acabant amb el jove Ahmed

I tanmateix el problema del behaviorisme és molt clar. Jo vaig veure el film dels Dardenne, astorat, com a bon europeu,  veient allò que el fanatisme, els fanatisme d’uns altres, és capaç de produir. Però , crec que les mateixes imatges vistes per un fanàtic yihadista podrien prendre un sentit del tot oposat i veure el film com la lluita d’un home sol enfront d’un mon conjurat per fer –li perdre la seva fe,  a canvi de no res.

El jove Ahmed

El jove Ahmed és la darrera pel·lícula dels germans Dardenne, premiada a diferents llocs com a la Seminci. És un film molt curt pel que s'estrena ara i això està molt lluny de ser un defecte. La història la protagonitza un noi de tretze anys, l'Ahmed del títol, membre d'una família no gaire estructurada del barri de Mollenbeck que opta pel radicalisme islàmic.. El film mostra l'evolució del noi des dels primers problemes a l'escola a una sèrie de decisions que l'aboquen a un final tràgic. Algunes crítiques comentant el treball dels Dardenne parlen de behaviorisme i és molt exacte. Ahmed mai explica els seus processos mentals, probablement ni és gaire capaç ni té amb qui, i els Dardenne es limiten a mostrar el seu pelegrinatge i la interacció amb els que l'envolten, sempre frustrant perquè ni la família ni els educadors tenen la capacitat d'accedir a la ment del noi. Aquesta impossibilitat és directament assumida per la càmera dels Dardenne, definint un film gens discursiu però d'una concisió i tensió narrativa notable. No és però de cap de les maneres una pel·lícula per aixecar l'ànim, però si per prendre consciència del que signifiquen les dietes intel·lectuals massa poc variades.

Investigacions Filosòfiques

Aquesta tardor he estat intentant rellegir les investigacions filosòfiques de de Wiitgenstein, en part esperonat pel llibre d’Eilenberg, Tiempo de magos, on estudia les figures de 4 pensadors d’entreguerres que suposaren per l’autor un gir a la història de la filosofia. Els quatre autors, tots culturalment alemanys són Heidegger, Wittgenstein, Cassirer i Benjamin. De tots ells és Heidegger el que millor he conegut en un cert moment, el que he llegit amb més intensitat i el que menys interès tindria en rellegir o ocupar-me ‘n. Cassirer és el que sempre he tingut més pendent, la filosofia de les formes simbòliques fa trenta anys que m’espera, tot i que després de la lectura del llibre d’Eilbenberg és el que finalment em resulta més simpàtic.  Per tant, he volgut llegir-me les investigacions que en el seu moment m’interessaren força, ho comprovo mirant l’estat del meu exemplar adquirit i llegit mentre estudiava la carrera.  Després com amb tant altres autors la relació ha estat malsana. Forçat a dir quatre tòpics a finals de maig perquè els meus alumnes tinguin alguna notícia, el coneixement que potser vaig tenir ja s’ha perdut i ha quedat reemplaçat per aquests tòpics.

 No és una lectura que estigui fent amb especial joia. El llibre és exigent perquè pròpiament no hi ha dit, concentrant com està l’autor en el seu dir. L’escriptura filosòfica es forçada d’una manera tan radical que allò transmès convencionalment, el que reflecteixen els manuals s’esborra enfront de la tensió en pensar els problemes. Més enllà de Descartes o Hume, Wittgenstein és el gran pensador dialògic de la modernitat, però amb un talent literari tot i que real , limitat, cosa que fa que el diàleg resti en forma de temptativa. Això no seria un retret si considerem que en vint i cinc segles només podem tenir clar que una persona hagi reeixit. En tot cas és molt evident que aquesta era una lectura necessària per confrontar-la amb dos dels pocs llibre que veritablement he llegit, les meditacions i els diàlegs sobre la religió natural, dos exemples d’escriptura filosòfica tensada a la recerca d’alternatives.

