Sirat

    Sirat no ha estat un film especialment plaent ni pel meu germà, ni per l'Antonio Olmos. El meu punt de vista és essencialment coincident amb ambdós, però també més indulgent. El meu germà és un bon lector i el mateix podem dir del senyor Olmos. Però Sirat és un film possiblement per i per a gens alienes a la literatura, cosa que fa moltes de les crítiques adreçades justes però irrellevants. Aquí no hi ha el propòsit de dir res intel·ligent, l'argument, la recerca de la noia perduda, és molt menys que un Mcguffin i com afirmen Olmos i Xavi, els personatges, sense cap excepció, tenen un gruix inexistent. Possiblement el director, Laxe, no buscava cap d'aquestes coses. També he de dir que jo no em vaig avorrir però no sé si és una virtut del film de Laxe, el poder hipnòtic del qual parlen moltes crítiques o potser més aviat una conseqüència de la meva fascinació pel desert (en aquest cas uns Monegros fets passar pel Marroc).

        Condicionat pel meu llarg passat d'espectador em resulta temptador veure el film com una reelaboració de The Searchers, cosa de la que l'autor mai no ha parlat. Un home busca la seva filla, a l'original teòricament una neboda, amb un company sense experiència (aquí és el seu fill, al film de Ford n'esdevé) i entren en un territori hostil on es veuen obligats a conviure amb els "altres" (els comanxes al film de Ford, aquí la gent de la rave). Com en el film de Ford no tenim ni idea de si la noia vol realment ser retrobada (en el film de Ford, d'entrada no. Aquí quan el seu pare explica la història tot ens fa pensar que tampoc, però com que aquest fil narratiu es perd també acabarem no sabent res). L'altra diferència important és que els comanxes dominen el seu àmbit i Wayne no els va al darrera. Aquí l'equivalent de John Wayne, el personatge de Sergi López, no sap per on va i els seus companys de la rave tampoc ho tenen gaire clar.

        La coincidència possible en el punt de partida acaba en un resultat diferent. A the searchers l'esforç d'Ethan servia per fundar una civilització (amb la llavor del seu podriment des de l'inici i per això amb expectatives sinistres, però això Ford en aquest film ho insinua sense mostrar-ho. Scorsese a Taxi Driver serà més clar i el mateix Ford a la magnífica i negligida, two rode together), mentre aquí els personatges acaben completament perduts en el desert, escenari nihilista d'una mena de tercera guerra mundial. Seguint Olmos potser els personatges que hem vist són uns idiotes, però si al futur només ens pot donar l'apocalipsi, tant se'n dóna de ser idiota o espavilat i jo no seré qui dubti de que ballant un s'ho pot passar molt bé. Laxe ha destacat que és un film sobre la fe, cosa que com a mínim explica perfectament la irracionalitat del personatge de López, però la fe sense la esperança és una virtut que fàcilment esdevé sinistre. No es pot negar l'oportunitat i la coherència d'aquest film que és a The searchers, allò que la cultura del nostre temps és a la d'abans de l'enfonsament postmodern. Certament hi podria haver altres punts de vista. Sergi López parla a una entrevista dels descobriment de noves formes de vida. Jo al film no ho veig tan clar i em sembla que aquesta estranya forma de vida és molt vella, molt present des de ja fa molts anys i no ha ajudat a fer un món millor,

 

Firenze

         Fa uns mesos vaig decidir que volia veure els Uffizzi una altra vegada (correu, correu que el temps pot no ser etern) i per això he tornat a Firenze. És la meva quarta estada, la primera fou el 1986, la segona el 1989, la tercera el 2002 i aquesta enguany. He viatjat amb el meu millor amic (un d'ells), amb la classe on era tutor, amb la meva parella (la primera) i ara sol. No he arribat a 48 hores i això m'ha servit per fer una passejada al vespre pels llocs més emblemàtics, veure l'endemà els Uffizzi i els jardins de Boboli. I el darrer matí visitar el Palazzo Piti (on no havia entrat mai), la basílica de la Santa Croce i Santa Maria Novella on tampoc no havia estat mai,

