God bless John Ford

 

        Avui fa cinquanta anys de la mort de John Ford. Va tenir la mort que li esqueia com un gran patriarca envoltat a casa seva de la família i els amics més estimats, entre els quals a la darrera època tenia un paper principal l'actor Woody Srode. No tinc memòria personal d'aquell dia i potser tampoc sabia qui era. Si que sabia el que era una pel·lícula que havia vist a la TV i que no es semblava a cap de les que havia vist, entre d'altres coses perquè em mostrava que no havia vist realment allò que creia haver vist. Estic parlant naturalment de The Man who Shoot Liberty Valance. Potser en aquella època recordo haver llegit ja el seu nom com l'autor d'un film de realisme social, molt diferent a tot el que es feia al Hollywood de l'època. Era The Grapes of wrath. Vaig plorar mentre la veia a la penúltima escena i cinquanta anys després sé que ploraré quan la torni a veure. Fa vint anys veient-la amb alumnes del Bisbe Berenguer, em vaig adonar de què alguns també ploraven perquè, segons em confessaren, sabien que aquella era també la seva història.

Cinquanta anys després la meva admiració pels dos films esmentats segueix sent tan inquebrantable com el meu convenciment de què el vell John Ford, nascut Sean Alousius O'Fenney., ha estat el més gran. Potser cap de les seves pel·lícules és perfecta, però a cap li falta un moment de grandesa i veritat i això val tant per les molt aclamades, The Searchers des de fa molts anys una presència permanent a la llista de millors pel·lícules, que a d'altres més menystingudes, per exemple Two rode together que pensades a fons resulten igualment interessants. Ningú l'ha sobrepassat en tremp moral, lúcides, oportunitat històrica i bellesa formal. En la conjunció de les quatres coses és imbatible. Era catòlic, per això només podem acabar avui demanant que Deú el beneixi

The petrified forest

 

        The petrified forest és famós sobre tot pel que fou el primer film on destacà un actor fins llavors amb una trajectòria poc brillant, anomenat Humprey Bogart que interpreta un gàngster violent, cruel, però també ingènuament romàntic, en una paraula, americà, com subratlla l'avi interpretat pel fordià Charley Grapewin, l'avi Joad de The grapes of Wrath,i el protagonista de Tobbaco Road. Bogart assolí la fama amb aquest paper Duke Mantee que definí un prototip de Gangster tot i que els protagonistes són la parella amorosa formada per un intel·lectual anglès esdevingut ara rodamon, i una noia mig francesa lectora de poesia que malviu a una estació de servei d'Arizona. Són Leslie Howard i Bette Davis que fan dues interpretacions elegants, fent creïbles els seus personatges més enllà dels excessos melodramàtics. L'obra evidència el seu origen teatral, però el treball de Mayo, insistint molt en els primers plans, li dona forma cinematogràfica. De fet, és una obra ben representativa de l'estil de producció de la Warner, la productora més realista d'un cinema com l'americà que acostuma a ser realista quasi per defecte. Resulta encara estimulant veure com en poc més de vuitanta minuts, Mayo no només explica una història, sinó que li dóna gruix a tots els personatges que apareixen, fins i tot els aparentment més secundaris. És interessant a hores d'ara escoltar allò que explica Alan Squier, l'escriptor, perquè corrobora com som una cultura en crisi des de fa molt més temps del que alguns ens pensen, segurament des del suïcidi col·lectiu que suposà la primera gran guerra.

Sweet Bird of youth

         Sweet Bird of Youth és l'adaptació de l'obra teatral de Tenesse Williams que Richard Brooks va filmar el 1962. Comptà amb el mateix repartiment prtagonista que estrenà l'obra a Broadway: Paul Newman, que estava sense dubte en un moment físic esplèndid i Genevieve Page que només treballà al cine esporàdicament, però tot i així fou nominada nou vegades als premis ôscar, guanyant la darrera. En el seu temps el film era motiu d'escàndol perquè la parella central la formava una dóna que comença a envellir i un "gigolo"; curiosament a la vida real Page només era un any més gran que Newman. Vista ara la pel·lícula és manté prou bé tot i que és irregular en el sentit de què algunes escenes són ben vives i punyents, mentre que d'altre tenen menys interès. Indiscutiblement el més fluix és el final, un final feliç poc adient amb la situació d'uns personatges incapacitats per acceptar la realitat de la inexorabilitat de l'envelliment. En canvi, Brooks, sempre molt sensible als diàlegs, fa valdre les paraules, sovint excel·lents, de Williams. També em resultà molt interessant la descripció del personatge més execrable, el cacic local interpretat per Ed Begley, la qual ens permet veure com als nivells més locals les pràctiques de la potència teòricament inventora i defensora universal de la democràcia podia apropar-se al feixisme. En tot cas, el film em produeix l'enyor d'un temps on tenien veu gent com Brooks o Williams, ben conscients de la catastrofe de construir la pròpia identitat només sobre la mirada dels altres.

