Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 31 d’octubre del 2024

Sobre la integritat moral


 

        Sense proposar-m'ho gaire ja he llegit uns quants articles sobre la caiguda d'Errejón i no em sorprèn en moltes d'aquestes lectures una actitud de joia engendrada pel ressentiment. Jo no tinc un especial interès pel personatge i no sabria si es una anima torturada, com es presentava a si mateix en el seu discurs de comiat, o un hipòcrita descomunal, o, fins i tot, totes dues coses. M'interessa molt més la gent decebuda pel seu comportament (moltíssima, la majoria no escriu articles). Més enllà de l'estupor causat per comprovar la inexistència de la superioritat moral de l'esquerra, si més no de l'esquerra realment existent, trobo esfereïdor que hom tingui una concepció tan equivocada del que és la integritat  moral. Ser bo no consisteix a apuntar-se al partit dels que no volen ser fills de puta, altrament dit triar els valors que presumiblement ens fan bons, sinó en aprendre a identificar el fill de puta que hi ha dins nostre i saber dominar-ho, altrament dir fer-se un caràcter. En el cas d'Errejón caldria afegir una última consideració un pel cínica però indubtable. Possiblement l'error d'Errejón no ha estat considerar que el poder és impune, sinó haver sobrevalorat el seu poder. Vist el que hem vist, afortunadament.



dimecres, 30 d’octubre del 2024

Le Bonheur


  Le Bonheur fou el següent llarg de Varda després de Cléo. Com també va fer de vegades Demy, resulta sorprenent el canvi de terç absolut fet per la realitzadora. Cléo era un film en blanc i negre, aquest és en un color molt lluminós. Cléo és un film del tot urbà, aquí la major part del film passa al bosc, a Cléo predominen els personatges de classe alta o propers, Le Bonheur està protagonitzat per gent de classe treballadora, a Cléo la banda sonora era de Michel Legrand, aquí només s'escolta de fons la música de Mozart. La manera de filmar també varia. Els llargs travellings de Cléo perden presència i és dona molt més pes al muntatge, de vegades accelerat com a les escenes de sexe. La història és ben simple. François és un fuster que té una vida molt feliç amb la seva dona Thérese i els seus dos fills (l'actor és Jean-Claude Druot, professional de llarga trajectòria mentre que els papers de l'esposa i els fills, són la seva família real que mai més va tornar a actuar). Un dia coneix una funcionaria postal, Emile, tots dos s'enamoren i ell li explica que té una familia que estima i a la que no vol renunciar. Emile ho accepta. Més tard en un picnic li fa el mateix plantejament a la seva dona que no ho veu tan clar. Tenen una relació íntima al bosc i quan ell desperta la dona ha desaparegut per ser trobada al final de la tard al fons d'un estany. La darrera part del film, repeteix la primera amb una sortida de la família al bosc, repetint totes les accions que havíem vist però ara Emily ha pres el lloc de Thérese. Tots plegats semblen molt feliços. Allò que havia començant com una mena de revisitació de Renoir (del qual veiem un fragment del seu dejeuner a l'herbe, a la pantalla de la televisió familiar) i una celebració del sensualisme i la bellesa natural acaba semblant-nos una pel·lícula de horror. Penso que la capacitat de fer aquesta mena de transicions era el que més precisament defineix els grans autors com indiscutiblement ho és Varda. Curiosament veient aquest film em va venir al cap l'explicació que Hitchcock feu a Truffaur de la celebrada escena de l'intent d'assassinat del personatge de Cary Grant a North by Northwest. L'escena capgira tots els tòpics d'un lloc on esperem que hi hagi un assassinat. No és un espai tancat, sinó el més obert possible. No és de nit sinó un migdia lluent. No ha res amenaçador en l'entorn de Cary Grant, sinó que tot és d'una banalitat absoluta.  En aquest sentit, podem pensar que tant le bonheur com Psycho ens expliquen la història d'un psicópata. Varda però ho fa de la manera més oposada possible, en comptes del blanc i negre, un color lluminós al màxim, res d'arquitectura gòtica sinó la funcionalitat i  impersonalitat dels habitatges ordinaris, en comptes de la música genial i ominosa de Herrman, el Mozart més Morzart possible i finalment res de ganivets sinò, en el seu lloc,  una inusual franquesa i sinceritat barrejades amb una letal indiferència

dilluns, 28 d’octubre del 2024

Minima Mercatalia (II)

 



    Més que professor de la filosofia, situació oficial, jo he estat professor d'història de la filosofia, diguem-ne vocacionalment, cosa provocada per la meva formació incloent especialment la tesi doctoral. Per bé o per mal, era a les classes d'història aquelles en les que jo pensava que donava el millor de mateix, que de fet tampoc era gaire. En aquest sentit el llibre de Fusaro del que parlava dissabte implica qüestionar-me i repensar algunes de les orientacions i tesis mantingudes aquests anys.

        La primera part com deia ahir defensava la centralitat de Hegel a la història del pensament. Fusaro té clar que és una afirmació intempestiva. A Catalunya, per exemple, en tota la meva trajectòria mai ningú no ha considerat que es pugues considerar un autor clau, mentre que ens hem hagut de centrar en autors de tercer ordre com Popper, Mill o Nussbaum, eleccions justificables només ideològicament. Aquest fet no és casual segons puc deduir del meu coneixement d'alguns membres del que podria passar com elit decisora, defensors de la tesi que Hegel és prescindible perquè no s'entén i del tot compromesos emocionalment, com a mínim, en la defensa de l'ordre vigent. Personalment, sempre he mirar de trobar un raconet per, com a mínim, recordar la seva existència. No sempre ha estat possible. Havent-ho estudiat una mica a la Facultat i havent-lo utilitzat a la redacció de la meva tesi doctoral ha estat un pecat no haver reprès la seva lectura fina ara, Però els anys laborals han donat de sí el que han donat i no val la pena amargar-se. En el meu cas concret l'error fou també haver fet massa cas a Levinas i sense voler arraconar la seva reflexió sobre les filosofies de la totalitat que efectivament poden esdevenir letals, però ja no com a filosofia sinó com a producte ideològic, no haver estat sempre conscient que pensar la totalitat és un horitzó irrenunciable per a la filosofia, encara que en un sentit immediat sigui una tasca no només impossible sinó també contradictòria.

