Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 12 de gener de 2021

sin amor


 

Veig  sin amor d’Andrei Zvyaginstev que se m’havia escapat en el moment de la seva estrena. Vaig descobrir aquest realitzador amb el seu Leviathan i aquest és el seu treball posterior. Es tracta d’un film més intimista, quasi tot ell es limita a la descripció d’un conflicte en una família radicalment nuclear,  però les poques relacions fora dels membres de la família, bàsicament els amants i futures noves parelles del matrimoni en descomposició, permeten continuar i d’alguna manera aprofundir la radiografia moral de la Rússia putiniana que es trobava al film anterior. Leviathan  tenia una dimensió obertament política que aquí apareix  marginalment però totes dues servirien per a explicar l’anomia de la que parlava Durkheim i il·lustrar l la completa deshumanització d’una societat. Zvyanginstev recorda formalment, segurament no podia ser d’una altra manera, Tarkovsky i com en el darrer film d’aquest la idea de sacrifici segueix sent essencial. Un sacrifici, però, sense sentit un cop que Déu ha mort  i ni cap sentit ni cap amor és possible. La paradoxa russa és que aquesta constatació de la buidor es dóna de manera simultània a una recuperació de la influència de l’església ortodoxa, desproveïda això si de qualsevol  influencia espiritual ; un pur mecanisme i instrument de poder.  Els russos són gent que viu molt lluny i ens sembla molt rara, poc a veure en principi amb nosaltres, però malgrat això penso que el paisatge descrit per Zvtaginstev  podria ser molt proper al que tindrem nosaltres en un  futur proper, segurament condicionat pels dos elements definidors de la situació russa que també hi són des de fa temps entre nosaltres: un estancament- retrocés del nivell de vida i una absoluta manca de creences més enllà de la felicitat solipsista. reclamada per la protagonista del film. Poques vegades després d’una pel·lícula em quedo amb tantes ganes de fer una segona visió, que imagino molt enriquidora. La pel·lícula es mostra a festivals on obtingué diferents premis d’interpretació, ben merescuts, i com Leviathan, encara que no treballi Philip Glass, excel·leix tant per la banda sonora en ella mateixa com per la utilització feta pel seu realitzador.

Cap comentari:

Publica un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.