Lo que está en juego

Edward Berneys
 

        Llegeixo Lo que está en juego, l'assaig que Philpp Blom no fa gaire anys, però abans de la pandèmia, va escriure sobre l'estat de la nostra civilització. Blom ha escrit llibres de divulgació sobre la Il·lustració que ha estat un dels àmbits d'estudi i s'ha ocupat d'un tema poc treballat, però oportú, la interrelació entre els canvis intel·lectuals que propiciaren la Il·lustració i la petita edat de gel que durà pràcticament tot el segle XVII. Ara estem vivint indubtablement una alteració climàtica innegable i una crisi que podria estar definitiva dels fonaments socials de l'ordre creat des de llavors. El llibre de Bloom és una reflexió que possiblement no dirà gaire als que volen negar els problemes dels que parla, que essencialment venen del canvi climàtic i dels canvis imposats per la digitalització i l'automatització del treball, però que serveix com a un bon anàlisi de la situació. Mentre que a la primera part s'analitzen aquests problemes, la segona reflexiona entorn dels dos mites que fonamenten les quimeres conservadores i ens fan impossible fer front de manera decidida als problemes: el mercat i la fortalesa. Les dues temptacions sobre les que s'articulen les tendències immobilistes i negacionistes dels que tendeixen a fer veure que no passa res.

        Llegint relaxadament, no he fet un buidat sistemàtic de les idees del llibre. Diria que el contingut és persuasiu però no resulta especialment original. Assenyalo però alguna de les coses que m'ha proporcionat la lectura d'aquest llibre. En primer lloc, el convenciment de què el conservadorisme, tot i que a hores d'ara tingui una validesa indiscutible ni que sigui com a antídot contra les mistificacions del progressisme, difícilment pot servit de fonament a cap proposta pràctica real. El món es cau massa a trossos per pensar que seguir els camis traçats pot ser la solució. Un altre cosa que m'ha donat aquesta lectura és el coneixement d'una figura clau del segle XX: Edward Bernays, un nebot de Freud, que mai el conegué personalment, però que va anar rebent puntualment les publicacions del seu oncle i que les utilitzà per posar els fonaments de la publicitat moderna. Bernays possiblement no estava amoïnat per la validesa científica del que deia Freud sobre el desig, però constatà que era extremadament vàlid pel problema que preocupava a la indústria del moment: la creació del consumidor compulsiu.

        Blom té simpatia pel que suposà la il·lustració i per això és interessant la confrontació amb el pensament de John Gray, l'autor que ha fet una de les mirades més crítiques sobre la il·lustració. En gran part assumeix la seva anàlisi i està d'acord en pensar que el progrés no és un destí i que és una il·lusió pensar-ho com irreversible. La democràcia i els drets humans podrien ser només un episodi de la historia de la humanitat i valors com la llibertat, la igualtat i la fraternitat són elements d'un relat molt més que realitats empíriques. Blom no vol però compartir l'escepticisme de Gray i de fet pensa que ni tan sols el propi Gray assumeix de tot el seu escepticisme, al capdavall escriu llibres, però tot i argumentar de manera convincent la necessitat d'alguna esperança compartida perquè funcioni la vida democràtica, no té gaire clar que tinguem ni prou idees per generar aquesta esperança, ni gaire possibilitats de què els desigs de transformació siguin assumits per una part prou significativa de la població.

Montilla

    Ahir en un acte de la UCE, em sembla que era un homenatge a Pompeu Fabra,el es van reunir una bona part dels expresidents de la Generalitat i l'actual. El públic va escridassar amb ganes José Montilla. No em passa sovint, però em vaig sentir representat pel polític d'Iznajar. El catalanisme que una vegada vaig tenir no era de fet gaire lluny del d'aquest polític que va voler defensar el caràcter nacional de Catalunya sense renunciar als altres elements de la seva identitat. Una posició a hores d'ara segurament impossible de mantenir quan els fets han fet palès allò que no sabia, o no volia, veure durant molts anys: el caràcter supremacista i xenòfob del que, ara per ara, constitueix el catalanisme real. 