        Fusaro ofereix una interpretació general del món grec, en el qual la noció clau és la de mesura. Jo diria que això no només és vàlid pel món grec, sinó que essencialment és el nexe que permet parlar d'una sola cosa malgrat l'oposició, desenvolupada abastament per Fusaro entre el mon antic i el modern. Com ja deia ahir pensar la reflexió sobre el diner, la moneda com un tema nuclear de la reflexió grega em sembla que té tot el sentit. A més de Seaford, també caldria afegir el treball de Helmer sobre l'economia en Plató. La confrontació entre Plató i la sofistica, tampoc no pot menystenir una qüestió, la de l'enfrontament amb els professionals orientats segons els mercat i els que refusen aquesta imposició, que és és del tot central.

        La tercera part és la que realitza l'estudi dels autors centrals de la modernitat. Evidentment el treball de Fusaro, té un risc inherent a tots els que defineixen el trajecte de la història de la filosofia per a demostrar una tesi sobre la marxa d'aquesta història. Això val per a tothom des de Heidegger a mi mateix i ell no és una excepció. El risc és el de no distingir suficientment almenys entre tres nivells, els que els autors diuen, el que hipotèticament volien dir i allò que es va entendre o es va voler entendre i tot això deformat per la nostra consciència del que creiem que ens cal que hagin dit. Descartes és un cas central per examinar aquests desplaçaments. La definició efectuada per Fusaro com pare de l'individualisme i el subjectivisme modern es pot fonamentar al text i és indubtable que s'ha tendit a pensar-ho així. Tanmateix, des de l'estudi atent del text cartesià, allò que emergeix és el contrari. El Cogito, ergo sum no és en cap cas primera veritat en un sentit lògic, ni ontològic i el conjunt de les Meditacions no sols no fonamenta cap individualisme sinó que decididament el rebutja, fonamentant la seva impugnació.. Un altre qüestió més delicada és la de la moral provisional, sobre la que caldrà tornar més tard.

        Pel que fa als britànics, la seva interpretació de Hobbes em sembla plausible i en la línia del que podem aprendre d'antropòlegs com Graeber. Hobbes amb l'estat de natura, prescriu més que descriu. Aquí amb els anys he variat ,doncs jo llegia Hobbes de jove assumint que la veritat de la meva situació al mon era el que cantava Jorge Martínez (si crees que la calle cuidará de ti, te romperan el craneo en la primera esquina),si més no els carrers eren bastant així, i per tant Hobbes tenia raó. És un error lògic perquè sovint ser jove significa pensar que el món està començant amb tu i per tant que si no vius a l'estat de naturalesa, aquest hi és una mica més enllà, com qui diu a la cantonada També hi havia molt hobbesianisme en el cine que estimava, (i encara estimo). Pel que fa a Locke, les nostres lectures coincideixen força, i em satisfà tenir una veu que em doni la raó en la continua discussió que fa trenta anys tenia amb Pere Lluís sobre la relació entre els dos assaigs de Loke, la qual era inexistent pel professor Font. Fusaro estableix el nucli comú en la crítica a la noció de substància que es pot dirigir contra la noció mateixa d'estructura social. Això apunta en la direcció en la que jo fonamentava aquesta relació però em sembla que no coincideix del tot (tampoc me'n recordo exactament ni tinc ganes de mirar-ho; em sembla que jo apuntava més al lligam entre la tolerància i la limitació del coneixement). En tot cas em sembla evident el paper de Locke com blanquejador, justificador del que eufemísticament s'anomena formació del capital originari i la importància atribuïda a l'estructura teleològica del seu pensament. Pel que fa Hume, em sembla evident que la seva pretensió no era la justificació del capitalisme incipient, de fet ell viu la revolució industrial molt de gairell. La conclusió del meu intens i dilatat estudi sobre Hume és que el problema original era el religiós i que l'essència del seu escepticisme és la defensa contra el totalitarisme del calvinisme dominant al seu lloc d'origen, el mateix calvinisme de fet tan decisiu, segons Weber, en la formació del capitalisme. El fet que el seu escepticisme pugués ser instrumentalitzat com argument reaccionari és indiscutible, que això passés efectivament és incert. Hume pels homes del XIX és essencialment un historiador i tot i que Fusaro parli de Hume i Nietzsche com els grans deconstructors del jo modern és pràcticament segur que Nietzsche mai llegí Hume (de fet, Nietzsche va llegir molta menys filosofia de la que feia veure). Sí hi ha una filosofia política en Hume es relacionaria amb la gènesi d'un conservadorisme que en el fons és del tot oposat a un capitalisme, revolucionari per la serva natura intrínseca. Més enllà d'aquestes possibles utilitzacions, allò que jo volia reivindicar amb el meu llibre era Hume com mestre de pensament que ha posat una llavor, un nucli germinal, no sols en l'obra de Kant, sinó en algunes tan allunyades com la de Pessoa o Einstein. Hume ens ensenya d'entrada a no creure'ns ningú. En el seu temps ell pensava als eclesiàstics, ara el seu llegat es pot utilitzar contra els que han pres el lloc dels capellans, eclesiàstics o pedagogs. En tot cas crec que el que Fusaro diu de Marx es pot aplicar també a Descartes o Hume. No es pot ser cartesià ni humià (dels segons no hi ha hagut mai i els primers ara estarien fora de la llei) però cal seguir llegint Descartes i Hume.

        La darrera part del llibre no és cap descobriment, però sí reforça poderosament una idea que tinc cada cop més clara des de fa uns anys. Si hi ha un futur en el qual la comprensió de la humanitat sobre si mateixa ha millorat, la història del que ara anomenem economia i que Aristòtil deia crematística, serà un capítol, estrany, de la història de les religions. Mentre no arriba el futur però, tenim un problema especialment la filosofia que ha de tenir molta prudència per compartir l'acadèmia amb gent com els economistes, o en un altre ordre, els "científics" de l'educació (recordem però que Plató tenia amics sofistes).

