Passades ja les tres primeres setmanes de l'any, la cosa no millora i començo, com m'esperava, a tenir un cert enyor de l'any passat, on, gràcies al confinament, vaig tenir la sensació de recuperar un cert domini del meu temps, del que feia molt temps que no gaudia, si n'havia gaudit mai. Ara la vida cultural, social, que era un absolut pharmakon en el doble sentit del terme, ha desaparegut, però seguim treballant. Dit d'una altra manera, la nova normalitat només conserva el pitjor de la vella normalitat. Tot plegat és prou depriment i no hi cap expectativa bona. Deixant de banda les desgràcies pròpies, vaig sintonitzar molt amb el que dimecres a BTV explicaven dues senyores de l'associació de paradistes del mercat de Sant Antoni, gent del comerç menut que està sent esclafada per aquesta crisis. Aquest era el meu destí, quan jo vaig néixer. Els que els meus pares tenien clar que faria era seguir el seu negoci. Jo vaig triar estudiar i la filosofia. No sé si la meva vida hauria estat millor si els hagués fet cas. Si que la filosofia, si fa no fa, estaria igual. Potser empatitzava amb les senyores perquè les identificava amb algun dels meus jos possible, que no tenen perquè tenir menys dignitat ontològica que el meu “jo” real, no gaire. Em sap greu perquè em sembla que no és tant que estiguin vivint una mala temporada, com que el seu món s'acaba. Estan essent kulakitzats, com explica perfectament bé Ugo Bardi, aquí. Tot va en contra i ningú està per ajudar-los, especialment si parlem de partits polítics. És el final d'aquest món, que fou el dels meus pares, i per tant, també, necessàriament del meu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.