Parasitos

El cine coreà és un dels múltiples elements de la realitat del que ho ignoro quasi tot i de manera injusta perquè les poques coses que recordo haver vist m'han deixat generalment una bona impressió. El film guanyador de la palma d'or aquest any a Cannes, Parasitos, no és una excepció. Dues coses m'han agradat especialment. En primer lloc, el guió, original i molt ben construït ple de girs sorprenents, però en cap cas gratuïts. En segon lloc, la seva tonalitat. Jo he rigut molt veient la pel·lícula però com deia el meu germà no és una comèdia. De fet, la història, el seu desenllaç, acaba plenament en la tragèdia amb la destrucció de les dues famílies protagonistes, però com va dir el savi, la vida humana només es pot reflectir des de la conjunció d'ambdues. Com Joker, parasitos tracta de la lluita de classes. La seva mirada, però, és més fina. (tot i que finalment no és menys contundent) Ni la família rica ni la pobre són jutjades d'una manera maniquea. Ambdues són condemnables, els pobres són al capdavall uns estafadors i els rics són del tot aliens a la realitat, però totes dues poden ser disculpades d'alguna manera. Al final, tots plegats poden ser bastants intercanviables i l'oposició més radical es dóna amb la descripció dels dos habitatges, els quals constitueixen en un cert sentit els personatges fonamentals del film. Hom ha comparat la posada en escena de Bong Joon-ho amb la de Hitchcock i no és ni injust, ni desencertat

The irishman

Vaig a veure ahir the irishman de Scorsese. Evidentment no podria realment fer una crítica doncs veure un film de Scorsese sobre gangsters amb De Niro, Pesci,  Pacino i Keitel em fa difícil prendre una mirada que no sigui la de convençut, hooligan. El film ha rebut un gran acolliment de la crítica, cosa que pot ser perquè efectivament és molt bo o potser perquè hi ha molts crítics de la meva edat o fins i tot més grans. La trama del film és propera a la de Good fellas (indubtablement un dels meus films preferits de tota la vida) però mitjançant el personatge de Pacino que interpreta Jimmy Hoffa ens introdueix en l’escenari del mon sindical americà. Formalment hi som molt a prop del film del 91 a les dues primeres hores de pel·lícula pel que fa a qüestions com el moviment de la càmera o el muntatge musical que ens el recorden clarament de manera grata, tot i que la intensitat és menor com ho exigeix l’edat dels protagonistes. L’última hora pren un altre camí quan Scorsese abandona la despreocupació moral que caracteritzà el seu primer film i em va recordar aquesta reflexió sobre el sentit de la vida que vertebrà el seu Silenci, la pel·lícula sobre els jesuïtes del Japó que constitueix un dels films més personals d’aquesta dècada. També a diferència de Goodfellas, la pel·lícula ens parla de la Història amb majúscules d’Amèrica i d’una manera prou inquietant. No negaré que l’elecció dels actors i especialment de l’opció de rejovenir-los digitalment en alguns moments em provoca una sensació d’estranyament. Tanmateix és evident que no podia tenir sentit fer la pel·lícula amb d’altres actors i al capdavall no és incoherent amb un film que explica el passat des del present. De fet, Ford (sense eines digitals que no existien) va prendre una decisió molt semblant en el seu Liberty Valance, on Stewart i Wayne són òbviament massa grans pels personatges que interpreten ( i això no treu emoció al film, ans al contrari). El film és molt llarg i requereix més d’una visió però certament és un tancament digne i inspirat a tot un període de la història del cinema, protagonitzat per aquesta sèrie de talents excepcionals. I aquesta vegada De Niro i Pacino comparteixen moltes seqüències que constitueixen el nucli dramàtic de la pel·lícula. Potser però sigui la de Pesci, la interpretació que prefereixo.

