, amb el seu silenci, està una mica a la seva alçada, però interromp l'examen quan arriba a l'Orestiada i comença a sospitar que potser la seva història no és del tot original.....

La gallina ciega

 

        Llegeixo la Gallna ciega de Max Aub, mogut per haver llegit Amery i la seva reflexió sobre l'exili. El llibre venia molt recomanat i he de dir que no m'ha decebut. Aub escriu un dietari sobre el parell de meses de la seva primera estada a Espanya després de la guerra. Arriba el 23 d'agost del 69 quan s'havia definit la llei de successió i a nivell governatiu, encara no s'havia resolt la crisi de Matesa. Precisament a la seva estada ens informa del nomenament del llavors anomenat "gobierno monocolor". Visità primer Catalunya, la costa brava i Barcelona (on es sorprèn de la victòria lingüística del règim i la quasi total desaparició del català al carrer), i després Madrid i València, la ciutat on s'havia establert la seva família en el temps de la seva infància. Aub descriu un país definit per la ignorància i l'autosatisfacció, eufòric pel progrés material assolit a finals dels seixanta i on la memòria del que significa la seva generació s'havia esvaït del tot, és a dir, la dels que treballaren per la possibilitat de tenir una cultura homologable a la dels altres estats europeus Crec que és un llibre imprescindible per entendre Espanya i veure el transfons des d'on desenvolupa la transició. En un cert sentit tothom era franquista, perquè matisant la simpatia o la repulsió que provoqués la figura del dictador, tothom apreciava allò que el considerava el seu legat, l'entrada a la civilització consumista, i això gairebé ningú estava dedicat a posar-lo en joc (tot i que els amics retrobats del bàndol guanyador tampoc eren pròpiament franquistes, ningú, llevat naturalment de Franco, va fer la guerra per instaurar la seva dictadura). Com Maria Casares, de la que vaig parlar, al començament de l'estiu, Buñuel, Alberti o tants d'altres, Aub constatà que el retorn era impossible. Ningú per exemple fou recol·locat en les seves càtedres i les que es crearen llavors foren pels combatius PNNs, que havien entrat nomenats a dits per les autoritats franquistes. L'oposició que troba no és certament franquista, però si filla i conseqüència del franquisme. Tot això no quadra potser gaire amb allò que s'explica als instituts i la commemoració de la lluita contra el franquisme, i per això és un testimoni imprescindible. Aub era un home lúcid i un gran escriptor i el dietari és valuós no només com a testimoni històric sinó metafísic perquè a més de la decepció evitable, no és inimaginable que ens haguéssim estalviat aquella guerra, hi ha un altre d'inevitable produïda per la irreversibilitat del temps, que és potser el nucli més essencial del llibre

MY rifle, my pony and me

             Quatre homes estan tancats en una habitació que intuïm polsosa i mal il·luminada. Estan sent assetjats per un enemic molt superior en forces i que ha començant una intimidant campanya de guerra psicològica, a deguello. La planificació que fa Hawks ens mostrarà molt menys en pantalla a un d'ells, l'únic que no pot triar ser-hi, excloent-lo del pla central a la meitat de l'escena. Els altres tres sí que han triat i ho han fet compartint un moment de poderosa frustració vital. El més vell perquè s'ha fet gran sense adonar-se'n i una vida solitària li dóna poques eines per enfrontar la seva decrepitud, el de mitjana edat ha fet malbé la seva vida amb l'alcohol, el jove, destinat a una carrera brillant, ha comés un greu error a la primera oportunitat que havia de mostrar la seva vàlua. En una habitació sense res a fer el perill de l'avorriment és evident i hi ha massa temps per a pensar, cosa que no convé en aquest moment a cap dels tres. Sobtadament, apareix una guitarra i tot canvia. Dude, l'home de mitjana edat, comença a cantar, després s'uneixen els altres dos. Ara el sentiment predominant és la joia d'estar produint i compartint la bellesa i l'alegria de la cançó. La joia col·lectiva els fa un grup i les seves cabòries individuals es relativitzen, es tornen petites. Inserir aquesta escena en una pel·lícula de molt acció com Rio Bravo és una mostra de la versatilitat i el domini de la narrativa que tenia Hawks. Wood veia en aquesta escena una apologia encoberta de l'amor homosexual, cosa que no es podia fer d'una altra manera en el Hollywood dels cinquanta. No dic que no. Martin i Nelson tenen les edats, la seva diferència, de les parelles homosexuals de la que ens parla Plató als seus diàlegs. Tampoc canviaria res del que que he dit abans. La diferència entre les dues cançons és que la primera seria el moment d'atracció entre els dos homes i el nucli de la segona seria l'esforç reeixit del vel interpretat per Walter Brennan de no ser exclós.