        Fusaro qüestiona la noció de moral provisional com instrument conformista. Jo crec que és un dels grans encerts de Descartes doncs la nostra situació cognoscitiva no dóna per més. Potser no necessàriament aquesta moral provisional no ha de ser la propugnada per Descartes i la seva regla primera de fer allò que fan els altres, perquè el que ens diu Descartes no s'exhaureix amb el primer precepte. En el meu cas, la moral provisional és la conclusió d'una manera de raonar tendint a l'escepticisme que ara mateix m'és gairebé constitutiva. El que fa aquesta situació incomode és la convicció de què l'estat de les coses és intolerable. La tensió entre aquest tarannà i aquest convenciment són les meves particulars aigües profundes de les que parla Descartes a l'inici de la segona meditació. Fusaro clou el seu llibre parlant de necessitat de reprendre la lliçó del mite de la caverna. La línia més genuïna i guanyadora del pensament modern, i penso a Maquiavel i Hobbes, pensa que no hi ha sortida de la caverna. La filosofia però només es justifica des de la necessitat de sortir. El problema és que allò aprés de l'experiència, parlo de mi mateix però no crec estar-hi sol, és que la humanitat té poques ganes de sortir-hi. En el fons però tot potser és una qüestió de fe. Fusaro, com Hegel, manté una fe en la raó que significa una fe en el futur. A mi m'agradaria tenir-la però no m'ha estat donada. L'única via llavors per no abandonar-se a la inacció i a la resignació, fou la propugnada primer per Pascal i més contemporàniament per Chomsky, fer com si en tingués, apostar per la racionalitat i el futur, atès que en qualsevol cas l'alternativa ni és res ni du enlloc.


diumenge, 27 d’octubre del 2024

Quina mena de gent som


 

        Llegeixo quina mena de gent som, la recopilació dels assaigs escrits per Gaziel en el seu exili madrileny als darrers anys de la seva vida, després de la guerra civil. Gaziel fou dels periodistes més importants de la primera meitat del segle, director de la Vanguardia i un molt bon assagista. Jo el recordo com un dels cronistes més vius i lúcids de la desfeta d'octubre del 34 i, per tant, una lectura obligada per a tots els que s'ensumaven una desfeta en un altre octubre més recent, (amb els anys hi vaig veient que hi ha un altre paral·lelisme evident. Com llavors la desfeta causada pels "politics" catalans, preludia la de la resta de l'estat) Hi ha quatre assaigs, Introducció a una nova Història de Catalunya, pobles remolcadors i pobles remolcats, el secret d'una migràció misteriosa (dedicat al pintor Sunyer) i el desconhort. De tots quatre, el que més m`'ha satisfet és de llarg el primer dedicat a defensar una tesi que també havia fet seva Josep Pla a la segona meitat de la seva vida: la necessitat de fer una història de Catalunya nova que superi la toxicitat dels historiadors romàntics, nacionalistes més interessats en allò que segons el seu punt de vista hauria d'haver passat que no pas en el que va passar. En aquest punt no sembla que hàgim millorat perquè, tot i que dolents, els autors dels que parla eren historiadors, condició que difícilment sembla pròpia de les entitats subvencionades que profereixen discursos extravagants (recordem, per si de cas, que un llicenciat en història, no és necessàriament un historiador).

        He connectat menys amb els altres assaigs. El més important, doncs defineix la perspectiva de tot el llibre, és el segon Pobles remolcadors i pobles remolcats. El remolcadors són els castellans i el remolcats els catalans. Jo comparteixo i agraeixo l'esforç de Gaziel per refutar el nostre narcisisme, la nostra sovintejada tendència a pensar-nos els millors del mon, tan palesa, per exemple, als anys previs a l'intent de secessió quan molta gent no tenia cap dubte de què el mon ens admirava i ens donava la raó. Tanmateix, si m'ho rumio més bé, aquest discurs es recolza a una tesi impossible d'assumir: l'existència de caràcters nacionals, una tesi desmentida per una observació de la història en general, per exemple els europeus de la primera meitat del XIX pensaven que el poble militar per excel·lència era el francès i que els alemanys eren gent sense cap talent bèl·lic, i de la meva experiència particular, havent viscut quatre anys a un lloc tan indiscutiblement castellà com Valladolid, vaig trobar molt poca gent per no dir ningú amb la vocació mística i militar que segons Gaziel caracteritza els castellans (cert que ell vivia a Madrid, però ja llavors Madrid no era Castella). Hi ha ben poques coses eternes en el mon i és molt suposar que les "nacions" en puguin ser una. Entenem la història millor segurament des d'entitats social més concretes i estructurades en interessos ben definits. Gaziel és l'autor del famós exemple del jugador de cartes. Hom pot perdre una partida de cartes perquè li vinguin cartes dolentes, però si perds totes la partides és que possiblement ets un mal jugador. El problema de Catalunya potser era que els jugadors reals estaven fent una altra partida o fins i tot jugaven a un altre joc. El diàleg que Gaziel explica amb un barceloní home de negocis eufòric la primavera del 39 és taxatiu. Aquell home podia ser català des d'una identitat superficial però la seva identitat més estructural i profunda estava vinculada a la seva activitat comercial i no en podia tenir cap mena de dubte: ell havia guanyat la guerra. De la mateixa manera la reflexió sobre la peculiaritat de l'art de Sunyer; sobre com la seva pintura, aliena a la tradició hispànica, reflecteix una identitat nacional diferent, possiblement queda millor explicada atenent a la diferència entre qui eren els clients pels que pintava Sunyer i aquells pels que pintaven Velázquez, Murillo o El Greco.


dissabte, 26 d’octubre del 2024

Minima Mercantalia (I)


