El paper dels pares a l'educació (o de la comunitat educativa com entelequia)

 

Dels 34 anys que vaig ser professor de secundaria molts, masses, vaig ser membre del Consell Escolar. No vaig estar mai còmode. No és que tingués mai cap problema amb cap pare o mare, de fet podia sentit solidaritat perquè ells s'avorrien tant com jo. La meva incomoditat, però,  venia del fet de pensar que ells no havien de ser-hi allà. Aquesta convicció meva la raonà perfectament Bertrand Russell fa uns cent anys:

But in our present competitive society what will be desired by the average parent is not an education which is good in itself, but an education which is better that other people's. This may be facilitated by keeping down the general level and therefore we cannot expect a professional man to be enthusiastic about facilities for higher education for the children of wage-earners.... Thus the good things which the professional man desires for his own children he will not desire for the bulk of the population unless he has exceptional public spirit. (Sceptical Essays, Routledge, pag. 162)

Evidentment es pot estar en desacord amb el raonament de Russell o la meva sensació. Això implicaria, però, pensar alguna cosa així com que la nostra societat ja no és competitiva o que predomina la gent posseïdora d'un ·"exceptional public spirit". De pas, aquest paràgraf explica molt bé perquè ningú no ha guanyat ni guanyarà mai unes eleccions per impulsar o defensar millores educatives, reals o il·lusòries.

The prisoner of Shark Island

 

The prisoner of Shark Island és la primera pel·lícula que va fer John Ford per la Tweenty Century Fox, l'estudi amb el que estigué lligat més temps. Era el 1936. La dècada dels trenta és la més prolífica de l'obra de Ford, però també la menys distingida, perquè treballava contínuament i encara no tenia clar que volia dir ser John Ford. La pel·lícula explica la història del doctor Samuel Mudd, l'home que va guarir la cama fracturada de l'assassí de Lincoln i fou després condemnat a cadena perpetua, essent enviat al sud de Florida, a la illa anomenada al títol. Fou alliberat després dels serveis prestats a la comunitat penitenciaria quan una epidèmia de febre groga castigà la illa. El Dr. Mudd de la pel·lícula és un convençut sudista, propietari d'esclaus a més, però també un home que pensa que Lincoln era l'única esperança d'un tractament just pel sud. La pel·lícula està d'acord amb aquest punt de vista i per això a la primera escena veiem una celebració del final de la guerra davant de la casa Blanca on Lincoln refusà fer cap discurs però demana a la banda que toqui Dixie. La pel·lícula no planteja cap dubte sobre la innocència del doctor, cosa que potser no era tan clara. Sí que és cert que mai no hi hagué una investigació seriosa i que el judici real fou una completa farsa tal i com es presenta al film. Tot i que la part final és molt accelerada i poc convincent, el film té moltes coses valuoses que justifiquen la seva visió: per exemple, comprovar com Ford havia assimilat la manera de fer de l'expressionisme alemany plenament i millor que cap altre director americà (exceptuem, és clar, els que esdevingueren americans però eren originàriament alemanys). És també la primera vegada que treballà amb John Carradine, que es llueix fent el paper del sergent sàdic que s'esforça en fer patir a Mudd. Hom pot pensar que aquest film és possiblement el punt de partida de la reflexió sobre la historia americana, o més concretament de la delimitació de la frontera entre el mite i la història, que per a molts és el moll d'ós de l'obra fordiana. Tanmateix si m'hagués de quedar amb una cosa seria amb el pla final La pel·lícula acaba amb el retorn del doctor a la llar familiar. Li acompanya Buck, el seu antic esclau, que havia deixat la seva llar i s'havia enrolat amb els Ianquis per donar-li suport. Ford deixa a la família blanca i la càmera segueix Ben i acaba amb el retrobament als seus dotze fills, una manera elegant i sòbria amb la que Ford deixava clar de quin costat estava.

Sceptical Essays

 

    Sceptical Essays és un conjunt de breus assaigs publicats per Bertrand Russell cap a la meitat de la seva vida, aviat farà cent anys. És un llibre certament paradoxal doncs d'una banda, com el títol indica, és una defensa de l'escepticisme com la actitud més purament filosòfica, però simultàniament Russell justifica la publicació des de la seva convicció que seguir l'actitud plantejada al llibre, pot canviar (per bé) la vida humana. És evident però que pròpiament un escèptic o cau en una paradoxa d'aquesta mena o esdevé una figura del tot inconsistent, impossibilitat de trobar una raó per escriure. L'edició que he llegit, la de Routledge del 2008, té un pròleg de John Gray, en el qual contraposa la figura de Russell a la de Joseph Conrad. Russell professava una admiració sincera per l'autor de Lord Jim i mantingué un intercanvi epistolar, en el qual mostraren les seves dissensions polítiques; Russell es definia llavors  com a socialista i Conrad no tenia cap esperança que un règim socialista pogués millorar de cap manera l'existència humana. Per Gray, l'escepticisme autèntic és el del primer, doncs Russell mai no deixa de pensar, i defensa en aquest llibre, que l'acció social pot canviar el món. Aquesta acció social s'ha de fundar en l'exercici de la racionalitat i per tant en la ciència, però Russell no ignorava que la ciència fonamentalment també és una qüestió de fe. Per això, a l'assaig anomenat Is science supertitious? manifesta que és obvi que el problema de Hume és obert, però que ha d'haver una solució racional al problema de Hume (que no era cap problema precisament per Hume, ja què l'escocès no tenia cap pretensió, a diferència de Russell, de defensar la raó).

        De tota la col·lecció d'assaigs el més rellevant des del meu punt de vista és el primer en el que defensa el valor de l'escepticisme idefineix amb precisió la seva posició epistemològica. El punt de partida és que és indesitjable creure en una proposició, quan no hi ha cap fonament per considerar-la veritable. Com que d'aquestes n'hi ha poques cal llavors recolzar-se a les opinions més probables que poden ser determinades seguint aquests tres principis:

1. Si hi acord d'experts podem considerar que l'opinió oposada no és certa

2. Si no hi ha acord, cap opinió pot ser considerada certa pel no expert

3. S'hi ha acord en què no hi ha fonament per una opinió positiva, cal suspendre el judici

        Des d'un punt de vista pràctic l'escepticisme defensat per Russell es pot entendre com un intent de capgirament de la vida ordinària (cosa molt menys modesta que un Descartes que només volia suspendre-la alguna estona) en la què la passió és per regla general proporcional a la manca de raons. Assumeix la convicció humeana de que la vida humana es regeix fonamentalment pel costum, però afirmant que les decisions més importants venen motivades per les creences i aquesta si poden ser conformades per la raó (o un pessimista com Conrad, diria que són les que ens permeten sentir la impotència de la raó).

        La resta dels assaigs desenvolupa aquesta noció més bàsica. En quasi tots ells Russell acaba expressant el seu convenciment de què la raó pot ser educada, a diferència de la virtut o la perspicàcia, tot i que aquesta educació difícilment es pot donar en les condicions del món en el que ell visqué, en el qual es l'objectiu real de les institucions educatives era formar "bones persones", entenent aquestes com one whose opinions and activities are pleasing to the holders of power (això a tot arreu i sempre ha estat així implícitament, cal pensar si el nostre fet diferencial, dir-ho obertament, és fruit de la poca-vergonya o de la inconsciència, en tots dos casos absolutes). La convicció en la raó està acompanyada d'un reconeixement, no de dret però si fàctic, de la irracionalitat de la vida humana. Així el segon assaig capgira en un cert sentit el dilema del somni, considerant que somniar no és una situació excepcional sinó normal doncs fonamentalment mantenim creences produïdes amb l'única finalitat de fer les nostres vides confortables. Tanmateix creu que la contraposició d'aquestes creences naturals pot servir, a poc a poc, per a educar la racionalitat. Allò que certament no em queda clar és perquè caldria renunciar al comfort a canvi de tenir els molt hipotètics beneficis que ens podria donar la racionalitat. Potser no és la menys petita de les contradiccions de Russell, la que hi ha entre les seves inclinacions igualitàries i socialistes (prefereixo abstenir-me del terme "democràtic") amb una tendència irrefrenable a esdevenir guardià en un sentit platònic. En un dels darrers articles Russell diu que hi ha quatre motius pels quals el mon en va ple de certesa irracional:

