Sandrine Rousseau i Gemma Ubasart, dues guies en el camí del progrés universal

 Sandrine Rousseau és una política ecologista francesa que assoli certa notorietat quan responsabilitzà els no vegans i no vegetarians de l'onada d'incendis de fa dos estius, que només van passar, segons ella, per culpa de la mala gent que no renuncia a menjar carn. Hom ho podria discutir molt em sembla, però com que en aquesta qüestió la meva mala consciència és certa, em limitaré a aprendre a viure amb això. Altres afirmacions d'aquesta senyora em semblen inacceptables i em fan sentir molt content de tenir clar que jo no soc progressista, per exemple la seva increïble afirmació de què el treball és un valor de dretes, i per tant, tots plegats, portem quasi dos cents anys equivocats no veient que Marx, la primera internacional i tants altres són essencialment uns reaccionaris. En tot cas, jo no lli discutiré a la senyora Rousseau la seva coherència, doncs molt possiblement el treball li és una realitat del tot aliena.

     I el tema del treball em du a la protagonista de la setmana a Catalunya, la consellera de Justícia Gemma Ubasart, que coincideix amb la seva companya francesa en què tampoc sembla estar gaire interessada ni als treballadors, ni a la seva supervivència. La Consellera es nega a assumir cap responsabilitat política, l'única possible certament és la dimissió, per la mort d'una treballadora que semblava fàcilment evitable, especialment si s'hagués escoltat als sindicats quan era el moment. Tots els que hem treballat per la Generalitat coneixem aquest estil de govern, retòricament progressista i efectivament classista. La senyora Ubasart és d'ERC però es formà políticament a la pedrera de Podem. No sé si la seva actitud és doncs de mandra d'haver de parlar amb espanyols o d'haver de parlar amb gent tan passada de moda com els sindicalistes. Totes dues serien coherents amb la seva trajectòria, tot i que, certament, no són incompatibles entre elles.