        Des del final de l'estiu he estat llegint Minima Mercantalia de Diego Fusaro. El text m'ha interessat prou i m'ha fet plantejar-me qüestions relacionades amb una de les més inevitables que he de tractar en els anys que em quedin de vida, perquè jo, suposant que aquest terme tingui algun sentit, he estat tan idiota. En aquesta entrada em limitaré a descriure tan objectivament com pugui el contingut del llibre i en una entrada propera parlarem de les ximpleries que se m'hagin pogut acudir. El llibre està concebut des de la base que no es pot caure al parany de pensar el capitalisme simplement com una doctrina econòmica. (com fa aquesta gent absurda que defensa alhora, per exemple, el catolicisme i el lliure mercat) Per tal de fer aquesta tasca, acaba fent una revisió completa de la història de la filosofia occidental. La primera part del llibre, posa els fonaments de la seva tasca teòrica definint la seva posició filosòfica, ser hegelià o marxista significa mantenir la passió duradera de la crítica, i política, entenent que la denuncia del comunisme realment existent no implica oblidar els tres grans assoliments que sense el comunisme no haguessin estat possibles: la victòria sobre el nazisme, la descolonització dels pobles no occidentals i el welfare state del que varem gaudir els paissos occidentals. No es deixa enlluernar per la definició de llibertat que ments simples oposen al comunisme doncs desconfia d'una llibertat que no deixa prendre la decisió de no participar a l'alienació global i per tant triar la interrogació de la pròpia efectivitat en nom de la pròpia individualitat potencialment lliure. En termes teòrics, el seu treball vol ser una síntesi de l'ontologia del no-encara de Bloch i l'ontologia de l'ésser social de Luckacs. Per tal de fer això, cal renunciar, com fa un marxisme pretesament ortodox, a interpretar el capitalisme en termes merament econòmics i pensar el capitalisme com una mena de religió, tan efectiva com qualsevol altra en la regulació de la vida ordinària, però sense oferir cap mena de redempció.

    La seva anàlisi pren com a punt de partida la identitat última del pensament de Marx i Hegel fent una interpretació de Hegel que el defineix no només com un pensador, en sentit tradicional, d'esquerres sinó com el filòsof més intempestiu, cosa que vol dir el més filòsof. Refusar Hegel és refusar la filosofia. Negar que pugui haver un saber dialèctic de la totalitat i la possibilitat de fer valoracions axiològiques. Llegir Hegel ens ensenya que el món mai no és una dada de fet. Això ha estat oblidat per alguns seguidors que no han sabut distingir entre el nivell lògic-ontològic i el històric-temporal. Assumint aquesta distinció però Hegel és l'alternativa tant a l'escepticisme relativista com a la metafísica de la veritat religiosa i eterna. Fusaro defineix el seu projecte com la base d'una ontologia social fundada en el hegelianisme.

        L'apartat 1.4 fa l'esbós de la seva visió de la història. El punt de partida és el món grec regit pel paradigma de la "mesura justa", la qual significava la realització de la potència ontològica humana en forma d´universalització real. Aixó fou trencat per un moviment diàlect d'absolutització del capital desenvolupat en tres fases:

  1. La tético-abstracta, on la dinàmica d'actualització del capitalisme està sotmesa a les limitacions externes imposades per la basicitat de les formes de producció. És el moment del naixement d'una moralitat individualista i comunitària, de desenvolupament d'una metafísica de la ilimitació i de concepció d'un capitalisme deshistoritzat i que es presenta a si mateix sub specia aeternitatis

  2. Antiética-dialèctica, on la dinàmica d'actualització està sotmesa a limitacions internes, derivades del conflicte entre burgesia i proletariat. Apareixen moviments d'escissió definits en figures hegelianes com la "consciència infeliç" o "la lluita pel reconeixement entre amo i esclau" Es genera un futurocentrisme contradictori entre les expectives oposades d'un creixement linealment accelerat del valor i projectes d'emancipació i superació del capitalisme.

  3. La darrera fase és la sintética-especulativa, moment de concretització de l'absolut-capital assolida mitjançant la globalització i la universalització ontològica de la mercaderia. És el moment de la dictadura fetitixista del mercat, quan desapareix la cosnciència de classe i sorgeix una classe globalitzada, no burgesa però si anticapitalista defensora d'un politeisme dels valors. !968 és el punt de passatge decisiu a la individualització antiburgesa i ultracapitalista. Per Fusaro la desaparició de la burgesia no és cap fet a celebrar perqué significa la desaparició de la consciència infeliç i, per tant, d'un motor essencial de la revolució

    La segona part és una anàlisi del món grec anomenada Nulla di Troppo. Els grecs són un altre mon, ni que només sigui perquè, com deia Marx, la riquesa no aparegué mai com la finalitat de la producció. La cultura grega es defineix des de l`horror a la infinitud i per tant centrada en la concepció de la finitud i la limitació ontològica de l'home. Comença doncs amb un examen dels presocràtics intentant mirar-los des d'un punt de vista que no els redueixi a "científics" primitius doncs la seva visió de la phisis com un tot excloïa la nostra distinció entre naturalesa i política. Comença el seu periple amb una reflexió sobre els set savis on identifica la noció de mesura com un element comú i adverteix que Soló intenta la defensa d'una ètica comunitària contra la ilimitació sorgida com a conseqüència de la mercantilització de la societat. No cita mai a Seaford, però és clar que les seves línies de pensament poden tenir molt en comú. Des d'aq adverteix que aquesta tensió es reflecteix en tot el pensament grec, molt especialment en Parmènides i Heràclit. És Aristòtil, però, l'autor que més crida la seva atenció, doncs és el que fa més cxplicit el tema de la crítica a l'enriquiment il·limitat. Això està fonamentat en la seva Metafísica, on s'identifiquen les nocions de límit i principi, i desenvolupat a la Política on fa una distinció entre l'economia crematística i la doméstica, que en el nostre temps hem perdut de vista, doncs allò que estudien les facultats és purament l'economia crematística (i per això es cau en el parany de pensar l'empresa com model econòmic pel que no pot ser-ho, des d'un club de futbol fins qualsevol llar on no perseguim obtenir beneficis). Fusaro atribueix un caràcter profètic al llibre IX de la Política en el qual Aristòtil es mostra conscient de la lògica totalitzadora de la crematística i per tant de la necessitat de posar límits a la riquesa o el que és el mateix al desig i, on és més clarivident, preveu la possibilitat d'una autofundació de l'economia, atribuint-li al mercat una lògica providencialista de tipus immanent. Aquesta visió d'arrel social tindrà continuïtat en Tomàs d'Aquino i Guillem d'Ockham.

        La tercera part és una anàlisi del pensament modern. Els dos primers capitols fan una consideració prèvia basada en gran part en Marx. Allò que es descriu és la fase abstracta del capitalisme on aquest es posa a si mateix. El punt de partida és el trencament de la metafísica de la limitació per una il.limitació sísifea que expressa la teleologia secreta del capitalisme. Aquí comencen a desenvolupar-se els mecanismes d'expropiació del capital social que hipòcritament es definiren com capital original i es comença a definir la conformació de la subjectivitat al poder. (l'autor es recolza aquí en Foucault i podria utilitzar també l'esplèndid llibre de Gonzalo Pontón, la invención de la desigualdad) El punt de partida necessari és la substitució de la substància comunitària per l'individu. La invenció i després la consolidació de la nostra "socialitat insociable", el moment on, segons Hegel, la subjectivitat humana deixa de reconèixer a si mateixa en les seves pròpies objectivacions; es perd l'essència comunitària i s'afirma la validesa universal abstracta del jo.