1. The inherent irrationality and credulity ofmaverage human nature

2. Educació Without an elaborate system of deceit in the elementary schools it would be impossible to preserve the camouflage od democracy El control de l'estat obliga a tots els docents a ser hipòcrites o necis. La persecució és més implacable per motius polítics o econòmic que no pas per religiosos

3. Propaganda; la manera de crear opinió en els llocs anomenats democràtics

4. Pressió econòmica from the standpoint of liberty , it makes no diference to a man whether his only possible employer is the state or a Trust

        La primera raó es determinant. El ser humà normal es caracteritza per una credulitat que li fa ser irracional o, més exactament, falsament racional. No hi ha triomf de la racionalitat, sense una modificació de la majoria de les naturaleses humanes guiades pels que constitueixen excepcions. Tot plegat té, em sembla, un flaire perillós tot i que oposat a les conviccions profundes i decents de Russell. A la conclusió d'aquest mateix assaig, pensament lliure i propaganda oficial, afirma que la millora de la intel·ligència de la humanitat és més factible que la dels seus hàbits morals, em sembla però que sense la segona millora no es pot justificar el treball per la primera.

        En el llibre Russell entra en diàleg d'una banda amb les tradicions de les que prové: el hegelianisme, contra el qual es va formar i el pragmatisme del que se sent molt més proper però desconfia per la seva facilitat de legitimació de la propaganda. Interpreta molt bé la importància del canvi que estava tenint lloc en l'àmbit de la física, raonant per exemple que des dels seus resultats ja no té sentit la noció de substància i per tant la contraposició entre ment i esperit, però s'equivoca entorn de les possibilitats de canvi aportades per la psicologia. Tant el behaviorisme com la psicoanàlisi, un segle després, semblen haver tingut molta menys incidència a la vida humana de la que ell preveia.

        El valor literari de la prosa de Russell és molt alt. L'anglès de l'autor és d'una gran senzillesa i precisió, per tant d'una gran bellesa. És fàcil empatitzar-ne en la seva defensa de la humanitat que ell interpreta com defensa de la racionalitat. Aquesta de vegades és molt clàssica com quan diu que la racionalitat es pot definir com l'habit de recordar els nostres desigs rellevants i no només els que són molt forts en un moment puntual. Aquí em sembla sentir ressonar a Plató i a Spinoza. Estaria d'acord amb ell en que la vida humana troba la seva millor expressió quan es regeix per la voluntat de dubtar. No sóc capaç però de veure en aquesta formula més que una recepta per a la direcció de la vida de caràcter estrictament individual. Em sembla, però que Russell mai no pogués desprendre de l'herència hegeliana imbuïda pels seus professors universitaris de què podiem dirigir la historia, tot i que coneixia tot allò que fa aquesta pretensió utòpica. Jo si em penso com racionalista, penso que l'únic ideal factible no seria una direcció impossible, sinó utilitzar la raó per surfejar sobre la història, sense enganyar-se i ignorar que possiblement sempre vindrà una onada que serà massa gran (com podem aprendre, per exemple, llegint Conrad)

La importància del públic lector

Hi ha una discussió oberta als estudis pascalians sobre la relació existent entre les dues obres principals. Si diuen el mateix o si reflecteixen un trencament entre l'una i l'altra. En el meu treball jo apuntava que les diferències es poden establir des del fet que les dues es dirigeixen a públics oposats. Els lectors de les Provincials són cristians que busquen orientació. Els Pensaments són un esbòs d'una apologia de la religió cristiana dirigida a lector que òbviament no són cristians, més exactament, han deixat de ser cristians. La importància de considerar el públic és un fet que jo vaig aprendre dels estudis platònics, però em sembla que generalment no és té prou en compte. El tema és important perquè aquest oblit significa acceptar tàcitament un principi oposat que és fals, si més no fins el començament del segle passat, pensar que Pascal, Plató o qui fos escriu pel públic de la facultat de Filosofia. Normalment caure en aquest error té a més la conseqüència fatal d'acabar pensant que aquest públic és l'únic possible.

Els Watson i les coses que no canvien

 

L'efecte còmic de l'obra del TNC s'assoleix generalment mitjançant la contraposició entre el temps dels personatges i el dels espectadors. La contraposició gira sovint entre la ben diferent situacio de la dóna en aquell temps i en el nostre i certament ni l'individu més escèptic sobre la noció de progrés podrà dubtar de que els canvis han estat per bé. Hi ha coses però que no canvien gens i si no mireu el que diuen Elizabeth i Emma sobre la possibilitat d'una carrera docent (cito la versió de la que disposo en castellà). És la jove i inexperta Emma la que parla

- Ser pobre es una desgracia, pero para una mujer con educación y sensibilidad no debería ser la peor. Preferiría ser maestra de escuela (y no se me ocurre nada peor) a casarme con un hombre que no me gusta.

- Pues yo preferiría cualquier cosa antes que ser maestra de escuela- replicó su hermana-. He trabajado en una y sé la vida que te espera en ellas.

Gràcies a la legislació vigent jo ja puc plantejar-me el matrimoni des d'altres consideracions. Però pel que em van explicant, si tingués molt lluny la jubilació potser hauria de fer cas a Elizabeth, si tingués la fortuna de trobar qualsevol marit, muller o el que el Totpoderós es digni a enviar que aquestes alçades tampoc es pot triar massa

Els Watson

 

     The Watson fou una novel·la escrita per Jane Austen que mai no va arribar a finalitzar per raons que es ignoren. Si que és cert que en una biografia de l'autora escrita pel seu nebot es dona noticia de com tenia pensat desenvolupar la trama i quin era el final projectat. Amb aquest material Laura Wade ha escrit la seva versió teatral de la novel·la. L'heroïna de la novel·la és Emma, una noia de 19 anys, que ha de tornar a la llar familiar quan la tieta que l'havia acollit a la mort de sa mare contrau un nou matrimoni i es desfà d'ella. A la llar familiar hi ha tres germanes solteres més grans. El pare no està en bona situació econòmica i no hi ha dot per a cap. Les perspectives doncs són ben magres. Tanmateix a la primera festa de la societat local, on és l'única germana que pot anar, causa una molt bona impressió a Lord Osborne, un jove cap de la família més notable de la  contrada. Lord Osborne no és gaire atractiu i Emma es sent més atreta per l'antic tutor de Lord Osborne el reverend Howard. Jane Austen no escrigué gaire més i fins aquí abasta la primera hora de la representació, una il·lustració, per tant de l'obra d'Austen, representada de manera solvent reflectint molt bé l'esperit de l'obra. L'acció però ha de seguir. Howard i Emma es troben i potser la impressió d'Emma ja no és tan positiva enfront de l'austeritat defensada pel reverend, massa calvinista pel gust d'una noia acostumada a viure bé. Així no resulta estrany que a la següent escena quan Lord Osborne es decideix a a demanar la mà d'Emma aquesta accepti decidida. (La intenció d'Austen era que ella refusés aquesta petició per, després de moltes dificultats, casar-se amb el reverend Howard). És en aquest moment quan apareix la veritable protagonista de l'obra de teatre. Una criada, que Emma pensa que pertany al servei del seu germà i la seva cunyada acabats d'arribar, la convenç d'ajornar la resposta un dia, per complir els costums, i quan estan soles intenta persuadir-la de què no caigui al parany de fer un matrimoni sense amor. La criada no pertany al servei del germà i no és cap criada, sinó que és la pròpia Laura Wade. Laura li explica a Emma que és un personatge d Austen i que ella hi és per a ajudar-la a trobar un final per a la seva història inacabada. Emma es sent incomoda enfront d'algú que sembla conèixer els seus pensaments millor que ella mateixa i que té una pretensió clara de decidir el seu futur (recordem que el tret més característic d'Emma és la seva independència). Aquest moment en que la representació esdevé metateatral està escrit de manera molt brillant i excel·leixen les dues actrius tant Emma (Laia Manzanares) com Laura Aubert (Laura Wade). El problema però és que la resta dels personatges han pogut sentit la conversa i també volen dir la seva. Així acaba la primera part.

