Des
del final de l'estiu he estat llegint Minima Mercantalia de
Diego Fusaro. El text m'ha interessat prou i m'ha fet plantejar-me
qüestions relacionades amb una de les més inevitables que he de
tractar en els anys que em quedin de vida, perquè jo, suposant que
aquest terme tingui algun sentit, he estat tan idiota. En aquesta
entrada em limitaré a descriure tan objectivament com pugui el
contingut del llibre i en una entrada propera parlarem de les
ximpleries que se m'hagin pogut acudir. El llibre està concebut des
de la base que no es pot caure al parany de pensar el capitalisme
simplement com una doctrina econòmica. (com fa aquesta gent absurda
que defensa alhora, per exemple, el catolicisme i el lliure mercat)
Per tal de fer aquesta tasca, acaba fent una revisió completa de la
història de la filosofia occidental. La primera part del llibre,
posa els fonaments de la seva tasca teòrica definint la seva posició
filosòfica, ser hegelià o marxista significa mantenir la passió
duradera de la crítica, i política, entenent que la denuncia del
comunisme realment existent no implica oblidar els tres grans
assoliments que sense el comunisme no haguessin estat possibles: la
victòria sobre el nazisme, la descolonització dels pobles no
occidentals i el welfare state del que varem gaudir els paissos
occidentals. No es deixa enlluernar per la definició de llibertat
que ments simples oposen al comunisme doncs desconfia d'una llibertat
que no deixa prendre la decisió de no participar a l'alienació
global i per tant triar la interrogació de la pròpia efectivitat en
nom de la pròpia individualitat potencialment lliure. En termes
teòrics, el seu treball vol ser una síntesi de l'ontologia del
no-encara de Bloch i l'ontologia de l'ésser social de Luckacs. Per
tal de fer això, cal renunciar, com fa un marxisme pretesament
ortodox, a interpretar el capitalisme en termes merament econòmics i
pensar el capitalisme com una mena de religió, tan efectiva com
qualsevol altra en la regulació de la vida ordinària, però sense
oferir cap mena de redempció.
La seva anàlisi pren com a punt de partida la identitat última del
pensament de Marx i Hegel fent una interpretació de Hegel que el
defineix no només com un pensador, en sentit tradicional,
d'esquerres sinó com el filòsof més intempestiu, cosa que vol dir
el més filòsof. Refusar Hegel és refusar la filosofia. Negar que
pugui haver un saber dialèctic de la totalitat i la possibilitat de
fer valoracions axiològiques. Llegir Hegel ens ensenya que el món
mai no és una dada de fet. Això ha estat oblidat per alguns
seguidors que no han sabut distingir entre el nivell lògic-ontològic
i el històric-temporal. Assumint aquesta distinció però Hegel és
l'alternativa tant a l'escepticisme relativista com a la metafísica
de la veritat religiosa i eterna. Fusaro defineix el seu projecte com
la base d'una ontologia social fundada en el hegelianisme.
L'apartat
1.4 fa l'esbós de la seva visió de la història. El punt de partida
és el món grec regit pel paradigma de la "mesura justa",
la qual significava la realització de la potència ontològica
humana en forma d´universalització real. Aixó fou trencat per un
moviment diàlect d'absolutització del capital desenvolupat en tres
fases:
La
tético-abstracta, on la dinàmica d'actualització del capitalisme
està sotmesa a les limitacions externes imposades per la basicitat
de les formes de producció.
És el moment del naixement d'una moralitat individualista i
comunitària, de desenvolupament d'una metafísica de la ilimitació
i de concepció d'un capitalisme deshistoritzat i que es presenta a
si mateix sub specia aeternitatis
Antiética-dialèctica,
on la dinàmica d'actualització està sotmesa a limitacions
internes, derivades del conflicte entre burgesia i proletariat.