        Descartes, Hobbes i Locke són les figures claus d'aquest procés. El francés perquè la seva reflexió és assenyalada com l'inici de la gènesi del subjecte abstracte, fonament d'una fundació autònoma i individualista de la moral i d'una deslegitimació de l'existència comunitària. La necesstat cartesiana del recomençament és entesa com una metàfora del desplegament del capitalisme i el seu pensament en general com l'inici del desconeixement de la naturalesa. Locke fa encara passos més decisius. El seu atac a la substància implica i fonamenta un atac a la substància comunitària que havia estar el nervi de la vida política. És el justificador de l'apropiació del capital originari i també el primer en conceptuar el treball des d'una perspectiva purament individual i fins i tot la relació amb un mateix la pensa des del domini de la propietat. Locke és un filòsof del límit en tot menys en el creixement econòmic. Hobbes serà el que més avançarà en la destrucció del legat grec, el pare d'un subjecte programàticament anti-comunitari,. La seva definició de l'estat de natura és una descripció de la societat de mercat doncs en tots dos casos regeix el desig il·limitat. Hobbes és el fundador del dualisme socio-polític entre allò públic i privat. Malgrat l'aparent antagonisme Rousseau profunditza en aquest model de subjectivitat i fa una aportació fonamental al Deisme, una neutralització de Deú indispensable perquè l'economia esdevingui sobirana, liquidant la religió en el procés d'unificació del món. El materialisme pur exigeix que Déu no tingui personalitat moral.

        Fusaro no simpatitza doncs gaire amb els pares de la modernitat amb una única excepció: Spinoza, pensador que caracteritza com anomalia, el qual ens dóna un fonament per pensar la substància com subjecte, ergo, autoconsciència, rehabilita la saviesa grega del metron i intenta fonamentar una visió democràtica i comunitària de l'existència.

        La culminació de la modernitat suposarà però la continuació de les tendències arrelades en el grans pensadors del XVII. D'una banda David Hume és assenyalat com el fundador teòric del capitalisme abstracte. El seu escepticisme afebleix el Jo, la Religió, el Dret Natural i el Contracte Social, "la natura umana diventa cosí il mercato steso". Mentre Descartes i després Kant suposa la concepció del jo burgesa, Hume, al qual després seguirà Nietzsche, inicia la concepció del jo capitalista. Hume convergirà amb Adam Smith donant els elements per què la societat capitalista pugui precedir a fer una autofundació. El seu atac a la religió és un element essencial en la substitució de l'economia, per ser més exactes la crematística, per la teologia. El Mercat agafa el lloc de Déu i el que es desenvolupa des de Smith és una teodicea del mercat que té com a presuposits teòrics: el sensualisme, l'empirisme, essencial per presentar el capitalisme com una qüestió de fet, l'escepticisme i l'utilitarisme.

            El darrer capítol d'aquesta tercera part està dedicat a Kant. Per Fusaro, Kant significa la redeclinació del programa grec del Metron en un nivell gnoseològic sense dimensió ontològica, cosa que significa que l'ontologia no pot exercir una funció normativa sobre la realitat política i social de la burgesia ascendent; el pressupòsit implícit rere la seva gnoseologia cientista és la intransformabilitat del món, expressa en la inabastabilitat de la cosa en si.

            La quarta part està dedicada a la fase dialèctica del capìtalisme. La clau són les dues figures hegelianes de la lluita entre l'amo i l'esclau i la figura de la conciència infeliç. Amb la primera Hegel anticipa genialment les tensions que esquinçaren el segle XIX europeu, la segona li serveix per fer palesa la diferència entre capitalisme i burgesia com determinacions històrico-conceptuals. La consciència burgesa implica una doble subjectivitat la del subjecte econòmic i la del subjecte emancipador. La possibilitat d'aquesta emancipació rau a l'idealisme com eina poer mostrar la no-objectivitat del mon objectiu, reprenent la idea d'Adorno de què l'home és home com a ser social i no a la natura. Per això cal rememorar l'ésser social després del seu oblit a l'era moderna, cosa que implica defensar la política sobre l'economia. El capítol 4.3 analitza l'esquinçament burgés des de la perpectiva del futur. La unificació burgesa dela noció de temps es fa des de la noció de progrés, com la de l'espai es fa des del materialisme, i així la història líneal és indestriable de la concepció exponencial del profit, però, l'efecte de la consciència desgraciada és que posi la llavor de pensar i projectar un futur diferent del present. Per això la modernitat tendirà a pensar-se sovint com un temps de transició, en contraposició a la posterior post.-modernitat que és una dialèctica de la impaciència.

        La primera estació d'aquest camí d'una possible emancipació és el pensament de Fichte amb la seva contraposició entre el punt de vista trasncendental i el comú, que és la dels que veuen el món com una cosa feta i una cosa donada. Fichte supera el solipsisme kantià amb la seva concepció del jo i reprén la noció de l'home com animal social, no estatal, perquè el veritable objecte d'un estat és devenir superflu.

            La segona estació és Hegel definit com un pensador burgés-anticapitalista. Per Fusaro, en Hegel no hi ha cap apologia del status quo, contra moltes opinions molt esteses. Hegel és l'aposta més decidida per la filosofia com instrument de reconstitució de la comunitat social i el seu merit fonamental és haver enunciat el poder de la contradicció, el motor de tot plegat que no podem advertir mentre estem fitxats al nivell de la representació. Fusaro destaca diversos aspectes del seu ensenyament entre ells la seva crítica a l'ateisme il·lustrat al qual retreu una pèrdua d'interès per la qüestió de la veritat i una fe irracional en la omnipotència de l'intel·lecte que acaba fonamentant el predomini de la utilitat. Igualment important és la seva crítica al racionalisme il·luminístic el qual ha acabat en una fe intolerant i en la sacralització de la matter of fact. La seva filosofia del dret és vista com, alhora, la dissolució i al mateix temps l'acompliment del iusnaturalisme permetent contraposar al subjecte disgregat de la modernitat, un subjecte ètic que troba la realització suprema en el Sitten de la seva comunitat. Destaca també com la nocio d'esperit objectiu permet la supeditació de l'economina a un moment superior de síntesi social.