A la segona part Laura apareix vestida a la manera contemporània, amb uns texans que causen l'admiració dels personatges masculins, i ha d'enfrontar-se a uns personatges que no acaben d'estar content amb els designis de Wade i Austen, qüestionen la legitimitat de la continuació projectada per Wade (podem estar segurs del testimoni de la familia de Jane Austen?) i tampoc veuen del tot clara la immortalitat proporcionada per la ploma d'Austen (especialment el nebot del reverend amb cap desig de tenir per sempre onze anys i no poder conèixer dones ni beure cervesa). La discussió esdevé filosòfica i emprant els arguments de Hobbes, els que creuen que cal sotmetre's als designis de Laura per defugir l'anarquia, i els de Rousseau, els que volen sobretot preservar la seva llibertat, es produeix una votació on guanyen, per un vot, els segons. Laura es col·lapsa i els personatges comencen a prendre opcions que mai no haguessin estat contemplades per Austen. El col·lapse de Laura és explicable doncs al capdavall els personatges són projeccions de la seva ment, (al llibre realment només apareixen ben definits Emma i la seva germana Elizabeth) cosa que pot constatar quan veu que tots saben les claus del seu mobil, malgrat que certament no saben per a què serveix.  També per aquesta raó, prenen decisions coherents amb una lògica contemporània malgrat que tots s'escandalitzin per la vida real de Laura, la qual per exemple és mare de dos fills sense haver-se casat amb la seva parella (és clar que Laura no s'ha casat per la mateixa raó per la que tots ells es volen casar: fer el que fa tothom). Tot plegat deriva en una situació anàrquica expressada en un ball, contrapunt absolut del que veiem a la primera part de l'obra. Abans en un altre gran moment Emma i Laura tenen un enfrontament molt directe quan Emma, a la que Laura exigeix coherència com a personatge, li fa reflexionar a l'escriptora sobre el sentit del seu treball d'escriptora i Laura expressa un seguit de sentiments paradoxals; vol homenatjar a Austen tot i sentir-se certament inferior. Utilitzant un llenguatge girardià podríem dir que Austen és la seva mediadora, encara que de fet Jane Austen mai no va poder saber que era ser Jane Austen ( no pogué identificar-se com l'autora de les seves obres que, en tot cas, varen triomfar després de la seva mort)

L'obre no sosté sempre la brillantor dels seus moments més àlgids, però el conjunt és un espectacle de primer nivell que no desmereix els del seu lloc d'origen, i que fa honor a la majestuosa sala gran del TNC. A més de les dues protagonistes hi ha 17 actors més, molts de primer ordre i a quasi tots se'ls dóna un bon moment de lluïment. Com diu al clip de més amunt Laia Manzanares hi ha molta diversió però també un exercici de reflexió literari que jo he sentit com de molta vàlua. Espero que l'espectacle tingui més recorregut després d'aquests dies al TNC, en què les entrades ja estan completament exhaurides.

Libre

 

    Libre de Lea Ypi és una narració autobiogràfica. L'autora és nascuda a Albània. Viu així a la seva infància la dictadura comunista d'Enver Hoxa (l'oncle Enver), mentre que la seva adolescència i joventut coincideixen amb la problemàtica inserció del seu país en el nou ordre implantat després de la caiguda de la URSS. Les seves memòries descriuen doncs la seva vivència de les emigracions massives a Itàlia, la breu guerra civil desenvolupada a Albània i la pèrdua dels estalvis de tota la població a les estafes provocades per les inversions piramidals. Ypi va poder sortir a estudiar a l'estranger i actualment ensenya marxisme a la Universitat de Londres. Mai més no ha tornat a Albània. El llibre és molt interessant, de lectura amena i l'autora es mostra com una molt bona narradora amb un sentit de l'humor apreciable. Ypi era una bona alumna i una nena obedient, per tant, era una ferma creient en el credo comunista i especialment en la puresa del règim albanès, l'únic que mai va caure en temptacions revisionistes. La seva família, tot i que no harmoniosa políticament, no era comunista i encara que ho hagués estat, resultava determinant de la seva situació ser descendents directes del primer ministre d'Albània en el temps del rei Zog, cosa que ella ignorava completament. La caiguda del règim comunista suposà doncs un primer moment de decepció, tot mostrant-li el caràcter il·lusori de molt del que ella considerava realitat. Aquesta decepció, obria però un moment d'esperança que dugué a una decepció més gran. La llibertat, idealitzada pels seus pares, tenia un cost molt alt que passava per la demolició d'una gran part de la base moral que havia resistit al comunisme i preservat la humanitat dels albanesos. De la indignitat de ser súbdits negats de drets individuals, passaren a la indignitat de no tenir un altre valor que el que fitxava un mercat, al qual la població albanesa no tenia res d'especial valor que oferir. Al sots-títol l'autora parla de viure al final de la història, el concepte de moda en els noranta, però per l'autora el final del malson que fou la dictadura comunista no fou un final feliç, sinó l'inici d'un altre malson diferent. Certament Libre no és un llibre adient pels que es creuen una part important del que diuen els diaris i pensen que, malgrat alguna dificultat inevitable, vivim en el millor dels mons possibles.

The return of Frank James

 

  

La primera escena que va rodar Gene Tierney comparteix escena amb Henry Fonda i Jackie Cooper, el nen que acompanyava a Charlie Chaplin in The Kid

    The return of Frank James fou el primer dels tres western realitzats per Fritz Lang. Fou un encàrrec de Zanuk que ell va haver d'assumir. De fet, era la continuació d'un film Jesse James realitzat per Henry King filmat l'any anterior. Lang assumí l'encàrrec amb gust tot considerant que fer un western equivalia a una feina semblant a la que havia fet a Alemanya quan va rodar els Nibelungs. Era a més el seu primer film en color i recordava amb orgull com havia assolit fer allò que segons els tècnics de l'estudi no es podia fer: primers plans en color. Vuitanta anys després the return of Frank James segueix sent una molt bona pel·lícula i insospitadament actual. Últimament estic llegint una sèrie d'assaigs sobre la relació entre filosofia i western i l'autor Rosmini sosté que hi ha un punt de trencament a la història del gènere quan el referent de les històries ja no és la història de l'oest, sinó la representació d'aquesta història (això començaria evidentment amb el Print the Legend fordià i seguiria amb el cine de Leone). Em sembla que el moment primer d'aquest gir és donà en aquest film de 1940 a la seva escena central, la millor de la pel·lícula, quan Frank James (Henry Fonda) troba els assassins del seu germà en un teatre representant com varen donar mort a Jesse. L'escena acaba quan Bob Ford (John Carradine en el seu registre més fatxenda) reconeix a Frank com a espectador en una llotja i decideix fugir corrent de l'escenari. També és remarcable el paper de la protagonista femenina (Gene Tierney en el seu primer treball cinematogràfic) que fa un paper tant inesperat com el d'una dona periodista (de fet en el western clàssic els periodistes ja són personatges prou exòtics). Ella en un cert moment esdevé la consciència moral de Frank James però el film no planteja una relació romàntica entre tots dos i la pel·lícula acaba amb un comiat tant cast i amistós com el del mateix Fonda amb Clementine a la posterior My Darling Clementine. Sembla que la tweenty va tenir por a una demanda de la vídua de Frank James, encara viva quan es va rodar el film, (el qual de totes maneres no té cap connexiò amb el que realment va passar. Frank no es va intentar venjar mai i va sobreviure els dos assassins del seu germà) però estic segur que Lang ho va agrair després del disgust que li va causar la MGM, en concret el seu productor J. L. Manckiewicz, quan va imposar una final romàntic a Fury que no tenia gaire sentit. La pel·lícula té molts diàlegs divertits i enginyosos però no els necessita gens perquè la capacitat de Lang de narrar la història purament amb imatges ha estat a l'abast de mols pocs escollits (tots ells, s'ha de dir, provinents del cinema mut). Com l'anterior el film té una clara carrega ideològica que a hores d'ara pot sorprendre però que de fet no era incoherent en l'America dels quaranta perquè els James són presentats com herois de la noble causa sudista però al mateix temps com precursors del rooseveltià New Deal en lluita contra els monopolis. Una altra versió del film amb una descripció més acurada de l'acció i menys disquisició teòrica, la podeu trobar aquí.