Apareixen moviments d'escissió definits en figures hegelianes com
la "consciència infeliç" o "la lluita pel
reconeixement entre amo i esclau" Es genera un futurocentrisme
contradictori entre les expectives oposades d'un creixement
linealment accelerat del valor i projectes d'emancipació i
superació del capitalisme.
La
darrera fase és la sintética-especulativa, moment de
concretització de l'absolut-capital assolida mitjançant la
globalització i la universalització ontològica de la mercaderia.
És el moment de la dictadura fetitixista del mercat,
quan desapareix la cosnciència de classe i sorgeix una classe
globalitzada, no burgesa però si anticapitalista defensora d'un
politeisme dels valors.
!968 és el punt de passatge decisiu a la individualització
antiburgesa i ultracapitalista. Per Fusaro la desaparició de la
burgesia no és cap fet a celebrar perqué
significa la desaparició de la consciència infeliç i, per tant,
d'un motor essencial de la revolució
La segona part és una anàlisi del món grec anomenada Nulla
di Troppo.
Els grecs són un altre mon, ni que només sigui perquè, com deia
Marx, la riquesa no aparegué mai com la finalitat de la producció.
La cultura grega es defineix des de l`horror a la infinitud i per
tant centrada en la concepció de la finitud i la limitació
ontològica de l'home. Comença doncs amb un examen dels presocràtics
intentant mirar-los des d'un punt de vista que no els redueixi a
"científics" primitius
doncs la seva visió de la phisis com un tot excloïa la nostra
distinció entre naturalesa i política. Comença el seu periple amb
una reflexió sobre els set savis on identifica la noció de mesura
com un element comú i adverteix que Soló intenta la defensa d'una
ètica comunitària contra la ilimitació sorgida com a conseqüència
de la mercantilització de la societat. No cita mai a Seaford,
però és clar que les seves línies de pensament poden tenir molt en
comú. Des d'aquí
adverteix que aquesta tensió es reflecteix en tot el pensament grec,
molt especialment en Parmènides i Heràclit. És Aristòtil, però,
l'autor que més crida la seva atenció, doncs és el que fa més
cxplicit el tema de la crítica a l'enriquiment il·limitat. Això
està fonamentat en la seva Metafísica,
on s'identifiquen les nocions de límit i principi, i desenvolupat a
la
Política
on
fa una distinció entre l'economia crematística i la doméstica, que
en el nostre temps hem perdut de vista, doncs allò que estudien les
facultats és purament l'economia crematística (i per això es cau
en el parany de pensar l'empresa com model econòmic pel que no pot
ser-ho, des d'un club de futbol fins qualsevol llar on no perseguim
obtenir beneficis). Fusaro atribueix un caràcter profètic al llibre
IX de la Política
en el qual Aristòtil es mostra conscient de la lògica totalitzadora
de la crematística i per tant de la necessitat de posar límits a la
riquesa o el que és el mateix al desig
i,
on és més clarivident, preveu la possibilitat d'una autofundació
de l'economia, atribuint-li al mercat una lògica providencialista de
tipus immanent. Aquesta visió d'arrel social
tindrà continuïtat en Tomàs d'Aquino i Guillem d'Ockham.
La
tercera part és una anàlisi del pensament modern.
Els dos primers capitols
fan una consideració prèvia basada en gran part en Marx. Allò que
es descriu és la fase abstracta del capitalisme on aquest es posa a
si mateix. El punt de partida és el trencament de la metafísica de
la limitació per una il.limitació
sísifea que expressa la teleologia secreta del capitalisme. Aquí
comencen a desenvolupar-se els mecanismes d'expropiació del capital
social que hipòcritament es definiren com capital original i es
comença a definir la conformació de la subjectivitat al poder.