            La darrera estació és Marx, el pare del marxisme que com a fenomen filosòfic és un episodi acabat, cosa que no significa que calgui deixar de llegir Marx, sinó tot el contrari. El Marx de Fusaro és un continuador de Fichte i Hegel, de la filosofia de la praxi del primer i de la filosofia de la totalitat del segon, i no és gaire materialista, cosa que no vol dir que ell pogués pensar-ho de si mateix. Segons l'italià cal parlar d'un materialisme sense matèria o on la matèria, com a molt, és una metàfora. El problema del marxisme està relacionat amb la figura de Engels (el qual és a Marx, com Sant Pau fou a Crist) que fa un gir vers el kantisme i el positivisme del tot aliè al pensament del propi Marx. El marxisme entès com a ciència és una figura més de Comte que de Marx. Aquesta tendència positivista és l'oposada a les tesis sobre Feuerbach que és una metabolització de la filosofia de Fichte. La inexistència d'una natura no mediada pel treball, és la d'un objecte no mediat pel subjecte.

            La darrera part és la dedicada al triomf del capitalisme totalitari. Esta dividida en set capítols, el primer és diu capitalisme sive natura, el 68 i l'eclipse de l'element dialèctic. Exposa la tesi de què 1968 suposa el triomf absolut d'absolutització totalitaria amb el triomf d'un capitalisme postburgés i postproletari que redueix la humanitat a objectes de consum. Mancat de resistència social, oposició política i de deslegitimació filosòfica, el capitalisme s'identifica amb la natura i ja no hi ha lloc per la consciència infeliç, pròpia dels membres d'una burgesia que ha estat substituïda per una classe globalitzada ultracapitalista, i de la lluita anticapitalista de l'estat. 1968 significa l'emancipació del capitalisme de les dialèctiques desestabilitzadores que contenia històricament. Les notes que poden definir moment són les següents:

  • El triomf del consumisme significa la deslegitimació tradicional de qualsevol mena de super-jo

  • La transformabilitat del món és arraconada en favor la pròpìa transformació individual.

  • El clero antic ha estat substituït per la intel·lectualitat contemporània, políticament correcta, pol dominat de la classe dominant.

  • Liquidació de l'autoritat tradicional en favor de l'autoritat absoluta del mercat

  • Ocupació total de la societat pel capitalisme, defensat per la dreta en termes econòmics, pel centre en termes polítics i per l'esquerra en termes culturals.

        El segon capítol està dedicat a la figura de l'homo precarius, Repren la idea de la dissolució del subjecte humà efectuada per Hume i Nietzsche, la qual propicia el naixement del subjecte dissolt, que es pot anomenar també capitalista o post-modern, un ser que viu a la dimensió del desig, que és l'element reproductor del sistema capitalista. És un home que habita una temporalitat no futuro-céntrica, en la que el present està eternitzat i l'esdevenir ha estat desertificat. 1989 és un altre moment singular doncs signifca la desaparició de l'alternativa possible i per tant la complexió del moviment de naturalització, expressada en el fet que es deixa de parlar de capitalisme. S'inaugura llavors una societat caracteritzada pel risc, la por liquida i la precarització, l'expropiació de la projectabilitat del futur. El subjecte postmodern és essencialment un home mancat de temps. sense temps per pensar i sense temps històric com lloc d'emancipació.

            El tercer capítol es diu aventures de la ideologia i mística de la necessitat. Desenvolupa la idea de l'economia com alternativa a la religió, emmascarada en part perquè la imposició de la ideologia es consuma en la seva impercibilitat. Res és més ideològic i metanarratiu que el fi de les ideologies i de les meta-narracions, per això globalització és un terme més prescriptiu que descriptiu. S'obre un temps d'absolutització de la moral provisional, entesa en deixar les coses com estan. La democràcia es converteix en un terme que amaga una crematística globalitzada en una estructura imperial, regida per uns paradoxals EEUU que promouen la desintegració de les altres entitats estatals, mentre mantenen la pretensió de ser l'única legítima. La globalització sognifica la universalització de l'egoisme de la societat civil i l'adveniment d'una època propiament post-democràtica, on les decisions venen d'entitats metafísiques. La perversió ideològica més radical del nou temps segurament hi és en la defensa d'un anti-feixisme sense feixisme, variant ideológica del neoliberalisme, i en la instrumentalització de les víctimes del segle XX per fer una apologia de l'absolutisme del mercat

        El capítol quart ens explica la postmodernitat, Lyotard, mitjançant Edgar Allan Poe com a la carta robada el més ocult és a la vista. La desaparició de les metanarracions és la d'una metanarració, la dialèctica, els instruments per la seva desaparició són la substitució d'un programa de transformació per l'elogi de les diferències i l'abandonament d'una idea unitaria de la història. En aquest context la post-modernitat significa la tria de la salvación individual malgrat la catastrofe col·lectiva i la indiferència per la profunditat. La renuncia a les promeses de la dialèctica significa la mort de la filosofia, expressada en la renuncia al discurs sobre la totalitat, cosa que significa acceptar un monoteisme del mercat que no pot suportar cap instància externa de judici. On hi hauria d'haver filòsofs, ara hi ha intel·lectuals que professen un laïcisme liberal del tot respectuós amb el fonamentalisme econòmic, seguidors d'un mètode científic sacralitzat. Segons Fusaro els defineixen cinc trets:

  1. Ridiculitzadors de la religió tradicional, sense la supressió de la qual no pot tenir la seva hegemonia el monoteisme de mercat Comte i la seva religió positivista aquí és un precedent fonamental)