Acampada

 Acampada és un espectacle de Pont Flotant que es pot veure aquest dies a la sala Tallers  del TNC. El seus autors parlen d'artefacte escènic perquè pròpiament en el sentit habitual del terme no és una obra doncs la trama es mínima. 6 persones, entre les que pot haver relacions de conegudes i amigues, fan una acampada de cap de setmana a la serra madrilenya. L'obra reflecteix aquesta convivència on sorgeixen els problemes típics de dormir en un tenda i de caminar per la muntanya. El grup és molt divers. Dos d'ells, Benito i Alberto, presenten discapacitats psíquiques, una de la noies Mònica és d'estatura reduïda i camina amb crosses Aquests tres parlen en castellà. El lideratge del grup és assumit per Jesús i Àlex, els quals parlen en valencià i tenen perfils de personalitat mes aviat oposats, despreocupat el primer i maniàtic del control, el segon. El grup el tanca Itziar que no presenta cap senyal de discapacitat i que només utilitza l'euskera per a expressar-se. Comparteix l'escena una interpretat de llenguatge de signes que tradueix al públic sord els diàlegs dels actors. Es van localitzar entre els espectadors quatre persones invidents i es demanà a la gent del públic que tenien al seu costat a que els fessin la descripció. Una d'aquestes persones es comprovà al final que també era part de la companyia.

Estem doncs en un espectacle sobre la inclusió, en primer lloc, i en segon lloc en una reivindicació de la capacitat dels humans per entendre més enllà de totes les nostres peculiaritats i limitacions (l'experiència general del darrer segle i dels últims vint anys a Catalunya em fan pensar que la identitat ètnica és de fet també una limitació, tot i que això no es reflecteix a la interacció entre els excursionistes). Més enllà de les bones intencions l'espectacle és molt àgil i manté constantment l'interès dels espectadors. L'ús dels instruments escènics és intel·ligent i el treball dels actors molt reeixit. Jo em vaig sentir molt bé i satisfet d'haver-hi anat per un motiu personal. Com a professor de l'ensenyament públic el terme "inclusió" em resulta sospitós, doncs allò que per a mi designa primordialment és un altre intent de retallar les obligacions de l'estat, donar ajut específic a qui el necessita, amb xerrameca pseudoprogressista i moralina hipòcrita. En definitiva els amics de pont Flotant m'ajudaren a recordar la veritat més bàsica, ignorada però a llocs com Via Augusta 202-226: hi ha una distinció entre el noble i el baix. Els de Pont Flotant són nobles, la nostres autoritats educatives són baixes.

Retorn al passat amb les Provincianes

 

L'anterior cop que vaig llegir les Provincianes va ser fa trents-set anys quan havia de preparar un treball sobre un tema de filosofia política moderna per una assignatura impartida per J.M. Bermudo i vaig triar la figura de Pascal. He tingut curiositat per rellegir aquest treball quasi una vida després. La primera cosa que m'ha sorprès ha estat física, la molt bona qualitat apreciable al tacte del paper emprat. Com que comprar paper bó no estaven entre les meves despeses prioritàries el 1987 suposo que aquest és un altre signe de la degradació de tantes coses, evidents, però de la que ens costa adonar-nos. El 1987 jo era un jove amb certa capacitat d'entusiasme i llegint el treball recordo que havia fet un esforç de documentació sobre que era el jansenisme, una qüestió a la que fins ara no he tornat. En aquella època, en Jordi Sales ens advertia que si alguna vegada creiem estar formulant alguna cosa nova, desconfiéssim, perquè segur que un italià ja l'havia dit. Als darrers dos anys jo he fet unes quantes anotacions sobre la diferència entre el jo íntim i el jo social. No és que fos tan ingenu de pensar que eren originals, però allò que no recordava en absolut és que aquesta dualitat estructura el pensament de Saint-Cyran que és potser l'autor més decisius del jansenisme (incloent el mateix Jansenius. En aquella època el seu Augustinus fou un límit per a mí. Ni me'l vaig llegir ni hagués estat possible. Tampoc ho van fet la major part dels Jansenistes, Pascal inclòs)

Algunes coses del treball segueixen tenint interès. Si la secularització ha estat la clau de la història intel·lectual europea als darrers segles, l'avaluació que Pascal fa de l'activitat jesuítica té una importància considerable doncs en un cert sentit els jesuïtes són desencadenants d'aquests procés. Al començament de l'edat moderna, quan es consolida un model de vida urbana, el cristianisme ja havia deixat de ser l'element fonamental d'atribució d'identitat. La resposta jesuítica és un intent d'adaptació a aquesta nova realitat i això és el que expressa la seva casuística i l'intent de fer moral específiques per a cada rol específic. La projecció política que establíem llavors també encara em sembla pertinent. El fons de la lluita entre jansenistes i jesuïtes en el fons consisteix en considerar si la teoria d'Agustí segueix sent valida. En contra de les aparences, i jo crec que d'una manera encertada, la lectura d'Agustí feta pels jansenistes suposa la separació entre església i estat. La pràctica jesuítica al contrari es basa en la direcció de les consciències i acaba avantposant els drets de l'estat als de la religió i justifica aquesta superioritat simplement en el fet de què ja en aquell moment l'estat era més fort. Pascal denuncia que el triomf de la moral jesuítica, on es relativitza el paper de la família, es qüestiona la propietat privada i es justifica l'homicidi, implica crear una situació d'anomia i es permet de manera licita la sospita de si aquesta anomia no és més una manera de justificar la unió de les dues espasses. La lluita entre jesuïtes i jansenistes apareix així com una anticipació del que després serà la lluita entre el totalitarisme i la defensa de la consciència individual que era l'estàndard dels jansenistes i que el totalitarisme necessàriament vol suprimir. Per a Pascal, els jesuïtes aspiraven a una societat teocràtica tot i acceptant que Déu ja no era primordial a la vida dels homes, difícilment es pot construir un projecte on la voluntat de poder aparegui menys emmascarada i per tant el nihilisme sigui més palès.

I girasoli

 

El mateix any que el jardí dels Finzi Contini Vittorio de Sica va fer un altre film I Girasoli. Si el repartiment del primer no era gran cosa, aquí tornava a tenir la parella formada per Loren i Mastroianni. La pel·lícula explica la història d'Antonio i Giovanna, una parella que es coneixen en el temps de la segona guerra mundial. Antonio és un home mancat de tota vocació bèl·lica però es enviat al front rus, on se'l dóna per desaparegut. Giovanna no accepta la mort de l'home que estima i anys després, la pel·lícula no és precisa cronològicament però sabem que ha mort Stalin, Giovana va a Rússia a buscar-lo i, molt inversemblantment, el troba casat amb una noia del país i pare d'una nena. Se'n torna decebuda al seu país i un temps després Antonio torna a Itàlia a buscar-la per descobrir que ella té un altre parella i és mare d'un nadó. Antonio decideix tornar a Rússia i ella l'acomiada a l'estació de Milà, en un escena que em recordà molt el final de les parapluies de Cherbourg. Si Demy tenia a Michel Legrand, aquí fou Henry Mancini l'autor de la banda sonora. El film fou la primera coproducció entre un país capitalista i la URSS i per això està rodat a la seva part central a Ucraïna, comptant en el seu repartiment amb actors soviètics. Pel meu record, ofereix una perspectiva sobre la guerra molt diferent de la que fins el 1970 s'havia mostrat a les pantalles, incidint en el dolor causat a les gents ordinàries sense vocació heroica ni compromís ideològic. (exceptuem potser el Dr. Zhivago de Lean que fa una mirada anàloga sobre la revolució rusa  i que també és molt relacionable amb aquest film, tot i que Lean no va tenir cap possibilitat de filmar a Rússia) Aquest compromís i la fluïdesa de de Sica com a narrador, que converteix els gira-sols en una bonica metàfora del caràcter efímer de l'existència humana, permeten obviar allò que la pel·lícula com a producte té de molt calculat i conforma un film que val la pena veure, tot i que em sembla que la segona part, on hi són les millors escenes per Loren i Mastroianni, és millor que la primera, excessivament improbable