the good, the bad and the ugly

Acabo el mes d'octubre a la filmoteca veient una versió reconstruïda de the good, the bad and the ugly, la qual inclou alguna escena que no es mostrà a l'estrena espanyola del film i, sent en anglès, podem sentir les veritables veus dels tres protagonistes. Hi havia molta gent i hi hagueren aplaudiments al final, cosa que demostra un altre cop que el film de Leone té un caràcter d'obra de culte del tot indiscutible. Jo no vaig ser de jove un seguidor del western europeu que veia com una cosa completament diferent del western americà que havia vist tota la vida. Amb els anys però he anat apreciant és el cine de Leone i especialment la que des del meu punt de vista constitueix la seva obra essencial, c'era una volta il west. Del darrer film amb Eastwood el que més sobresurt des del meu punt de vista és el treball d'Elli Wallach que era un actoràs i que assoleix fer divertits i interessants els moments en els que intervé, que són molts. De fet, sabem durant el film moltíssimes coses del lleig i no gaire res del bó i del dolent. La part més excel·lent del film és la darrera hora per la visió que ofereix de la guerra civil americà que no fa cap concessió als baixos sentiments patriòtics i emfatitza l'absurditat i la manca de sentit d'aquella guerra, com la de qualsevol altra. El guionista amb el que treballa Leone fou un dels introductors de L.F. Celine a Itàlia i el pelegrinatge de tuco i el ros pels camps de batalla no és molt llunyà del de Ferdinand per les trinxeres del front occidental. Estem en un univers celinià i per tant del tot incompatible amb l'ètica del western que es mostrava per exemple a les històries d'amistat dels films de Hawks o de Ford. L'estètica també n'és del tot diferent, bàsicament pel tecniscope capaç d'oferir uns primers plans impossibles pel cinemascope clàssic i que Leone convertí en un tret d'estil. En tot cas i em remeto al videoclip que adjunto del film és testimoni del talent de Morricone junt amb Herrman i Rota el millor creador de música pel cinema. Imaginar-se les pel·lícules de Leone amb qualsevol altre acompanyament musical ens donaria un resultat del tot diferent i ben segurament molt més petit.

Saló o els 120 dies de Sodoma

Dilluns passat dedico la tarda a veure el Saló de Passolini. Vaig comprar-me el film fan uns quants anys, perquè és una edició anglesa del BFI, però els meus problemes de temps i també el fet que no tenia un bon record de la meva primera i única visió en el moment de l’estrena espanyola de la pel·lícula m’havien fet diferir la decisió fins dilluns passat. Entre mig han passat moltes coses, la més importat és des de que, no sé per quina raó, vaig adquirir les cartes corsàries he anat llegint el que he pogut de l’obra escrita del realitzador italià i em sembla que en aquest cas tenir una idea de la crítica realitzada per Passolini contra el pensament italià del moment és imprescindible per a qualsevol valoració de la pel·lícula.

Allò que més distancia l’espectador de la pel·lícula és la seva fredor.  Estrenada aquí a finals dels setanta es va intentar vendre comercialment com un film eròtic, cosa del tot equivocada. No hi ha ni pornografia, ni erotisme i Passolini no vol en absolut que n’hi hagi i opta per una planificació on pràcticament mai no apareixen primers plans o plans de detall.   La càmera està quasi sempre llunyana abastant diversos personatges. Tampoc  el film es pot associar al cine de lluita política com fora d’esperar en el retrat de l’època feixista ideat per un realitzador d’esquerres. Mai no sabem res de les víctimes, ni es propicia de cap manera la nostra empatia envers elles, pel contrari, el punt de vista dominant i aquell amb el que s’identifica la càmera i l’espectador és dels jerarques feixistes lliuren  a la satisfacció dels seus desigs i del seu nihilisme metafísic que són una mateixa cosa.  Resulta en tot cas simptomàtic del pessimisme passolinià el fet que entre les víctimes no hi hagi gaire sentit de la solidaritat i que fàcilment cauen en el parany de denunciar-se els uns als altres. En definitiva, el film pot potser relacionar-se en el seu esperit amb Swift pel que té d’acusació contra la totalitat de la humanitat, com em sembla que palesa la darrera escena del film, el ball entre els dos guardians, que curiosament després de trenta  anys és el record més viu que en tenia.

Passolini feu un film antieròtic i antisentimental perquè segurament allò essencial per ell era donar la conclusió d’un raonament que troba les seves premisses a la seva obra assagística, cosa que queda perfectament clara quan en els títols de crèdit inicials fa quelcom que no he vist mai a cap altra pel·lícula, posar una bibliografia del film. Passolini fa certament una reflexió sobre el que suposa el feixisme i més enllà del feixisme històric, i pensant en termes platònics, allò que mostra el film és un retrat d’allò que Plató a la República anomena tirania, una concepció plenament coherent amb la paradoxal però ben fonamentada afirmació que fa un dels jerarques quan afirma que el feixisme és la forma superior i veritable de l’anarquisme que només pot donar-se després de conquerir l’estat (pel contrari òbviament la  millor tradició liberal cerca la recerca de la llibertat en un doble esforç de limitar i alhora fonamentar l’estat). Però Passolini no parla només del feixisme històric sinó de la pervivència del feixisme amb altres formes i altre vocabulari en una societat consumista, en la que el tractament de l’erotisme no és essencialment diferent del que es mostra en la pel·lícula. El present enllaça amb el passat, no prové del no-res, com tampoc provenia del no-res el feixisme mussolinià, cosa ben mostrada en el film mirant la decoració de les habitacions on transcorre l’acció, bàsicament mostres de l’art italià de la primera avantguarda, la que saludà el feixisme com una eina de modernitat redemptora.