    Constatem els fets més essencials. Com que ja n'he vist unes quantes, gosaria de dir que l'exterior de la catedral de Santa Maria és el mes bonic del mon en el seu gènere. De l'interior no en parlo perquè aquest cop no hi vaig entrar. A diferència de la catedral de Barcelona l'accés és gratuït però la cua era inabastable. De fet, la quantitat de gent per tot arreu superava el que recordava i el que podia imaginar Als Uffizzi esperava un desbordament de gent enfront del naixement de Venus però no es va donar. On sí ho havia era enfront del Medalló de la medusa de Caravaggio, un artista més al gust del nostre temps que Botticelli potser. La col·lecció del palazzo Piti és magnifica i un exemple de pinacoteca tradicional amb parets prou saturades perquè no es vegin els quadres més alts i es constati una absoluta impossibilitat de trobar alguna mena d'ordre. A més de la galeria palatina, on el continent és tan important com el contingut, vaig veure al palau nel museu d'art modern, escaient per evocar el temps breu en què Florència fou la capital d'Itàlia, i el museu d'icones russes, el més gran sobre aquesta temàtica fora de Rússia i exactament l'oposat metafísic al que es troba als Uffizzi o a la galeria palatina. L'altre lloc nou era Santa Maria Novella, extraordinària arquitectònicament i per alguna de les obres que conserva. En un altre ciutat justificara la visita a aquesta ciutat per ella mateixa.

la dificultat, quasi insuperable, de l'acte educatiu segons MacIntyre

 

No obstante para que el niño realmente llegue a ser un razonador práctico independiente los adultos deben enseñarles que podrán complacerles, no actuando para complacerles, sino actuando para hacer aquello que es mejor y es bueno para él, incluso si no es del agrado de algunos adultos. A todos los adultos les resulta difícil enseñar esto y para algunos es imposible. De modo, que el aprendizaje más temprano del niño es, por regla general, un aprendizaje imperfecto en manos de maestros imperfectos, donde el niño se enfrenta a exigencias contradictorias y reacciona, si estos maestros logran sus objetivos, luchando contra esa imposición. Es importante destacar que la imperfección del maestro no se debe sólo a la dificultad de la tarea, sino también al hecho de que el maestro fue asimismo, en su momento, un aprendiz imperfecto. (Animales racionales y dependientes,. p. 102)

Dit altrament la temptació de l'adoctrinament és molt difícil de resistir i potser per ser tan inevitable ningú es reconeix com un adoctrinador. En contra de l'opinió de l'administració no sols no tothom val per ser professor, sinó que, si McIntyre té raó, molts pocs en són capaços. Molt interessant, i en el fons clarificador, és que la virtut requerida per ser un bon professor no és gens convenient a l'esfera burocràtica-administrativa i a la inversa, un bon burocrata no pot ser un bon professor, ni tan sols un professor dolent.

Animales racionales y dependientes

 

    No fa gaire va morir Alasdair MacIntyre, cosa de la que em vaig assabentar una mica per casualitat. Aquest any havia rellegit de manera profitosa el seu After Virtue i vaig trobar a la meva biblioteca un llibre posterior anomenat Animales racionales y dependientes, el qual no presentava signes d'haver estat llegit mai. Ara ja ho he fet. Des de la seva perspectiva neo-tomista el llibre és una defensa del gairebé desaparegut concepte de virtut moral (no faig cap hipèrbole, sinó que apel·lo a la meva llarga experiència de docent de secundària, pels alumnes era un concepte estranyíssim). Per fer-ho adopta una perspectiva gens espiritualista que parteix d'una concepció integral del ser humà no escindida entre ànima i cos, la concepció que l'autor atribueix a Aristòtil i Tomàs d'Aquino. Des d'aquí insisteix molt en defensar en que ell anomena les virtuts de la dependència, doncs és un fet que mentre la tradició filosòfica ha emfatitzat l'ideal de l'autarquia, valorant quasi de manera exclusiva les virtuts que consoliden la nostra independència, la nostra realitat corporal ens fa sers dependents de manera obligatòria al principi i al final de les nostres vides i amb una certa mala sort, la qual però no és del tot infreqüent, també durant la nostra vida adulta si patim alguna malaltia o discapacitat. De manera efectiva, MacIntyre es col·loca així enfrontat radicalment a una tradició en la que ell esmenta d'entrada Adam Smith, en el qual la marginació de la reflexió sobre la malaltia i la senectud es troben negre sobre blanc i que a mi, des de la meva experiència personal, em fa pensar en el Descartes que comença la meditació, escandalitzat d'haver estat un infant. Tot això és rellevant en un context on podem discutir la rellevància de les argumentacions de Descartes o d'Adam Smith, però no el seu caràcter de constructor dels mites que han fundat la cultura específicament moderna. MacIntyre certament no defensa un abandonament de les virtuts de l'actuació racional i independent però aquestes no ens poden permetre prescindir de les virtuts del reconeixement de la dependència. Des d'aquesta consideració general el llibre defensa una continuïtat, no igualtat, entre el comportament animal i el humà i fa aportacions interessants sobre la noció d'educació, identificant les virtuts com l'hàbit d'analitzar els propis desigs que seria la possibilitat específicament humana. Una avaluació que és d'impossible reducció a una normativitat,