Les Provincianes i el gran Inquisidor

 

La lectura de les Provincianes m'ha portat a la ment el famós paràgraf de Dostoievski en el què Ivan llegeix al seu germà Aliosha, una narració que havia escrit de més jove, intitulada El Gran Inquisidor. He llegit la versió, no pas traducció, catalana de Joan Sales, el qual insisteix a les notes a la poca precisió del relat d'Ivan que sembla fer els jesuïtes responsables de la Inquisició i els confon amb els dominics. En té segurament tota la raó. Tanmateix si potser no amb els jesuïtes reals, dels que com Dostoeievski tampoc en sé gaire, si em resulta clara la semblança amb els jesuïtes descrits a l'obra de Pascal. Un coneixement de les Provincianes era de fet força probable en un rus del XIX, on la gent educada era obertament francòfila culturalment. Dues idees de Pascal en són ben presents. La primera l'assimilació de la doctrina de la infal·libilitat papal en un instrument al servei d'una concepció totalitària. El gran Inquisidor és anticristià perquè entén la figura de Crist com un defensor de la llibertat. Des del seu punt de vista la gran tasca de l'església ha estat històricament la d'esmenar Crist. Per això, per salvar la humanitat del pes d'una llibertat que no podria suportar cal esdevenir directors de consciència. Només així es pot assolir suprimir la llibertat humana, sense que la humanitat se n'adoni. La desconfiança del gran Inquisidor envers els homes que busquen el propi camí espiritual sembla anàloga a la que els pares Jesuïtes, i amb ell l'incipient poder estatal francès, tenia dels solitaris de Port Royal El problema d'aquests figures singulars és que mai no marquen una pauta per la resta de la humanitat. Que l'home estigui fet a la imatge de Déu, tampoc és una afirmació que s'hagi de prendre massa seriosament. La millor pràctica ve normalment de pensar al contrari.. Per això, el gran Inquisidor sap, i aquesta és la segona semblança, que el bon govern de la consciència dels homes no passa tant per prohibir-los pecar sinó per administrar des de l'autoritat aquesta prohibició, atorgar la capacitat per decidir quan és lícit pecar i perdonar-lo si cal. Tasca per la que foren inventats allò que els jesuïtes anomenaven al XVII opinions probables.  I quan pensem en com Pascal relaciona la pràctica dels jesuïtes amb allò que als segles posteriors anomenarem totalitarisme, no causa gens d'estranyesa recordar els lligams entre els jesuïtes i projectes com els d'Escola XXI

El jardi dels Finzi-Contini, la pel·lícula

 

Amb el meu germà veig una tarda els Jardi del Finzi-Contini ell ho explica aquí i jo només vull afegir dues coses. En primer lloc, remarcar el caràcter decebedor del film que hem de pensar com un fracàs en la mesura en què es queda molt lluny de reflectir l'emoció de la novel·la de Basani, allò que en el seu moment m'agradà més del llibre. Filant prim segurament ni tan sols ho intenta, preocupat per donar-li una carrega política, la qual  a la novel·la és   només el  teló de fons. Suposo que aquesta diferència passa per considerar la situació de la Itàlia dels setanta on una involució vers els feixisme era certament una possibilitat. La segona cosa és que és un exercici històric de gran interès comparar el diàleg de l'original italià amb la versió espanyola estrenada en el seu moment, en la qual el terme "jueus" apareix poc i no surt mai el molt emprat a la versió original "aris". És evident que tot i estar a les acaballes el règim es seguia sentint d'alguna manera solidari amb els camarades italians i alemanys

Gràcia i Estil

 

Des de desembre he estat llegint totes les traduccions al català de Pascal publicades als darrers anys per Pere Lluís Font. He estat molt content de l'aparició d'aquests textos perquè em puc fer una idea cabdal del que signifiquen pel seu autor. És un treball acurat, en un autor capaç de ser-ho molt i del tot vàlid per apropar Pascal als ignorants de la llengua francesa, cada cop menys rel·levant. Tanmateix la conjunció de bellesa i precisió del llenguatge de Pascal no es reflecteix del tot a la traducció, bàsicament perquè és impossible. La prosa de Pascal és enlluernadora i llegint els escrits sobre la gràcia, penso que que més enllà dels seus arguments, el seu talent d'escriptor és la millor prova de què la gràcia existeix.

It's always fair weather

 els tres minuts de Charise

El solo de Kelly

It's always fair weather és el tercer film realitzat per la parella Kelly-Donen. És molt menys coneguda que les altres dos, fou un fracàs econòmic i ni tan sols fou estrenat a Espanya. Certament no suposa ni l'explosió de joie de vivre que caracteritza On the Town ni té la Gràcia, en el sentit més seriós del terme, que caracteritza Singing in the rain. També resulta decebedor que en un film on la protagonista femenina és Cid Charisse, només balli en una escena. Fins i tot podem considerar que la gran escena de Kelly resulta massa elaborada i acaba sent menys expressiva que el seu mitic ball sota la pluja. Tanmateix no és un film gens menyspreable i potser és el millor dels guions amb el que tots dos treballaren. El film explica la història de tres amics (interpretats pel mateix Kelly, Dan Dailey i Michel Kidd) que en acabar la guerra es citen deu anys després al bar de New York on s'acomiaden, tot desafiant el cambrer que considera acabada llur relació. El retrobament es produeix però d'entrada és un fracàs i sembla il·lustrar el dit shakespearià, utilitzat al film, de què Most friendship is feigning. Tots tres han canviat i l'antiga comunitat ha desaparegut. El film però va més enllà de mostrar-nos la mutabilitat del jo. Com es reflecteix en els personatges de Kelly i Dailey, (el personatge de Kidd està menys desenvolupat segurament perquè kidd era un ballarí i coreògraf excepcional però estava mancat d'experiència com actor) allò que realment no suporten dels seus companys és que els miren com eren abans, traint la seva determinació d'oblidar el que havien volgut ser; ignoren la mascara que han estant construint durant deu anys; aquesta tasca que per resumir anomenem viure. La reconciliació es produirà perquè la peripècia del film els durà finalment a lluitar junts, però essencialment perquè aprenen a suportar-se a ells mateixos. Tanmateix el final feliç no és del tot optimista. Ningú proposa tornar a reunir-se ni l'any vinent ni en déu anys. La part de comèdia està introduïda per les escenes relacionades amb el món televisiu, nou llavors i sobre el que Kelly i Donen fan una mirada tan irònica com la que havien fet sobre el cine mut en el film anterior, però sense la tendresa que mostraren llavors. A diferència dels altres dos, varen utilitzar en aquest film el cinemascope i en tragueren partit sobre tot en els balls, molt fins, dels tres protagonistes, en els quals comparteixen un espai psíquic, doncs sovint els números musicals s'insereixen més en els pensaments dels protagonistes que no pas en l'acció mateixa (tot i que als films anteriors ja s'havien utilitzat balls com a expressió de pensaments)

La défaite d'Occident

 

Finalment he completat la lectura de la défaite d'Occident, el llibre del que parlava explicant el meu darrer viatge a Paris. El llibre diu moltes coses i jo soc massa mandrós per fer un resum que li faci justícia. En tot cas aquesta feina està realitzada aquí i també aquí. Resumint molt la idea de Todd és que la guerra està decidida. Acabarà amb una victòria de Putin que sobretot farà palesa la decadència dels EEUU en marxa des de fa cinquanta anys. Es farà evident l'esgotament d'una Europa composta per nacions al límit de la dissolució per la seva regressió demogràfica i per la pèrdua del seu prestigi intel·lectual; de la seva impossibilitat de convertir en referents per a la resta del planeta els valors occidentals; els valors de la il·lustració han deixat de ser universals, per això fora d'Europa tothom és del tot indiferent a la proclama de què la causa d'Ucraïna és la causa de la humanitat. Todd és inicialment un estudiós de la demografia però finalment el llibre acaba sent un contundent testimoni del fracàs de la il·lustració. La decadència d'Occident ha estat paral·lela a l'esfondrament de les creences religioses. La història d'Occident és el transit d'unes societats vertebrades des de la religió, és a dir l'acceptació d'una sèrie de veritats infrangibles, al nihilisme consumat que suposa identificar una afirmació falsa com vertadera; parla concretament de la ideologia trans. És clar que entre la suspensió de la raó que exigeix el mite i l'escepticisme absolut en podem trobar un gran nombre de postures, tantes segurament com autors prominents hi ha a la història de la filosofia, però cap sembla capaç d'articular una proposta políticament factible, potser, perquè, i aquí ens podem recolzar a Hume, Nietzsche i Plató, l'home és un animal al que li cal creure. Si no té res a creure entrem a l'època del darrer home o del nihilisme consumat:

