Key largo

        Després del seu treball com a documentalista a la segona guerra mundial John Huston va trigar tres anys a estrenar un film, però fou de manera doble. En 1948 estrenà The Treasure of Sierra Madre i Key Largo; molt més mítica la primera, parlaré avui de la segona que en el seu moment funcionà bé i era un dels títols habituals del repertori de cine negre als cines del cercle A fa quaranta anys. Key largo explica la història d'un ex-combatent desenganyat, interpretat per Humprey Bogart, que arriba a un hotel dels Cayos de Florida per veure la família d'un camarada mort i es veu obligat a enfrontar-se amb la banda de Johny Rocco un gangster deportat que ha tornat clandestinament als Estats Units per passar moneda falsa. El guió està signat pel propi Huston i Ricard Brooks basat en una obra teatral de Maxwel Anderson. De fet, l'origen teatral del film és molt evident, tot i que els autors van voler donar un enfocament liberal a una obra que tenia una orientació ideològica oposada. Vista a hores d'ara el film es sosté per l'agilitat dels seus diàlegs i unes interpretacions molt convincents en un repartiment del tot solvent on per sobre de la mítica parella de Bacall i Bogart que treballaven junts per quarta i última vegada, hi és Edward G. Robinson com a gangster i el sempre magnific Lyonel Barrimore, el pare del soldat mort, que és la veu de la integritat moral però està confinat a una cadira de rodes. L'actriu però premiada amb l'Oscar fou Claire Trevor , l'amant alcoholitzada i maltractada de Johny Rocco fent una composició de molt lluiment. Key Largo pretén ser però un film polític amb la intenció d'expressar el desencís creat per la sospita de que les bones intencions amb la que es justificà la guerra quedarien en no res, allò que era estem comprovant novament: la política exterior i bèl·lica americana no té res a veure amb comrpomisos ideològics. Un observador agut com James Agee assenyalava que aquesta intenció no acabava de quedar ben expressada perquè era possiblement excessiu pensar que els gangsters que s'havien enriquit amb la prohibició podien representar tot el que no funcionava al país, doncs no deixaven de ser un poder marginal. Tot i que entenc la crítica d'Agee, que hagués volgut un film més obertament polític, em sembla que Brooks i Huston no anaven tant desencaminats quan recordem que gent com Johnny Rocco, o Lucky Luciano, tot i ser deportats estigueren a la campanya italiana després del 43, com "assesors culturals". (curiosament és a Italia on va lluitar el personatge de Bogart i on feu els seus documentals John Huston, potser Huston coneixia aquest fet, però en tot cas tampoc ho podia explicar) Per dir-ho amb una altra referència cinematogràfica, la ingenuïtat de Kay (el personatge de Diane Keaton a The Godfather) quan pensa que hi ha una gran diferencia entre la família del seu futur marit i els polítics que surten als diaris és una il·lusió insostenible. El video de més amunt és el final que Huston va rodar i volia per la pel·lícula. Les diferències són importants. A la versió convencional Bogart dispara únicament dues vegades, mentre que aquí podem parlar d'una execució. El film acaba aquí i no hi ha trucada amb Bacall ni la imatge de Bogart navegant fins la costa, és a dir, s'omet l'engany i la consolació a l'espectador, doncs Bogart rep un tret al ventre al començament de la lluita amb els gangsters necessàriament mortal.

 

Habeas mentem, educació i lluita de classes segons Snyder

 

Com es garanteix el habeas mentem

El primer mandato es el acceso a la educación pública. Los niños humanos necesitan colegios humanos. Deberían aprender a expresarse antes de que las cosas se expresen a traves de ellos. La mayoría de nuestros oligarcas digitales fueron a colegios sin pantallas e insisten en que sus hijos hagan lo mismo. A pesar de ello, los estadounidenses gastan mas de diez mil millones de dolares cada año para poner pantallas a los colegios y que así los oligarcas puedan enriquecerse a base a de atrofiar la educación de los niños no oligárquicos. Con este dinero tendríamos que estar pagando a maestros y bibliotecarios (Esos bibliotecarios deben poder colocar libros en los estantes en paz, sin temor a la posible aparición de unos censores con aires de superioridad moral ni a las denuncias de unos padres enfurecidos). Si en un colegio un niño tiene una pantalla delante, debería ser para aprender a programar. Habría que modificar la ley de protección de la privacidad Online de 2002 para que los jovenes de entre 13 y 18 años dejen de ser considerados como adultos.

