No he llegit mai cap entrevista amb Billy Wilder on parli bé de The Fortune Cookie. Ell relaciona el film amb la seva decadència. Ja l'anterior (kiss me stupid) havia estat un fracàs com ho seria aquest i els cinc que filmà posteriorment. Com que ell, però, presumia de no tenir especial autoritat cinefila jo em sento auroritzat a estar-hi molt en desacord i no trobo que aquest film de 1966 sigui inferior a les molt més reconegudes (incloses per exemple a la llista de Sigth&Sound) The appartment or Some like it hot. En alguns aspectes, m'agrada més aquest film de 1966. La història, com potser recordareu és la d'un càmera de televisió que en la retransmissió d'un partit de futbol americà es atropellat per un jugador. Té una lleugera commoció, però no es fa res. En aquest punt intervé el seu cunyat, un advocat poc escrupolós, que sabent que havia tingut una lesió vertebral, el convenç de fingir-se paralitzat i demanar una indemnització d'un milió de dòlars. El càmera és Jack Lemmon, en el seu quart treball amb Wilder, i l'advocat és Walter Matthau, que obtingué un oscar al millor actor secundari. Fou la trobada inicial d'una de les parelles més famoses de la història.
The fortune Cookie m'agrada, és clar, perquè és un film molt divertit, vitriolicament divertit. Possiblement els diàlegs són els millors que van escriure Diamond i Wilder, i això és dir molt. La mirada que es fa sobre la cultura americana és demolidora i tant Matthau com Lemmon són brillants, més el primer que tot i guanyar el premi com a actor secundari és sempre el centre de les moltes escenes en les que intervé. És a més una pel·lícula molt valenta perquè en un film on predomina de manera absoluta el cinisme i sembla que qui no és corrupte és només perquè no pot, l'únic personatge moralment decent amb uns valors clars i capaç de tenir empatia amb un altre és el del jugador afroamericà interpretat per Ron Rich. Que això tingués alguna relació amb el fracàs de la pel·lícula no em sembla una hipòtesi descartable. Tampoc devia ajudar a que formalment no era gaire convencional. Està filmat en una Panavisió ben utilitzada, dividida en quadres que es corresponen a les escenes, com havia fet Godard a Vivre sa Vie, i Matthau si nó parla directament a la càmera, n'està molt a prop (veieu el clip de més amunt). La primera vegada que la vaig veure va ser a una projecció televisiva quan encara era viu Franco, anys després es reestrenà al cine Verdi i també recordo haver-hi anat. Veient-la ahir com jubilat allò que més m'agrada del film és quelcom que de jove em costava més veure. Poques vegades en una pantalla queda reflectit tan clarament la buidor de les paraules articulades en discursos morals; la nul·la significació que tenen en contraposició a l'única realitat avaluable moralment que són les accions. El discurs en defensa del dret a la privacitat i dels drets dels afroamericans amb els que Matthau clou la seva intervenció al film, em semblaven simplement divertits. Ara després d'haver escoltat tantes collonades del poder intel·lectual i polític i d'haver vist tanta manipulació de principis en ells mateixos gens innobles (per tenir una referència del que estic parlant podeu mirar qualsevol document oficial del departament d'Educació) la diversió es barreja amb l'amargor. Per tot això, ahir vaig canviar el meu punt de vista sobre el final del film, el qual, de jove, m'havia semblat un final feliç una mica postís i que ara em sembla segurament encertat, és reconfortant que el jugador no sigui del tot aixafat, i sobre tot coherent amb la manera de pensar i sentir del moralista que en el seu fons era Billy Wilder.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.