L’une des grandes illusions des années 1960 – entre révolution sexuelle anglo-américaine et Mai 68 français – fut de croire que l’individu serait plus grand une fois affranchi du collectif (mea culpa, mea maxima culpa !). C’est tout le contraire. L’individu ne peut être grand que dans une communauté et par elle. Seul, il est voué par nature à rétrécir. Maintenant que nous sommes libérés en masse des croyances métaphysiques, fondatrices et dérivées, communistes, socialistes ou nationales, nous faisons l’expérience du vide, et nous rapetissons. Nous devenons une multitude de nains mimétiques qui n’osent plus penser par eux-mêmes – mais se révèlent quand même tout aussi capables d’intolérance que les croyants d’autrefois.

Todd descriu el moment occidental com estadi cristià zero, del qual són indicadors la desaparició dels batejos, la tria massiva per la incineració i l'equiparació del matrimoni homosexual amb l'heterosexual. A l'estat zero de la religió la societat no port construir un ideal de jo a l'individu i hipotetitza que acaba definint una moralitat zero que seria la de la política exterior americana (això està escrit molt poc temps abans de la invasió de Gaza).

Per bé o per mal, la història d'Occident en el temps de la il·lustració ha estat lligada al desenvolupament de la noció d'estat-nació que per Todd és menys un efecte de la revolució francesa que de la reforma protestant, la qual ensenyà a llegir la paraula de Déu en la llengua de cadascú (primer pas per pensar-se una nació escollida) L'universalisme de la revolució francesa fou després un bon mitjà d'estendre aquest prejudici. Els estats-nació estan desapareixent a Europa per la desintegració dels espais econòmics homogenis i per la desaparició de les classes mitjanes i a uns EEUU que no ha superat mai la crisi dels seixanta i ha acabat esdevenint un empire privé du centre et de projet, un organisme essentiellement militaire dirigé par un groupe sans culture (au sens anthropoligique) qui n'a plus comme valeurs fondamentales que la puissance et la violence. (el padrí d'aquest grup seria possiblement Leo Strauss) Enfront d'aquesta situació del món occidental, Rússia tot i tenir problemes evidents no és la catàstrofe que es descriu des d'Occident. Certament els russos viuen pitjor que els europeus, però cal considerar d'on venen, de l'esfondrament absolut de l'època d'Ieltsin. quan pensaven que podien esdevenir occidentals. La remuntada ha estat notable i en realitat mai no han estat millor. En aquests moments la taxa de mortaldat infantil en Rússia és superior a la dels països europeus importants però més baixa que la dels EEUU. Hi ha un altre dada que em sembla cal retenir: el percentatge d'alumnes russos que estudien enginyeria és del 23,4%, als EEUU del 7,2%. Els americans i els europeus prefereixen diplomar-se en dret i en economia, treballs, no ens enganyem, essencialment parasitaris. Tot i que en el cas des americans productors de la moneda del mon, el dolar, i per tant amb la capacitat de crear riquesa del no-res, tota altre activitat esdevé poc atractiva.

La desintegració del poder americá és un dels temes bàsics del llibre. Todd reconeix aquesta constatació com dolorosa, perquè hi ha molt de positiu aportat històricament pels americans (en el meu cas, la seva empremta en la meva educació, des del cine a la música, és innegable i irrenunciable). La seva tesi fonamental és que l'alliberament dels negres ha tingut com a conseqüència la desorganització de la societat americana, en la qual el racisme tenia un caràcter estructural; allò que feia possible considerar la igualtat entre els blancs era la separació radical dels negres. De fet el racisme contra els negres era el primer tret cultural adoptat per minories com la irlandesa o la italiana. L'altre punt important de la seva anàlisi de la realitat americana és la constatació de la decadència de les seves elits, evidentment relacionada amb el retrocés general del seu sistema educatiu. Les elits americanes es guien més per impulsos provinents de les xarxes locals que no pas per un sistema d'idees coherent i per tant la pulsió de violència acaba sent més decisiva que l'avaluació racional de guanys i pèrdues. La fortuna americana ha estat que la desfeta de la URSS, per la seva dinàmica pròpia, ha servit per amagar la seva decadència.

La globalització és un altre dels elements considerats per Todd. Des del seu punt de vista l'essència de la globalització ha estat una re-colonització on els EEUU han substituït els britànics. El problema és que en la mesura on ha volgut consolidar-se ideològicament ha fet més palès el contrast entre unes estructures familiars, prou desintegrades, com la dels occidentals i les de la resta del mon. Un contrast que explica perquè la resta del món s'estima més Rússia. L'efecte més sorprenent de la globalització ha estat la creació d'una plebs que viu del treball infraremunerat dels xinesos i d'altres pobles del mon, sense els quals el nostre nivell de vida no podria ser sostenible, un resultat inimaginable per Marx o Engels. En el nostre estat de capitalisme els electors populars són extractors de plusvàlua a escala mundial: Ainsi qu'Engels et Lénine l'avaient pressenti, le libre-échange corromp, mais nous pouvons ajouter: le livre-échange absolu corrompt absolument

Fent un balanç personal Todd ajuda a veure clar allò que per a mi és l part més dolorosa de la guerra: la constatació de la mort d'Europa com a projecte polític. Un fet innegable i molt dur per a algú com jo que no es sent còmode sent català ni espanyol. Possiblement però algú com jo, format des de l'estudi de la filosofia, tendeix a a tenir una visió massa idealitzada d'Europa, cosa que en primer lloc significa donar realitat a un terme que té molt de mític. Geogràficament l'Europa de l'Est és Europa, però en termes socials i econòmics ha estat el primer "tercer món" de les grans potències occidentals. En tot cas el llibre és contundent en mostrar la dependència d'Europa del EEUU que es fa evident em coses com el retrocés dels sistema bancari suís (la tria de les oligarquies europees per altres paradisos fiscals, significa posar-se sota el control americà) fins al punt de plantejar que podem esdevenir una mena de segona Sudamèrica. Internet ha estat un mitjà essencial per mantenir aquesta dependència com ho és l'OTAN, molt més un mecanisme de control d'Occident que no pas de defensa.

Un altre punt que m'afecta molt íntimament, considerant que una de les poques coses de les que estic satisfet en la meva vida és la d'haver ajudat a anar a la Universitat a gent que mai no li havia tocat (de fet és també el meu cas), és la paradoxa assenyalada per Todd de què aquest avenç de la igualtat suposa una societat menys igualitària i que s'ha acabat creant una realitat oximorònica i d'impossible gestió social: una elit de massa. Una altra paradoxa no menys potent és que, com ha passat als EEUU i està passant en Europa, el progrés educatiu causa una regressió educativa perquè fa desaparèixer el valors favorables a l'educació.

M'han interessat especialment les pàgines dedicades al Regne Unit, país definit per una paradoxa sorprenent. Si els països protestants tendeixen al racisme, UK sembla ser una excepció. La possibilitat d'un jove blanc d'anar a la Universitat és d'un 33%, d'un negre del 49%, d'un asiàtic del 55%, d'un asiàtic xinés del 72%. No es pot parlar de racisme en el Regne Unit. Però bàsicament és perquè no cal. El classisme ha fet i segueix fent la seva funció. L'objecte de l'odi en el Regne Unit és el poble treballador de classe baixa i això ha estat reflectit perfectament en el Brexit. L'evolució del Regne Unit concorda perfectament amb les idees introduïdes per Todd. L'home ideal del neoliberalisme de Thatcher és un protestant zero i l'època de Blair significa ja l'alliberament absolut de l'ètica protestant. L'esfondrament del quasi perfecte bipartidisme britànic és conseqüència de la desintegració del sistema religiós, perquè la dualitat política reflectia l'oposició entre l'església anglicana i el de les sectes no conformistes, una diferència sense sentit després de l'esfondrament de les creences religioses.

