Duel at Diablo

     Veig una tarda duel at diablo, un western bastant singular filmat per Ralph Nelson el 1966. Nelson és un director ara del tot oblidat, però signà diversos films d'èxit en aquella dècada, que ell finalitzà amb un altre western molt popular però fluixet, Blue soldier. Mentre que Blue Soldier era obertament revisionista i de formes gens clàssiques aquest és mig revisionista i moderadament clàssic (molt més del que deixa pensar el trailer que adjuntem, d'altra banda un dels més horribles que he vist mai,  prescindint del fet que té poc a veure amb la pel·lícula). La trama gira entorn de l'esforç d'un destacament de la cavalleria ianqui per tornar a la reserva un grup d'apatxes insurrectes. Els apatxes són cruels i sanguinaris, tot i que el film mai tendeix cap al gore o l'explicitació d'aquesta violència, però els personatges més positius sempre raonen pensant que tampoc se'ls deixa cap altre opció. La pel·lícula està rodada al sud d'Utah i treu molt de partit a aquest escenari únic. Segurament allò més sorprenent de la pel·lícula és el repartiment. El principal protagonista és James Garner, en un rol semblant al de Richard Boone en Rio Conchos. Hi ha una variació significativa. Boone era un home torturat perquè la seva dóna havia estat morta per uns indis. Garner, també explorador, està torturat per la mort de la seva dona índia a mans d'uns blancs. En tot cas, el registres d'home torturat s'esqueia molt més a Boone que no pas a Garner. Al repartiment hi figuren també dos actors europeus, el molt britànic i molt escocès Bill Travers famós per ser el protagonista de Born Free, i Bibi Anderson, que deixà temporalment Suècia i els films de Bergman per assumir el rol d'una dona segrestada pels apatxes primer i després marginada pels seus. El seu marit és Dennis Weaver que també trenca el seu rol habitual fins llavors de comediant per ser el marit de Bibi Anderson, un individu abjecte i covard, i el punt més fluix de la pel·lícula doncs el seu personatge mai no és un antagonista per cap dels altres personatges. La presència més curiosa però, és el segon paper en importància, és la de Sidney Poitier, llavors ja una estrella, guanyadora d'un óscar en un film precisament de Ralph Nelson. Curiosament en un film marcat per la tensió racial entre indis i blancs, la qual es tractada de manera honesta, cap dels altres personatges fa esment ni sembla advertir que Poitier no és blanc. De fet, a la batalla final el seu personatge assumeix el comandament, tot i que no es tracta d'un militar, sinó d'un ex-militar. Més que manca de rigor històric, jo hi veig un cert optimisme del liberalisme americà que, malauradament, els temps posteriors no han confirmat.