Cerrar los ojos

 

        Cerrar los ojos és el quart film de Victor Eríce després del seu debut, ara fa cinquanta anys. amb el espíritu de la colmena. Entre una i l'altra només dues pel·lícules, la primera de les quals s'estrenà inacabada. Quantitativament no és gaire cosa, però Erice és l'únic cineasta espanyol, i d'un país de llengua castellana, en tenir presència, amb el seu primer film, a la llista de de S&S, cosa que no es pot dir ni d'Almodovar ni de Buñuel, potser la injustícia més gran de la llista. L'obra es presenta a més com una mena d'epíleg a la seva obra, clarament autobiogràfic. El protagonista, interpretat per Manolo Solo, és un director que no pogué acabar la seva segona i darrera pel·lícula, que tingué un cert èxit com a novel·lista que no ha pogut continuar i que viu de manera una mica precària a algun lloc de costa, possiblement a Almeria.

        La recepció del film ha estat dividida entre els que han parlat d'obra mestra, Erice és un sant de la cinefília que no es mereix menys, i critiques molt adverses com la d'Olmos o Boyero. Jo crec que la prudència és la virtut més important i que cal esperar a tenir perspectiva abans de fer pronunciaments maximalistes, però d'entrada, la pel·lícula, que de segur mereix una altra visió, m'ha agradat. Trobo adient el ritme narratiu i sobre tot un muntatge que converteix el fos en negre en un recurs ple de significat. M'ha agradat molt també el treball de José Coronado, del qual crec que en en aquest films passa de ser un actor eficaç a un gran actor. Em satisfà l'aparició del rei emèrit que resumeix perfectament el tarannà moral de l'època i l'opinió que li mereix a Erice, però sobretot el film m'ha interessat perquè el seu nucli són dos temes filosòfics que m'han amoïnat sempre: el problema de la identitat personal i el de la demarcació entre realitat i ficció.

    La raó per la qual el segon film d'aquest director retirat per força no es va acabar fou la desaparició de l'actor que feia de protagonista, del qual mai més no se'n va saber res. Vint anys després el director és convidat a participar en una mena de "quien sabe donde?" en el que es rememora el fet. Poc després rep la trucada d'una treballadora social explicant que l'home viu en una llar d'ancians amb un trastorn que l'impossibilita de recordar res de si mateix. Quan el director es desplaça i comprova la seva identitat veu que tot i no recordar res conserva habilitats motors complexes, fer nusos de mariner com tots dos havien aprés a fer mentre feien la mili a la marina, i que entre les seves migrades pertinències hi ha dos objectes relacionats amb el film inacabat. Per tal d'ajudar-lo a recuperar la seva identitat, fa una projecció, a la sala del poble que com ha tancat fa poc encara pot operar, d'una de la dues bobines rodades, la que havia de cloure el film. Eríce tanca així simètricament la seva pel·lícula que començava amb la projecció, a la periodista de la tele, de la primera bobina, el inici del film incomplet.

    Erice no dóna respostes que segurament ningú no té però acaba mostrant prou bé que els dos problemes assenyalats abans en realitat són un, doncs la identitat sempre es construeix des de la ficció. Com he dit abans no sé si és una obra mestra i m'importa molt menys que la connexió que vaig establir amb el film, una connexió no només intel·lectual, sinó també emocional, un dels temes centrals a aquest film d'Erice és el de la mort del cine i un moment especialment colpidor és la recreació que es fa d'una escena imprescindible de Rio Bravo.