Le journal d'une femme de chambre

 Le journal d'une femme de chambre és el primer treball de la segona època francesa de Buñuel, després de l'etapa mexicana i el seu reconeixement com a gran figura de la cinematografia universal. Tria una novel·la de Mirabeau amb el mateix títol, tot i que canviant de manera significativa la història original. La pel·lícula explica la història de Celestine una jove parisenca que va a servir a una zona rural. Celestine contrasta en tots els sentis amb els seus nous amos i la resta del personal. Celestine és Jeanne Moreau, llavors una de les grans estrelles del cine francès, i l'amo de la casa és Michel Piccoli que treballaria després altres vegades amb Buñuel. Le journal és un film en principi molt més convencional que els anteriors però està ple de detalls que revelen la personalitat irònica del seu autor. Sense mostrar res de l'anatomia de Moreau, (meravellosa actriu) Buñuel fa un film del tot pertorbador en la seva mirada sobre el desig sexual. Especialment interessant és el tractament del patriarca de la família, el qual com Buñuel mateix pel que sembla, era un fetitxtista del calçat femení. Amb seixanta anys Buñuel tenia ofici com per fer un film que satisfés els desigs dels seus productors sense deixar de ser fidel a ell mateix. Així definia una tònica que es faria més palesa al film següent, Belle de jour el seu màxim èxit comercial on la sexualitat és molt més explicita però igual d'intensa, i en general a les darreres obres. Com possiblement Visconti, Buñuel mostra una especial delectació en reconstruir un món que ja no existeix i que fou el de la seva infància. Normal perquè de fet això ens passa a tothom

La ruta blava

 

La ruta blava és un dels títols cabdals de la literatura catalana dins del gènere del llibre de viatges. Explica un viatge que va haver de ser especial pel seu autor, Josep Maria de Sagarra, doncs fou el seu de noces. El seu destí era la polinèsia francesa. El viatge fou un regal de Francesc Cambó i es realitzà durant un període llarg des de finals del 36 fins el començament de l'estiu del 37. És el moment doncs de la guerra civil espanyola a la qual no es fan gaire al·lusió en el llibre, tot i que evidentment és un fet determinant a l'ombra. El viatge era per vaixell i el text abastà una descripció minuciosa del trajecte des de Marsella als mars del sud, la descripció del que Sagarra viu i experimenta a les illes i més breument del viatge de tornada, que com l'anada es fa creuant el canal de Panamà. El llibre té un valor literari indubtable. Les seves descripcions són precises i d'una gran vivacitat, mostrant un domini absolut del lèxic català. La descripció dels mars del sud em recorda molt el que vaig aprendre a l'exposició que la National Gallery va dedicar a Gauguin fa uns quants anys. Les dues experiències resultaren absolutament decebedores. Allò que van trobar no fou cap paradís sinó una societat decadent i degenerada, evidentment pel colonialisme, però sobretot per la imposició d'una religió cristiana (Segarra pensa que amb més influència del protestantisme) que tingué un efecte del tot pervers a les vides dels nadius, fent aparèixer problemes que abans no existien, com diria Nietzsche emmetzinant les ferides que ells mateixos havien produït. Més enllà de la desfeta social. Sagarra estigué una mica aclaparat per l'ambient natural i acaba escurçant el viatge en part per por de deixar-se dur per un clima i un ambient que impulsa l'home a l'abandonament i la mandra (llegint-lo és evident que havia de ser un home molt pencaire), La narració del viatge destaca per les breus descripcions dels seus companys de travesia, amb els que construeix una galeria representativa de fugitius de la catàstrofe europea llavors fàcil de preveure i que aquí ja havia començat.

Una Giornata Particolare

 

Una tarda de diumenge veig Una Giornata Particulare d'Ettore Scola. Una pel·lícula que ja ha esdevingut un clàssic i que a més ha mantingut un lloc a la memòria col·lectiva gràcies a les nombroses adaptacions teatrals que començaren amb la del mateix Ettore Scola. Com és ben sabut, l'obra explica la trobada i el dia compartit per una ama de casa feixista mare de sis fills i un locutor de radio que està passant el seu darrer dia de llibertat abans de de ser deportat a Cerdenya per la seva orientació sexual. Hi són sols a un inmens Bloc d'habitatge social perquè  és el 6 de maig  de 1938 i tothom és al carrer donant la benvinguda a Hitler de viatge oficial a Roma. Ella l'interromp buscant un ocell que ha fugit de la gàbia quan ell està a punt de suïcidar-se i aquí comença la seva relació. Jo em vaig interessar pel cine quan encara era molt vigent la política d'autors i es suposava que el director era el centre de tot. Em sembla que a hores d'ara hom pensa més en el cinema com un art col·lectiu, però enfront d'un film com aquest és clar que una pel·lícula també pot ser dels seus actors Tant Loren com Mastroianni fan una actuació enlluernadora.Que Mastroianni era un fenomen és prou sabut, de l'alçada de Loren potser no hi ha un memòria tan clara, en part amagat pel fet de la seva bellesa. Això no vol dir que el treball de Scola estigui mancat d'interès. M'agrada molt l'obertura del film amb un documental de l'època que situa perfectament l'espectador. L'exploració que la càmera de Scola fa del Palazzo Frederici, el major complex residencial per a treballadors construït al temps del feixisme,  el presenta com una presó pels protagonistes i  Scola es mou amb habilitat des del que, en principi, sembla ser una història romàntica a fer un film on es es mostra de manera brillant el concepte patockià de "la solidaritat dels escruixits"

Martín Caparrós sobre l'envelliment

 Com    que alguns dels lectors estan preocupats per això de l'envelliment deixo aquí aquesta reflexió de l'autor argentí

Tardaron en entender que el error estaba en atribuir la vejez a la naturaleza, que ese estado no era un devenir natural sino un invento humano. o punteo alguién, un "error humano". Que, silvestres, las personas solían morirse cuando dejaban de ser capaces de reproducirse- cuando dejaban de ser útiles a la manada-: que un hombre que no podia cazar o una mujer que no podía masticar duraban poco.

La vejez, entonces, ese camino pura pérdida, no era una falla de la naturaleza; era otra consecuencia del orgullo humano.

El mundo entonces, pág. 94

Miroir de nos peines

 

    Miroir de nos peines és la novel·la que clou la trilogia que Pierre Lemaitre va dedicar al període d'entreguerres. Jo vaig gaudir molt de la primera i prou de la segona, però possiblement aquesta és la millor. Està ambientada als dies en què és consuma, del 6 d'abril al 13 de juny de 1940, l'ensorrament francès al començament de la segona guerra mundial. La novel·la explica la història de diferents personatges. La primera en aparèixer Louise ve de Au-revoir là haut. Era la noia que acompanyava a la seva reclusió el pintor que havia perdut mig rostre. Hi són també Gabriel i Raoul dos soldats adscrits a la linea Maginot de personalitats completament oposades que acabaran esdevenint camarades i compartint un llarg camí on coneixen tant el gust de l'heroisme com el de sentir-se uns prescrits. També hi són Fernand, un garde-mobil, i Alice, la seva dóna de salut feble una matrimoni madur i molt enamorat que es veuen obligats a separar-se quan els alemanys avancen cap a Paris i finalment el personatge més brillant i divertit Desirée una mena de camaleó, una mica semblant al Zelig de Woody Allen però sense necessitat de transformació física, que al llarg de la novel·la serà advocat criminalista, responsable de la informació del govern francès i finalment rector d'una parròquia abandonada que ell converteix en un un funcional refugi per a desplaçats en el que convergeixen tots els personatges al final de les novel·la; un final que podem qualificar de feliç dins del que cabia a la França de 1940.