Gangs of New York

         Amb l'entrada del segle, Scorsese va entrar en un període de la seva carrera on, des del meu punt de vista, va perdre un cert interès. Fou després de Bringing out the dead i el seu fracàs diria que immerescut. Les pel·lícules d'aquest segle mai no em van acabar de fer el pes i em semblen treballs no pas dolents però no a l'alçada de la resta del seu treball (els darrers anys han estat diferents des de Silence, un punt de inflexió a millor). Els primer d'aquests films fou Gangs of New York, el seu primer treball amb Di Caprio que és l'actor fonamental d'aquest període. La vaig reveure la setmana passada i no va millorar excessivament la impressió de la la ja llunyana estrena. Quedi clar que no parlem d'un mal film. Veure'l no és cap pèrdua de temps ni que només sigui per l'extraordinari disseny de producció de Dante Ferreti, que recreà un New York del tot creïble als estudis de Cineccità o el treball del que potser fou el millor actor de la decada, Daniel Day Lewis. Crec però que el guió no acaba d'estar a l'alçada i que no ens ofereix un retrat plausible de la figura del protagonista interpretat per Di Caprio. La relació entre ell i el seu rival requeria més temps per treure tot el suc d'una relació que no és una pura i simple revenja. Pels que vulguin tenir una idea global del cinema de Scorsese és però un film important, perquè , com hem dit altres vegades, en conjunt ell vol explicar-nos la història del seu país i aquí tenim el retrat d'un moment seminal però poc conegut i que il·lustra bé fets com que el primer segle de democràcia americana té molt poc a veure amb la nostra idea de democràcia (a l'origen és el populisme ja estigui representant per William. M. Tweed o per Cleó) i que la qüestió de l'emigració no ha sorgit ara sinó que és un problema obert durant tota la història dels Estats Units; una font de tensió constant.

Felicitat merescuda

De totes les qüestions filosòfiques la que  a hores d'ara em sembla que sona més estranya pels nostres contemporanis és la que per Kant constituïa el fonament de la reflexió ètica: Com puc ser digne de ser feliç?. En general, em sembla no només que gairebé tothom es considera digne de ser feliç sinó que considera inconcebible perdre aquesta dignitat.  (de  vegades em veig molt raro perquè tinc grans dubtes sobre la meva dignitat de ser feliç) Més o menys seria, mantenint-nos a l'ordre de les il·lusions, com perdre un dret. Suposo que aquesta il·lusió inconscientment es justifica pensant que això és un fruit del "progrés" o millor exactament el resultat més precis d'allò que ens ha portat el progrés.

Feixisme i progressisme educatiu segons Snyder

 

        Si nuestro concepto de la verdad es negativo, la verdad nos resulta frustrante, solo nos parece otra barrera más a nuestros impulsos. Si perdemos de vista la diferencia entre "es verdad" y "tengo la sensación de que es verdad", no somos libres; fuerzas más grandes que nosotros manipularán nuestros cerebros para que nos parezca que es verdad.

        La búsqueda de la verdad es el primer baluarte en una defensa del yo. Creer en una mentira significa servir a un amo, vivo o digital. Esa es una estación terminal plausible para nosotros; engañados y no libres, viviendo y muriendo en una tediosa realidad alternativa.

    Nuestros políticos de la eternidad nos tienen en esta dirección. Dado que nadie sabe cual es la verdad, como reza su ardid, no tiene sentido saber nada. Buscar los hechos conlleva el riesgo de lastimar tus sentimientos, y no quieres eso. Esta versión del fascismo, es extrañamente un espacio seguro. Estás estupendamente siendo como eres, no necesitas aprender. Los periodistas son enemigos, puesto que podrían ponerte en entredicho. Es preciso ignorar a los historiadores- te arrebatan tus certezas tribales-. Es mejor aprobar leyes que obliguen a los maestros a evitar los asuntos esenciales de la historia de Estados Unidos,.

Alguna vegada, en els meus darrers anys de docència vaig advertir que les coses que passaven als nostres centres disfrasades de progresisme i aparent innocència, el carnestoltes obligatoris, tenien un fons essencialment feixista. Coincidir amb Snyder en aquest punt pot ser una mica reconfortant però sobre tot sap greu no haver insistit més.

Distopies

 

Ruben Arranz sembla un home seriós, així que haurà comprovat aquesta notícia. Del més distòpic que he llegit darrerament. Tot i que la distopia no només està carregada de futur, sinó sembla que ja regeix el present, com també ens expliquen aquí. Cada cop sembla més clar que la nostra generació ha viscut temps molt avorrits en comparació amb el que està venint, i per això del tot enyorables.