(l'autor es recolza aquí en Foucault i podria utilitzar també
l'esplèndid llibre de Gonzalo Pontón, la invención de la
desigualdad) El
punt de partida necessari és la substitució de la substància
comunitària per l'individu. La invenció i després la consolidació
de la nostra "socialitat insociable", el moment on, segons
Hegel, la subjectivitat humana deixa de reconèixer a si mateixa en
les seves pròpies objectivacions; es perd l'essència comunitària i
s'afirma la validesa universal abstracta del jo.
Descartes,
Hobbes i Locke són les figures claus d'aquest procés. El francés
perquè la seva reflexió és assenyalada com l'inici de la gènesi
del subjecte abstracte, fonament d'una fundació autònoma i
individualista de la moral i d'una deslegitimació de l'existència
comunitària. La necesstat cartesiana del recomençament és entesa
com una metàfora del desplegament del capitalisme i el seu pensament
en general com l'inici del desconeixement de la naturalesa.
Locke fa encara passos més decisius. El seu atac a la substància
implica
i fonamenta un
atac a la substància comunitària que havia estar el nervi de la
vida política. És el justificador de l'apropiació del capital
originari
i també
el primer en conceptuar el treball des d'una perspectiva purament
individual i fins i tot la relació amb un mateix la pensa des del
domini de la propietat. Locke és un filòsof del límit en tot menys
en el creixement econòmic. Hobbes serà el que més avançarà en la
destrucció
del legat grec, el pare d'un subjecte programàticament
anti-comunitari,.
La seva definició de l'estat de natura és una descripció de la
societat de mercat doncs en tots dos casos regeix el desig
il·limitat. Hobbes és el fundador del dualisme socio-polític entre
allò públic i privat. Malgrat l'aparent antagonisme Rousseau
profunditza en aquest model de subjectivitat i fa una aportació
fonamental al Deisme, una neutralització de Deú indispensable
perquè l'economia esdevingui sobirana, liquidant la religió en el
procés d'unificació del món. El materialisme pur exigeix que Déu
no tingui personalitat moral.
Fusaro
no simpatitza doncs gaire amb els pares de la modernitat amb una
única excepció: Spinoza, pensador que caracteritza com anomalia, el
qual ens dóna un fonament per pensar la substància com subjecte,
ergo, autoconsciència, rehabilita la saviesa grega del metron i
intenta fonamentar una visió democràtica i comunitària de
l'existència.
La
culminació de la modernitat suposarà però la continuació de les
tendències arrelades en el grans
pensadors del XVII.
D'una banda David Hume és assenyalat com el fundador teòric del
capitalisme abstracte. El seu escepticisme afebleix el Jo, la
Religió, el Dret Natural i el Contracte Social, "la
natura umana diventa cosí il mercato steso". Mentre
Descartes i després Kant suposa la concepció del jo burgesa, Hume,
al qual després seguirà Nietzsche, inicia la concepció del jo
capitalista.
Hume convergirà amb Adam Smith donant els elements per què la
societat capitalista pugui precedir a fer una autofundació. El seu
atac a la religió és un element essencial en la substitució de
l'economia, per ser més exactes la crematística, per la teologia.
El Mercat agafa el lloc de Déu i el que es desenvolupa
des de Smith és una teodicea del mercat que té com a presuposits
teòrics: el sensualisme, l'empirisme, essencial per presentar el
capitalisme com una qüestió de fet, l'escepticisme i
l'utilitarisme.
El
darrer capítol d'aquesta tercera part està dedicat a Kant. Per
Fusaro, Kant significa la redeclinació del programa grec del Metron
en un nivell gnoseològic sense dimensió ontològica, cosa que
significa que l'ontologia no pot exercir una funció normativa sobre
la realitat política i social de la burgesia ascendent; el
pressupòsit implícit rere la seva gnoseologia cientista és la
intransformabilitat del món, expressa en la inabastabilitat de la
cosa en si.
