Radio Days

     Veig Radio Days de Woody Allen per primera vegada des de fa molts de temps. Ho trobo un film paradoxal perquè és el més personal i alhora un dels menys propis del seu realitzador. Radio Days és directament autobiogràfic, el mateix Allen és el narrador parlant en primera persona de d'una família que defineix com la seva. D'altra banda, en aquest film Allen torna al tipus de mimetització que en altres moments de la seva carrera havia fet de pel·lícules o directors que admirava. Així si Stardust Memories és una reelaboració palesa de Otto et mezzo, em sembla que a Radio Days, ell fa bàsicament el que havia fet quinze anys abans Fellini a Amarcord. La distància però que hi entre els dos films és la que existeix entre un geni i un excel·lent realitzador. Mentre que Amarcord és una pel·lícula ferrament estructurada, malgrat l'aparença caòtica, el film d'Allen em sembla en general mancat d'aquesta estructura i per tant tendent a la dispersió. Això evidentment no és obstacle perquè el film no resulti en general divertit i força agradable. Fora del mateix Allen, present en la seva veu, hi apareixen amb papers més o menys gran tots els actors i actrius habituals del seu primer període. Mia Farrow que rebé d'Allen en aquella època oportunitat mols millors per mostrar el seu talent com actriu, aquí apareix en un registre més lleuger, però molt més atractiva com a dona del que mai va sortir en cap altra pel·lícula. Això es veu en el clip de més amunt, així com que entre la gent que alegrà la infància d'Allen hi havia un català universal, Xavier Cugat, interpretat aquí pel gran Tito Puente.