        El caràcter depenent implica la impossibilitat de l'autarquia i la necessitat d'inserir-se en xarxes de reciprocitat, les quals pressuposen l'existència d'un bé comú. MacIntire insisteix en que precisament per adreçar-se a un bé comú, aquestes xarxes no poden coincidir amb l'estat, doncs aristotèlicament podem sempre pressuposar que la ciutat, implica una pluralitat de bens i és molt perillós identificar-la amb un bé comú, ni la família, sovint font d'exigències que vulneren les expectatives raonables de reciprocitat, ometent que han d'estar més a prop de la incondicionalitat que no pas de cap mena de justícia commutativa. És important entendre que la concepció de l'ètica defensada per l'autor és incompatible amb la reducció de l'espectre moral a l'egoisme i l'altruisme, doncs la reciprocitat generalment es fonamenta en bens que només poden ser meus sí també són d'altres.

        El llibre és molt interessant i té aportacions a fer valuoses en els debats actuals. No es pot deixar de subscriure la crítica de l'autor a la concepció típica de la modernitat que ell expressa en la necessitat de posar límits a la crítica, diria que en canvi que, almenys en el cas real de Descartes, la seva filosofia pot defensar-se molt bé contra aquests retrets si no deixem de tenir en compte la seva distinció entre temps teòric i temps vital.

French can can

     Veig French Can Can el segon film rodat per Jean Renoir després de l'exili americà causat per la invasió alemanya. La pel·lícula està centrada en la figura de Langlard (Jean Gabin) un empresari amb poc capital que vol impulsar un local nou, el molin rouge, per ballar el, teòricament passat de moda, can can. Mentre manté relacions, més o menys simultàniament, amb tres dones, una de les quals és l'espectacular Maria Felix, en un dels pocs treballs seus fora de Mèxic. No he compartit mai la reverència, estesa a molta cinefilia, pel cine de Jean Renoir, però aquest em semblà un film especialment simpàtic; el treball d'un home ja gran, seixanta-un anys, que fa un esforç de recreació del món de la seva infància. Per tal de fer-ho possible disposà d'un pressupost important que el permeté rodar amb color recreant així l'univers pictòric dels impressionistes en general i del seu pare en particular. També retroba a Gabin que havia estat el protagonista des films més importants anteriors a la segona guerra mundial. El seu cine de llavors va esdevenir obertament polític. Ell feu de Gabin un heroi d'imatge proletària, comptat i debatut no hi ha hagut mai gaires, però aquí Renoir donà d'esquena a la realitat, prou putrefacta de fet, de la quarta república per fer una aportació al mite de França com pàtria de la llibertat, entesa en el sentit més hedonista del terme. Com que hi havien prou francs va poder fins i tot contractar en una breu aparició a Edith Piaff (el vídeo de més amunt és la totalitat de la seva intervenció al film) ja una estrella universal en aquell moment. Més enllà de la gràcia indiscutible de la càmera de Renoir, el film té l'undubtable interès de mostrar-nos una realitat llavors desconeguda, però que ara és del tot essencial a la nostra realitat. la tourist trap.