Dins la muralla

 

       Fa uns mesos, ho vaig explicar aqui, vaig llegir el jardi dels Finzi-Contini. He seguit amb Bassani, llegint la versió catalana de Dentro le mure. Si hagués de definir la lectura amb un sol adjectiu aquest seria el de plaent. Evidentment haver descobert Bassani és un motiu per tornar sense presses a Ferrara, on només he estat fent una excursió d'un dia. Bassani explica vides que són poca cosa, perquè el seu protagonista en realitat és la ciutat de Ferrara. Crec que expressa molt bé el sentiment que tinc quan passejo pel Raval, pels carrers on va créixer el meu avi Miquel. Penso llavors com devien ser i el com els devia veure de diferents quan duia el seu net, una servidora, a passejar. Tan diferents com jo els veig ara i tanmateix són el mateix. Romanen, com no ho ha fet el meu avi, ni ho faré jo tampoc. Bassani explica vides de gent sovint irrellevants però malgrat aquesta irrellevància del tot significatives sobre l'essència d'una ciutat i també d'un temps, doncs llevat del primer tots els contes estan centrat al temps del que l'autor anomena guerra civil italiana, els dos darrers anys de la segona guerra mundial,; un temps brutal per a tots els italians però molt especialment per la comunitat jueva de la ciutat a la qual sovint pertanyen els protagonistes.

Soylent green

 Aquesta escena no estava en el guió i és una improvisació dels dos actors. Figura que el personatge de Charlton Heston menja per primera vegada menjar real.

Veig una tarda de diumenge, Soylent Green (en Espanya, Cuando el destino nos alcance) una de les pel·lícules amb més anomenada de la ciència ficció dels setanta. La pel·lícula es situa a l'any 2022, és a dir l'any passat, a una New York superpoblada on viuen quaranta milions d'habitants. El to és clarament distòpic. La ciutat és un infern causat per la sobrepoblació i el deteriorament del mitjà ambient, de fet la vida animal i vegetal ha pràcticament desaparegut. La investigació de l'homicidi d'un alt executiu, du a l'agent Thorn, interpretat per Charlon Heston, un home honest però prou ignorant (és un món on hi ha hagut clarament una regressió cultural) a descobrir que l'únic aliment a l'abast de la població majoritària de sense sostres, el soylent green, no prové del plàncton sinó de cadàvers humans. Vista avui és evident que el perill principal del que parlava el film ha estat evitat. Els joves que varem veure el film d'adolescents hem fet cas i tot plegats no hem tingut gaires fills. De fet, allò que era és una amenaça per alguns és, pel contrari, un hivern demogràfic en forma d'un envelliment de la població. El deteriorament ecològic tampoc és tan gran com ens mostra el film, però possiblement ens faríem creus si recordéssim com era la terra l'any 1973 i comparem amb el que tenim ara. On la pel·lícula no s'ha equivocat és en mostrar el caràcter radicalment oligàrquic de l'estructura social i en descriure el que podríem dir esperit secessionista dels oligarques, quan més va, més tendents a fer-se gairebé invisibles. El director fou Richard Fleischer que llavors era un director de primer ordre i que ja havia fer un parell d'obres mestres i algunes pel·lícules excel·lents i originals. En aquesta deixà constància del seu ofici però no assoleix estar a l'alçada dels seus millors treballs, fonamentalment perquè al guió li hagués calgut alguna volta més. Les escenes aparentment més espectaculars, l'actuació de la policia repressora de les bullangues amb una mena d'excavador gegant, no fa ni fred ni calor, però funciona encara extraordinàriament bé l'escena de la mort de l'amic del protagonista, una eutanàsia asèptica dispensada en un centre especialitzat. Fou la darrera escena on aparegué el llegendari Edward G. Robinson. El film és del tot recomanable pels que pensen en els setanta com una segona època daurada del cine americà i en aquest sentit em recordà el que potser és el seu film més emblemàtic. Chinatown. Thorn com Jake Gittes cerca la veritat, per finalment descobrir que la veritat no ens fa lliures i que possiblement tampoc serveix de gaire en un món del tot acomodat a la mentida o incapacitat de lluitar en contra.

LP / Tenorio / Embalo / 1964 / Full Album