    Sí dic que és la millor és perquè a més de conservar les virtuts dels altres llibre: facilitat narrativa i sentit de l'humor, el teló de fons és un moment clau en la història d'Occident. La desfeta francesa fou tan descomunal com a sorprenent i tingué com a resultat riades de gent a les carreteres en una fugida sense cap mena de sentit, doncs no hi havia cap possibilitat de trobar la protecció d'un exercit que no estava disposat a lluitar gens. La descripció d'aquest èxode li dóna a Lemaitre la possibilitat de mostrar el seu talent com escriptor, fent molt real una follia col·lectiva difícil de concebre. A l'obra els personatges viuen situacions inimaginables que tanmateix foren reals com la crema, per l'autoritat competent, d'una part considerable dels diners depositats al Banc de França o el trasllat, sense cap intendència prevista i un personal mínim, de la població reclusa de Paris, en la qual estaven barrejats els simpatitzants dels nazis i militants del PCF sospitosos de derrotisme després del pacte entre Hitler i Stalin. Del tot exagerats els butlletins informatius de Desiré, segons la qual la campanya era un èxit estratègic de l'exercit francès, tampoc estan del tot inventats.

Le Havre

 Fa un parell de setmanes passo una tarda meravellosa veient Le Havre de Kaurismäki. La veig amb el meu germà que explica de que va, aquí. i no cal dir gaire més. Suposo que allò que fa original el film  és la seva estètica austera, pròpia d'un cine neorrealista, combinat amb un sentit de l'humor innegable i efectiu i una fe en el ser humà pròpia del millor Frank Capra. Aquí podeu veure l'escena a la que fa referència el Xavi, el impagable concert de Little Bob. El policia del film és un actor i realitzador francès Jean Pierre Darousin que al magnífic film de Robert Guènidian, l'armée du crime, era també un inspector de policia amb el mateix tarannà ombrívol però amb un fons del tot oposat (per cert ignorava del tot que la família armènia que lluita amb la resistència era en realitat la del cantant Charles Aznavour). Està clar que dels errors fets a la meva vida és no haver seguit més aquest realitzador finés. Tanmateix a diferència de quasi tots els altres, aquest és esmenable.

Tanatologia

 Veig a la sala petita del TNC Tanatologia, obra de Xavier Uriz produïda pel teatre principal de Mallorca. L'obra es situa en un futur proper en el qual per respondre a un inquietant augment del número de suïcidis la ciència i l'estat, que es suposa ja són la mateixa cosa, creen un institut de Tanatologia que avalua les peticions de suïcidi per distingir entre les que són fruit d'alguna mena d'anomalia psíquica, llavors el suïcidi no es permès i el potencial suïcida és dirigit a teràpia, i els que són fruit d'una decisió conscient i enraonada, als quals l'estat els auxilia en la seva resolució. Ës un algoritme elaborat a tal efecte el que decideix qui es pot suïcidar i qui es enviat a teràpia. L'obra es centra en Tara una eficient funcionaria de l'institut de Tanatologia que per la seva excel·lència professional arriba a dirigir-lo, però es veu incapaç d'acceptar la decisió presa per la seva filla de 21 anys que vol treure's la vida La noia és declarada apte, és a dir que no té cap depressió ni res semblant, i entenc que vol morir per motius diguem-ne metafísics, el seu amor- assimilació per les papallones, sers efímers per excel·lència. Aprofitant la seva posició la mare falsejarà l'informe provocant una tragèdia, doncs l'intent de suïcidi de la filla no és del tot reeixit i la noia queda en estat catatònic. El futur es presentat d'una manera freda: la companyia bàsica de Tara és un robot fruit de la intel·ligència artificial, desenvolupat fins al punt de poder simular personalitat com a partir d'un cert punt fa amb la seva filla, i les relacions sexuals semblen ja ser una cosa del passat. L'espai escènic simulant ser la casa de Tara es molt reeixit i permet perfectament integrar les gravacions de vídeo, essencials pel desenvolupament de la història. L'esforç dels actors és considerable, treballant molt l'expressió corporal especialment la del moment en què pròpiament no són cossos, si més no, cossos vivents. Hi ha moments de ball, una rumba, on intervenen tots i que té el seu sentit i la introducció de l'obra, que se'm va fer llarga i de la que no sé jutjar fins a quin punt és rellevant (potser ho veuria clar en una segona visió, però a diferència del cine el teatre permet això rarament i amb dificultat). Jo personalment tampoc em vaig sentir massa afectat pel que la publicitat determina com el problema plantejat per l'obra, el de sí un algoritme, un càlcul racional, pot decidir sobre la nostra vida. No hi ha justificació racional, així en general, del suïcidi, ni tampoc de la decisió de seguir vivint. La vida està per sobre de la raó i l'enteniment com ens han ensenyat Hume o Nietzsche.

L'obra pòstuma de Trias: De Cine. Aventuras y extravios

 

    Eugenio Trias va morir el febrer de 2013. Pocs mesos després va ser publicat el seu llibre De Cine. Aventuras y extravios. Jo llavors vivia a Valladolid. Imagino que en alguna visita a Barcelona, me'n vaig comprar un exemplar que ha quedat perdut al meu pis de Gran Via fins que l'he retrobat a la mudança. Més de deu anys després ja l'he llegit. Jo tinc un deute de gratitud amb Trias pel que va suposar per mi la lectura a començaments del vuitanta de, lo bello y lo siniestro que a més de ser objectivament un molt bon llibre em va donar recolzament moral i autoconfiança, tot mostrant que la devoció per directors com Hitchcock no sols era respectable, sinó que estava perfectament fonamentada. Precisament l'any abans al de la seva mort l'enquesta, molt canònica entre la cinefília,de Sigth & Sound havia decidit considerar Vertigo, el film des d'on desenvolupava la noció de sinistre, com el film més important de la història. Malgrat aquesta bona predisposició el llibre m'ha resultat decebedor. Trias parla de moltíssimes pel·lícules però no va gaire més enllà de fer un resum de cadascuna d'elles, per la qual cosa el llibre acaba essent com una gran col·lecció de sinopsis. Fent una lectura positiva la lògica d'aquesta manera de fer es pot defensar afirmant que al capdavall allò que ofereix el cine no es pot mai acabar d'expressar en paraules (Vertigo seria, per exemple, un cas molt clar. La trama en ella mateixa no té de fet gaire sentit). Fent una lectura negativa allò que trobem es pot definir com una operació comercial del Circulo de Lectores.

A l'epíleg, en una actitud típica del cinèfil que indiscutiblement era Trias, prova d'establir allò que constituiria el seu canón, a la manera de Sigth & Sound tot i que no vol tant parlar de pel·lícules com de constel·lacions, és a dir obres d'un director tot i que centrant-se en una pel·lícula determinada com la més representativa. Comparant amb l'actual de Sigth & Sound hi ha moltes coincidències però també algunes diferències interessants. En primer lloc esmenta autors més aviat obvis i molt representats a la llista de la revista britànica: Orson Welles, Alfred Hitchcock, Ingmar Bergman, Andrei Tarkovski, Francis Ford Coppola i Stanley Kubrick (tot i que jo no diria que el millor Kubrick sigui Eyes wide Shut). Inclou dos autors clàssics més aviat oblidats a la llista de Sigth & Sound: Fritz Lang i Luis Buñuel. Dels autors contemporanis també inclou David Lynch. No es fa esment però dels altres autors contemporanis que col·loquen un film entre els deus primers: Wong Kar-Wei i Claire Dennis. Tampoc sembla que tingués notícia de què el millor film de la història havia estat rodat per Chantal Akerman. A la llista de Sigth & Sound el desè film és Singing in the rain. Trias no l'esmenta mai però tampoc cap altre musical ni cap altre comèdia. Aquí jo veig un problema.  Tampoc hi és John Ford, cosa que em sembla reflecteix algunes de les limitacions que jo crec trobar a la figura de Trias. Trias és del cinèfils que pensa que el cine és essencialment americà i això es fa palès quan defineix una constel·lació pel cine italià, en la que esmenta a Rosellini i Antonioni però no a Fellini, i una altra per al cine japonès, on hi són la trilogia de Mizogouchi, Ozu i Kurosawa, tot i que jo personalment penso que els dos darrers cineastes tenen bastant poc a veure més enllà de la seva nacionalitat comuna i que tots dos han fet pel·lícules magnifiques.