Los guiones no filmados

 

M'he llegit el llibre amb els guions no filmats de Passolini que em va passar el meu germà. Ell explica les històries del guions aquí, fent un bon resum dels mateixos. per això jo afegiré només una nota molt personal d'admiració envers una figura que va veure del tot clar quan la major part de la gent, no se n'assabentava de res. No veurem mai el seu film sobre Sant Pau ni res de semblant i certament em sap molt greu. Si al seixanta la substitució sobtada al film de les forces d'ocupació nazi per forces d'actuació nordamericanes hagués pogut semblar-me un punt exagerat, ara em sembla d'una coherència extrema. Com també em sembla entendre perfectament que quan més connectat hom es pugui sentir amb el cristianisme, hom esdevingui més anticlerical.

Antes que nada

 

    He acabat el llibre de Martín Caparrós antes que nada, que segurament serà el seu darrer llibre. L'autor pateix una esclerosi lateral amitròfica que avança amb la inexorabilitat pròpia d'aquesta malaltia. De fet, el llibre va alternant els capítols pròpiament biogràfics amb capítols dedicats a la malaltia on l'autor ens explica la vivència de la malaltia que és la d'una degeneració on qualsevol activitat, per mínima que sigui, saps que pots estar fent-la per darrer cop. En aquests capítols hi projecta tota la força de la seva escriptura i són una lectura obligada pels que no estiguin del tot convençuts de la fragilitat inherent a la condició humana. Els capítols pròpiament biogràfics són descripció d'una vida indiscutiblement aprofitada i no em sembla que calgui massa més per poder dir que està a prop d'això que vulgarment es coneix com felicitat. Tot i estar vivint ara a Espanya i els nombrosos viatges, és al seu país natal on va viure més temps i la seva biografia ens serveix com a introducció i i recordatori de la història del seu país, normalment tan difícil d'entendre pels que no som argentins, molt especialment del temps ignominiós de la dictadura i el previ govern d'Isabelita. Llavors ell estava connectat amb el moviment montonero i possiblement fou la intuïció de la seva mare la que li va salvar la vida.. Caparrós ha estat un autor d'èxit cert en el sentit que ha viscut sempre de la literatura i el periodisme. Una mica per causalitat es pot considerar sinó com l'inventor, si el refundador d'una manera de fer crònica que ell es va anar trobant perquè la seva vocació més clara era la de novel·lista. Per això no deixa de mostrar certa perplexitat perquè a hores d'ara el seu llibre més reconegut és el Hambre, que va publicar sense cap mena d'expectativa, cosa que contrasta amb el fracàs de La Historia que va estar escrivint més de deu anys i que és més aviat desconeguda, un llibre tan ambiciós com desmesurat.

Una mena d'Alaska

     Veig al lliure una mena d'Alaska, una obra de Harold Pinter desenvolupant una història explicada pel neuroleg Olivier Saks a awakenings, la història d'una dona, Deborah, que ha patit una encefalitis letàrgica i que desperta després de vint i nou anys. Ivan Benet planteja un espectacle on integra la representació teatral pròpiament dita amb la dansa d'Andrés Corchero que segons llegeixo al programa de mà representa amb el seu ball l'anima de la protagonista. El resultat no em va satisfer ni estèticament ni intel·lectualment, doncs la connexió del treball de Sacks amb allò que entenem usualment com a ànima em sembla problemàtica, tot i que certament la noció d'ànima es pot entendre de moltes maneres. Pujar a Montjuïc, però, no fou debades perquè ho justificava plenament el treball de Mireia Aixalà del tot convincent en la seva representació d'un personatge escindit entre una ment preadolescent i la presència física d'una persona ja madura. El seu treball és brillant i té un bon suport de Carles Martínez, el doctor que n'ha pres cura tots aquest anys i d'Aida Oset la germana que tenia 12 anys quan es dormí i que ara te 41 i que per tant la Deborah no pot acabar de reconèixer.