La
quarta part està dedicada a la fase dialèctica del capìtalisme. La
clau són les dues figures hegelianes de la lluita entre l'amo i
l'esclau i la figura de la conciència infeliç. Amb la primera Hegel
anticipa genialment les tensions que esquinçaren el segle XIX
europeu, la segona li serveix per fer palesa la diferència entre
capitalisme i burgesia com determinacions històrico-conceptuals. La
consciència burgesa implica una doble subjectivitat la del subjecte
econòmic i la del subjecte emancipador.
La possibilitat d'aquesta emancipació rau a l'idealisme com eina
poer mostrar la no-objectivitat del mon objectiu, reprenent la idea
d'Adorno de què l'home és home com a ser social i no a la natura.
Per això cal rememorar l'ésser social després del seu oblit a
l'era moderna, cosa que implica defensar la política sobre
l'economia. El capítol 4.3 analitza l'esquinçament burgés des de
la perpectiva del futur. La unificació burgesa dela noció de temps
es fa des de la noció de progrés, com la de l'espai es fa des del
materialisme, i així la història líneal és indestriable de la
concepció exponencial del profit, però, l'efecte de la consciència
desgraciada és que posi la llavor de pensar i projectar un futur
diferent del present.
Per això la modernitat tendirà a pensar-se sovint com un temps de
transició, en contraposició a la posterior post.-modernitat que és
una dialèctica de la impaciència.
La
primera estació d'aquest camí d'una possible emancipació és el
pensament de Fichte amb la seva contraposició entre el punt de
vista trasncendental i el comú, que és la dels que veuen el món
com una cosa feta i una cosa donada. Fichte supera el solipsisme
kantià amb la seva concepció del jo i reprén la noció de l'home
com animal social, no estatal, perquè el veritable objecte d'un
estat és devenir superflu.
La
segona estació és Hegel definit com un pensador
burgés-anticapitalista. Per Fusaro, en Hegel no hi ha cap apologia
del status quo, contra moltes opinions molt esteses.
Hegel és l'aposta més decidida per la filosofia com instrument de
reconstitució de la comunitat social i el seu merit fonamental és
haver enunciat el poder de la contradicció, el motor de tot plegat
que no podem advertir mentre estem fitxats al nivell de la
representació.
Fusaro destaca diversos aspectes del seu ensenyament entre ells la
seva crítica a l'ateisme il·lustrat al qual retreu una pèrdua
d'interès per la qüestió de la veritat i una fe irracional en la
omnipotència de l'intel·lecte que acaba fonamentant el predomini de
la utilitat. Igualment important és la seva crítica al racionalisme
il·luminístic
el qual ha acabat en una fe intolerant i en la sacralització de la
matter
of fact.
La seva filosofia del dret és vista com, alhora, la dissolució i al
mateix temps l'acompliment del iusnaturalisme permetent
contraposar al subjecte disgregat de la modernitat, un subjecte ètic
que troba la realització suprema en el Sitten
de la seva comunitat. Destaca també com la nocio d'esperit objectiu
permet la supeditació de l'economina a un moment superior de síntesi
social.
La
darrera estació és Marx, el pare del marxisme que com a fenomen
filosòfic és un episodi acabat, cosa que no
significa que calgui deixar de llegir Marx,
sinó tot el contrari. El Marx de Fusaro és un continuador de Fichte
i Hegel, de la filosofia de la praxi del primer i de la filosofia de
la totalitat del segon, i no és gaire materialista, cosa que no vol
dir que ell pogués pensar-ho de si mateix. Segons l'italià cal
parlar d'un materialisme sense matèria o on la matèria, com a molt,
és una metàfora. El problema del marxisme està relacionat amb la
figura de Engels (el qual és a Marx, com Sant Pau fou a Crist) que
fa un gir vers el kantisme i el positivisme del
tot aliè al pensament del propi Marx.
El marxisme entès com a ciència és una figura més de Comte que de
Marx.
Aquesta tendència
positivista
és l'oposada a les tesis sobre Feuerbach que és una metabolització
de la filosofia de Fichte. La inexistència d'una natura no mediada
pel treball, és la d'un objecte no mediat pel subjecte.