Young Frankenstein

 

                Una de les pel·lícules de la meva infància sense dubte fou Young Frankenstein de Mel Brooks. Quan la vaig estrenar encara feia EGB però ja era prou gran com per anar al cine sense els pares. Recordo que el cine on la vaig veure fou el, fa molts anys desaparegut, Paris. Hi vaig anar més d'una vegada. Després no la vaig tornar a veure més fins el cap de setmana passat. Possiblement la causa fou la decisió de que l'estridència de Brooks em cansava. Ara, més moderat en el temps de la meva jubilació, l'he tornat a veure i m'ha semblant una pel·lícula molt divertida, especialment en la segona meitat del film, després de la creació del monstre, quan els gags es succeïxen de manera molt dinàmica. En el moment de l'estrena el triomfador fou Marty Feldman, ara, en canvi, em sembla que no aporta tant a la pel·lícula i em resulta molt més divertit el treball de Peter Boyle. Curiosament en un film que és essencialment un recreació dels films de la Universal dels trenta, el laboratori del doctor per exemple no és que sigui igual al de la versió de l'any 31 sinó que és el mateix doncs la Universal havia conservat aquest decorat, renuncien a l'ús de l'element mes icònic i recordat: la màscara utilitzada per Boris Karloff. Gene Wilder i Terri Garr, uns quants anys abans de One from the hearth, estan prou bé també. Si The Producers era en ella mateixa una antologia de tots els tòpics de l'humor jueu, aquí n'és ben clara un altre tret de la cultura jueva, molt definitori del cine de Brooks: és una pel·lícula sobre altres pel·lícules, cosa molt més innovadora el 1974 que no pas ara. De fet, l'estructura del guió, el net del baró que torna uns anys després i repeteix el seu experiment, explica la història com una cosa ja sabuda i, per tant, tot els personatges actuen des d'una consciència metanarrativa que pot fer pensar a la segona part del Quixot. L'escena de més amunt, la meva preferida, no convencia del tot a Brooks i li semblava absurda a l'estudi, fou la lluita de Wilder, la que permeté incloure-la al film.

The Producers

             Veig The Producers el primer film dirigit per Mel Brooks fa més de cinquanta anys. Tinc pendent de llegir-me la història de l'humor jueu que m'ha deixat el meu germà, però pel que he fullejat més enllà del mateix Woody Allen i dels germans Marx, ningú respon més al trets definitoris de l'humor jueu que Mel Brooks, el qual gira quasi exclusivament sobre Déu (i la seva substitució pels diners) i la bogeria, no tenint cap mena de por sinó al contrari per utilitzar l'obscenitat quan cal i quan no (d'aquests tres es parla molt al llibre. No pas de Charles Chaplin, que potser al capdavall no era jueu, ni tampoc de Jerry Lewis, que sempre feu un personatge ben americà). Els productors explica la història de un poc exitós empresari teatral, interpretat per Zero Mostel un supervivent de la cacera de bruixes, i un neurastènic i tímid comptable, interpretat per Gene Wilder, que descobreixen que pot ser profitós produir un espectacle que sigui un fracàs absolut si has tret els diners d'un avançament sobre els beneficis (i has avançat el 2500 % de l'obra) Per tal que el el plan tingui èxit cap assegurar-se de que l'obra sigui el major fracàs possible, per la qual cosa trien el pitjor autor possible, un nostàlgic nazi que vol fer de Hitler un heroi de comèdia musical, un director d'escena obertament gai i kistch, i un protagonista incapaç de recordar els seus diàlegs pels efectes del LSD. Evidentment una barreja tan improbable no pot, sinó tenir èxit.

            La pel·lícula es veu bé i resulta ara més actual fins i tot quan es va fer, doncs l'expansió del mal gust cada cop sembla tenir menys límits (com diu el meu germà l'equivalent televisiu de la proposta dels productors seria un programa amb col·laboradors semianalfabets, sense guió, on mai no es parles de res significatiu, és a dir, Salvame que ha triomfat quinze anys) Em queda clar que Brooks era un humorista més que enginyós i quasi sempre un dialogista brillant. Pot tirar enrere la seva propensió a l'estridència, i hom pot preferir comèdies més enraonades. Tanmateix si acceptem que l'essència de la comèdia és Aristòfanes, Brooks no queda tan lluny. Fa disset anys quan el comparava amb Allen potser hauria d'haver considerat que sovint Allen no fa comèdies sinó drames o melodrames amb elements còmics, com són al capdavall Annie Hall o Broadway Danny Rose.

            Fa disset anys vaig veure l'adaptació teatral d'aquesta obra i ho vaig explicar aquí. L'obra treballa molt més la resolució de la història, que al film és una mica precipitada i barroera, i segurament emfatitza més l'element de crítica al gust popular introduït per Brooks, cosa afavorida per la naturalesa de l'espectacle teatral, tot i que veient el clip d'amunt em sembla que al film ja quedava ben palès. En tot cas, del tot indubtable és el coratge de Brooks mostrant que hom també pot riure sobre, i en més d'un sentit no només és pot sinó que cal, la tragèdia més gran del nostre temps.