Sobre la libertad

     Sobre la libertad de Snyder és un llibre d'entrada difícil de definir situant-se entre el pamflet polític, l'assaig filosòfics i la reflexió autobiogràfica. Tot això fa que no tingui la precisió i contundència del magnífic sobre la tirania però no és per això una lectura a menystenir. En un dels llibres anteriors, the road to unfreedom, Snyder ja advertia de les connexions, ideològica i de concepció del mon, que compartien Putin i Trump, i els darrers mesos li estan donant la raó. L'anàlisi filosòfic és central en el llibre perquè vol girar sobre la noció de llibertat, tot defensant una noció de llibertat positiva enfront de la noció de llibertat negativa teoritzada per gent com I. Berlin i vulgaritzada, amb molt d'èxit, per gent com Trump i Díaz Ayuso. Algunes ressenyes li han retret una manca de gruix teòric en la seva argumentació, però el fet cert és que la seva perspectiva filosòfica no és l'ordinària, sinó que es fonamenta a la tradició fenomenològica (la seva dona és del gremi i està enllestit o ha enllestit una tesi sobre Jan Patocka) i, més en concret, les seves referències són dues dones, del tot relacionades amb els temps que ell mostrà magistralment com a historiador: Edith Stein i Simone Weil. Personalment, jo crec que una font d'inspiració encara més clara seria el treball de Levinas especialment tots els capítols de Totalitat i Infinit, dedicats a mostrar que la llibertat no pot ser fonament (i que aquest és el tema més important tractat a la primera meditació cartesiana) una de les tesis que millor resisteix en tot moment la meva voluntat de ser escèptic. Les referències autobiogràfiques en aquest llibre es centren quasi exclusivament a la seva infància i es justifiquen perquè és la manera de posar en primer pla que els altres sempre són en nosaltres i només som el producte de les seves accions. Tot i que sé que allò que ens ofereix Snyder és inacceptable per molta gent del país, un país on una figura designada com estrella filosòfica pensava que per fer classe a la universitat hi ha prou amb saber-se bé un únic autor, crec no només legítim sinó necessari el seu intent de transcendir la divisió entre Historia i Filosofia, un intent del que, espero que el meu llibre pugui sortir aquest any, també és el que caracteritza la figura de Hume, el qual està molt lluny de ser historiador i filòsof a la manera de Jekyll i Hyde, sinó que de dos maneres diferents és ell mateix. Snyder es defineix com un conservador, no pot ser altra cosa algú interessat en la història i la tradició filosòfica i un radical, perquè defensa canvis molt substancials. Potser significatiu del seu tarannà és com combina i tracta com a experiències equivalents, víctimes d'una tirania, els exiliats ucraïnesos de la guerra i la població reclusa afor-americana del començament del segle XXI.

        El llibre s'estructura entorn de cinc nocions que defineixen el nucli de la llibertat com a principi i la llibertat com a pràctica. Aquests cinc nocions són la sobirania, la facultat adquirida de prendre decisions, la imprevisibilitat, la possibilitat d'adaptar les regularitats físiques a les nostres finalitats personals, la mobilitat, capacitat de desplaçar-se en el temps i l'espai, l'objectivitat, la comprensió del mon sense la que no poden haver canvis i la solidaritat, el reconeixement de què la llibertat ha de ser un bé per a tothom.

    No és fàcil seguir tota la línia desenvolupada per Snyder que te molt de ziga-zaga, assenyalo doncs alguna de les reflexions que més m'han agradat, per exemple, la vinculació entre la noció de sobirania i la reflexió sobre la vivència del naixement, una vivència que refuta la noció de llibertat negativa com ell l'entén; és suggeridora en aquest punt la seva idea de la importància de l'associació entre Sòcrates i la seva mare llevadora. També la seva equiparació entre els experiments amb coloms i rates de Skinner i l'usuari del telefon mobil i les xarxes, sotmesos a un idèntic procés d'aïllament i a manipulacions poc distingibles en el seu fons. Personalment ha estat per mi il·luminador veure el nou sentit adquirit pel que vaig aprendre fa quaranta anys a la classe de Psicologia, i així entendre el que constitueix una veritat evident del nostre temps: Los medios sociales no son alta tecnologiia en ningún sentido relevante: son la manipulación conductista del siglo XX aplicada a gran escala ...una nefasta red conductista de estimulación. També val la pena retenir la seva descripció de la involució política dels setanta com el fracàs d'una transició de la mobilitat imperial, la que tenien els occidentals al començament del segle XX, a la mobiilitat social. També voldria retenir la seva reflexió sobre la llibertat del mercat, que només adquireix sentit reduint les persones a barreres, és a dir, coses. El llibertarisme en quan refusa la noció de solidaritat és una negació de la llibertat, perquè és una negació de la humanitat.

        La darrera part del llibre dedicada al govern és la més obertament política amb propostes concretes que es fonamenta en una sèrie de reivindicacions bàsiques: el dret al vot, el dret a la pròpia ment i l'atenció sanitària. Està pensant en clau americana, evidentment. La necessitat del tercer és un fet prou conegut, no ho és tant la del primer però és igualment innegable si considerem la quantitat de gent empresonada i el fet que aquestes penes signifiquin la pérdua del dret a votar. La segona la defineix amb la formula Habeas Mentem, deslligant-la per exemple d'algoritmes. La possibilitat de la democràcia passa per acabar amb la desigualtat extrema de la riquesa i acabar amb els monopolis. Per justificar teòricament la segona tasca, no cal anar fins a Marx, hi ha prou amb Hayek

        Al final del llibre hi ha un esquema-resum que he reproduït més amunt, en el qual queda molt clar el seu refús de l'esperit libertarista que sintetitza molt bé quan diu: Solo un individuo puede ser libre, pero solo una comunidad puede crear individuos. Tota la reflexió de Snyder no aporta potser cap gran descobriment, però sí una excel·lent fonamentació des del seu saber històric i acaba resultant un lectura innegablement encoratjadora. Diré alguna cosa més sobre el llibre els propers dies.