La
darrera part és la dedicada al triomf del capitalisme totalitari.
Esta dividida en set capítols, el primer és diu capitalisme
sive natura, el 68 i l'eclipse de l'element dialèctic.
Exposa la tesi de què 1968 suposa el triomf absolut
d'absolutització totalitaria
amb el triomf d'un capitalisme postburgés i postproletari que
redueix la humanitat a objectes de consum. Mancat de
resistència social, oposició política i de deslegitimació
filosòfica,
el
capitalisme s'identifica amb la natura i ja no hi ha lloc per la
consciència infeliç, pròpia dels membres d'una burgesia que ha
estat substituïda per una classe globalitzada ultracapitalista, i de
la lluita anticapitalista de l'estat. 1968 significa l'emancipació
del capitalisme de les dialèctiques desestabilitzadores que contenia
històricament. Les notes que poden definir moment són les següents:
El
triomf del consumisme significa la deslegitimació tradicional de
qualsevol mena de super-jo
La
transformabilitat del món és arraconada en favor la pròpìa
transformació individual.
El
clero antic ha estat substituït per la intel·lectualitat
contemporània, políticament correcta, pol dominat de la classe
dominant.
Liquidació
de l'autoritat tradicional en favor de l'autoritat absoluta del
mercat
Ocupació
total de la societat pel capitalisme, defensat per la dreta en
termes econòmics, pel centre en termes polítics i per l'esquerra
en termes culturals.
El
segon capítol està dedicat a la figura de l'homo precarius, Repren
la idea de la dissolució del subjecte humà efectuada per Hume i
Nietzsche, la qual propicia el naixement del subjecte dissolt, que es
pot anomenar també capitalista o post-modern, un ser que viu a la
dimensió del desig, que és l'element reproductor del sistema
capitalista. És un home que habita una temporalitat no
futuro-céntrica, en la que el present està eternitzat i l'esdevenir
ha estat desertificat. 1989 és un altre moment singular doncs
signifca la desaparició de l'alternativa possible i per tant la
complexió del moviment de naturalització, expressada en el fet que
es deixa de parlar de capitalisme.
S'inaugura llavors una societat caracteritzada pel risc, la por
liquida i la precarització, l'expropiació de la projectabilitat del
futur. El subjecte postmodern és essencialment un home mancat de
temps. sense temps per pensar i sense temps històric com lloc
d'emancipació.
El
tercer capítol es diu aventures
de la ideologia i mística de la necessitat.
Desenvolupa la idea de l'economia com alternativa a la religió,
emmascarada
en part perquè la imposició de la ideologia es consuma en la seva
impercibilitat. Res és més ideològic i metanarratiu que el fi de
les ideologies i de les meta-narracions, per això globalització és
un terme més prescriptiu
que descriptiu.
S'obre un temps d'absolutització de la moral provisional, entesa en
deixar les coses com estan.
La democràcia es converteix en un terme que amaga una crematística
globalitzada en una estructura imperial, regida per uns paradoxals
EEUU que promouen la desintegració de les altres entitats estatals,
mentre mantenen la pretensió de ser l'única legítima. La
globalització sognifica la universalització de l'egoisme de la
societat civil i l'adveniment d'una època propiament
post-democràtica, on les decisions venen d'entitats metafísiques.
La perversió ideològica més radical del nou temps segurament hi és
en la defensa d'un anti-feixisme sense feixisme, variant ideológica
del neoliberalisme,
i en la instrumentalització de les víctimes del segle XX per fer
una apologia de l'absolutisme del mercat
El
capítol quart ens explica la postmodernitat, Lyotard, mitjançant
Edgar Allan Poe com a la carta robada el més ocult és a la vista.