La brama del cèrvol

     Al lliure veig el nou treball de la calòrica, la brama del cérvol. Després de le congrés ne marche pas tornen a plantejar una obra prou ambiciosa a nivell dramatúrgic. L'obra transcorre a un hotel de la vall fosca on s'ajunten una parella que vol viure una experiència diferent contactant amb la natura, sentint la brama del cérvol, un grup de gent de teatre que s'han reunit per discutir com pot contribuir el teatre al canvi social i un home de negocis tèrbol que vol plantejar una negoci d'especulació urbanística prèvia destrossa de la vall. Fora de l'hotel hi ha una parella de noies que busquen una rave ilegal que ha de tenir lloc a les muntanyes. Totes aquestes trames convergeixen finalment en un final que d'alguna manera reprèn l'esperit de la nit de san Joan shakesperiana i en el que es conjuguen moments de gran bellesa escènica amb altres que serveixen per constatar la dificultat de dominar una representació del caos. Tots els papers són interpretats pels actors habituals de la calórica, llevat de l'aquest cop absent Marc Rius, als que s'afegeixen Oriol Casals i Mel Salvatierra. L'obra permet tocar molt temes, i també fer un exercici d'ironia sobre el mon del teatre en general i sobre la calórica en particular, però indiscutiblement els protagonistes són  la Maribel i el Pau la parella que vol trobar una experiència "diferent". La seva història es la que millor reflectiu el que diu el Joan Yago, el responsable de la dramaturgia, l'absurditat de resoldre individualment problemes que són col·lectius. Com era ja molt palès al seu de que pàrlem, mentre no parlem d'aquesta merda em segueix meravellant la seva facilitat per copsar les bajanades que circulen com a tòpics i treure'n tot el suc possible. Com a totes les obres fan palès el seu talent per la comèdia més grotesca i potser en aquest moment quan jo vaig riure més va ser al karaoke de l'hotel, però si cal poden fer registres molt diferents com va ser el cas de la composició del personatge de Maribel feta per Esther Lopez, tot un exemple d'understatement.

Mals averanys

 

Una cosa que de segur no he fet prou és no haver conegut més de l'Amèrica llatina, Encara que no hi vagi mai potser això tindrà remei. Malauradament, perquè esdevindrem amèrica llatina. Així penso quan llegeixo notícies com aquesta. Jo soc prou gran com per recordar l'onada dels canvis de règim i defensa dels valors occidentals que varen fer els EEUU a Amèrica llatina, i que tan de franc els va sortir. La retòrica de llavors era la mateixa. Esperem que no vagin més enllà de la retòrica.

Los Tortuga

 

Veig amb el meu germà aquí a Vilanova, los tortuga. Com ell ja ha explicat les línies generals, aquí, i estant d'acord amb el que diu, vull afegir només tres coses. La primera és que és una pena que tantes pel·lícules espanyoles acaben produint una impressió per sota de la seva qualitat real, per què el so no acaba de ser bo. Això també passa en aquest cas. La segona és que si bé estic d'acord en el fet que el ritme de la pel·lícula no acaba de ser del meu gust, cal assenyalar que, assoleix dues escenes realment excel·lents: la conversa entre mare i filla en el taxi de la primera, quan a totes dues simultàniament els cau la mascara del seu personatge i l'intent d'entrada de la gent de la immobiliària en el pis, filmada com si es tractés d'un film de terror. La tercera és directament política. En essència el film explica la història d'una família on faltant un dels seus membres, el pare, no té cap possibilitat de tirar endavant. Si la història ens sembla versemblant, i jo crec que ho és, això vol dir que en termes efectius no tenim ara mateix estat del benestar. En realitat, mai no n'hem tingut gaire perquè, fent memòria, aquest estat va morir quan estava naixent, quan el mateix govern que va liberalitzar els lloguers, va renunciar a qualsevol mena de política d'habitatge públic. Em refereixo és clar a l'època de Felipe González i també de Boyer i Solchaga. Per acabar, crec que hem d'agrair molt a Belen Funes aquest film i el seu esforç en mostrar-nos allò que no tenim ganes de veure com ens explicà bé, Antonio Olmos.