 El contrast amb Plató és però essencial en l’ordre teòric. Més enllà de què podem trobar desenvolupament de Russell,  influencies segures de Nietzsche (371, l’essència està expressada en la gramàtica) tal, els paràgrafs que més m’han cridat l’atenció són els que m’inviten a pensar que Plató, un cert Plató, n’és el seu veritable adversari, com Homer ho fou essencialment per l’autor de la República. També contra ell mateix, en la mesura en que el Tractatus segueix pres del gran mite construït per Plató, la idea que l’essència del llenguatge està constituïda per una estructura lògica. Wittgenstein és de vegades demolidor en la destrucció d’aquest mite. La seva definició d’una alternativa no va, em sembla, gaire més enllà de Nietzsche. La teoria dels jocs de llenguatge és una versió  sense grolleries d’una mena de vitalisme.  Així a 491, per exemple,  llenguatge esdevé sinònim de vida. La prevalença de la utilització sobre la significació és un predomini de la praxi, però una praxi sobre la que no pot actuar, la filosofia al capdavall, diu al 124, ho deixa tot tal com és.  Això pot ser  una bona cosa, si ens deixem dur per algun misticisme dels que són al mercat o pot dur-nos a la desesperació. En tos dos casos però el mateix nihilisme que només és modulat pel nostre estat d’ànim. La filosofia però només constata, perquè el joc es juga o no es juga, però mai no es justifica

Les misérables

Les Misérables és un film de Ladj ly, la seva opera prima, que porta el títol de la novel·la de Victor Hugo, i que també es situa en una barriada de Paris, però per mostrar-nos una història del segle XXI, un moment on segueixen havent molts miserables, no tan diferents del decimonònics. El millor de la pel·lícula és el seu ritme narratiu, molt àgil i que es fa amb l'espectador. Com a punt més negatiu potser caldria assenyalar que els personatges podrien estar millor treballats i no van gaire més enllà del clixé. En tot cas, és una bona estona cinematogràfica i amb la que jo almenys he aprés que no fa falta anar a Gaza per experimentar que significa viure sota un règim d'ocupació. La Banlieu de Paris és perfectament vàlida. La qualitat cinematogràfica fou prou per a tenir el premi al festival de Cannes, la rellevància sociològica pot anar més enllà, perquè aquest present és a molts altres lloc un futur plausible i probable; un mon en que l'estat no podrà mantenir la funció fonamental atorgada pel pacte social, la defensa dels ciutadans o, si més no, dels menys afavorits

Divagacions lingüístiques

Aquesta setmana el PSC ha tornat a posar d'actualitat el tema de la llengua a l'ensenyament. Mercè Vilarubies defensora del bilingüisme publica un article on fa un raonament a priori sobrela impossibilitat de què el sistema educatiu català pugui donar un ensenyament real de la llengua castellana. El raonament és teòricament impecable però no acaba de concordar amb la realitat. Allò que jo constato amb els meus alumnes és que segueixen escrivint molt millor en castellà que en català. La immersió potser els impossibilita de conèixer bé el castellà, però no serveix per aprendre bé el català. Paradoxalment, tot i la seva preferència per l'ús de la llengua castellana, en general consideren molt més fàcil allò que se'ls demana per superar la matèria a segon en català que en castellà. No és tampoc una dada menor que malgrat l'interès mínim de l'alumnat actual per la literatura la filologia castellana aplegui molt més públic que la catalana.

Tanmateix el problema real segurament té poc a veure amb el català i el castellà i més amb la neollengua orwelliana que és quelcom més proper a la realitat i que pot tenir una versió catalana o castellana i per suposat, i essencialment, anglesa. El moment més trampós de l'article és quan ens explica que la major part dels alumnes catalans no tenen capacitat per redactar una frase com “tenemos una necesidad acuciante de realizar esa tarea” i no perquè sigui mentida, efectivament la major part no poden, sinó perquè la realitat no és gaire diferent a una comunitat monolingüe com Castilla y Leon. La major part de la població, crec que això val per a tota Espanya, no està estimulada per anar més enllà de dimensió oral del llenguatge ni ho veu necessari. (l'aprenentatge de les llengües estrangeres potser ha ajudat a arribar fins aquí, la meva professora de francès a l'institut em feia llegir Simenon, fa no gaire anys els meus alumnes es queixaven de què estaven farts de llegir receptes per fer pizzes a les classes d'anglès).