  2. Utilitarisme derivat de compartir la visió del mon produïda fisiològicament pel capitalisme

  3. Aspira a un domini complet del mon, com el sistema de mercat

  4. Destructor de tota via holística, cosa que permet fonamentar el capital com non plus ultra de la racionalitat

  5. Productor de la rectificació universal i l'absolutisme mític de la realitat

  6. Deslegitimador de la metafísica, i així exorcista de la figura de la consciència infeliç

        La cinquena part es diu Grand Hotel Abisso. Lo strano caso del dottor Weber e di mr. Marx..És una anàlisi de la nostra actualitat epistemològica. Basant-se en la distinció entre enteniment i raó, assenyala la contraposició entre les dues perspectives, allò que pel primer és el triomf de la racionalitat, pel segon és el camí de l'enfonsament i de l'alienació. Cosa que relaciona amb dos camins bàsics, un de resignació obert per Weber i que en el nostre temps tindria Habermas com membre més insigne, i un altre de redescobriment de la consciència infeliç iniciat per Marx i que fora el seguit tambè per Adorno. Denuncia en aquest apartat la idealització que es fa en el nostre temps d'actituds com la tolerància o el relativisme. La nostra tolerància religiosa i filosòfica expressa més aviat la irrellevància absoluta enfront de la lògica nihilista del valor de vanitat i el relativisme post-modern és un efecte no pas de la dificultat d'arribar a la veritat, sinó de la indiferència envers la veritat.

        El sisé capítol és possiblement el més important doncs estableix la relació entre el nihilisme i la forma de mercaderia. Parlar de monoteisme de mercat, com havia fet fins llavors, és parlar d'un nihilisme estricte en el que es nega tota veritat lògica i ontològica. Aquest nihilisme es correspon amb l'absolutització espacial, temporal i simbòlica de la forma mercaderia, d'una manera que confirma tant el diagnòstic de Nietzsche com la genealogia de Marx. És un moment de mort de Deú, on l'ateisme és sinónim de processos d'individualització i d'anomia, expressió del desproveïment de tota substància comunitaria. Fusaro recupera aquí per corroborar els seus punts de vista el treball de Lasch i la seva definició de la nostra epoca com a narcisista. Dos fenòmens definidors d'aquesta època narcisista, la del'home unidimensional que només es realitza com a consumidor, són la desacreditació de les estructures familiars i el que ell anomena "giovanalismo compulsivo", totes dues coses del tot necessàries per justificar la precarietat.

        El darrer capítol intenta donar una mínima orientació futura reprenent la vella pregunta de V-I. Lenin, què cal fer?. Fussaro assenyala dues tasques:

  • Desfatalitzar la morfologia de l'existent

  • Desemmascarar l'actual ideologia de la immodificabiltitat del món

        En darrer terme, això significaria no renunciar a la filosofia, entenent que la tasca pròpia de la filosofia es trobar la sortida de la caverna, allò que en termes polítics, ell tradueix com l'emancipació universal.

 

dijous, 24 d’octubre del 2024

Una tarda amb Pàmies i Berlanga


 

    A CaixaForum estic tot el dimarts a la tarda, primer veient l'exposició dedicada a Luís Garcia Berlanga, Berlanga Interior. El fonament de l'exposició és el material legat per Berlanga que era un home, pel que es veu, poc inclinat a llençar res. El fet d'haver estat sempre, per origen en primer lloc, un burgés benestant, facilità aquesta mania. L'exposició bàsicament exposa objectes relacionats, documentació molt variada, papers amb el projecte de repartiment de El Verdugo, documents de la censura, etc. i hi ha diverses instal·lacions amb projeccions del film de Berlanga. Una, inclou el final dels seus films, encertats sempre i alguns com el de El Verdugo, del tot magistrals. Berlanga no fou un cineasta prolífic i un xic irregular. Filmà dues obres mestres absolutes, del millor que s'ha fet mai, el millor film mai fet sobre la guerra civil, films entre mig i algun fluixet especialment cap al final, quan el personatge pesava ja més que l'artista. L'exposició també mostra alguna cosa sobre el personatge, molt menys interessant, em sembla, que l'artista. En tot cas, l'exposició fou profitosa perquè més enllà d'un film singular et permet pensar el conjunt de l'obra de Berlanga, un autor que definí un estil de filmar del tot singular i propi i creador d'una obra que globalementés un dels testimonis més brillants, lúcids, divertits i exacte de la història d'Espanya. (i entenc història com l'entenia Faulkner, l'explicació sobre el que hi era i encara és. Des de la primera visió deu fer més de quaranta anys, Plácido no perd actualitat) Treballar sobre directors sempre comporta el perill de la mistificació, però l'exposició deixa clar que un fonament dels èxits de Berlanga era el fet que, com John Ford, tendia a treballar amb una companyia gairebé estable d'actors, López Vazquez, Agustin González, Luis Ciges dels que va treure un partit immens (de totes maneres també era capaç de treure partit dels actors amb els que va treballar una sola vegada com Cassen o Alfredo Landa)

Després vaig anar al col·loqui-conferència sobre Berlanga amb la presència de Violeta Kovacsis, crítica de cine i Sergi Pàmies. Pàmies normalment no pren el paper d'expert en cinema, per tant tenia interès en veure que deia i no em va decebre. Comença explicant la seva experiència cinèfila, molt intensa, doncs des que tenia dos anys, els cines del seu barri parisenc era el kindergarten on la mare els duia i els recollia després de la sessió doble. En l'ambient de l'exili republicà a Paris, el cine espanyol es centrava amb orgull en les tres B. Però a casa seva, l'actitud era diferent. Ningú no dubtava que Bardem, com els pares militant comunista, era un gran i el millor director. Buñuel era una figura indiscutible tot i que no sempre era fàcil d'entendre i Berlanga era un tipus una mica sospitós, ( i en aquell moment no sabien que havia lluitat amb la División azul) tot i que tenia molts partidaris, els seus col·laboradors com Ricardo Muñoz Suay, gent en l'orbita del PCE. En aquesta situació ell va veure primer el cine de les altres dos B amb poc èxit, perquè Bardem l'avorria i a Buñuel no l'entenia (sobre tot Buñuel feia cine per catòlics, cal no oblidar-ho). Quan les circumstàncies familiars els van fer tornar a Barcelona, els primers temps va estar a casa de la seva tieta Eloïsa, la qual tenia televisió, a Paris no en tenien a casa. i a la pantalla de la seva tieta va veure el film de Berlanga que més el va marcar, Calabuch, un film que reconeix que no és dels millors, però que suposa el descobriment d'una imatge d'Espanya, junt amb els calamars a la romana i els gitanos rumbers de la plaça del Raspall, molt oposada a la que tenia en Paris, el país on afusellaven Garcia Lorca i hi havia tota mena de censures (cosa que no vol dir que aquesta no fos certa) Després d'aquesta confessió Pàmies recordà la seva assistència a l'estrena de La escopeta nacional i la identificació de la sala amb la història que s'estava comptant i la manera en què es mostrava el franquisme, un moment d'autèntica joia i catarsi col·lectiva. També subratlla en la seva condició de fill de l'exili, és a dir d'algú que seguia vivint la guerra des del seu naixement, l'emoció que li causà la vaquilla, la pel·lícula sobre la guerra civil que millor ha defugit explicar una història de bons i dolents. No es va abstenir però d'expressar la seva distància amb les darreres pel·lícules, tema en relació al qual feu una observació del tot afinada. Berlanga necessitava a Azcona, perquè li permetia despreocupar-se completament del text i els diàlegs, per a centrar-se en allò que efectivament excel·lia: el seu treball de posada en escena.