La desaparició de les metanarracions és la d'una metanarració, la
dialèctica, els instruments per la seva desaparició són la
substitució d'un programa de transformació per l'elogi de les
diferències i l'abandonament d'una idea unitaria de la història. En
aquest context la post-modernitat significa la tria de la salvación
individual malgrat la catastrofe col·lectiva i la indiferència per
la profunditat. La renuncia a les promeses de la dialèctica
significa la mort de la filosofia, expressada
en la renuncia al discurs sobre la totalitat, cosa que significa
acceptar un monoteisme del mercat que no pot suportar cap instància
externa de judici.
On
hi hauria d'haver filòsofs, ara hi ha intel·lectuals que professen
un laïcisme liberal del tot respectuós amb el fonamentalisme
econòmic, seguidors d'un mètode científic sacralitzat. Segons
Fusaro els defineixen cinc trets:
Ridiculitzadors
de la religió tradicional, sense la supressió de la qual no pot
tenir la seva hegemonia el monoteisme de mercat Comte i la seva
religió positivista aquí és un precedent fonamental)
Utilitarisme
derivat de compartir la visió del mon produïda fisiològicament
pel capitalisme
Aspira
a un domini complet del mon, com el sistema de mercat
Destructor
de tota via holística, cosa que permet fonamentar el capital com
non plus ultra de la racionalitat
Productor
de la rectificació universal i l'absolutisme mític de la realitat
Deslegitimador
de la metafísica,
i així exorcista de la figura de la consciència infeliç
La
cinquena part es diu Grand
Hotel Abisso. Lo strano caso del dottor Weber e di mr. Marx..És
una anàlisi de la nostra actualitat epistemològica. Basant-se en la
distinció entre enteniment i raó, assenyala
la contraposició entre les dues perspectives, allò que pel primer
és el triomf de la racionalitat, pel segon és el camí de
l'enfonsament i de l'alienació.
Cosa que relaciona amb dos camins bàsics, un de resignació obert
per Weber i que en el nostre temps tindria Habermas com membre més
insigne, i un altre de redescobriment de la consciència infeliç
iniciat per Marx i que fora el seguit tambè per Adorno. Denuncia en
aquest apartat la idealització que es fa en el nostre temps
d'actituds com la tolerància o el relativisme. La nostra tolerància
religiosa i filosòfica expressa més aviat la irrellevància
absoluta enfront de la lògica nihilista del valor de vanitat i el
relativisme post-modern és un efecte no pas de la dificultat
d'arribar a la veritat,
sinó de la indiferència envers la veritat.
El
sisé capítol és possiblement el més important doncs estableix la
relació entre el nihilisme i la forma de mercaderia.
Parlar de monoteisme de mercat, com havia fet fins llavors, és
parlar d'un nihilisme estricte en el que es nega tota veritat lògica
i ontològica. Aquest nihilisme es correspon amb l'absolutització
espacial, temporal i simbòlica de la forma mercaderia, d'una manera
que confirma tant el diagnòstic de Nietzsche com la genealogia de
Marx. És un moment de mort de Deú, on l'ateisme és sinónim de
processos d'individualització i d'anomia, expressió del
desproveïment de tota substància comunitaria. Fusaro recupera aquí
per corroborar els seus punts de vista el treball de Lasch i la seva
definició de la nostra epoca com a narcisista. Dos fenòmens
definidors d'aquesta època narcisista, la del'home unidimensional
que només es realitza com a consumidor, són la desacreditació de
les estructures familiars i el que ell anomena "giovanalismo
compulsivo", totes dues coses del tot necessàries per
justificar la precarietat.
El
darrer capítol intenta donar una mínima orientació futura
reprenent la vella pregunta de V-I. Lenin, què cal fer?. Fussaro
assenyala dues tasques:
En darrer terme, això significaria no renunciar a la filosofia, entenent
que la tasca pròpia de la filosofia es trobar la sortida de la
caverna, allò que en termes polítics, ell tradueix com
l'emancipació universal.