El fet indubtable és, i no puc treure-li la raó a Villarubies,que el sistema privilegia el català sobre el castellà per sobre de l'esperit de la llei. També és indubtable que el català ho aprofita poc. El català no és una llengua interessant. Allò que em va fer optar pel català quan era jove, la realitat vital d'una cultura construïda en una situació quasi sempre adversa, ara té poc pes, quan la literatura té tan poca relació amb l'experiència vital de la gent. Certament el català serveix per esdevenir funcionaris, però cap adolescent normal somnia amb ser funcionari. I l'argument humanista, i planià, de què si vius a un país on hom diu “bon dia” has de saber dir “bon dia” en cap cas exigeix anar més enllà del registre col·loquial que es pot aprendre al carrer.

Kingdom

Kingdom l'espectacle de grup teatral Señor Serrano és un exemple de teatre documental dut a escena amb actors que ja no són pròpiament actors sinó performers. No hi ha pròpiament una història de ficció sinó l'entrellaçament entre la història del desenvolupament comercial d'un producte els plàtans, paradigmàtic de l'evolució del capitalisme (la banana fou el producte amb el que construí el seu poder la United Fruit Company, és estrany encara pensar que els pares dels nostres besavis no en varen veure mai cap), i la figura de King Kong, símbol de la potència i brutalitat del capitalisme. Evidentment la connexió entre els plàtans i King Kong permet parlar del falocentrisme que ha estat tant de temps un tret característic de la societat capitalista. Els performers fan un treball diferent del pròpiament actoral canten, ballen, maneguen les maquetes amb que es desplega la narrativa de l'espectacle i filmen les escenes projectades a la pantalla de video gegant que és el nucli fonamental de la narració. L'obra és molt efectiva pel públic jove, com vaig veure a la representació de Vilanova, i pels més veterans ens parla sobre tot d'aquelles coses que ja han estat dites (però que com ningú no escolta, cal tornar-les a dir). En aquest sentit la penúltima escena és molt efectiva i clara quan un narrador ens promet la possibilitat de tota mena de plàtans, feministes, ecologistes i tots els adjectius d'aquesta mena que caben en cinc minuts per tal de recordar que l'exit del sistema és la seva capacitat d'integració, fins i tot d'allò que en principi més es pot oposar al sistema.

Viejo amigo Cicerón

Viejo  amigo Ciceron és una obra d’Ernesto Caballero que ha estat duta a escena pel teatre Romea i el festival de teatre de Merida. L’argument es ben simple, una parella d’estudiants és a una biblioteca patint per enllestir un treball sobre la figura de Ciceró. No acaben de fer-se una idea clara que permeti  comprendre el personatge, ajustar les seves idees i els seus fets. En aquesta situació reben l’ajuda d’un usuari de la biblioteca solitària que  afirma ser el vell Ciceró i que reconeix en la parella a la seva filla Túlia i el seu fidel amic, esclau i confident  Tiró. A partir d’aquí aquest Ciceró s’explicarà i escenificarà la seva trajectòria. No soc pas cap expert a la història romana però em sembla que l’autor s’ha documentat d’una manera solida per oferir-nos un relat versemblant de les querelles polítiques del moment. Òbviament  però el seu interès no és merament històric-arqueològic. El text de Caballero parla sobre el temps actual i molt especialment  a aquest nostre lloc, país o nació com avui ha decidit que és el PSC. Tant en els moments de glòria com en els errors, allò que més es pot retreure a el mateix Ciceró és haver posat la seva voluntat, que de segur havia pogut pensar-se en molts moments com la voluntat del poble, per sobre de la llei de la república. Els dilemes amb els que s’enfrontà eren essencialment els que aquests dos últims anys hem més o menys dirimit els catalans, segurament amb més soroll i molta menys intensitat.  Evidentment aquesta mena de teatre es recolza en els actors i aquí tots tres demostren la seva solvència, els joves Miranda Gas i Bernat Quintana donen la replica a Josep Maria Pou que demostra un altre cop la seva capacitat inqüestionable per omplir l’escena