dilluns, 21 d’octubre del 2024

Sans toit ni loi


 

        Sans Toit ni loi fou el 1985 el major exit de la carrera de Varda, a nivell de públic i a nivell de crítica amb premis al festival de Venècia a la millor pel·lícula i a la millor actriu, la protagonista Sandrine Bonnaire. La pel·lícula explica la història de Mona, una noia molt jove que fa de rodamon refusant establir cap mena de lligam social i afanyant-ser per trobar alguna cosa de menjar, refugi contra el fred i herba per anar passant. La pel·lícula comença amb la trobada del seu cos mort a un fossar al bosc i la investigació de la gendarmeria que conclou una mort per congelació (l'acció s'esdevé a les rodalies de Nimes, en el temps de l'hivern). A partir d'aquí la pel·lícula alterna la narració de la vida de Mona amb una investigació on són interrogats les gens de les rodalies que varen tractar-la. (la veu de la dóna que fa les preguntes és la de Varda).

    Quaranta anys després, el film segueix sent excel·lent. Són dues les coses que m'agraden especialment. La primera està relacionada amb el talent de Varda com artista visual. Tot i que temàticament sembli tenir poc a veure amb la seva obra més valorada, Cléo, tots dos són films sobre la mirada, sobre com són mirades dues dones del tot oposades. Totes dues però utilitzen intensivament el recurs del travelling (recollits exhaustivament al clip de més amunt). La segona qüestió és pròpiament filosòfica. Mona és admirada per molta gent per la seva llibertat. Ella és un ser sense vincles ni lligams i en aquest sentit malgrat la seva misèria és capaç de suscitar un certa enveja dels altres que porten malament tenir vincles i lligams. La llibertat de Mona però és un camí cap al no res, el camí de l'autosuficiència és el de la buidor. No sé si Varda és lectora de Levinas però em sembla que la pel·lícula és la millor il·lustració possible del fracàs del ser autàrquic que constitueix uns de les idees centrals de Totalité et Infini.

diumenge, 20 d’octubre del 2024

Le grand Monde

 



        Hi ha poca cosa als mitjans que no inviti al més desbordat pessimisme, el futur sembla ben negre ho mirem com ho mirem i a l'àmbit més personal, la meva jubilació em sembla lluny de ser la festa que segons alguns mitjans hauria de ser. Tanmateix hi ha moments de joia. Ahir en parlava d'un i avui en parlaré d'un altre relacionat amb la lectura de Le Grand Monde de Pierre Lemaitre. Certament la descoberta d'aquest autor ha estat una de les alegries de la meva jubilació. Aquest llibre obre la segona cronologia dedicada als trenta anys gloriosos posteriors a la segona guerra mundial. La novel·la arrenca a Beyrouth l'any 1948 i ens presenta una família acomodada els Pelleteier, propietaris d'una fabrica de sabó, formada pels pares i quatre fills: Jean. Etienne, François i la petita Hélène. La novel·la comença amb la dispersió de la família. Jean va a Paris a treballar com a comercial després d'haver fracassat com a director de l'empresa. Està casat amb una dona que no estima i que és una autèntica harpia. François el petit també va a a viure a Paris, en principi per a estudiar a l'escola Normal, tot i que no arriba a trepitjar mai les aules i acaba fent de reporter per un diari un xic sensacionalista. La petita Hélène també acaba a Paris, després d'una irreflexiva fugida i acaba estudiant belles arts, no anant gaire més enllà acadèmicament que el seu germà. Finalment Etienne, el segon, no va a Paris sinó a Saigon, on assoleix un treball com a funcionari, per estar a prop de la seva parella, un legionari belga anomenat Raymond. A la seva arribada se n'assabenta de la seva mort, a mans del Viet Nim, cosa que desperta en ell un intens sentiment de venjança que no s'adreçarà però exclusivament als comunistes.

        Si Lemaitre havia ofert un retrat vivíssim i vibrant de la França entre les dues guerres, aquí segueix mantenint aquestes característiques. Hereu confés de la tradició del fulletó francès, manté la seva capacitat per conjugar un agut sentit de la intriga, un sentit de l'humor innegociable i una gran capacitat per conjugar això amb un judici històric ben lúcid. De fet, no es pot explicar la història d'una idea tan dolenta com la quarta república francesa (tornar el poder a la major part dels protagonistes de l'enfonsament precedent) sense tenir molt sentit de l'humor, Mentre que es parla relativament poc de Beyruth, a la novel·la es descriu bé el París ombrívol sotmès a racionament i a tota mena d'estretors dels primers anys de la pau, però és molt més poderosa la descripció de Saigon, una ciutat cercada, els francesos havien perdut completament el control del territori fora de les ciutats. És molt important a la trama la qüestió del contrabatran de piastres (la moneda vietnamita) que no recordava però del que també parla Vuillard al seu Une sortie honorable, un escàndol de corrupció que quasi fa petits el dels nostres sàtrapes locals. Quan vaig començar amb el llibre, tenia la idea de que era el començament d'una trilogia diferent de l'anterior. No vull fer cap spoiler, però això no és ben bé així i ha aquest ha estat un dels motius que m'han fet la lectura del tot joiosa. De fet, però el lligam quedava clar a cita de Penn Warren amb la que obre el llibre, si podem estar segurs d'alguna cosa és que cap història no s'ha acabat mai del tot.