La tercera fuga

 

        Al TNC veig la tercera fuga de Victoria Szpunberg i Albert Pijoan. Ella és l'autora que l'any passat ve tenir un gran èxit amb l'imperatiu categòric. Com a aquella obra també aquí tenim una barreja de comèdia i drama, però en diferent proporció, perquè malgrat moments molt divertits, aquí tendeix a predominar la tragèdia. La diferència més important és que mentre el lliure oferia un espectacle de petit format amb només dos actors, aquí en tenim 13 actors, dels quals tres són també músics i una noia és cantant. Spunzberg s'ha inspirat en la història de la seva família per articular una història en tres actes. El primer té lloc a Berditxiv (Ucraïna) el 1923, el segon a Buenos Aires, el 1978 i el tercer a Barcelona fa un parell d'anys al començament de la fase actual de la guerra d'Ucraïna. En els entreactes s'escenifica el pas de les fronteres, argentina primers i espanyola després. El narrador però no és de cap d'aquestes ciutats sinó de Sao Paulo, on va a parar una branca de la família. El primer acte ens presenta la celebració d'una boda jueva. És potser l'acte amb més comicitat, perquè mentre quasi tothom, els nuvis són una excepció. vol fer-ho seguint estrictament el ritual ortodox, cadascun té una opinió diferent sobre com és aquest ritual. Tanmateix la boda no es celebra mai perquè un progrom la interromp i han de sortir literalment per cames del país. El lloc on arriba el nuvi és Buenos Aires, el seu germà és refusat a la frontera i acaba a Sao Paulo. Durant mesos ell cada dia va al port a esperar la seva núvia, però no arriba mai. No sabrà mai de cert si va poder fugir de la seva ciutat o va morir en el progrom.

            El 1978 el jove ha esdevingut un vell, s'ha cassat amb una altre, ha enviduat, ha treballat tota la vida de rellotger i té una filla i dos nets. És el dia en què Brasil i Argentina es jugaven la seva plaça a la final del mundial i ells tenen una celebració familiar han preparat uns gnochi all'arancia, (els nets són mig italians com bons argentins) però el net petit, músic toca el bandoneó, mai arribarà. Com tants altres desapareixerà i també la seva mare quan vagi al local del tangos on treballa. Quan l'avi prengui consciència de la situació posarà literalment a l'altre net i a la seva dóna embarassada en el primer avió que surt del país i arribaren a Barcelona. La seva besneta naixerà en els banys de l'aeroport de Prat. Darrerament estic llegint les memòries de Martin Caparrós i em va semblar que la recreació de aquella tragèdia és força exacte i emotiva, reflectint aquella tragèdia injustificable.

        El tercer acte té lloc a Barcelona. La noia ha crescut, té una família amb dos fills i una parella, que no és el pare dels fills, i té feina com "treballadora de l'espectacle", la qual li resulta tanmateix insuficient per poder viure a Barcelona. La família està reunida i esperà un convidat que és el cosí germà brasiler del pare, ja mort, que ve de Sao Paulo. Tots plegats preparen, o haurien de preparar, el seu trasllat a Verges, Mentre esperen a la televisió veuen com els russos bombardegen Berdivitx. El familiar brasiler Joao, tampoc arribarà ,de fet, mai.

        Tot i que la conclusió és més fluixa que la resta (d'altra banda com posar ara un final, quan mirant el futur només es veuen més raons per fugir i menys llocs on anar?) estem enfront d'un espectacle brillant. Els actors fan una gran feina, fent sempre molts papers. Clara Segura, per exemple, és l'escriptora i també la seva avia i la rebesàvia, a més de dos policies de frontera. Em sembla però que tots tenen molt bons moments, tot i que destacaria el treball del narrador, Ton Viera, que és també una personificació de la mort, cosa que li dóna molta feina durant tot l'espectacle i li permet expressar unes molts bones aptituds pel ball i l'expressió corporal.

            A l'acabament de l'obra Clara Segura va llegir un manifest de solidaritat amb la gent de Gaza i condemnant  l'estat d'Israel, potser conscients de què, com diu un dels actors dins de l'obra, no és el millor moment per explicar històries de jueus. (tècnicament però només són jueus els dos germans que fugen d'Ucraïna, doncs tots els seus descendents no poden ser-ho perquè les mares són goy)