Per molts és la pel·lícula més inquietant de la història del cine. Això, és clar, és dir-ne molt,però  crec que com a mínim conté el pla més inquietant, que podem veure al trailer que adjunto, el ball completament ridícul, de dibuixos animats gairebé, dels jerarques feixistes enmig dels cossos acabats de mutilar de les seves víctimes.

De l'adoctrinament

Quan escric això falta poc menys de tres hores per saber el resultat d’aquestes eleccions que si no vaig  errat haurien de ser el final de moltes coses,  molt probablement de la carrera de Rivera i potser la de Sánchez. La campanya electoral  declarada ha estat la més curta de la història, també la més inútil i supèrflua atès que des de fa molts anys, set a Catalunya i un parell menys a Espanya, sempre estem vivint en campanya electoral. D’educació no ha parlat ningú perquè com a tal no és un tema que interessi gaire gent. Sí que s’ha parlat molt de Catalunya, naturalment sense dir res nou i repetint els tòpics de sempre. Un d’ells ha estat el de l’adoctrinament de l’escola catalana. Jo quasi sempre he treballat a Catalunya i en llocs diversos dins de Catalunya  i  em sembla que aquest adoctrinament executat d’una manera sistèmica és una invenció de l’esperit, cosa que efectivament no exclou que en pugui haver individus que amb o menys èxit ho intenten. L’escola catalana no adoctrina però el que fa és molt pitjor.  Programa els seus alumnes per la mediocritat, tendint a desencoratjar tota mostra d’excel·lència , impedint de brollar cap mena d’amor real per la cultura i satisfent-se en un mer fer veure que l’alumne treballa i que l’alumne ha aprés. Una societat mediocre és una societat conformista i tornat al problema de l’adoctrinament el que jo personalment constato és que l’alumne de les zones secessionistes simpatitza generalment amb aquesta postura, i els de les zones no secessionistes, doncs el mateix (o més aviat tendeixen a ignorar-ho tant com és possible) La influència determinant és la família  o el mitjà circumdant. Allò que no reben en cap cas són instruments educatius que els permetin fer un examen crític de les seves creences, siguin aquestes les que siguin.

adults in the room

Comportarse como adultos és la versió filmada per Costa Gavras del llibre de l'ex ministre d'economia grec Varoufakis on explicava la seva experiència al govern. No he seguit de prop la carrera de Costa Gavras que ja tenia un nom ,quan jo era alumne del Milà i Fontanals, com a autor d'un dels films polítics més destacats dels anys setanta, Z, on explicava la mort d'un diputat comunista a la Grècia anterior al cop dels coronels. Me'n recordo poc de Z més enllà de la presència de Montand com el diputat assassinat. Cal dir però que el nou film del realitzador grec no m'estimula gaire a tornar-la a veure. La narració se'm va fer més aviat feixuga i per tant el film se'm feu llarg. Hi ha molts diàlegs que sovint repeteixen idees que ja estan dites. De fet, aquest és un problema que ja era present al llibre de Varoufakis que vaig llegir amb esforç tot i que allò que explica és apassionat i imprescindible per entendre les limitacions inherents als règims que de manera imprecisa anomenem democràtics. Per això, malgrat els defectes apuntats, és un film que ha de ser vist, perquè no han passat gaire anys i ja molta gent no se'n recorda de l'experiment social realitzat amb el poble grec que segurament no serà l'últim d'aquesta mena.

Sobre la violència

Llegeixo a un filòsof català i independentista qüestionar el tabú de la violència com límit de la reivindicació política. Considera que ha idees boniques que poden justificar la violència. La independència de Catalunya pertany a aquest grup d'idees. Imagino que aquest filòsof no s'ha llegit a fons Hume, una característica en la que coincideixen els catalans de tots dos bàndols, que fou un dels fundadors de l'estètica moderna en afirmar que el fonament de la bellesa és a l'ull del que la contempla. Per alguns ulls, la independència de Catalunya és una idea bonica que justifica la violència, per a d'altres ulls la unitat espanyola és una idea de la mateixa mena. Si una violència és legitima també ho és l'altra. Ara bé, i aquí ja no cal aplicar la filosofia sinó el mer sentit comú, un cop has fet el pas, allò que importa no és la bellesa de la idea, sinó la força que pots utilitzar. Dit altrament, si pertanys a una minoria, no resulta assenyat mai de la vida la justificació de la violència.